MESURES DEL GOVERN CONTRA ELS PETITS FURTS

-
-

"fotografia de El Periódico - un noi distreu una turista mentre l'altre intenta prendre-li la bossa.

Fa uns anys, un breu d’aquests que surten els diaris tenia un titular sorprenent ”20 anys de presó per robar una pizza a un nen”. D’entrada un es diu: caram! aquests americans (era a Miami) en fan un gra massa, però després tafanejant per internet, resulta que aquest lladregot portava acumulades moltes petites condemnes per robatoris de l’estil d’aquest o similars i en un moment determinat el jutge decidí sumar-li totes les condemnes i en acumular-les condemnar-lo a aquests vint anys, en el ben entès que l’individu era incorregible i eja que no haver-hi res a fer, el millor era enviar-lo dos decennis a la garjola perquè s’ho repensés ben repensat.
Pot semblar una mica exagerat i de fet ho és, però he llegit casos a Barcelona de lladregots que han estat detinguts fins i tot setanta o vuitanta vegades en un any per furts menors. I aixó no pot ser. Semblaria raonable enviar-los una temporada (no cal vint anys tampoc) a la garjola, i sinó a algú que els ensenyes a robar com Déu mana, que en aixó també s’ha perdut l’ofici. De fet un paio que l’enxampen setanta o vuitanta vegades hauria d’anar a la presó per incompetent.

Ara el Govern ha aprovat una llei que permetrà engarjolar a aquests lladregots si acumulen quatre faltes en poc temps, i ja surten veus parlant de desproporcions punitives, quan era un clam de gent demanant que s'actués d'aquesta manera. davant la quantitat de petits i no tan petits furts que hi ha cada dia, sobretot a Barcelona.

La principal novetat de les mesures que es proposen adoptar és que la perpetració de tres petits furts (de 10 euros cada un, per posar un exemple) impliqui una pena de presó de 4 a 12 dies a complir els caps de setmana. L’altra gran novetat és exigir que per a la comissió reiterada de tres faltes de furt comeses en un any –fins ara en són quatre–, si la xifra del que s’ha apropiat fos superior a 400 euros, la pena sigui la presó de 6 a 18 mesos.

Com sempre demanem que el Govern actui contra problemes com aquests que afecten directament a la ciutadania i quan ho fa, el critiquem. Jo trobo la mesura correcta i una manera de disuadir aquest tipus de delinqüencia menor, menor si no t'afecta personalment, clar, i que a més a més és un tipus de delinqüencia que afecta sobre tot a turistes i que dona una imatge dolenta i insegura de en aquest cas Barcelona.
-

VEURE LA LLUM

-

Sol succeir sovint, que llegim un llibre, o el que creiem és un llibre, o pensem es tracte d'un llibre, i el tenim davant dels nostres ulls i no el sabem llegir, o llegir-lo com l'hauriem de llegir, i no perquè mirem el dit, que tambè, sobretot si juguen a despistar-te en el desconcert aparent amb més saviesa de la normal. El que succeeix es que simplement no estem prou amatents en captar aquells detalls obvis que donen les pistes per arribar a entendre'l. I mira que són clares, diàfanes i obvies, però massa vegades ens costa de caure-hi, fins que un dia com Sant Pau en tenir l’atac d’epilèpsia, caus del cavall i veus la llum, que és el que és i és aquí entre nosaltres, a tocar, com un joc de jocs pel pur plaer de jugara llegir o de no avorrir-se en aquesta cosa màgica del món de la paraula. Com deia Victor Canicio "todo empezó cuando aquel tipo le puso patitas al triàngulo" i qui us ho diu que el va mig conéixer, us pot donar fe que quan afirma és veritat, o almenys és una gran part de la seva veritat, que un hom, o sigui jo, comparteix.

CAPÍTOL III - EL CAS DEL PERNIL

-

.....Els quinze dies següents no succeí res d'especial que alterés la monotonia de les rondes diàries amb en Pepe. Érem ja a mitjans de Setembre i una gran part dels turistes havien abandonat Blanes, sobretot els dels campings dels pins, que a la que queien quatre tamborinades i alguna que altre calamarsada, agafaven els trepants i se'n tornaven cap el seu país.

Pluja per pluja gratis, es devien dir. I és clar, la sensació que donava l'Avinguda de Madrid, artèria principal dels pins, era de soledat i una certa tristor després del sarau del més d'Agost.

Semblà que en Pepe endevinava els meus pensaments.
- Arsenio, esto está de lo más aburrido, en cuatro dias se ha ido todo quisqui. Por cierto y, hablando de irse. ¿Que piensas hacer cuando acabe el verano?
- Mira, en això estava pensant ara mateix i, la veritat és que encara no ho sé; a part de tornar cap a Anoharra, no ho tinc gens clar. Igual em busco una altra feina; saps, li he trobat un cert gust a això de guanyar diners i la meva renda cada dia dona per menys per culpa de la inflació. No ho se, tinc d'anar molt en compte, que un te un historial i no el por malmetre de qualsevol manera.
Vaig canviar de terç, m'entristia parlar d'aquest assumpte.
En aquestes estàvem quan uns crits que venien del carrer Doctor Trueta ens posaren en estat d'alerta.
- Al lladre! Al lladre! Que m'ha robat un pernil, cridava esverat un botiguer al bell mig del carrer, mentre el pernil esmentat seguit d'un gitanet que pesava igual o menys que ell, passà fuetejat pel nostre costat.

Reaccionarem ràpidament en veure com pernil i pernilaire, pujaven tots dos junts en una furgoneta de l'any de la picor, o sigui sense lletres i òbviament desconeixedora de que anava la qüestió de passar la revisió de la ITV.
L'esmentada furgoneta arrencà a la màxima velocitat que li fou possible, que no és que fos molta i, en aquell moment, vaig fer allò que es te de fer en aquests casos, que un ha vist moltes pel·lícules americanes de Hol·lywood.
Després d'aturar un avi que anava amb un Renault 7 de sisena mà, amb veu esperitada li vaig dir mentre entràvem al vehicle:

- Policia! Segueixi aquesta furgoneta.
L'avi en girar-se ens va dir:
Agafeu-vos fort, porto tota la meva vida esperant aquest moment. I en deixar anar de cop l'embragatge sortirem darrera la furgoneta cap la Plantera.

Els atraparem abans d'arribar a Malgrat, anàvem per la carretera de l'interior, però malgrat (no el poble, sinó la preposició) els avisos que insistentment els hi fèiem amb els llums i la botzina, no hi havia manera que s'aturessin i, l'espès fum del tub d'escapament de la furgoneta feia arriscat el fet de intentar avançar-los, amén que el Renault 7, talment com l'avi, tampoc donava més d'ell mateix.
Per tant, ens limitarem a seguir-los fins les afores de Malgrat i, un cop allí, en arribar a un camí veïnal tombaren cap la dreta i s'endinsaren cap un descobert que hi havia, fora de la visió des de la carretera.
Allí hi tenien instal·lat el seu campament compost de set o vuit caravanes amb la corresponent animació exterior de iaies, mares, i gitanets a dojo, a part de gallines, gats, gossos i algun que altre ànec.
En observar el paisatge en Pepe li va entrar un principi d'acolloniment.
- Arsenio, esto no me gusta nada, creo que seria mejor retirarse momentaneamente hasta que lleguen refuerzos, me temo que empezarán a salir calos de todos los lados y nos van a cascar.
- Pepe! - El vaig instar - Som agents de la llei i l'ordre i, encara que no tinguem jurisdicció a Malgrat, la sostracció ha estat efectuada a Blanes, per tant és un assumpte nostre que tenim la obligació d'afrontar i intentar resoldre, a més aquí només hi ha dones i nens...
Em vaig sobtar jo mateix, no hi havia ni un sol home.
Tens raó Pepe, que l'avi vagi fins a Malgrat a buscar reforços, mentre, tu i jo ens quedem aquí donant la cara a la espera d'esdeveniments.
- ¿Me voy con el, no sea que se pierda?
- No siguis cagacalces i quedat amb mi, ja veuràs com no passa res.

Baixarem del cotxe i l'avi se'n va anar fins a Malgrat a cercar l'ajuda i, en girar-me cap el campament o estada, vaig tenir la ocasió de contemplar la major quantitat de gitanos del gènere masculí per metre quadrat que havia vist en la meva vida.
- ¿Que desean ustedes? va preguntar-nos un d'ells, mentre amb un pal a la ma dreta anava picant-se el palmell de l'esquerra amb una actitud que no duia a enganys.
- Ya lo sabe usted jefe, venimos a recuperar el jamón que uno de sus chavales a sustraido en Blanes y, he dicho ha sustraido para que no haya lugar a engaños.
- ¿Cómo? - tot fent-se l'ofès - acaso nos está acusando de sustraer un jamón. Ya estamos en lo de siempre, la culpa es de los gitanos, no sabe quien ha sido y nos viene a buscar a nosot......
- ¡Un momento! - vaig tallar-lo amb veu autoritària.
- Verá usted, y a ver si nos entendemos. Nosotros, o sea yo y el que está detrás mio, o sea el Pepe, hemos visto con estos ojitos que Dios nos ha dado, a un chaval suyo detrás del jamón que subia a una furgoneta, que precisamente está aparcada ahí delante nuestro y, la hemos seguido gracias a la colaboración ciudadana del abuelito que usted ya conoce. Abuelito que en estos instantes ya habrá avisado a la Policia Municipal de Malgrat, o - vaig fer una pausa escènica per tal de causar més impacte - a la Guardia Civil, o sea como el séptimo de caballeria pero en caqui. Por lo tanto, creo yo que sería mejor para el bién de todos que el jamón apareciera y aún estaríamos a tiempo para dar el asunto por olvidado, considerándolo una simple y pasajera chiquillería.
Els dos o tres que semblava que manaven més, en reunir-se, xiuxiuejaven entre ells, fins que al cap d'uns moments de deliberació, el del bastó se m'adreçà.
- Acorti Jefe, anem a zupozar que apareig el jambó, com zabem que no enz pazará ré?
La por fa miracles, em parlava en cataluz, ja dic jo que son gitanos però no pas beneits.
- Doncs...., perquè li dono la meva paraula i això a mi ja em val.
Anava l'home a contestar-me quan tots plegats sentirem udolar la sirena d'un cotxe patrulla i, abans que aquest arribes a la nostra alçada, de manera misteriosa el pernil aparegué als braços d'en Pepe.
En arribar el Seat Ibiza amb dos municipals i l'avi que s'ho estava passant pipa, els posarem en un moment al corrent de la situació i, com que de fet l'objecte sostret havia estat recuperat i, hom, o sia jo, m'havia compromès a oblidar-ho un cop acomplert aquest supòsit, ho parlarem amb els col·legues de Malgrat que de fet tampoc és que tinguessin gaires ganes de complicar-se la vida i, en estar-hi d'acord se n'anaren.
El del bastó se'm va acostar.
- Molt bé Jefe, veig que vostè és un home de paraula, crec que ens entendríem força bé.
- Li vaig dir que si, que jo també ho creia, però abans de anar-nos-en hi havia una qüestió semàntica que em tenia amb la mosca a l'orella i no em vaig poder estar de comentar-li.
- Perdoni'm, ¿com és que vostè primer m'ha parlat en castellà, després en cataluz i ara en un pompeistic català?
Esclatà a riure, era un riure franc, contagiós, com el d'en Jamal.
- Jefe, ¿sap perquè els gitanos durant gairebé mil anys hem aconseguit sobreviure i alhora mantenir les nostres costums i identitat com a poble?
- No! fou la meva contesta, però si és cert que ho heu aconseguit.
- Doncs és molt senzill, i pensi-ho mentre torna cap a Blanes.
- Ja hi pensaré, però millor si m'ho diu ara, doncs si després de pensar-hi no trobo la resposta correcte, o tinc dubtes raonables, tindré de tornar aquí per trobar-la.
- Te raó - em va dir - doncs miri, ha estat perquè sempre ens hem mantingut fidels a les nostres lleis i a la llengua, però alhora hem sabut respectar la gent gran i, hem après també a conviure amb les altres cultures i, per sobre de tot amb la seva llengua propia.
- Qui perd els seus orígens per la seva identitat - li vaig dir orgullós -
- Molt be Jefe, ja veig que ho ha entès a la primera, em cau bé - em deia mentre em donava la seva ma -
Ens acomiadarem i en Pepe, l'avi i el pernil pujarem al Renault 7. Aquest arrencà ara poc a poc camí de tornada a Blanes.
En arribar als Pins retornarem el pernil al botiguer que ja el donava per perdut. Ens felicità a tots tres i després nosaltres per la nostre part ho férem amb l'avi que és deia Estanislao, però que va quedar rebatejat com Starsky.
Ens va deixar el seu número de telèfon per si mai el necessitàvem i, se'n va anar corrents a explicar-ho als seus col·legues del casal. Acabats tots aquests compliments ens n'anàrem cap a comissaria a fer el "parte" dels fets.
Després d'omplir tota la paperassa vaig entregar-li al comissari, volia parlar en ell per tal d'aclarir la data en que deixaria de prestar els meus brillants serveis com a Policia Municipal.
Aquest, va dir-me que encara que la feina havia minvat bastant, em podia quedar fins a mitjans d'octubre, però que a partir del proper dilluns tant en Pepe com jo, ens havien canviat el torn i ens tocava el de nit, ja que part dels companys fixes se n'anaven de vacances.
A mi em va semblar bé, però en Pepe no és que li fes molta gràcia.
- Mira Pepe - li vaig dir - ara de nit tant sols volten quatre gats, pensa que ja han tancat moltes discoteques i bars de nit, per tant, tranquil·litat i bons aliments, cotxe patrulla amunt i avall, de tant en tant una paradeta, refresc i, ja veuràs com ens passaran les nits volant.

de l'esperit del vallès

BARÇA: CRÒNICA D'UN FRACÀS

Des que va començar la temporada el Barça ha estat un equip tou, lent, previsible, que ha anat guanyat partits gràcies a l'ofici i la genialitat bàsicament d'en Messi, sobretot en partits de no compromís. Eliminats de la Copa per un encara bon Sevilla, ahir varen ser-ho de la Champions per un dels equips de futbol més escadusser i descaradament miserable que he vist en molt de temps, tot i saber de qui pal van els italians, que varen jugar a la seva manera, mentre aquest Barça omnipotent va ser incapaç de fer quelcom tant senzill com desmuntar l'autobús de Mourinho (l'any passat ho haurien fet), i es va quedar en impotent, tocant i tocant per no res. Aquest equip cada vegada recorda més al de Rikjaard per lent i previsible pels rivals.
Ara només queda la lliga que també és perdrà - acabarem a tres punts del Madrid -, i no és pesimisme, es veure la situació, com juguen els uns i els altres, o millor dit en el cas del Madrid, com resolen els partits.
Ah! i el que no pot ser és que un ens infumable com Zlatan Ibrahimovic jugui en aquest equip, Bojan l'estona que va ser al camp va fer molt més que ell en top el partit, aquest noi és una barreja del pitjor de Julito Salinas y Charly Rexach., amb una indolència que em treu de polleguera. No soc pas dels qui enyora Eto'o, però lo de Ibrahimovic es per llogar-hi cadires. Res, aquesta temporada ha estat un absolut fracàs, l'acabarem perdent per 0 - 6. A veure si l'any que ve sí!

SOCIETAT DE LA INFORMACIÓ?

Encara que sembli un contrasentit estem immers de ple en la societat de la desinformació. Son varies les vessants, una d’elles la lleugeresa en que és tracta qualsevol tema per par dels mitjans, com s’inflen i dilaten algunes noticies, de fet depén de la aqcumulació que hi hagi en el moment. De quina manera – literalment – es desbarra quan es parla d’algun tema que hom més o menys coneix. Com s’ometen algunes noticies en uns medis i es magnifiquen en altres. Els telediaris d’Antena 3 o Tele 5 són infumables, autèntiques fàbriques de vomitar vulgaritats, alarmismes i catastrofismes sense cap rigor. El de TV3 (la meva) han baixat molt el nivell des que no hi ha en Francino i el criteri sobre quins i com temes a tractar és mes que discutible per acció i per omissió, i aixó que Raquel Sans s’hi posa amb convicció i em posa, però ja no són el mateix.
Els diaris són més del mateix, segons quin llegeixis ja saps més o menys de que parlaran més o que ometran dir i de quina manera donaran la noticia, gairebé qualsevol ciutadà podria fer la portada i tria de noticies de qualsevol informatiu o diari segons el color polític o econòmic d'aquest. Els col·laboradors més del mateix, no et refies del que diuen puig saps a quins interessos serveixen o se’n senten còmplices.

Amb aquest panorama no entenc encara perquè veiem la televisió (perdó, veieu) he abandonat ja aquest medi, només Telenotícies vespre a l’hora de sopar, el Barça (i al pas que anem poc de temps) ah! i Polònia i Crackovia..

De diaris, a casa comprem cada dia el Periódico i el Patufet (Diari de Sabadell) que abans, ara no, era l’únic diari al món que feia un més de vacances a l’Agost. No em miro cap dels dos, el primer el tinc a l’electrònic i l’altre el fullejo de tan en tant. Quan a la radio, aquí com al bolero que diu “no se puede tener dos amores a la vez y no estar loco” tinc una dualitat Fuentes, Basté, que encara no he sabut resoldre i vaig fent zapping tot el sant matí. Per la tarda ho tinc més fàcil: Clapés i Marcel·lí.
Tot aquest imaginari que acabo de il·lustrar i que se suposa haurien de ser les meves fonts d’informació, l’únic que fa és instal·lar el meu cervell escadusser dins al caos, la desinformació i el dubte permanent davant qualsevol noticia, i aixó no és bo ni sa, i aquesta és una altra situació que Huxley ja havia previst.
_

NAJWA

La primera vegada que vaig anar a recollir a l’Institut l’Anna, la meva filla petita, en el seu primer dia de classe on començà a cursar-hi la ESO, em vaig esparverar del “personal” que hi assistia, per la varietat de vestimenta cadascuna de les quals representava o s’hi sentien identificats, a les diferents tribus urbanes a les que estaven adscrits, semblava, aquelles pel·lícules americanes d’Instituts suburbials conflictius, tot i que malauradament sense la Michelle Pfeiffer. L'Anna va fracassar en els seus estudis tot i canviar-la d’Institut, perquè el que falla és el sistema no la mainada ni els pares, dur a nens que venien de la filosofia d’ensenyament de les escoles catalanes Rosa Sensat a un institut públic d’ESO es un disbarat que encara estem pagant.
Però divagacions pedagógiques a banda, el que no entenc és perquè es munta tant d’enrenou perquè una nena va a escola amb el shador, o és que en èpoques no tan antigues no s’han dut mocadors al cap, sense anar més lluny les monges aquestes dels pobres encara en duen, o no fa tants anys l'imatge d'una dona de seixanta anys era vestida tota de negre i amb el mocador al cap (Summers en va fer una deliciosa crítica a la Niña de Luto) i fa poc més de quatre dies per entrar a l'esglesia s'havia de dur la mantellina, o en el seu defecte un mocador al cap, ah! i mitges. Ja el buscaré (és al youtube) però hi ha un anunci de conyac fundador que deu ser dels 70's que és d'un masclisme esfereidor,
Tornant a l'inici, no entenc el perquè del rebuig dels responsables d’aquesta escola, puig si ha confeccionat unes normes d’assistència a classe per a tothom és normal que les vulguin aplicar, però de ser així, cal fer-ho amb tots tipus de disfresses o representacions religioses o paganes qualsevol tipus. Haig de dir que per la mateixa regla de tres tampoc entenc que la mainada no puguindur a l'escola altres símbols religiosos com creus, ni si és realmente necessari que aquestes es treguin de les escoles, on de fet formen ja part del paisatge. i la veritat és que tampoc fan cap mal.
I és que en el fons el problema del shador en les nenes és que potser no sabem entendre que forma part de la seva cultura religiosa, de la mateixa manera qcom deia més amunt ue no fa pas tant s'havia de dur mantellina o un mocador al cap les dones per anar a missa o encara hi ha monges que duen el cap tapat amb cofia o altres adminicles com les paules que quan jo era menut duien aquells alerons que semblaven a punt de despegar en volt rasant.

Solem contemplar les costums religioses o no desde el nostre punt de vista occidental i tot i que si és cert que l'Islam radical, el que està ancorat a l'edat mitjana intervé directament en els drets de les dones sovint menystenint-les, però l'Islam és molt més que aquests radicals que per ser-ho són els qui més es veuen, de la mateixa que Rouco Varela i els seus acòlits estarien més a la vora de l'edat mitjana que no pas del segle XXI. Oblidem que li devem molt a la cultura que ens va dur l'Islam, i el seu llegat encara perdura en moltes costums i maneres de fer actuals. Altra cosa seria en general el paper, el tracte que rep la dona a l'Islam sobre el que no sé fins a quint punt tenim dret a imposar la nostra manera de comportarnos. Tot plegat aquí fa quatre dies que les dones tenen alguns dels seus drets i respectes en vigor i encara amb dubtes i actuacions ambigües com ho demostra els assassinats i maltractaments continuats que no s'aturen o el fet que percebin sistemàticament un sou un 30% inferior a un home fent la mateixa feina.
Per acabar, diria que en el cas del shador d'aquesta nena de Madrid, potser en fem un gra massa, atès la diversitat de prendes de vestir que duen els representans de totes les tribus urbanes que asisteixen a classe amb ella, potser encara seria de les que cridaria menys l'atenció i de la anécdota en fem un drama i en canvi el drama l'obviem.
L'altre dia vaig tenir una llarga conversa amb el pare i la mare del xicot que m'ha arreglat l'ordinador, vesteixen ambdos a la usança arab, ell amb xil·laba i un capell d'aquells blancs al cap i ella amb xil·laba també i mocador. Sempre vesteixen igual, ambdos d'un color beig clar, troben normal vestir així, és la seva costum i les seves creences i no entenen l'enrenou que s'ha organitzat amb aquesta nena ni amb altres casos similars, ans al contrari es queixen una mica i amb la boca petita que els seus tres fills vesteixin a la occidental i les joves també. Són grans i es mantenen fidels a les seves costums de sempre i en això no hi trobo res de dolent. Altra cosa seria com ja he dit abans el tracte que dona l'Islam a les dones que no és just ni digne, tot i que no se si això té gaire a veure amb dur una nena un mocador a l'escola. I el que si sé és el mal, el trauma que aquesta situació li deu estar creant a Najwa sense tenir cap culpa.

-

DE LA LEGITIMITAT DEL T.C.

"Juristes i experts creuen que Catalunya és a les portes d’una retallada de l’autogovern que pot qüestionar fins i tot l’Estatut del 79. Denuncien la connivència de magistrats proposats pel PP i pel PSOE. Admeten que les peticions del Parlament català seran desateses però tenen valor polític. avui.

Em pregunto fins a quin punt és legitim el Tribunal Constitucional, no ja pel mort i els quatre magistrats caducats, si més no perquè és una prevaricació permanent on queda palès no hi ha imparcialitat i cada ovella obeeix al pastor del seu ramat al qual pertany. A més a més, no tinc tan clar que un Estatut refrendat pel Parlament de Catalunya, posteriorment per el Parlament Espanyol i finalment pels ciutadans de Catalunya en referendum, deu magistrats puguin decidir si és Constitucional o no, tenint en compte la seva manca de independència i la situació anòmala de quatre dels seus components.
La seva presidente la Sra Maria Emilia Casas es queixa i va demanar ahir dilluns respecte a la institució que presideix davant el que ha qualificat com una "desproporcionada e intolerable campaña de desprestigio emprendida desde ciertos sectores políticos y mediáticos". Com si no s'haguessin desprestigiat prou ells solets després de gairebé quatre anys de deliberar no se sap que, dedican-se només a marejar la perdiu.

S'ho han guanyat a pols després de més de tres anys deliberant per a no res,i aquí el que s'hauria de discutir és si es dissolt aquest inùtil Tribunal Constitucional i s'en crea un que sigui realment independent i si no és possible deixem-ho còrrer. I és que no sé ja fins a quin punt és legal i s'ha d'acatar la seva sentència quan es dignin a emetre-la. No se si podria La Generalitat presentar un recurs d'ampara per indefensió a Brussel·les, no hi entenc de lleis, però potser valdria la pena estudiar-ho. Onze persones no poden desfer el que han fet dos Parlaments i tot un poble. O així m'ho sembla a mí.
.

CANSAT DE SER CATALÀ

Fa temps que em pregunto si realment el nostre problema com a País només és Espanya, o el Govern o Governs d'Espanya. Ho dic perquè tenir una mosca collonera que tot el sant dia per més raons més o menys ben explicades que tingui, està emprenyant constantment sense saber encara que vol ser quan sigui gran, entenc ha de tocar i molt els bemolls, fins a treure de polleguera.

Cert és que amb el Govern Socialista encara s'ha complicat més la situació atès la consecució i aplicació del que va costar tant assolir com fou el nou Estatut, sembla l’historia interminable, amb el Tribunal constitucional desfullant la margarita. Però aixó ja se sabia des del moment en que sorprenentment i gràcies a l'11M ZP va guanyar les elecciones, i en el fons és un punt cojuntural més dins del nostre particular frec a frec amb Espanya. Entenc que el desencant mutu, aquest no trobar-se ve de més lluny i té causes més profundes i enquistades.
Sovint, diem que no ens entenen, cony! Si es que els primers que no ens entenem i aclarim som nosaltres, com volem que ens entenguin els altres. Quan fa més o menys dos anys l’Artur Mas parlava de la Casa comuna i de refundar el catalanisme, tot i que sembla aixó ja s'ha refredat, i ara es independentipsta, sobiranista o esnobista, depén del moment i la intenció de vot, però prenent-li la paraula, se m’acut que potser hauríem de refundar els partits polítics, perquè aquesta és bàsicament l’arrel del nostre problema. Tenim un garbuix de partits que no acaben de satisfer-nos, per manca de concreció en els seus plantejaments o per perdre’s en les menudeses miserables del dia a dia, lluny del Pacte Democràtic per Catalunya- per exemple – Partits que confonen els problemes, les preocupacions reals que tenim tots els que vivim en aquest país, amb els seus, de lideratge inclosos i entestats com estan en les seves picabaralles ometent el debat real de les idees, quan pel ciutadà el debat real i prioritari és el de la butxaca i resolt aquest, ja tindrà temps d’embrancar-se en si son garses o perdius. Com en el joc de trencar l’olla que amb els ulls embenats i un pal a la mà vas donat passes titubejants intentant encertar l 'olla dins del desconcert que et produeix la foscor.

Aquesta és la sensació que hom percep en els nostres polítics, de desconcert i de desunió, situació ideal perquè els altres en vista del panorama se’ns vagin rifant i torejant, mai millor dit. De manca de lideratge der l'actual Govern i anteriors, nos entendre que no és que vegi l'ampolla mig buida sinó que no hi ha ni ampolla.

I emmig d'aquest panorama desolador, d'aquest ermot, si hauria d'afegir que el país com a societat, no està en general gaire per la labor, priven més les necessitats del dia i de l'oci i s'ha refredat aquell esperit contestatari de la transició. Ens hem acomodat - és cert -, la prova és com se'n va la gent de pont quant la celebració de la diada els últims anys i continuarà igual enguany malgrat la crisi. Crisi i el que comporta per a l'Industria i sobretot per les petites i mitjanes empreses, i com a conseqüència última, d'atur, i que potser si en comptes de perdre's en disquisicions i discussions estèrils internes i externes es podia haver previst (qualsevol mitjanament informat n'era conscient del que ens venia a sobre) i possiblement es podien haver adoptat mesures paliatives de manera que la sotragada no fos tan forta i dolorosa.

I en aquest aspecte com en altres del País, no si val de donar sempre la culpa a Madrid, ja no cola ni s'ho creu la gent, hi ha molta culpa interna de la ineficiència de la nostra classe política, Govern i oposició, (tanto monta monta tanto) perduts enmig de les seves miseries de politiqueig i amb nul·la visió de futur a mig i llarg termini. De vol gallinaci diría algún.....pitjor encara, aquests ni intenten volar, s'arrosseguen.

No se que hauria passat si en Josep Pallach no hagués perdut la vida aquell mes de gener de 1977, seria fer política ficció, és el mal de morir-se abans d’hora, pots esdevenir un mite o caure en l’oblit, ell era, crec, una referència que en el devenir polític dels anys següents hauria pogut canviar el curs de la nostra història. Però no fou així, i ves a saber com realment hauria anat, els fets són els que són i estem on estem. Votant com vaig ser durant anys de CIU, decebut pel pacte del Majéstic amb el Pp en la seva primera legislatura, la del català en la intimitat, i albirant cap on derivaria el tarannà d'Aznar, decebut i emprenyat vaig abandonar-los com a votant, refugiant-me en ERC on no m’hi acabava de sentir del tot còmode. Vaig votar-los no massa convençut amb el resultat que s’ha vist un cop han tocat poder.

I ara que faig? Em pregunto, i immers en un mar de dubtes, ja no sé a qui votar, ni si sóc català, espanyol, europeu o ciutadà de la Creu Alta. Ni tan sols estic emprenyat com deia al seu dia l’Enric Juliana. El que si sé és que estic decebut, fastiguejat i molt cansat, molt cansat, de partits de seleccions, de sobiranistes cridaners i esbojarrats, de tecnòcrates aturats, d'impresentables, de tot en general, de nacionalistes a ambdues bandes, de pàtries, de banderes, d’ideals i d’utopies. Cansat de transigir, d’exigir i de compartir, de ser solidari i a sobre acusat del contrari, cansat de que es censuri una cosa tan simple com pretendre expressar-me amb la meva pròpia llengua com si fos un acte gairebé terrorista, tot per demanar als qui viuen i treballen aquí que facin el mateix o almenys ho intentin. Cansat que professionals de la demagògia tergiversin situacions normals de la llengua, en un país modèlic en aquest sentit, on durant 25 anys s'ha aplicat amb cura i fins i tot excessiva prudència (perquè no s'enfadin) l'immersió lingüistica.

No se si val la pena aquest desgast, aquesta continua decepció en que ens trobem immers, aquest caramel enverinat amb que ens varen obsequiar tots els partits amb l’Estatut de Barcelona, que és en via morta al Tribunal Inconstitucional a l’espera que PSOE I PP decideixin que en fan, i que acabarà en un no res o en un nogensmenys com diria l'home estàtic.

Sincerament, no se si val la pena ser català, ja no ho sé, el preu a pagar és molt onerós i la recompensa escadussera; però la realitat és que no se ni puc ser una altra cosa més que Català, fins que em deixin.... o s'en vagi tot en orris....

· LO VIATGE DEL RETROBAMENT

Un fet no massa comentat del passat Sant Jordi va ser la vinguia en vaixell des d'Itàlia de mil escriptors i intel·lectuals itàlians per conèixer de prop la nostra festa del llibre i la rosa. Hi he pensat en rebre un correu d'el poeta Joan Elíes Adell d'un fet invers que es va produïr l'any 1960 i del que se'm demana en faci difussió.

"Del 23 al 26 de juny de 2010, se celebra el 50 aniversari del "viatge del Retrobament" a l'Alguer. L’any 1960 un centenar de catalans, alguns d’ells reconeguts intel·lectuals i destacades personalitats de la societat civil, van decidir organitzar un vaixell per viatjar a la ciutat de l’Alguer, on feia poc que s’havia redescobert que s’hi parlava català. Al port de l'Alguer els esperava tota la ciutat, expectant, onejant banderes catalanes, per "retrobar-se" amb els germans de ponent. Un esdeveniment històric que enguany compleix 50 anys.

L'Ajuntament de l'Alguer, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, ha organitzat una sèrie d'activitats culturals, lúdiques, acadèmiques, literàries, turístiques, gastronòmiques i festives amb l'objectiu de celebrar aquesta important data, que va obrir una nova etapa de relacions entre l’Alguer i Catalunya. Aquí podreu trobar una informació més detallada del programa, així com el pla de viatge adreçat a totes les persones interessades en participar en aquest "nou" viatge del Retrobament.

http://www.retrobamentalguer.cat/

Pensem que aquesta iniciativa, pel seu atractiu lingüístic i cultural, us pot resultar d'interès. És per això que us agraïm que en feu la difusió que considereu oportuna."

Doncs ja ho sabeu, si us interessa aneu a la pàgina de RETROBAMENT A L'ALGUER.

· TERCERA ONADA DE CONSULTES

No se a hores d'ara com haurà acabat la tercera onada de consultes sobiranistes cel·lebrada avui arreu del principat. Sembla que la forquilla de participació és entre un 26% on més gent hi ha anat i un 20% on menys,que deuen ser les capitals. Aquest matí m'ha deixa't pensatiu i capficat el comentari de na Montse al seu blog:

"Passaré la tarda en una mesa. He vist l'emoció dels meus pares després de votar SÍ. Només per això, perquè ells poguessin expressar allò que pensen en un acte de democràcia directa, ja em sembla un dia perfecte. Els que es diuen demòcrates no haurien de tenir por a què la gent expressi el seu parer en referèndum, no trobeu?"

Voldria sentir aquesta il·lusió, més no la tinc, i no és per pragmatisme (una mica si, de fet), simplement no entenc una consulta que no és vàlida a cap efecte només per copsar el que ja se sabia, que el 20% dels qui van a votar diuen que si, i d'aquí no ens mourem. Per això a Madrid ja no diuen res i ens deixen fer les consultes que vulguem les vegades que vulguem, saben que com de costum no passarem del gest, molt bonic, molt il·lusionant, però un gest al cap i a la fi. El que si que no entenc és perquè aquesta consulta no es pot fer a tot el Principat i de manera vinculant i decisória, no sé exactament si legalment es pot fer, però si sé que encara que aixó fos possible cap partit en o fora del govern gosaria fer-ho, i és que possiblement obliden que la llibertat no ens serà mai donada, sinó que l'hem de conquerir, i no sé si n'hi ha masses disposats a fer-ho.
-

· A PROPÒSIT DEL FUTBOL

Hi ha una tendència per part dels intel·lectuals, pseudo intel·lectuals i algun cagamandurries en general de menystenir als qui ens agrada el futbol de manera sistemàtica. Consideren seriosament que és l'opi del poble, que només serveix per embajanir al personal i distreure'l dels problemes reals que els sotgen. Aquesta vissió reduccionista i esbiaxada deu pertanyer als mateixos que estàn en contra dels transgènics o que encara manifesten la seva adhesió al régim Castrista d'en Fidel Castro.
En Barbeta els anomena "la Internacional progre papanates" i en Monzó em sembla que també va per ací. I és que, a mi em sembla molt bé que algú no li agradi el futbol, com a mi no m'agrada el voleibol o el teatre, però no per aixó desqualifico als qui els hi agradi una cosa o l'altre, ni se m'acut menystenir-los com si fossin taradets.
No és nou ni deixa de ser recurrent aquesta postura vers el futbol, de fet fins que Manolo Vázquez Montalbán no va sortir de l'armari i reconèixer que li agradava el futbol, molta gent d'un cert nivell no gossava obertament dir que eren pilotaires, i en Manolo amb una gran sencillesa ho va posar damunt la taula, i com ell molts intel·lectuals als qui els hi agrada el futbol. que sense cap rubor ho manifesten i practiquen i no per això no deixen de saber en quin païs viuen ni com està el pati. Ai senyor, deu ser més interessant anar al Liceu a veure la Boheme i no diré pas que no, però una cosa és perfectament compatible amb l'altre llevat que la representació sigui a la mateixa hora, perquè de fet, tot és, cada cosa a la seva manera, pur teatre, i a mi el teatre no m'agrada. I ara suposo us preguntareu perquè miro el futbol?. Doncs no ho sé, a banda del Barça per si guanya i el Madrid per si perd, per rutina acumulada durant anys, suposo, de la mateixa manera que em puc empassar una cursa de Fórmula 1 (que deu n'hi do), o, possiblement perquè ho miro d'una mena de manera, fins i tot quan juga el Barça i en el fons el que m'importa és el resultat, car els partits, en la seva majoria són molt avorrits, com la Fórmula 1. Ara mateix estic escoltant més que veient l'Atlético de Madrid que guanya dos a zero al Tenerife però ni ho miro. Com deia la meva mare, no miro la tele però la tinc engegada perquè em fa companyia.

· PASSEJADA DE DISSABTE

Ahir dissabte vaig fer un dels recorreguts que habitualment faig amb la bicicleta amb el cotxe. Sincerament, em feia mandra agafar la bicicleta i com volia fer unes quantes fotos vaig anar-hi amb l'automòbil.

El recorregut és pujar cap a Castellar del Vallès i abans d'arribar a dalt de tot de la pujada trencar a la dreta per baixar cap la font freda on vaig aparcar el cotxe i d'allí a peu vaig recórrer el Torrent de Colobrers fins a can Pagés, mentre pel camí feia unes quantes fotos. Tornada enrere fins el cotxe i seguint el camí després de deixar la pista de vol de ultra lleugers vaig continuar avall fins trencar a la dreta i baixar fins el Molí de Can Amat, travessar el ripoll i pujar amunt cap a CanPuiggener, Gran via i a casa.

Mentre baixava cap al Molí de cal Amat pujaven molts mountainbikeros esbufegant i amb cara d'espasme. El camí de pujada és bastant més que un empit i el terra molt irregular que impedeix agafar qualsevol ritme. Un parell havien abandona't a mitja pujada i xino xano a peu anaven acostant-se a dalt de tot.

Recordo la primera vegada que vaig pujar amb la bici per aquí, tenia un record vague de la pujada i no pensava fos tan llarga. Vaig començar l'ascensió embalat, a bon ritme i a mitja pujada la dentadura ja ballava claque i els esbufecs es devien escoltar des de casa. Vaig començar a canviar pinyons i finalment a pas de puça i traient el fetge per la boca vaig arribar a dalt.

Altres vegades que hi he pujat m'ho he agafat amb més calma i la veritat és que sense presses ni pauses es puja prou bé i un cop ets a dalt el camí és planer. Us deixo unes quantes de les fotos que vaig fer ahir.

-

· DE PA, TOMÀQUET I PERNIL

.

M’abelleix avui parlar d’una qüestió que pot semblar menor, però que ni molt menys o és. Parlava l'altra dia amb un company que em deia que a ell li agradava el pa torrat sucat amb tomata i pernil de 5 jotes, de Jabugo, vaja!.

Lamento dissentir de tu - li vaig dir - i com a expert en pa amb tomata després de sopar gairebé cada dia durant 39 anys, aixó, pa amb tomata i embotit o sovint pernil, vull manifestar en primer lloc, que torrat i amb tomata no m’agrada tant i dos i molt important, si el pernil és bo de veritat, no cal tampoc un 5 J, bé si cal (però sovint no es pot volia dir), com deia si el pernil es bo, m’agrada molt més amb pa sense tomata, amb oli d’oliva i prou. Tinc la mania o així m’ho sembla que la tomata li treu sabor al pernil, com si la superposició de sabors es barregessin en detriment del gust del pernil.

De fet, potser el que no s'ha de fer és un entrepà amb pernil del bo; tal i com és al plat de la fotografía tallat a llonzes ben fines i acompanyat del pa sucat amb oli és quan és més bo, de fet el que és més saborós d'aquest pernil és el greix, aquell greix oliós que t'impregna la pituitaria amb la seva fortor mentre et pringues els dits de la grasa que desprén i el paladar es deleix en tastar-lo. Caram! m'està entrant gana.
Ara, tot es qüestió de gustos, en conec un que de jove es feia pa amb tomata i a sobre hi posava cola-cao i després pernil i deia que estava molt bo. Ah! i per menjar el pernil bo m’agraden més les llesques de barra de quart que no pas de girat. Manies meves, o no!

FER-LA PETAR AL PARADÍS

.

Aquest matí he anat a Vic per feina, i aprofitant un buit, a veure en Ferran (Gulchenruz). L'hem fet petar una estoneta parlant - com no - de literatura, i avui era obligat fer-ho d'Oswaldo Lamborghini de qui en Ferran (que es deu deixar el sou en llibres) n'ha ja encarregat una novel·la. Ens hem vist a la Tralla on actualment hi treballa en Ferran, que per a ell, treballar en una llibreria és com posar-li un bar a un alcohòlic o la guineu a cuitar gallines. Hem parlat d'Oswaldo, Bolaño i Borges i de Maria Mercè Marçal de qui hi havia un DVD recitat per Núria Candela, de qui li he explicat al Ferràn que fou la primera persona que va llegir els meus poemes. Sovint penso que amb en Ferràn som dos aprenents de Detectius Salvatges a la recerca de la nostra Cesárea Tinajero particular.
En sortir mentre anava carreró amunt cap aquesta meravella de la plaça Major de Vic i mentre escoltava "doce cascabeles" que sortía d’una paradeta de verdures, pensava que el paradís deu ser quelcom similar a la Tralla, amb una finestra que doni al mar i música de fons de "son" cubà.

comentari recuperat: ja que avui és el dia del llibre que millor que recordar aquesta meravella per a un lletraferit com és la Tralla, on per cert tornaré la setmana vinent.

DE FALANGISTES, ANARQUISTES I ALTRES ISTES

Com a contesta als comentaris rebuts en el comentari anterior sobre Juan Antoni Samaranch, més els que arribin després, abans que res m'agradaria comentar que aquí quan ens volem protegir del sol amb el palmell de la ma, en comptes de fer-ho en posició horitzontal com els indis, el posem en vertical i perdem la visió global de les coses. És una manera de ser molt nostrada. Anem a pams. Ja sé que Samaranch no era un falangista ni un franquista comú, com ell, n'hi havia i encara n'hi ha molts, i és sabut, Martin Villa en seria un exemple - l'home que ja anava a escola en cotxe oficial -, o Fraga Iribarne, i molts altres. Aquí, bé o malament durant la transició és va fer un pacte que més o menys s'ha respectat, però es va fer i les conseqüències només contemplaven als Franquistes, com si a l'altre bàndol tots fossin germanetes de la caritat. Algu s'imagina que a dia d'avui es fes a Barcelona o a una altra caìtal espanyola "la ruta del franquisme". No us ho podeu ni imaginar oi?, doncs a Barcelona no fa gaire feien la ruta de "l'anarquisme" i ningú va dir ni mu.

Els qui varen viure la pre guerra, la guerra i la post-guerra entre els el meu pare que era de la quinta del biberó, podrien explicar de les malvestats d'uns i altres, abans, durant i després, perquè a les guerres no hi ha bons ni dolents, nomès víctimes gairebé la majoria innocents.Precisament en parlàvem l'atre dia amb el meu pare, i m’explicava els altres crims, els que es varen cometre abans, al començament i durant la guerra, quan anaven els de la FAI, la CNT, el POUM o els anarquistes incontrolats, de vegades ni se sabia de quina facció eren, a reclutar gent per a la República, aquella que se suposava controlava en Companys. A Sant Feliu de Codines al del cal Llauner el varen matar davant mateix de casa seva, però no va delatar a 10 mes que varen salvar la vida, entre ells el meu avi, el Lluís de l’Oli, que no era pas de cap partit, simplement no en volia saber res d’aquesta guerra. Al Mas Badó hi havia un capellà gran, el varen matar per no res i s’hi varen pixar després a sobre, es varen produir molts disbarats a la banda dels “bons” quan sabem que a les guerres de bons no n’hi ha. Entraven als pobles, se’ls enduien als qui no volien anar amb ells i els mataven deixant-los en qualsevol cuneta etc. etc. Si s’ha de parlar de crims, si s’ha de tornar a remoure el passat, fem-ho a ambdues bandes i reconeguem també els crims dels nostres, puig de no ser així ens quedarem només en la comissió de la Mitja Veritat, i no serem del tot justos, ni farem definitivament net d’aquell horror, horror que fa que encara a dia d’avui en més d’un poble no se’n parli o es faci amb la boca petita. I ja sé que el que s’addueix es que una cosa son actes comesos durant la guerra i l’altre la repressió que varem sofrir després de la guerra, de manera cruel i despietada, però aixó si ho poguéssim preguntar als morts ens dirien que els importava un rave, que al cap i a la fi els hi varen arrabassar la vida igualment. I és que si no ho aclarim tot, finalment semblarà que a la guerra els perdedors eren uns angeletes de la caritat que no varen trencar mai ni un plat, i els altres unes besties assedegades de sang i si bé és en gran part cert lo segon, alguna responsabilitat també hi varen tenir els primers.

Puig que es va decidir a l’any 78 fer la vista gruixuda amb tots els franquistes que estaven i estàn encara en esferes de poder, potser seria millor no remenar més la merda ni furgar en velles ferides, deixant als morts d’un i altre bàndol en pau, perquè si no no acabarem mai, ens farem mala sang i no solucionarem res. La culpa no es mai de ningú, però aquí a ambdues bandes hi ha encara molts culpables i no es mesuren tots pel mateix raser. Tampoc estaria d'acord amb excessius homenatges ara que ha traspassat, cada cosa hauria d'estar en la seva justa mesura, però lo excessiu forma part del ritual d'aquest país, en el positiu i en el negatiu

Deixem a Samaranch en pau o almenys valorem el de positiu que va fer al llarg de la seva carrera, merders del COI inclosos. I qui d'aquella època estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

DE FALANGISTES

.

Em sembla roï i miserable que ara, amb motiu de la mort de Joan Antoni Samaranch, es retregui el seu passat franquista i falangista per part d'Esquerra, ICv i altres, com si no fos sabut de vell. De la mateixa manera que en aquella època no era pas l'únic el Sr. Samaranch que anava d'aquest pal, molts n'hi havia que ara són demòcrates i d'esquerres o de dretes que havien estat a falange o havien crida't "vivas" a Franco quan entraven els nacionals o en els temps posteriors de la dictadura un cop acabada la guerra. Perquè aquí de col·laboracionistes, simpatitzants o acomodats al règim n'hi va haver-hi molts i per diferents motius, entre estraperlistes, aconseguidors de favors i misèries humanes variades, i el Sr. Samaranch n'era un més, tot i que sempre més aviat m'ha dona't la sensació que el que ell era, més que franquista era samaranchista i que anava a la seva, amb discreció, mà esquerra, molta habilitat i saber fer.

Ell, escàndols per corrupció del COI a banda (que va capejar molt bé) va aixecar amb habilitat i una gran visió de futur el món de l'olimpisme del no res al que és ara, anticipant la globalització 25 anys i comprenent molt bé la força de la televisió, i aquest mèrit és tot seu. Va ser ambaixador a Moscu, on va treballar per aconseguir contactes i amistats que més endavant li varen servir de suport per accedir al seu càrrec al COI, va tenir mès activitats com la de President de la Diputació Provincial de Barcelona i President honorífic de la Caixa, així com altres distincions ja en plena democràcia. Reduïr tota la seva vida professional al seu passat falangista, em sembla molt barroer i poc just, aquí, no n'hi ha gaires que estiguin nets de culpa per llençar la primera pedra.I és que aquest país nostre es petit, però la mesura de les coses de molts també ho és.

I és que aquí no es tracte de defensar el personatge, (en una conversa amb el ja desaparegut Antonio de Senillosa em deia d'ell que era sibil·lí i molt hàbil) sinó d'intentar ser una mica de just i jutjar el conjunt de la vida i obra del personatge, lluny del reduccionisme provincià tan nostrat i al que hi estem tan i tan abonats.

DE LES SIGNATURES DE LLIBRES

.

Buscant "el Princep" d'en Maquiavel als encants del diumenge a la plaça del Mercat, vaig trobar el "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramon Folch i Camarasa, guanyador del premi Pere Quart d'humor i sàtira del 1991. D'això en fa ja temps, però atès demà és Sant Jordi he decidit recuperar-lo. El llibre és deliciós, i traspua una fina irònia, d'aquells que es llegeixen am plaer i un somriure dibuixa't als llavis, vaja!. Hi ha un capitol que si no fos perquè em va succeir deu anys més tard a mi, semblaria inspirat en el meu cas, tot i que de fet en llegir-lo veureu que és la tònica habitual del que succeix quan a un autor novell li toca anar a: la Signatura de Llibres. .

Una advertència si sou escriptor novells, no aneu mai a una signatura de llibres (feu-me cas), us pot agafar una depressió de cavall, i menys encara per Sant Jordi. Dit aixó, anem al meu cas. Per Sant Jordi de l'any 2001 presentava "El Marmessor de la Ignorància", havia sortit una petita ressenya al Diari de Sabadell el dia anterior i per megafonia anaven anunciant de tant en tant que jo era alli per signar el meu llibre.

Al meu costat i tenia en Lluís Subirana, al costat d'ell en Ton Creus i més avall l'Ibañez el d'en Mortadelo. Havia avisat a tothom a qui podia avisar que hi seria a la plaça de l'Ajuntament signant el llibre per la tarda, però no devia avisar gaire bé o el personal es va fer l'orni. En Lluís i en Ton varen signar força ejemplars dels seus llibres i l'Ibañez ja us podeu imaginar la cua que tenia formada davant seu. I jo allí veient com passava la gent, i quan semblava que algu s'acostava, a ùltima hora anava parar al company del costat, i hom com un "capullu" de braços creuats sense que vingués ningú.

Aleshores quan ja m'estava angoixant va aparèixer la Montse que de fet ja el tenia signat de dos o tres dies abans, el meu pare, el Santiago, que també el tenia signat i el Domenec.... aquest el que feia era venir a que li signés el llibre, se n'anava i als vint minuts tornava, o sia que el seu llibre duia tres o quatre dedicatories, però almenys donava una certa sensació de moviment. Mentrestant a l'Ibañez li devia fer mal el canell de tan signar. En resum que em vaig frustrar molt, més que res per que anava de novell.

Malgrat el consell que us he donat, dos anys més tard, en publicar "Fins que cal dir-ser adéu" vaig reincidir i coindicir també amb en Lluís Subirana i Ton Creus, però aquesta vegada anava ja preparat, o millor dit resignat, i tot i així va anar una mica més bé que la primera, vaig signar deu o dotze ejemplars, que vista la primera experiència va ser tot un èxit. Us deixo l'enllaç d'un altre comentari de novembre de l'any passat on hi ha un extracte de la novel·la d'en Ramón Folch i Camarasa "Manual del perfecte escriptor mediocre", on explica d'una manera molt divertida i irònica el fet d'anar a signar llibres per part d'un escriptor mediocre.

Bona diada del llibre i de la rosa.

DE LA PUBLICITAT DE DON SIMÓN

Possiblement sigui una dèria meva i me l'estigui agafant amb paper de fumar, però vaig decidir fa ja un temps i ara m'hi he reafirmat, no comprar cap producte de la marca Don Simón. I no és perquè tinguin o deixin de tenir més o menys qualitat dins la variada gama de productes que ofereixen, res d'això. Simplement, em molesta la agresiva publicitat que fan a radios, teles o diaris menystenint la seva competència.

Fa temps ja que ho fan, vol dir que fa temps ja que no adquireixo cap dels seus productes, però l'ultim anunci, aquest que fan contra Granini, dient que on són els seus tarongers, i ensenyant una fotografia dels seus que no dic que ho siguin, però que sembla realment un fotomuntatge, simplement el trobo poc ètic i de mal gust.
Si Granini no s'ha queixa't o no ha emprès accions legals contra Don Simón deu ser perquè legalment deu estar acceptat aquest tipus de publicitat, tot i que, segurament si algú s'entretingués a comprovar la composició dels productes de Don Simón amb la realitat que ofereixen, segur que també hi hauria anomalies. Ja se sap que la publicitat el que fa sistemàticament és mentir, subliminalment, tendenciosament però sempre dona més valor del que realment tenen els productes publicitats. No és que estigui cridant a fer un boicot a Don Simón, ni que ara tothom compri els sucs de Granini, no es tracte d'aixó. Només vull deixar clar el meu boicot, petit, ridícul si voleu per a una firma com aquesta, però al cap i a la fi és el meu dret a no estar d'acord amb la seva poc ética manera de fer publicitat, i a partir d'aquí, que cadascú faci el que cregui oportú.

JO JA NO ENTENC RES

Jo ja no entenc res. Com és que en Guardiola no ha fet jugar avui en Messi?.

Ah! i algú sap com es diu la mare del Senyor àrbitre, que no s'assabenta de quan és fora de joc, ni com va la cosa aquesta de les targetes. I a més a més el fill de la gran bagass....(piiiiiii) desconeguda en comptes de pitar penalty li ensenya tarjeta groga a Alves. Gràcies.

LLIBRES RECOMANATS PER SANT JORDI

Atès divendres és Sant Jordi i per tant el dia del llibre i la rosa, em deia avui Joana que hi havia una página on es podien recomanar llibres. En el meu cas, més que recomanar, cosa que ja fan els llibreters de capçalera de cadascún, voldria citar les novel·les que al llarg del temps, més m'han impresionat, influit o captivat. Corresponen a diferents époques i a autors molt diferents entre si, però cadascuna d'elles en el seu moment varen deixar la seva petja. Ja vaig fer la llista ara farà un any, però n'hi he afegit algunes que había oblidat. Les citarè en català o castellà segons la llengua en la que les vaig llegir i no per cap ordre en concret.

En el camino - Jack Kerouac

Sinhué el Egipcio - Mika Waltari

Cuerpo a tierra - Ricardo Fernández de la Reguera

A Sangre Fria - Truman Capote

Las cárceles del alma - Lajos Zilahy

La hora 25 - C. Virgil Gheorgiu

El retorno de los brujos - L-Pawels i J.Bergier

La conjura de los necios - John Kennedy Toole

Incerta Glòria - Joan Sales

El Jarama - Rafael Sanchez Ferlosio

Han matado un hombre han roto un paisaje - Paco Candel

La perla - John Steinbeck

El factor humano - Graham Greene

Guadalajara - Quim Monzó

Los cipreses creen en Dios - Josep Maria Gironella.

Gog - Giovanni Papini

El ángulo del horror - Cristina Fernandez Cubas

Levantar Ciudades - Lilian Neumann

L'agulla daurada - Montserrat Roig

El mal de Montano - Enrique Vila Matas

Mentira - Enrique de Hériz

Los Detectives Salvajes - Roberto Bolaño

2.666 - Roberto Bolaño

i més d'un que s'ha quedat oblidat en un racó de la memòria.

Com heu vist no hi ha massa nexe entre aquests escriptors, però és cert que en el seu moment i algunes desprès, les novel·les citades han estat importants per a mi. El perquè unes si i altres no, sincerament no ho sé, Jabés diu que és la novel·la qui tria al lector. I el mateix em passa amb els poetes, no sé perquè m'agraden més Joan Margarit, Pessoa, Vinyoli, Marti i Pol, Joan Salvat Papasseit, Joan-Elíes Adell, Rimbaud, Manel Forcano, Susanna Rafart, Maria Mercé Marsal, Irene Climent, o Alejandra Pizarnik que altres que possiblement sian igual o millors poetes. Deu ser que són ells tambè els qui m'han escollit a mi perque els frueixi.

No ho sé, deixem-ho aquí i compreu-vos divendres el o els llibres que més us abelleixin.

.

DE RECICLAR I APROFITAR

En els comentaris al post d'ahir sobre com Marràqueix em recordava el Sabadell de quan era menut, intercanviàvem comentaris amb en Galderich, de com abans en el tèxtil i fora d'ell tot s'aprofitava i es reciclava, però reciclava de veritat, no de fireta com ara, perquè ara tot el que fem es de fireta,, atès bàsicament ens quedem només en el gest, de fet tot són només gests, això queda palès en la política, l'important és dir: farem no sé què i dir-ho en el moment oportú, després no es fa, però això ja no té cap importància, l'important ni tan sols és la rosa, ara, el que importa és el gest, el farem, que no el fer.

Ja m'he derivat pels serrals d'Ubeda (Jaén), i posats a derivar, em pregunto perquè al parc Catalunya i ha el passeig d'Aragó i al costat o com a continuació el Passeig de la región de Murcia, potser és que el Sr. Bustos i els seus clons no s'han assabentat que Murcia és una autonomia rara, amb un President rar, però autonomia al cap i a la fi. Cal no oblidar que Murcia despoblada com va quedar després de la expulsió dels mossàrabs per part dels reis Catòlics? fou repoblada bàsicament de lleidatans sobrers, lladres, putes i maricons, o això diuen, però ves per on, prou que s'han espavilat, a banda que de lladres putes i maricons, n'hi ha arreu, només que ara en comptes de lladres diem polítics pressumptament corruptes, i en comptes de maricons diem gais que fa més fi.

Agafo el fil del començament, de quan parlava de reciclar i aprofitar. Abans s'aprofitava tot. A mi els reis m'havien dut la mateixa bicicleta tres anys seguits, el meu pare més o menys la repintava la nit abans, i el nen ja tenia regal de reis. El nen que duia els pantalons apedaçats, i no perquè necessariàment fes falta, no costaven tants diners tampoc, però era la manera de ser, de comportar-se, com les sabates, de sola de crep que es partia però com no es gastaven les havies de continuar portant, i no passava res. El que era important era la mental·lització de que tot s'havia d'aprofitar o reciclar com fan encara i molt forçats per les circumstàncies a Cuba o al Marroc o a qualsevol país amb més mancances que nosaltres. Ara, com a nous rics anats a menys sense haver arribat a més, no aprofitem ni reciclem res, no reparem res, si un fòtil no va es llença i se'n compra un altre, el "manetes" ha desaparegut o se n'ha anat a altres contrades, ningú sap arreglar res, i no preguntis davant d'una avaria a ningú, com passa amb el cotxe, la màquina ha de dictaminar que té, i és que els cotxes com passa amb les motos, des que no fan la perla amb les seves bugies ja no són el que eren. De fet res és el que era, hem passat del no res al zero absolut, a la falsa abundor de nous rics endeutats i hipotecats, desconcertats i esmaperduts, de la ignorància sabuda al desconeixement absolut. Estem davant de la primera generació totalment indigent mental de la història i en seguiran més, el camí cap la banalització absoluta està ja marcat.

Potser és millor així, no pensar, no fer res, no preocupar-se per res i malviure entre les restes d'una malmesa intel·ligència. Ens ho va avisar Huxley, ja som de ple dins el món feliç:

"Oh quina meravella! Quantes criatures belles hi ha aquí!" Quan bella és la humanitat! Oh món feliç, en el que hi viu gent així!

CAMINANT PER SEMPRE

Vaig caminant per sempre sobre aquestes ribes,

entre la sorra i l'escuma.

La marea alta esborrarà mes petjades,

i el vent esbargirà l'escuma.

Però el mar i la riba restaran.

Per sempre.

-

G.Khalil Gibran.

AVANTATGES DE LA IMMIGRACIÓ

Un dels aspectes que em va sorprendre de Marràqueix quan vaig estar-hi fa cinc anys, és que la ciutat em recordava en molts aspectes visuals el Sabadell de la meva infantesa. Les petites botigues de comestibles, molta gent al càrrer, no massa netedad, els tallers de motos o bicicletes al bell mig del càrrer, amb reparacions a l'instant i sobre la marxa, els manyans, moltes motocicletes i bicicletes i altres aspectes de la vida quotidiana que ara no venen al cas, i sobre tot, la cadència de la vida quotidiana, tot em recordava el Sabadell de quan era un vailet.

Dic aixó perquè ahir al vespre, mentre veia aquells contra el Barça, pensava que de no haver estat per la immigració marroquina, a la cadència de l'anar fent d'abans, el que podia haver estat un problema de: "deixi'l i passi d'aci a quinze dies a veure si el podem arreglar", o.. "val més que no l'arregli li costarà més que un de nou", etc etc., que hauria estat la resposta segura de la modernitat tecnificada d'aqui, no va ser res de tot aixó: Gracies al "moro" del locutori de sota casa que encara funciona sistema antic i és un manetes, al bell mig del carrer gairebé, m'ha arreglat l'ordinador per 45€ tot i que s'hi ha tirat una setmana. De totes maneres, ara de tant en tant s'atura i torna a arrencar sol, hauré de fer cas al Salvador i comprar-me un Mac per deixar de patir.

*

SE SUPOSA

El futbol és un esport al que se suposa hi juguen dos equips, però a vegades n'hi ha un que no vol jugar, només vol miserablement evitar que jugui l'altre, aquesta és la seva màxima aspìració dos cops a l'any, de fet no poden aspirar a res més, tot i que ara no tenen a aquell meravellós davanter que anant bé feia 8 o 10 gols per temporada; la resta, molta llenya i arrossegar-se pels camps de futbol amb més pena que gloria al llarg de la seva història.

Curiós també que després de lesionar de gravetat a Munitis i fer-li penalty, els del comité de competició li hagin retirat la targeta vermella a Kameni. En fi, el Barça hi ha dos partits l'any que no juga a futbol, juga contra l'Espanyol que aixó de jugar a futbol els hi sona però no saben ben bé de que va ni d'on vé. Ha de ser fotut ser periquitu, amb aquest equip i a sobre amb el President que els hi ha tocat, un individu que ho és tot menys presentable.

-

SOM UNA ANÈCDOTA

Doncs el menda lerenda que diria l'Artur el de la màscara és prou addicte a Internet, o als blocs o al conjunt de les dues coses. Més val això que no pas addicte a la heroina i no pas de Fort Henry. Dit això, haig de reconèixer que estic encantat de que un volcà en erupció al nord Europa, concretament a Islàndia, amb el seu fum i les cendres o magma o el que sigui que ha escampat pels aires en forma de nùvol, hagi paralitzat el tràfic aeri a tot Europa i de rebot a la resta de païsis d'on hi anàven o en venien vols.

Som una anécdota damunt la terra deia un historiador i és ben cert, una anècdota d'una enorme vulnerabilitat i fragilitat.

-

Amb l'ordinador recuperat ja torno a estar complert, car sense ell em sentia com amputat. Som els homínids i homínides (que si no els de ICV s'enfaden) gent addicta al que sigui, però addicta a una cosa u altra, n'hi a a la Tele, alguns al cinema, o al futbol, altres a vagarejar, fins i tot algun addicte hi ha a llegir o a pensar, tot i que aquests últims són casos aïllats.

BAIXAR-SE AL MORO

Com des de dilluns estic sense ordinador i malgrat tot he aconseguit sobreviure a ell sense caure en la histèria, he pensat en la possibilitat d'escriure un llibre explicant la meva experiència, més com la cosa tampoc dona per a tant, ho deixarem en un comentari. S`ha donat a més a més l'agreujant de no treballar, el que comporta més temps de lleure, que encara no he après a administrar ni tenint l'ordinador, imagineu-vos-ho doncs sense.

El principal problema per a mi no és el fet en si de no disposar de l'ordinador a casa, car tinc el locutori a sota mateix i puc anat fent coses com ara mateix. i també haig de dir que havia deixa't coses programades doncs ja feia uns dies que el fòtil feia el beneït, avisant-me perquè no m'en refiés.

En aquestes circumstàncies el que més es troba a faltar és l'immediatesa de tenir-lo engegat tot el dia, encara que no el facis servir, el tens allí, disponible, i encara que estiguis llegint o dibuixant o fent qualsevol altre cosa, de tant en tant dones una ullada al correu o als comentaris (entre uns i altres en tinc més de 200 per contestar) o a lo millor se t'acut quelcom que explicar i ho pots fer quan vulguis.

He aprofitat aquests dies incerts per rellegir "a Sang freda" de Capote i "on the road" de Kerouac, i avui vaig ja per la lletra C de la guía telefónica. Tot està doncs control·lat....?

Si en Nordin fa els deures demà tindré l'ordinador reparat, però....(sempre hi ha un però) s'ha hagut de formatejar el disc dur, lo qual vol dir que haurè d'instal·lar l'ADSL, l'antivirus i els navegadors, aixì com traspassar alguna informació d'un disc a l'altre, i ja em veig a venir que tindré problemes en connectar l'ADSL i tenint en compte que demà és dissabte, com la cosa no rutlli ja em veig sense el fòtil a plé rendiment fins dilluns al matí, i aquest cap de setmana hauré de continuar baixant-me al moro si vull publicar alguna cosa. Que hi farem!

JEMAA EL FNA

Estic encara sense ordinador i vaig pidolant pels locutoris, però no hi treballo de gust, he aprofitat per rellegir a Sang Freda de Capote i ara estic amb "on the road" de Kerouac que manté tota la seva frescor. Per cert, la novel·la que la tinc en castellà es titula "en el camino" quan semblaria més raonable haverla titul·lat "en la carretera" atès de fet Sal Paradise (Kerouac) i Dean Moriarty (Neal Cassady) es passen la novel·la travessant esbojarrats américa de NY a LA, Frisco o Mèxic. En fi, per no perdre el costum de publicar diariament, m'he permés la llibertat de tirar de blogoteca i parlar-vos d'una de les places que més em varen impactar en el seu dia quant la meva estada a Marrakech. La plaça de Jemaa el Fna. Ho he extret de "Benvinguts a Marrakech" una guía turística pràctica que vaig fer després de la meva estada a la ciutat.

Situada al bell mig de la Medina amb la Kutubiyya (el minaret més alt i important de la ciutat de Marràkech) com a referència al fons, aquesta plaça que aquí l’anomenaríem freda, però que ni molt menys en té res d'aixó, és tota ella un espectacle extraordinari que va canviant la seva posada en escena al llarg del dia i sobre tot per la nit.
Cal matisar que llevat d'algunes concessions al turisme, la majoria de les activitats que es desenvolupen a la plaça són per us i usufructua dels propis Marrakchís, on s'hi reuneixen cada dia per celebrar i gaudir les múltiples i sorprenents ofertes de tot tipus que allí s'ofereixen als sentits del sorprès i fascinat occidental que hi va per primera vegada.
Jemaa el Fna , declarada patrimoni de la humanitat, comença a la Plaça Foucauld i arriba fins al Mercat Moro on hi ha el cafè de France i el restaurant Alhambra. Més o menys te una superfície d'uns cent cinquanta metres d'amplada per dos-cents de llargària. El seu encant no és el propi atès que en si mateix no te res, llevat de l'asfalt dur. El seu especial atractiu rau en el contingut que l'omple en diversos moments puntuals al llarg del dia i la nit.
De bon matí, abans de trencar l'alba, quan encara no ha sonat la pregaria de l'almuecí des de dalt dels minarets, dins d'una desorganització organitzada, com si d'una espècia de ritual és tractés, es comença a omplir de tota classe de gent que comença a muntar les parades de dàtils, plàtans, taronges, préssecs, cebes, síndries, tomàquets, patates, llimones, naronges, te, menta fresca, etc.Perfectament apilades. llenties, cigrons i mongetes aguanten miraculosament un delicat equilibri similar al de dàtils de tots tipus o figues seques, cacauets i d'altres fruits secs o confitats. Tot tipus de flors i venedors de suc de taronja i espècies com el safrà, pebre, canyella, comins, nou moscada o ají etc.. completen el barroc i colorit quadre cromàtic i sensorial.
Més tard arriben els encantadors de serps amb les seves gralles, las noies que pinten amb Henna i els aiguaders amb els seus vestits vermells, camisa blanca i singulars barrets vermells també rematats per cordons de roba. Aquests aiguaders proveïts d'un odre de pell, t'ofereixen aigua en uns vasos de coure que duen penjats. Seguint la tradició musulmana als pobres els hi donen de beure gratuïtament.Son gent senzilla i afable orgullosos de la seva tradició. Si els vols fer una fotografia tindràs de pagar com tot el que es bellugui a Marrakech. Amb deu dirhams ni ha de sobres.Rondinaran igual si els en dones vint. Cap al migdia, la forta calor (entre 34 i 38º a l'ombra a l'estiu) provoca bastants desercions a ambdues bandes - venedors i visitants - però pels voltants de les sis comença mica en mica a omplir-se de nou, tot i que en aquests moments del capvespre l'espectacle s'ha de contemplar des de la terrassa del cafè de France.

Allí mentre preneu un deliciós te la menta podreu gaudir de la posta de sol que reverbera sobre la Kutubiyya i tota la part sud de la ciutat, amb el rerefons de Gueliz a la dreta i les muntanyes de l'Atlas a la llunyania difoses enmig de la broma del capvespre, mentre a baix a la plaça el formigueig de gent que comença a muntar les seves parades o xiringuitos s'accentua i, aleshores en un moment puntual entre la posta de sol i les primeres foscors de la nit, esclata la orgia de llum de milers de bombetes de gas, colors, olors, músiques i tot quan us pugueu imaginar i més.

la plaça des de la terrassa del Café de France


cuiners en plena feina al bell mig de la plaça

Escribes per encàrrec, tiradors de cartes, narradors d'històries, músics amb els seus llaüts, ginbris i l'insistent so dels tambors, altra volta les noies de l'henna, lluitadors, boxejadors, equilibristes, ballarins i ballarines, rotllanes de jocs autòctons, dentistes i les parades de sucs de taronja, caragols o pinxos moruns, cuscús, kefta, toujaen, peix o dàtils, pastissets de mel, ous, verdures, hortalisses i d'altres varietats gastronòmiques. Es tracte d'un autèntic plaer pels sentits que sorprèn gratament a l'occidental poc avesat al tipus de vida dels països àrabs. Un cop sopat es tracte d'anar donant voltes per la plaça observant totes aquestes mostres variades d'espectacle, alguna d'elles incomprensible per a un occidental. Ja us he dit que moltes d'elles son específicament pels habitants de la vila, i és bo que així sia, és l'orgull de les costums ancestrals no oblidades que segueixen perdurant davant la modernització que feixugament es va obrint pas. I és la mostra que nosaltres que ens pensem que som el país de la gresca a les nits, més avall i molt a la vora també els hi va la marxa. No som tan diferents doncs encara que últimament ens comenci a envair la estúpida supèrbia de la decadent societat europea. No hem d'oblidar que els àrabs varen estar vuit-cents anys a les terres espanyoles. Era en aquella època en que l'ignorant catedràtic de burrología, Don Manuel Jiménez de Parga afirma que mentre els altres erem una colla de porcs els andalusos es banyaven en "aguas de colores" aigües que si ho eren, precisament era gràcies als musulmans que ens varen civilitzar una miqueta i ara, desagraïts els rebutgem, i és que no hi ha res més desagraït que els ignorants.
Feta aquesta postil·la que suposo molestarà a algú, però així o crec i per tant ho dic, tornem a la plaça objecte de la narració: La gresca dura ben bé fins les dues o les tres de la matinada. Aleshores la plaça es pren un petit descans esperant ja els primers matiners que en un parell d'hores tornaran a recomençar el seu cicle.I aixó cada dia de l'any per admiració de propis i estranys.Us ben asseguro que qui hagi vist pondre's el sol mentre beu pausadament un te a la menta, contemplat i participat de l'espectacle en la seva totalitat, difícilment podrà oblidar-se per més temps que passi, d'aquesta plaça. I no és que es tracti d'una posta de sol excepcional, no és ben bé aixó, simplement és un conjunt de sensacions, un estrany silenci remorós dalt de tot de la terrassa del cafè de France, tot el ritual que prepara l'esclat quan les primeres ombres de la nit s'apoderen del seu entorn. És tota una posada en escena que la fa diferent, única i incomparable. (comentari recuperat)

Jemaa el Fna! La plaça dels avantpassats.

comentari recuperat