“El català light -que admet fins i tot barbarismes- ha començat a introduir-se fins i tot en el llenguatge literari davant la voluntat d'alguns autors d'apropar-se al públic i guanyar lectors. Un exemple és el del guardonat Julià de Jòdar que en el seu darrer llibre del 2008 ("Noi, ¿has vist la mare amagada entre les ombres?", Proa) utilitza mots que en altres ocasions haguessin estat considerats barbarismes com "calbo" (pàg. 38) en comptes de "calb", "nòvio" (pàg. 39) enfront "xicot", "aficionat" (pàg 43) en comptes d'"afeccionat" -tot i que les dues formes estan admeses pel Diccionari de la Llengua Catalana (Gran Enciclopèdia Catalana)-, "pijo" (pàg. 47), en aquest cas en cursiva, "recados" (pàg. 50) per "encàrrecs) o "disfrutava" (pàg. 53) per "divertir-se" o "passar-s'ho bé", entre d'altres."
.
Una de les coses més terribles que li podria passar a un escriptor és que intentés escriure una novel·la en un català pur, sense contaminar. Perquè? perquè no escriuria en un idioma real ni adequat al seu temps, perquè les paraules que sovint falten al diccionari per explicar una historia, són al carrer i del carrer s'han d'agafar i fer-les seves, "xicot/a" es diu a la plana de Vic i a Girona i en canvi aqui fa anys que l'hem abandonat per "nòvio/a". "Disfrutar" o fins i tot "enfermetat", s'hauria d'acabar acceptant en comptes de gaudir o malaltia i no passaria res, i així amb altres paraules que són les que realment s’estan emprant en el llenguatge del carrer, perquè són maneres d’expressar-se de les que no ens sortirem, només cal escoltar polítics o prohoms per adonar-se'n d'on som realment. El llenguatge s'ha anat fent producte de l'absorció d'expressions d'altres idiomes i en el cas del castellà sent com és d'arrel llatina no veig tant greu usar-ne expressions, sincerament prefereixo dir aguinaldo que estrenes de nadal, que és com s'hauria de dir, i consti que ho sé per un poema de Rimbaud atès així es diu en Francés. Una llengua és una cosa viva que evoluciona constantment i els que han de donar la pauta i el vist-i-plau a les noves paraules o a la seva evolució van molt endarrerits.
En Quim Monzó que hauria de ser el nou Pompeu Fabra, és a qui se li hauria d'encarregar la tasca de renovar el diccionari de la llengua Catalana i afegir-hi el que dins el seu per a mi bon criteri s'hi hagués d'afegir, l'Empar Moliner el podria ajudar si fes falta que el nen ja té un parell d'anys o més i deu anar ja a la guarderia o parvulari i torna a tenir temps.
De fet, algú ha de fer aquesta tasca i s'ha de fer ja. Estaria doncs pel que he manifestat a favor de la decisió del sr. de Jòdar, a qui no he llegit ni conec de res, per tant no hi ha cap mena de corporativisme en la meva opinió, però si és cert que ja a l'any 2001 vaig fer servir dues paraules que no existeixen encara a dia d'avui, al primer llibre que vaig publicar sense cap problema: bondonia (només es reconeix bonhomia aplicat al gènere masculí del benefactor) i ballestrejar que és l’equivalent a despotricar en mallorquí, o aixó crec, atès la paraula només l'he trobada al diccionari de Francesc de Borja Moll, tot i que en Ramón Solsona insisteix en que no és correcte.
Dic aixó, perquè així com si hauríem d'anar en compte per dignitat idiomàtica nacional, amb els ojalà i els des de luegu, o els buenu que tan empra’n els nostres polítics i altres alts prohoms representants del país, altres paraules que realment són d'us quotidià, s'haurien d'admetre encara que fos per claudicació o impotència. I aquesta és la tasca a fer pel Sr. Monzó i la Sra. Moliner, si volen fer-la, hi és clar, car reconec es titànica i ja sabem com va acabar el Titànic.
Però algú ho ha d’intentar i qui millor que aquest parell per provar la gesta. La llengua es una eina viva i la nostra fa massa temps que està ancorada en el passat, després passa el que passa, succeeix el que succeeix i s’esdevé el que s’esdevé, que és que et surt gent que parla com en Josep Cuní o t'escriu com en Miquel de Palol i fins i tot sona estrany. Bromes a banda, una de les causes que se'ns mori el català és la manca de renovació i adaptació de la llengua als nous temps, per exemple i aixó es aplicable al castellà també, jo no sé, o no hauria de saber que es una "pole position" perquè suposo que es pot traduir tan en castellà com en català i així fixeu-vos la quantitat d'expressions anglosaxones que es fan servir en el món del futbol i els esports en general o en el de les noves tecnologíes. Podrien començar els meus herois lingüístics per aquí, seria un bon punt de partida. La feina a fer és molta.
Anys ençà, per les festes Majors, almenys a la del meu poble Sant Feliu de Codines, a l'embalat quan feien el ball de nit i ja cap al final, tocaven els "repicats" una espècie de polques o quelcom similar amb molta marxa i la gent ballava esverada i contenta. Aleshores, sempre n'hi havia un que normalment no ballava que cridava "QUE VOLTI LA VERRA" i el músic del contrabaix feia girar a tota velocitat el seu instrument sobre el seu eix i la gent xalava. El del contrabaix o la verra, que estava fart ja d'anar per Festes majors tocant una música que no li agradava quan en realitat ell el que volia era tocar el contrabaix al Líceu o al Palau, se'ls mirava i se sentia cansat, fracassat i envoltat d'ìmbècils. 
El XII "Festival Iberoamericano de Teatro de Bogotà" (FITB), inaugurat el divendres, abraça així els relats de Salvador Espriu, Josep Carner o Blai Bonet, que s'escoltaran a través dels versos de prop de quaranta poetes, les històries dansen sobre les notes del valencià Carles Santos.
Fa uns tres anys tenia una segona feina d'administratiu a temps parcial per les tardes i fins i tot em tenien assegura't. Aquesta empresa se la va quedar una multinacional i dins la neteja lògica quan hi ha una compra d'una empresa per una altra, em va tocar ser acomiadat, però em varen indemnitzar i donar l'atur que vaig cobrar el temps que pertocava. Però, i aquí ve el però, a hores d'ara malgrat fer temps que ja he deixa't de cobrar l'atur, encara tinc d'anar a fitxar cada tres mesos, tot i que ara (si em deixa) ho puc fer per internet. L'última vegada va ser a finals d'any i com no estava convençut que la cosa electrònica hagués funcionat del tot, vaig anar a l'INEM a cerciorar-me que havia anat bé.
Ahir a la nit, estava tranquil·lament contemplant aquest efecte col·lateral que es TV3 esperant el Crackovia quan m'apareixen impunement ocupant tota la pantalla la Sra Terribas i el Sr. Montilla. Cony! prou complicat que és tot, cal aguantar estoicament aquest parell l'estona que va durar el partit de frontó. Perquè al Sr. Montilla és impossible (com a la majoria de polítics) arrancar-li una cosa tan simple com un SI o UN no, i almenys l'expresident Pujol tenia més gracia a l'hora d'escapolir-se de l'escomesa de l'entrevistador. Però és que el Sr. Montilla avorreix fins i tot a les seves ovelles i el seu pragmatisme del Baix Llobregat és somnolent. 
Miguel Delibes: "En el meu cas, l'escriptor ha mort abans que l'home".
