EL SÚMMUM DE L'EXCEL·LÈNCIA

Com a conductor he estat de sempre respectuós amb les senyals de trànsit, semàfors inclosos, potser perquè m'ho varen inculcar a l'auto escola, o per auto disciplina (està bé auto disciplina parlant d'autos). La prova és que en quaranta anys de conduïr i gairebé dos milions de quilòmetres al volant molt poques multes m'han posat, i el capítol d'accidents (i que duri) el tinc a zero. Es com ha de ser i així es comporta la gran majoria de la gent al volant.
En tornar a agafar la bicicleta ara farà quatre anys em vaig proposar de seguir la mateixa norma, en veure com els ciclistes es saltaven olímpicament semàfors, direccions prohibides i més amb total manca de civisme i impunitat. Si! jo sóc aquell ciclista de Sabadell que us podeu trobar aturat a un semàfor en vermell, mentre els altres treuen el nas i passen com si res, cosa que no fan al volant del seu vehicle.
I ara, com a vianant que cada dia al matí surt a caminar un parell d'hores per fer exercici que es veu que és sa, he arribat al sùmmum de l'excel·lencia, car respecto tots i cadascún dels semàfors en vermell dels passos de vianants, i m'espero disciplinadament a què es posi en verd, en cara que en sigui gairebé l'ùnic que ho fa. Abans ho feia només si hi havia mainada esperant a creuar per no donar-els-hi mal exemple, però ara (coses de jubilat) ho faig sistemàticament. Crec amb tota modèstia que l'excelentissim i reverendissim Ajuntament de Sabadell, m'hauria de donar algun premi, o almenys un diploma.

*

TONTOLCUL I LA CANYA ESQUERDADA

Aquest comentari és d'en Ferran Sáez publicat fa un parell d'anys a l'AVUI. l'he volgut repescar avui mentre pensava en la sentencia del Tribunal Inconstitucional, cal recordar certes coses per no oblidar-les i la història té la seva gràcia...., o mala bava.

Hi havia una vegada un novici que es deia Tontolcul i va ser cridat per l'abat del seu monestir.
"Tontolcul -va dir el lama al noi-, confies en mi?". "És clar que sí, mestre!", va respondre el novici Tontolcul. Però abans que acabés la frase, el lama li va clavar un cop de puny a l'ull (no el tercer, sinó un dels normals) que el va deixar estabornit. El pobre noi, desconcertat, va tornar-se'n a la seva cel·la tot reflexionant sobre el significat ocult d'allò que acabava de passar. "Quan sigui més savi ho entendré", pensà.
Al cap d'una setmana, el lama tornà a convocar Tontolcul i va repetir-li la mateixa pregunta: "Confies en mi?". "Sí, mestre", contestà. De cop i volta, el lama agafà un bastó i va colpejar-li el crani pelat fins que se'n va cansar. Atordit, Tontolcul va repetir: "Quan sigui més savi ho entendré". Passats uns dies, l'abat del monestir tornà a cridar Tontolcul, que tenia un ull de vellut i la closca plena de bonys. "Tontolcul -va dir el lama-, ¿confies en mi?". "Hi confio, mestre", digué el novici. Llavors el lama va agafar una canya esquerdada i... Bé, això és millor no explicar-ho.
En tot cas, cal recordar que, segons com, amb una canya esquerdada es poden fer coses que fan molt i molt mal. Dolorit i escaldat, en un sentit tant psíquic com físic, i fins i tot filosòfic, Tontolcul es va consolar dient: "Quan sigui més savi ho entendré".
Van passar els anys, i aquell jove novici va arribar a lama. Però, tot i meditar cada dia, mai no va arribar a entendre què li havia volgut dir el mestre.

-
Diuen que Tontolcul es va reencarnar en un català.

*

QUE DIUEN QUÈ ESTEM MOLT INDIGNATS

Que diu el Molt honorable President de la Generalitat el Sr. José Montilla que es veu que estem molt indignats per la sentencia aquesta de l'Estatutet de l'Arturu, i que ens hem de manifestar o no se què. Sincerament, ja s'ho faràn, tot plegat fa molta mandra.

EL TC ESMENA AL POBLE DE CATALUNYA

"La sentència proposada per la presidenta s'aprova en una votació per blocs - Una quinzena d'articles s'han declarat inconstitucionals per 8 vots a 2. El preàmbul, els articles considerats constitucionals i els interpretats s'aproven per combinacions diferents de 6 a 4. (BLA, BLA, BLA....) AVUI+ELPUNT.CAT."

Bé, SENTENCIA HABEMUS, ja tindrem les criatures distretes durant uns quants dies. Que bé que els hi va aquesta sentencia, el cas Millet, Palau, hotel & amics del 4% per sempre pasarà a segon pla. D'aixó s'en diu rebre oxígen a l'ùltim alè.

*

CAS MILLET, MÉS D'UN SEGLE

I és que mira que n'és la gent de malpensada, la informació que detallo a continuació extreta de la Vanguardia, demostra fefaentment què en Félix Millet Jr. l'únic que va fer va ser continuar amb escreix l'obra de l'avi, de manera que va ampliar la seva actividad expoliadora només com a homenatge al seu avi pel qui sent una profunda admiració i de qui en parlen a continuació:

"Cent nou anys enrere, aquesta revista teatral de Barcelona-subtitulada "Periòdich imparcial, regionalista, de literatura, art, montepíos, varietats, notícies i anuncis" - ja parlava del cas Millet. En concret, del cas que va esquitxar a Lluís Millet i Pagès, cofundador amb Amadeu Vives l'Orfeó Català deu anys abans, el 1891, i oncle avi de Fèlix Millet i Tusell, el protagonista de l'actual cas Millet, "empresari i mecenes", segons Enciclopèdia. cat.

Estudiat simulacre, el de Lluís Millet. Gràcies a les bibliotecàries de l'Arxiu Històric, La Vanguardia ha pogut disposar d'aquest document en el qual, en un deliciós català prefabrià, l'articulista A. de la Florida afirma que l'oncle avi de Millet - "que com a músic és ben poca cosa" - se serveix de la seva gestió al capdavant de l'Orfeó Català per al "profit personal, el creix raquític, la pesseta".

l'opinador adverteix als socis de l'Orfeó que "si creien que allà es perseguia la idea de propagar les cançons de la nostra terra fent -les simpàtiques per les belleses que contenen des del punt de vista estètic i patriòtic, es van equivocar del tot". En una falsedat ben assajada, explica que Millet feia servir el càrrec per aconseguir altres favors, com el de la plaça de professor de l'Escola Municipal de Música (de sou escàs, però amb generosos "regals espontanis" per part dels alumnes) i la de mestre de capella de Sant Felip Neri, d'on van fer fora el pobre mestre Marraco, "que feia ni més ni menys de 35 o 40 anys que exercia les funcions". Fa cent nou anys, l'estirp Millet ja apuntava maneres."

Deu ser genètic, i el que sap més greu de tot és el pobre mestre Marraco a qui varen fer fora del seu càrrec de mestre de capella a Sant Felip Neri. Interessant l'aportació fidedigna de l'autor del reportatge A. de la Florida que diu que l'home (Marraco), feia - ni més ni menys de 35 o 40 anys que ocupava el càrrec- lo qual demostra la seva precissió.
.
Tornant al present. mica en mica van sortint totes les vergonyes de l'oasi català on mai passava res, i tot va començar a trencar-se el dia que Pasqual Maragall va acusar a CDC de rebre el 3% de comission, i el pobre encara es veu que es va quedar curt, ara diuen que si era un 4% entre Millet i Carles Torrent, tresorer de CDC, però com aquest senyor va traspassar l'any 2005, no ho sabrem mai, tot i que possiblement sigui a éll a qui li carreguin (mai millor dit) el mort. Sol ser una pràctica habitual carregar les culpes als difunts.
-
Ara, remenar toda la merda de tots no ens durà enlloc, primer perquè tots n'hi estàn d'emmerdats i aquestes coses s'allarguen i s'acaben diluint enmig de comissions inùtils o judicis tardans, i després perqué a Itàlia, després de tota la acció de "mani politi" (s'ho devien copiar d'en Carod) la regeneracó dels partits, etc etc, han acabat finalment amb Berlusconi de primer ministre, o sia de Guatemala a Guatepeor. Vol dir donc que no hi ha res a fer, és la nostra creu i el preu a pagar per viure suposadament en un país lliure i democràtic i tenir els polítics que tenim i que a sobre amb aquella bona fe, votem cada quatre anys.

*

aquest és el document original que Laura Coll li va enviar a Júlia de la Panxa i que aquesta va publicar a tertúlies d'història el 16 d'aquest més. El podeu ampliar i llegir.

*

A PROPÒSIT DELS PERIODISTES

En el seu acudit d'avui es pregunta J.R.Mora si el periodista d'esports neix o es fa gilipolles, no entraré en si hi neix o s'hi torna, però el cert és que ho és, des del primer a l'ùltim, tot i que potser hi hauria alguna altra paraula més suau que gilipolles i més concreta que ara no se m'acut, i de fet el que ell busca en el text és precisament aquesta rotunditat.

.

En el cas dels partits, poso la TV i en silenci el veig, no tinc altra solució doncs a la que poso el volum i començo a escoltar com desbarren em treuen de polleguera, del primer a l'ùltim, fins i tot en Puyal que fa ja dos o tres anys què o no hi guipa o no està per la feina, però s'equivoca constantment, interromp als col·laboradors i se'n va sovint pels serrals d'Ubeda i tot i així és l'ùnic que encara fent un esforç es pot mig escoltar, perquè t'en vas a Rac1 i alló és més patètic que les transmissions de Fórmula 1, que ja és dir. És posar a tres o quatre afeccionats a narrar un partit com si fossin a la barra de la tasca o al menjador de casa amb un amics, i aquests freguen directament la garruleria pura, i aixó que fins i tot els hi han donat un premi. I no parlem de la SER o la COPE que aixó de vell que és ranci i inescoltable.*
Aquest tipus de retransmissió garrula ho feia i amb molta gracia l'Arús i els seus col·legues, entre ells Sergi Mas, des de casa d'e l'Arús mentre les hi fotien als gin-tònic i sovint ni t'assabentaves del resultat del partit, però almenys t'ho passaves bé amb Di i Món o Nuñito, sobretot si el Barçá guanyava, doncs si perdia millor era buscar una altra font d'informació o apagar la radio.
Tornant a la pregunta que es feia José Ramón Mora, jo diria que en aquest cas és un virus que s'encomana en entrar a treballar en el mitjà. De fet el periodisme d'esports es una subespècie dins el submón que ja és el periodisme en si a dia d'avui.
.
La part primigènia de l'espècie, el periodisme considerat seriós, el de rotatuiu, és una altra història que ha patit una mutació que ha derivat en tres tipus d’espècimens, els "copipasty", els "diguimquehaigdedir... quehopublico" i els intoxicadors, conspiradors i suposats investigadors que concretament estan ubicats a el Mundo però que s'estàn escampant a altres mitjans de Madrid i d'aquí. Aquests són els que parlen de periodisme de investigació quan en realitat es limiten a rebre dossiers interessats per perjudicar a altri, com va passar el seu dia amb el SOAP (Enredo) de la federació del Pp de Madrid, i a publicar-los sense cap rubor ni comprovació, o d'inventar-se conspiracions surrealistes (que defensen a capa i espasa) com la del 11M, i altres.

La principal tasca dels dos primers espècimens esmentats suara, és informar sense contrastar qualsevol noticia, limitant-se a posar la carxofa davant el polític de torn per entrar en el joc de: ha dit, ha comentat, ha manifestat i prou, sense res d’anàlisi, amb la diferencia que mentre els "copipasty" es limiten a informar sense gaire rigor els "diguemquehaigdedirquehopublico" ja tergiversen i manipulen la mateixa noticia.
Quan als analistes (que n'hi ha) no te'n pots refiar, no acabes de saber ma, tot i que pots intuir-ho, de qui cobren, per tan no són alló que podriem considerar una referència objectiva.

Restem doncs en un ermot on hi ha una quantitat enorme de informació-desinformació que aclapara, angoixa i distreu, que fa molt difícil saber en la majoria dels casos que està passant realment. Ja se que el primer que es perd quan hi ha una guerra és la veritat, i la informació està immers a dia d'avui en una guerra de prioritats a l'hora de donar com sigui els primers una noticia, no sempre tant important.
El tractament que es dona a la mateixa noticia segons sigui un o altri mitjà, o s'ometi en algún d'ells fa enrogir sovint per alló de la vergonya aliena. La manipulació de les noticies amb un titular cridaner és norma habitual, encara que després en ampliar la noticia es matisi, però el titular cridaner (se suposa que per vendre més) ja s'ha posat en lletres grans i amb negreta, i si hi ha hagut alguna informació mal donada, la rectificació acaba sortint en lletra arial 9 i en un raconet del mateix rotatiu que abans l'havia posat en portada.
I tot aixó Orwell i Huxley fa ja molts anys que ho varen predir.Tenia raó Orwell quan deia que la veritat ens seria amagada com la feina que el seu protagonista desenvolupava a la novel·la (el ministeri de la veritat), però Huxley que ja donava per fet aixó, entenia que la veritat realment s’ofegaria en un allau d’informació impossible de digerir per als ciutadans, que ens el que fa temps està succeïnt.

`*

COMPRAR UN POBLE AMB HABITANTS I TOT?

"Els executius de la ciutat estressats que vulguin marxar ja tenen l'oportunitat de comprar el seu propi poble a Nova Zelanda, amb un pub i 40 habitants inclosos.
Otira, un llogaret a la plujosa costa occidental de l'Illa Sud de Nova Zelanda, està a la venda per 1 milió de dòlars neozelandesos (uns 500.000 euros).
Els actuals propietaris, Bill i Christine Hennah, varen comprar el descuidat poble el 1998 després de passar per allà i "sentir pena per ell", va dir el divendres el diari The Press, de Christchurch. Van pagar 80.000$ neozelandesos (uns 40.000 euros) per l'hotel o pub, l'escola, l'estació de tren, l'ajuntament i les 18 cases que formen el llogaret prop del Parc Nacional d'Arthur Pass que data de 1923.
Al poble, construït quan el túnel ferroviari de Otira es va obrir, van viure uns 600 treballadors i les seves famílies en el seu moment d'apogeu.
Però la parella, ara a la seixantena, diu que no tenen l'energia per dirigir l'hotel. Demanen 350.000 $ neozelandesos per l'hotel o 1 milió pel lot complet."Necessitem algú que l'aixequi una altra vegada. Hi ha molt potencial i oportunitats", va dir Christine Hennah a The Press. AFP"

La noticia la vaig publicar ahir a Collonades que és el lloc que li pertoca. Però el que em va cridar l'atenció va ser la dificultat de trobar la fotografía què per disseny del bloc ha d'acompanyar la noticia. De tots els digitals que publicaven la noticia cap d'ells insertava fotografia, però anant només al Google vaig trobar fotos de la població i fins i tot la pàgina web de l'Hotel de Bill i Christine Hennah. Vol dir que els becaris dels digitals, per variar no han fet bé la feina i si no són capaços de fer-la en les nimietats, imagineu-vos en les seriositats.
Bé, deixem-ho. L'altre aspecte de la noticia que ha cridat la meva atenció, és què quan Bill i Christine diuen que demanen un milió pel lot complet, es venen a referir a que venen també als 40 habitants que queden al poble i les seves cases. O sia estàn venent un poble sencer amb habitants i tot. Seria com si Gallardon es vulgués vendre Madrid amb Esperanza Aguirre i ses Majestats Reals i Sarsueleres incloses.

*

A PROPÒSIT DE CASTELLDEFELS

Busqueu-hi el peus al gat que volgueu què en té quatre. El fatídic atropellament de Castelldefels va ser una imprudència, tota la resta de subterfugis que es busquen, que si el pas elevat, que si l'embús, no són més què bestiesses i excusses de mal pagador. Hauriem, d'haver après però no ho fem i la majoria de les morts que es produeixen per accidents de qualsevol tipus són per imprudències, encara que l'ambaixador de l'Equador no se n'hagi assabentat en la seva miop ignorància.
Ho reflexa molt bé l'acudit de J.R. Mora, de l'encapçalament, i més encara un vell-nou, novíssim acudit del Perich.

AL LORO JOSÉ LUÍS.......! PREN NOTA DELS GRECS

El Govern grec es planteja posar en venda o llogar a llarg termini algunes de les seves aproximadament 6.000 illes al Mediterrani com a "mesura desesperada" per fer front als seus deutes davant la impossibilitat de trobar vies de finançament, segons ha publicat el diari britànic 'The Guardian'. L'interès dels inversors no es cenyiria exclusivament a aquesta illa, ja que els potencials inversors, en la seva gran majoria d'origen rus i xinès, també han mostrat el seu interès en propietats a l'illa de Rodes.
La venda d'algunes illes o el lloguer a llarg termini a potentats ajudaria a sanejar els comptes del Govern grec, assenyala el diari, que recorda que el país he·lè s'ha vist obligat a adoptar mesures desesperades després de rebre un rescat de 110.000 milions d'euros per part de la UE i l'FMI, després d'anys de malbaratament.
Es tracte d'una gran idea de la que n'hauria de prendre nota el President Govern i el Govern en pes, o sia ell, podrien començar per vendre's o llogar l'illot de Perejil, amb helicòpter i tot com a la foto. Després les Chafarines, Cabrera, Formentara no! que ens fa falta pels anuncis de cervessa, i fins i tot es podria estudiar la possible possibilitat de vendre o llogar una Peninsula sencera, que aixó encara no se li ha ocorregut a ningú. Ara si de cas que respectessin la cornisa Mediterrània i lloguessin l'interior.
Però qui vol un País que es especialista en malbaratar els seus recursos i fins i tot els que rep de l'exterior? Em temo que la subhasta quedaria més deserta que deserta està d'idèes la closca d'en José Luís Rodriguez, de malnóm i mai millor dit ZP.
I és que hi ha estadistes, grans estadistes i n'hi ha als qui se'ls atravessa l'estada. Per cert que dimecres va arribar el final de la presidencia semestral española de la Unión Europea, aquest meravellós període què la agoserada Leire Pajín va titllar «como un acontecimiento histórico planetario» y que ha acabat com el rosari de l'aurora. Viure per veure o millor dit, tal i com està el pati, beure per no veure-hi.

*

20 ANYS SENSE PEDROLO

Manuel de Pedrolo (L'Aranyó, 1918 - Barcelona 26/6/1990). Novel·lista, dramaturg, poeta i traductor. Ës un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Conrea tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. Com no es va casar mai amb ningú a banda de amb la seva senyora, va ser prou menystingut i oblidat. Coses d'aquest país, començant per un mateix que si no és per na Jùlia també se m'hauria passat la data.

SARA, SOM ALLÍ ON ÈREM!

Ja poden anar passant anys i panys que la part màsculina dels homínids no hi ha manera que evolucioni en el seu comportament vers la part contraria de l'espècie. El comportament de la premsa no ja de Madrid sinó d'arreu amb la periodista de Tele 5 és d'una garruleria que va més enllà de l'habitual mesetaria, vol dir que som allí on érem, el provincianisme, la ignorància i el masclisme, s'escampen a la que apareixen un ulls verds en escena.
I ha de ser fotut a vegades ser tan guapa, i suposo que encara deu costar més demostrar que ets capaç de fer be la teva feina no per guapa si més no per aplicada, com si necessitessis d'un esforç afegit que de fet a les dones ja els sol succeir en qualsevol feina on a més a més solen guanyar menys que els homes fent la mateixa. Per acabar-ho d'adobar, aquesta senyoreta de Toledo és la nóvia del porter de la selecció Espanyola de Fumbol, i aquí el morbo i la tafaneria ja estàn servits.
No és nou aquest masclisme vers les dones guapes o resultones a la feina, quan Mónica López va ser fitxada per TV1 per fer-se responsable del temps, Antonio Burgos es va despatxar amb un article memorablement masclista i misògin, escrit a més a més des de la més profunda de les mesetaries ignoràncies. I la tirallonga de casos similars podria ser molt llarga.
Ve de vell el masclisme i costarà d'eradicar, de fet que no crec que s'aconsegueixi mai, és ja genètic, i la llavor sembrada fructifica generació rere generació sense remei.
Tot plegat de molt poc nivell, la manera que s'està tractant aquesta noia, i és que de "paletos" n'hi haurà sempre i masclistes també, perquè en el fons d'això es tracta tota la manera d'enfocar la feina d'aquesta senyoreta, o potser hauria d'escriure "senyorassa" perquè el cert és que està de guapa a rebentar.

He recuperat un vell video que deu ser dels 70 que si s'emetès ara provocaria moltes crítiques i queixes, però que en el seu moment no va ser així, potser perquè en l'ùnic que hem progressat és en les formes, més no en el fons.

AVÍS PER A BLOCAIRES

Que sàpiguen els senyors i senyores blocaires que si reben un comentari anónim obscé o insultant vers algu al seu blog i el publiquen, els responsables són ses blocairies, tot i que l'insult sigui sobre el propi honor del propi blocaire, o el de la seva mare. I què poden ser condemnats per aquest fet o succeït, fins a deu mesos de presó, que tothom sap no es compleixen llevat que tinguis antecedens. Aixó és el que han decidit els saberuts de la Justicia Espanyola d'Espanya en una nova mostra de coherència i sentit comú. Avisats esteu!. Ho varen dir ahir pel matí els de Rac1, la radio del "sustu".

UN QUE ÉS D'HORTALEZA PERÒ QUE NO ÉS SAVI

Qui no té problemes s'en busca, i aquest seria el cas de la selecció Espanyola a la que critica pel seu joc Luis Aragonés. No m'extendre gaire, Luis Aragonés si que és de Hortaleza, però no és savi, ans al contrari es vulgar, groller i bastant ruc i mal educat. Si la Selecció Espanyola va guanyar l'Eurocopa no va ser per ell, simplement són jugadors bons i ja saben perfectament el que han de fer al camp, i la actual, faci el que faci a Sud Àfrica no serà per mèrits o demèrits de del Bosque, serà pels seus jugadors. Ho sabem prou bé els cules que amb Cruijff (o sia, sense entrenador) el Dream Team que era més team que Dream va guanyar quatre lligues i una champions.
A hi creieu-me, Luís Aragonés, de futbol hi entén no gaire més que qualsevol de vosaltres o jo, massa llegenda hi ha amb aquests super entrenadors, que hi entenen igual que qualsevol de regional o afeccionats.
I tornant a la selecció espanyola de futbol "La colorá" en ella he trobat la meva panacea, car si guanyen me n'alegro i si perden també, no és esquizofrenia, els culés i jo som axí senyors.

*

L'ESQUELA DELS CHUMBALAKAS

El món de les esqueles dona molt de si, i moltes n'hi ha de prou curioses. L'ùltima és la que els Chumbalakas varen publicar del seu president Manuel Díaz Muñoz, traspassat als 63 anys. La noticia la publicaba el digital de el correo a Andalusia i té el seu què.

"Una esquela fora del comú ha omplert de rialles el món del obituari. Els del Club Chumbalaka són els autors d'una filosofia que honora avui el seu president Manuel Díaz, mort el passat febrer. Per ser soci no cal pagar quota i l'únic requisit és estar boig i tenir ganes de passar-ho bé

Des del passat vuit de març les cendres de Manuel Díaz, president del Club Chumbalaka, estan escampades a la Glorieta de Bécquer del Maria Luisa. Manolo, no ens esperis aixecat, ja anirem arribant ... tu al teu aire. Una esquela no ha de ser el final, ni té per què fer plorar. El que es va escriure per anunciar la missa d'un amic s'ha convertit en gairebé un fenomen social que corre com la pólvora per internet: la mort es vesteix d'ironia i humor, ha passat del blanc i negre al color.
Corrien els anys 60 quan set amics sevillans van decidir formar un club amb el referit nom. Llavors tenien menys de sis anys i jugaven a perseguir les parelles d'enamorats que passejaven per descobrir coses noves. Avui ronden els setanta i queden els diumenges per menjar paella a casa d'algun d'ells. L'última reunió? El passat 22 de febrer quan, per la mort del seu president Manuel Díaz (Manolo El Suau, com li diuen), es van tornar a veure les cares a la parròquia de Sant Benet. "Era un tipus carismàtic, un líder", diuen els seus amics. Però la seva pèrdua, lluny de suposar un trauma per als membres d'aquest club, ha reflectit l'autèntic esperit d'un codi ple d'humor i optimisme: el chumbalaka.

Set vides, set noms i, és clar, set malnoms. Manolo era El Suau (per la seva forma de lligar), avui: principals figures Tacañete, Ángel Luis El Desagradable, Juan Francisco El Callao, José Manuel El Cas Estrany, Eduardo El Gitano Elèctric, i Pedro El Locuelo. Imaginin els altres perquès.
La Rae no defineix un paraula inventada per nens, però les aventures de la colla l'han anat cobrint de significat amb el pas dels anys. Santa Cruz va ser el barri testimoni de les entremaliadures més innocents. Però els 16 van ser, com sol passar, els anys més bojos. L'adolescència d'uns nens més o menys acomodats que tenien bona relació amb els seus pares, començaven a fixar-se en les nenes, i a deixar en un segon pla els estudis, va ser l'etapa, sinó daurada (perquè les pessetes escassejaven) si més dolça. Van ser, com molts altres que estaran llegint aquestes línies, la generació festa. Van començar a organitzar-los en els terrats de casa seva. Al safareig que hi havia al número 15 de Corral del Rei el van batejar Ditifersu, i a la torreta annexa al Pavelló de Xile (on treballava com a director de l'Escola d'Arts i Oficis el pare d'Eduardo), Chumbalakito. Se n'anaven a l'Avinguda de la Constitució a caçar noies: "Escolta, ¿teniu pla?". I poc a poc la popularitat dels chumbalakas a Sevilla va anar creixent com l'escuma. Van començar a llogar locals i grups de música, i a vendre invitacions per 15 pessetes (pessetes que les nenes no pagaven, és clar). Manolo-el relacions públiques del grup-s'encarregava de parlar amb els de Cruzcampo i Coca-Cola, i Marcelino de vendre les begudes després de la barra. El seu lema era Vini, vidi, ligui: Vaig arribar, vaig veure i vaig lligar, que dirien els Juli Cèsar sevillans.
No tenien-ni tenen-ni idea de tocar instruments, però per aquella època es passejaven per la ciutat com una autèntica orquestra. Eren rockers, escoltaven els Rolling, els Beatles i Elvis. Manolo, a més, era molt religiós. Des de petit els confessava a la resta de chumbalakas les seves visions, un sant el visitava. Estaven especialitzats en lligar amb nacionals ("que entenien els nostres acudits", explica Pedro), i La manuelles, especialista en guiris, era la banda rival.
"Chumbalaka vol dir bogeria, espurna", explica Pere, "i Manolo tenia això i més. Era bona gent, imaginatiu, un inventor". Els ulls del seu amic, compare i soci (com ell mateix es defineix) s'acaben de entelar: no és fàcil parlar de qui s'ha anat. "¿Sap quines són les bosses de plàstic de les pipes? Quan encara es venien en cartutxos de paper d'estrassa, a Manolo se li va acudir la idea de envasar-les. I el gaspatxo en caixes? Igual, idea de Manolo. Molts dels joves que lliguen avui a les discoteques li han de donar les gràcies a ell que puguin comprar preservatius a les màquines quan els entra el ... ja sap. " Ara Pere s'en riu, però per poc temps. "El problema és que era peculiar i, després de ser detectiu durant anys a El Corte Inglés, va caure en una profunda depressió que possiblement és el que ha acabat amb la seva vida".
Després s'han fet d'esquerres, de dretes, del Betis i del Sevilla. Però el Chumbalaka els uneix, fins i tot després de la mort. elcorreo.es"

"UN MALDITO EMBROLLO"

Tot l'afer del Palau de la Musica i les seves derivades com l'hotel nonat, què és el que ara ocupa al personal, és realment com el títol de l'antiga pel·lícula de Pietro Germi “un maldito embrollo”, i no vull tractar en aquest comentari la nefasta gestió o apropiació indeguda de fons publics i privats del Srs Millet i Montull, ni el desafortunat control que s'havia d'haver fet de la seva gestió i no es va fer. Tampoc voldria parlar de la Comissió parlamentaria que qual "sonrisa del Pelícano" investiga en paral·lel el cas i la pressumpte implicació d'alts càrrecs polítics o privats en l'afer del Palau i rodalies.
Aquí, ara s'apunta cap el Conseller Castells, o s'insinúa que si en Felip Puig o avui que Miquel Roca, en una barroera i roïna caça de bruixes que no duu enlloc ni resoldrà res, només crear una sensació de sospita de corrupció general que no dic no i sigui, car no s'explica el que varen fer els Sers. Millet i Montull sense connivències i complicitats globals, i qui més qui menys de tots els partits i estàn emmerdats, o almenys aquesta és la impressió que s'ha instal·lat entre la ciutadania i que costarà molt de treure del seu conscient.
Però tot aquest joc del i tu més, tan de vol gallinaci i miserable - pràctica cada vegada més habitual de la classe política -, no deixa de ser un mer foc d'encenalls a veure qui pot fotre a qui, i l'ùnic que aconsegueix es distreure al nostre Govern i oposició del que shaurien d'estar ocupant uns i altres, que és del problema greu que tenim com a país i de com afrontar projectes i idées per paliar-ho a nivell económic i productiu per sortir de l'atzucac en que estem.
Ja sabem què res tornarà a ser com abans, que ens hem de fer la idea de perdre un 20% del nostre poder adquisitiu, que costarà evitar que segueixin tancant empreses i més encara que s'en posin de noves i que l'atur va par llarg, però seria d'agrair i de fet és la seva obligació que es deixessin d'endergues uns i altres i es possessin a treballar per salvar el que en queda de país, i no ja per patriotisme, sinó per obligació de càrrec i la pròpia responsabilitat, perquè sinó la gent que ja n'està molt farta, els hi demanarà comptes de tot el que no han fet i no serà a llarg sinó a curt termini. Tot té un límit i la seva incapacitat governant està arribant al límit tolerable, i ja se sap que després del tolerable ve l'exigible que tal i com està tot no crec que sigui per part del personal, per les bones.

-

QUINCALLA!, NO GRÀCIES

Ara que s’acosten les vacances on els que puguin se n'aniràn pels llocs a descansar - diuen -, voldria parlar d'un aspecte prou molest, un costum que no hi ha manera es perdi i que s’hauria d’eradicar. Em vinc a referir al costum de portar quincalla de record als familiars i/o amics quan es torna de vacances vagis on vagis. Vindria a ser com la quincalla que els blancs els hi donaven als indígenes quan els hi va donar per conèixer món i de passada envair països, quincalla que s’ha de dir – segons diuen – era a canvi de preuats tresors, o almenys aixó ens explicaven a les pel·lícules americanes a l’ús.
Amb el temps les coses han canviat i ara són els indígenes qui aquesta quincalla en comptes de donar-els-hi als intrèpids turistes que els visiten – salacot al cap – els hi venen a bon preu, aixó si, i aquests, carregats com a rucs de feina tornen que més que de vacances sembla que vinguin del mercat setmanal del poble de torn.
És relativament fàcil si ets a les arribades d’un aeroport saber d’on ve el personal, òbviament. Mallorca i Santiago són el més clars, després vindrien els de Marroc amb les seves làmpares de peu, etc. S’hauria de procurar abolir aquesta costum ancestral (de fa quatre dies) de dur un regalet quincaller a familiars i/o amics, la gent no sap on posar-lo i fa nosa arreu, i la feinada que tens a posar i treure coses segons qui et vingui de visita, o aquell objecte horrorós que t'ha regalat un familiar pròper i no tens mes remei que tenir-lo exposat permanentment per oprobi del teu sentit estètic.
Després passa també que et compres a Yaiza com és el meu cas, un barret de Panamà Jack (imitació) i no gosses posar-te'l aquí, i el mojo picón que tant t'agradava allí resta en un racó del rebost i continúes amb l'allioli, però aquesta seria ja una altra història.

-
A casa ja hem deixat de portar quincalla quan tornem de vacances i no hi ha hagut cap problema, ni ningú s'ha queixa't.
*

"C" I ELS VINT METGES

"C" estava preocupat, feia temps que no es trobava bé i els metges no acabaven d'encertar les causes de la seva malaltia, el Doctor Z que era qui el portava a l'Hospital deia que no tenia res greu però que no acabava de encertar amb el diagnòstic de la seva malaltia. Però "C" es trobava cada dia pitjor i no ho veia gens clar.

El Dr. Z va decidir reunir-se amb 19 metges més per parlar del seu cas i com aquell any no hi havia sopar d'Empresa decidiren fer un dinar per parlar-ne. Fou un àpat discret, no estaven els temps per grans despesses, i durant el mateix cadascú va donar la seva opinió sobre quina podia ser la malaltia de "C" i les seves causes així com el remei a aplicar. En acabar l’àpat cadascú se’n va tornar a casa seva i el Dr. Z va anar a veure a "C".
Miri, m'he reunit amb els meus col·legues i hem arribat a la conclusió que el seu cas és greu, però hem posar les bases per assolir una millora en un breu espai de temps, serà difícil, però ens en sortirem, d'ací a sis mesos hem quedat per tornar a trobar-nos i veure quina és la seva situació. Ha estat un èxit la trobada, li ho puc ben assegurar - exclamà cofoi el Dr. Z -
"C" se'l va mirar, ell sabia com es trobava, cada vegada pitjor i aquests vint sapastres se n'havien anat a dinar per decidir que d'ací a sis mesos veurien em estava. No entenia on estava l’èxit de la trobada de metges.
Mentre vomitava bilis i es marejava, se’n recordava de les mares de tots i cadascun dels vint metges, i pensava que tenia mala peça al teler, amb aquesta colla de teòrics de la feina que només estaven preocupats per aparentar un control de la situació que estaven molt lluny de poder assolir. Em moriré - es deia - i aquests dropos encarà no sabran perquè, i ves que al final - per justificar-se - encara no m'acabin donant la culpa a mi.
S'aixecà, es vestí i sense dir res a ningú se’n va anar cap a casa seva, almenys allí moriria tranquil lluny d'aquella colla d’inútils amb títol incorporat, aixó si.
Quan al cap de sis mesos els doctors es varen reunir per tractar el seu cas, ja no n'hi havia. El Dr. Z els va comunicar que "C" havia abandonat voluntariament l'Hospital i s'havia refugiat a casa seva, i que en deixar de rebre qualsevol tipus de tractament, miraculosament havia sanat i estava francament bé. Possiblement (aixó no ho diu el Doctor) perquè el problema no era de "C" sinó dels metges. "C" havia seguit la recepta vella de menjar una mica de tot sense excessos, treballar bé ara que ho feia per a ell, fer una mica d'exercici, i havia deixat de fumar, aixó si, això que ara podia disposar dels seus diners i administrar-los com considerava més oportú.
"C" des de casa seva, pensava que els qui tenien realment un problema eren els metges, no ell. I no el tenia perquè no havia fet cas a les seves receptes per sanar-lo i si del vell herbolari que li havia aconsellat les herbes remeieres adequades al seu mal que no venia d'Almansa però gairebé.

I és que en la sanitat com en l'economia, les receptes estàn ja inventades i són gairebé tan velles com el món, només cal aplicar-les amb cura lluny de la barroeria dels metges incompetents.
_

RECLAMO UNA SELECCIÓ EUROPEA DE FUTBOL

-

Entenc què és difícil d'entendre que el futbol és la cosa més important de les que no tenen cap importància i que de fet no hi ha gairebé res que tingui més importància què el futbol. Entenc no te massa explicació el joc amb vint-i-dos homes en calça curta donant-li amb més o menys encert potades a un objecte esfèric anomenat pilota intentant que entri el màxim de vegades possible dins la porteria de l'equip contrari. Entenc és difícil d'entendre que aixequi les passions desfermades que aixeca, que mogui els diners que mou i que ompli estadis amb cent mil persones o més en algun cas. Entenc que és difícil d'entendre que la gent no s'avorreixi d'aquest espectable sovint monòton i prou en general previsible (el fumbol es asin) Entenc que costi d'entendre tot aixó, perquè el futbol no té cap lògica, només la de la incertesa pel resultat del teu equip, per aixó els amistosos interessen tant poc.
Ara hom que com afeccionat entén tot aixó i fins i tot més, el que no entén és perquè la Comunitat Europea no té una sola selecció, "la Europea", per enfrontar-se a la d'estats Units d’Amèrica, Brasil, Rússia o Turquia que no són seleccions europées, i algú m'hauria d'explicar si representa que som europeus, que hi fan enfrontant-se entre sí, seleccions com Espanya, Portugal, Itàlia, Alemanya u Holanda entre d'altres, o és que potser no ens ho acabem de creure del tot que som europeus, almenys en lo fonamental que en realitat és el fumbol i el demés son qüestions secundaries que a pocs interessen.
A més a més ens estalvieriem de patir "La Roja", roja de vergonya com no guanyin bé Hondures dilluns. Ens estalviariem també aquest pseudo-locutors, pseudo-perodistes de la COPE i la SER, els que criden com bojos ja abans de començar el partit, sobretot els de la COPE, mentre van fent links contra José Luís Rodriguez, i comentaris racistes ara que es juga el mundial a Sud Àfrica.
-
I és que l'única unió Europea que hi ha és l'económica, la de l'Euro, i així està el pobret euro amb els P.I.G.S. fent figa, i a sobre ara per rescatar Espanya de la hecatombe li hauràn de deixar 250 mil milions d'euros que no sap com podrà retornar ni el preu que haurà de pagar en cas de poder fer-ho.
Val més preocupar-se del futbol i tancar els ulls a la resta del panorama, que "eztà la coza mu mala", o per a ser més precis. "Jodia, mu jodia".
¨-

EN SIDRO "L'AGUTZIL" DEL MEU POBLE

foto d'un agutzil de ves a saber d'on és

I és que els temps cambien que és una barbaritat. Al poble on vaig nèixer, abans de la democràcia hi havia lo senyor Alcalde i un parell de senyores a l'Ajuntament per remenar la paperassa, i en Sidro, que era agutzil, municipal, pregoner, encenedor i apagador de llums al carrer, urbano de trànsit els diumenges i enterramorts quan pertocava.
Ara l'ajuntament té tretze regidors, més l'Alcalde, personal, administratiu, municipals, cotxes patrulla bojos (la roda de recanvi del 4x4 tapa la "L" de Policía local i es llegeix "Policia Loca - si no ho han corretgit -) i motos tambè, i són mes o menys els mateixos habitants a la vila, (tres mil i escaig) de la qual per cert han fet nou l'Ajuntament amb un gust més que dubtós.
L'Ajumtament, tècnicament és de disseny, tot i que la percepció personal i de bastants vilatans és que qui el va dissenyar, 1) no era vilatà, 2) tenia alguna dèria personal amb el poble, 3) anava molt fumat, amb el greuge de la connivència de l’alcalde Sr. Pineda, que es qui aprovà l’engendra amb els diners dels vilatans, cosa que els alcaldes sovint obliden.

Semblava s'havia d'haver fet retrocedir la façana perquè la plaça guanyes en amplada, i a més a més la part del darrere que ara es un mig aparcament per a vuit o deu vehicles, en un poble on no cal agafar-lo per desplaçar-se, podia haver-s'hi encabit l’edifici i es guanyaven vuit o deu metres de fons que ben bons eren. A banda, i atès que la resta d’edificis de l’entorn son d’estètica antiga, intentar mantenir la mateixa semblava el més raonable per tal no cantes tant el submarí groc en que ha quedat l’engendra actual. Han caigut en el mateix error que va passar a l’excinema Imperial a Sabadell, on van mantenir una espècie de mala imitació de la façana principal del cinema més antic d'Espanya i al darrere hi ha amb uns quants metres mes d’alçada una edifici de vidres fumats que canta mes que els porros que es va fotre el fumeta que va parir la idea.
-
No! Disseny, disseny i disseny = cagada, cagada, cagada, Si en aquest país hi hagués justícia més d’un Ferran Adrià de l’arquitectura hauria d’anar a la presó per criminal del totxo.
En resum, que ja hem perdia, l’ajuntament és un nyap, amb un balconet ideal pel tripartit, puig hi caben poc més de tres persones, (vegis l'imatge dels tres reis de l'Orient a l'esmentat balcó saludant a la mainada).

Sort que l’equip de futbol no guanyarà mai la Champions, puig ja em direu des d’on ho celebrarien.

-
Posem que parlo de Sant Feliu de Codines.
*

JOSÉ SARAMAGO

.

He llegit en un digital la noticia de la mort de José Saramago a Lanzarote a l'edat de 87 anys. Com prou es glosarà la seva figura i la seva obra, he volgut recuperar un comentari de fa un any on em referia a una novel·la seva que em va agradar molt "La balsa de piedra".

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que voldria, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la Penmínsula Ibérica i l'Amèrica Llatina.
Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que demà votarem per el seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América.
Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les.
Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat."

*

LA CUA DE LA NOTICIA D'UN FAL·LUS DE 65 METRES

-

Un grup de grafiters russos va pintar un fal·lus de 65 metres de llarg en un pont llevadís de Sant Petersburg, situat al damunt de la seu del Servei Federal de Seguretat (FSB, ex KGB).
"A les dues de la matinada en punt, el nostre 'Fal·lus Còsmic' va tocar el cel fosc de Sant Petersburg davant de la seu de l'FSB", va escriure al seu bloc l'ideòleg del grup artístic Voyná (Guerra), Alexei Plutser-Sarno, conegut folklorista, filòleg i autor d'un diccionari de lèxic obscè en dotze volums.
"La performance va tenir lloc a la matinada del passat dilluns per coincidir amb l'aniversari d'Ernesto Che Guevara, i va ser protagonitzada per activistes del grup que portaven amb si garrafes amb pintura fosforescent. En només 23 segons i just abans que, com cada nit, s'aixequés el pont sobre el riu Neva de l'avinguda Litéini, els artistes van pintar un fal.lus de 65 metres de longitud i 27 d'ample.
Segons l'artista, amb aquest "esbós de carrer" el grup ofereix als "empleats de la 'Casa Gran'-com històricament anomenaven els habitants de la ciutat a la seu del KGB a Litéini-una rampa espacial de llançament perquè s'en vagin a altres planetes ". La immensa imatge obscena, observada per nombrosos turistes, va romandre clavada al cel de la ciutat durant dues hores, després d'això les autoritats van baixar les fulles del pont perquè els serveis comunals i bombers esborressin la pintada.
-
Curiosa simbología la d'aquesta performance, que té la seva gràcia ja què és va fer en un pont llevadís en estat d'erecció, tot i que no acabo d'entendre que té a veure amb el "Che Guevara".
Curiós tambè que l'agencia que dona la noticia parli d'imatge obscena. No deixa de ser el fal·lus una de les parts del cos en aquest cas de l'home, o els travestits i que serveix per a bastants coses entre elles ajudar a la reproducció de l'espècie homínida.
Curiós també que un blog digital rus com Actualidad.rt.com que està molt ben dissenyat i dona moltes noticias de tots tipus, aquesta no l'hagi publicat.
Curiós l'ideòleg d'aquest grup artístic Voyná (Guerra), Alexei Plutser-Sarno, folklorista, filòleg i autor d'un diccionari de lèxic obscè en dotze volums. Com es deu poder fer un diccionari léxic obscè de dotze volums.
I a voltes amb aquests Alexei, m'ha costat trobar informació d'ell i fins i tot del grup Voynà, surt molt el seu nom però com autor entre altres llibres de "Russian criminal Tattoo" en varios volums que dedueixo deuen ser els del diccionari lèxic obscé.
He trobat (lés úniques) fotos on en una d'elles podia sortir-hi Alexei, i he trobat també la seva pàgina web on podreu veure moltes fotos de la performance. Del grup he trobat en aquest bloc un parell de fotos interessants, una d'ells i una altra una composició entre Jesús, Putin i hom diria que el de l'esquerra és el "Boss".
Curiós doncs que un folklorista tan conegut sigui complicat trobar una imatge seva i del seu grup artístic Voynà. No em pregunteu perquè aquesta noticia aparentment menor ha crida't la meva atenció, però és que l'acte té més d'una lectura i la percepció és que no es tracte d'una performance més.

ÉS LA BLOGOCRÀCIA UN MIRATGE?

-

"Sovint dubto... ¿Vols dir que la blogocràcia no és un miratge? Un blogaire és solament un blogaire. 100 blogaires són solament 100 blogaires. 1000 blogaires són tot just 1000 blogaires... Ben poca cosa dins l'oceà de la societat real que res no sap de blogs ni de ciberactivismes... Sovint dubto. Dubtar no em fa més savi. Toni Ibañez."

.

Aquest comentari del company Ibañez de fa un parell d'anys posa el dit a la nafra del món blocaire, un blocaire és el que és i poca cosa més, en general, però si és cert que el bloc com a tal comença a tenir un cert pes encara que sia en un àmbit certament restringit, uns més que altres òbviament, però també és cert que és un món a descobrir almenys pel 80% de la població, lo qual ens portaria a analitzar fins a quin punt hi ha gent que encara viu ancorada als usos i costums del segle passat i no se'ls hi veuen excessives ganes d'incorporar-se a l'actual. Aquest fet no treu que el bloc com a tal tingui la seva importància real i la seva influència sia important com ho creu convençut en Marc Vidal amb el 2.0.
Succeeix com sempre que dues societats conviuen en un mateix àmbit totalment ignorants l'una de l'altra, i no és pas aquest un fet nou, sempre ha estat així. Deia en Joan Fuster: "Escriure és tot açó que vostès diuen i de més a més una certa forma de venjança". Aquest concepte es podria aplicar als blocs, a banda de la funció autopsicológica que exerceixen sobre els seus autors. Tenir un bloc és una manera real i instantània de poder expressar lliurement el teu pensament, la teva obra o les teves idees i si s'escau lluitar per mil i una causes més o menys justes. Que se't faci cas o no ja no és tan important, aixó si que s'ha de tenir clar, que la seva importància és molt relativa i constreta a un petit àmbit certament endogàmic que s’autoalimenta.
De la mateixa manera que a Londres a Hyde Park una sèrie d’individus s'enfilen damunt d'una caixa de fusta o un tamboret i davant de set o vuit, o a vegades més persones deixen anar el seu discurs sovint esbojarrat, ballestrejant a tort i a dret i es queden tan amples, ell i els qui l'escolten, els blocaires venim a ser el mateix però hem canviat el tamboret o la caixa de fusta pel ciberespai.
"El tinglado de la antigua farsa" s'ha d'anar posant al dia, però el que és important i hauríem de valorar és el fet de poder gaudir del dret de fer-ho, de dir el que ens sembla procurant guardar tan com es pugui les formes, d'aixó s’en diu llibertat i a la xarxa hi és tota, de moment, almenys al nostre país.
Malgrat alguns pronosticadors pessimistes, els blocs o blogs tenen corda per estona. O així m'ho sembla a mi.

"VUVUZELA" O "VUVUZEL·LA"

Reflexiona en Pere en el seu comentari d'avui sobre si s'ha d'escriure en català "vuvuzela" o "vuvuzel·la", referit a les trompetes sorolloses que sonen als camps de futbol de SudÀfrica i que tanta tinta estàn fent còrrer. El primer que se m'acut ,és preguntar-me com s'ha d'escriure el plural "vuvuzel·las" o "vuvuzel·les" i tot i la meva ignorància diria que la segona opció és la correcta. L'ùs o desús de les geminades fa temps es planteja i té com tot els seus defensors i detractors o abolicionistes. De fet, si dels responsables del Goole Traductor es tractés, estic segur demanarien la seva supressió car no s'hi aclaren a l'hora de traduïr-ho i es queden a la primera ela i el punt de geminació la segona ela i la resta de la paraula les ometen.
.
En la manera d'escriure correctament el català caldria un nou Pompeu que l'adeqüés als temps actuals; escriure anar-nos-en, col·loquial o donar-els-hi, potser no caldria, ja que de fet no es pronuncia en general d'aquesta manera, i que no se m'emprenyin ara els puristes però la llengua és una cosa viva que s'hauria d'anar adaptant i adeqüant al seu temps com s'ha fet en altres époques, car de no ser així encara escriuriem i parlariem com es feia a les Homilíes d'Organyà.
-
I ja que he parlat de les vuvuzel·les, per si algú encara no ho sap, a SudÀfrica s'està jugant una cosa anacrònica nomenada Mundial de Futbol, i on España ahir va perdre davant la potent selecció de Suïssa per 0-1, tot i jugar-hi set o vuit jugadors del Barça i practicar el mateix esquema de joc, que l'equip d'en Pep, amb una gran salvetat però, quan el Barça s'encalla davant la defensa a ultrança del contrari, el partit no el resolen gairebé mai aquests set o vuit jugadors, sinó un de petitó que juga en aquest Mundial en una altra selecció,amb la samarreta de fons blanc i les barres de color blau cel.

*

*

NO SÓN TEMPS PER FER VAGA GENERAL

Semblava que amb la desaparició del dictador l'any 1975 i en conseqüència la recuperació de la democràcia, es recuperava també un dret fonamental per a la classe obrera, el dret de vaga. I així va ser. Ara bé, trenta cinc anys després sembla com si aquest dret, sia per un mal ús dels sindicats o possiblement perquè la nostra societat ha evolucionat cap un cert benestar, hem arribat a un punt en que les vagues no es contemplen ja com un dret dels obrers, si més no com una molèstia als ciutadans que es veuen perjudicats per elles, perquè altera la seva mobilitat sia entre o el cap de setmana.
Potser perquè ja no hi ha classe obrera i els sindicats saben que perquè se'ls hi faci cas en les seves reivindicacions, han de tocar els nassos a aquests antics obrers, ara ciutadans qualificats, que es molesten si els hi tallen un carrer, una carretera o els hi col·lapsen l'aeroport. Sindicats per cert que no deixen de ser una parodia de si mateixos, i es dediquen a empassar-se gripaus atès se'ls hi ha de recordar sovint on han d'anar a parar la mà a final de més.
Tot és doncs només teatre, però que sempre acaba perjudicant als ciutadans que son els qui es molesta amb aquestes vagues d'opereta, siguin els de l’avellana que a sobre ens costen el que ens costen per no res, o la fàbrica de torn, i no parlem de funcionaris que aquests tenen patent de cors puig saben no els poden fotre al carrer.
Semblava també que amb la democràcia tindriem uns Sindicats lliures i potents que defensarien els drets dels treballadors, i ens han resultat un conjunt de buròcrates, dropus com diu l'Ignasi Riera, que s'han acomoda't a la poltrona sense moure ni un dit en tots aquests anys. Quin ens més inútil i onerós per l'erari aixó dels Sindicats, amb un llenguatge del segle XIX i una actitud de mostela.

-
I ara sense saber del tot perquè atès encara no s'ha aprovat la Llei de la reforma laboral què ha de ser refrendada per el Parlament Espanyol, van els Sr. sindicalistes i el que potser havien d'haver fet fa dos o més anys, decideixen que toca ara i convoquen una vaga general preventiva "pel 29 de setembre," què al pas que anem encara hi haurà més aturats i més mal rotllo, o fins i tot és possible què tinguem el País intervingut. o estem ja fora de l'Euro.
O sia que primer ens n'anem de vacances que nosaltres cobrem cada més religiosament (els sindicats) i a finals de setembre "alomojó" fem vaga , o no!, ves tu a saber, que aquí de criteri poc n'hi ha i mesellatje massa.

-
No és ara temps per a vagues en aquest país, sinó de treballar els qui puguin, per sortir-se'n com puguin, perquè aquí el Govern no mourà ni un dit en la direcció correcta per a solucionar el problema de fons de l'economia,. Perquè no saben com fer-ho, ni ho volen fer, perque prendre les mesures correctes representaria nacionalitzar i per tant controlar la Banca, i un cost electoral massa gran, i el gran il·lús encara confia que d'aquí a les eleccions generals la cosa més o menys s'hagi arreglat una mica i s'en pugui sortir. Mai tan pocs ho havien fet tant malament.

SOBRE CAMPANYES I PRE-CAMPANYES ELECTORALS

Potser seria arribat el moment de pensar seriosament en suprimir les pre-campanyes i les campanyes polítiques de cara a les eleccions de cada quatre anys. Aixó, o canviar els responsables ideològics de les mateixes. I no ho dic pels casos com el Pretòria o Millet, que aixó només és una altra història que ve de vell. No! em vull referir a les campanyes i precampanyes en general que de manera aclaparadora ens cauen al damunt, fins al punt d'avorrir-nos sobiranament o de molestar-nos, car ens tracten com si fóssim retardats de la manera que les condueixen.

A hom personalment, i crec que a molta més gent, no m’afecta ni faran canviar la meva intenció de vot. La percepció és que els líders de cada partit malgrat la gent que puguin tenir als mítings o la audiència televisada o per la radio, estan perdent el temps. En el meu cas, ha arribat un moment que ja no se qui ha promès que, o que a promès qui, si són aquestes promeses les mateixes de la campanya de fa quatre anys o són noves.

De fet, m’és ben bé igual, incompliran les noves, de la mateixa manera que ho varen fer amb les velles. Ja deia el professor Tierno Galván, que les promeses electorals estaven fetes per a no ser dutes a terme, puig de fer-ho qui guanyes les eleccions viuríem en el millor dels móns possibles.
En un conte d’Isaac Assimov dins de "Jo Robot" en un futur indeterminat, s'havien suprimit les campanyes electorals. Una sola persona als Estats Units, un sol ciutadà escollit era qui amb la informació pertinent dels programes electorals dels candidats, decidia qui havia de governar. No recordo ara com acabava el conte, però vull quedar-me amb aquesta idea. Seria pràctic, econòmic i possiblement la decisió molt més justa que no pas ara. Per cert que podriem continuar en aquesta mateixa línia al Parlament de Catalunya, atès hi ha disciplina fèrria de vot per cada partit, amb qui hi anessin els primers espases ja n'hi hauria prou i la resta a treballar a la privada o a pastar fang.

O posats a desmuntar-ho tot, potser hauriem de dissoldre el Parlament Espanyol i els Autonòmics i suprimir els Partits Polítics i de passada els sindicats, de fet no serveixen per a gran cosa, ultimament tot acaba depenent de BRUSSEL·LES i aquests que estan al mig i no solucionen res, només gestionen i no sempre be, costen molts diners entre el que cobren i les derivades, i el mateix s'hauria de fer a nivell local, al cap i a la fi un Ajuntament com el de Sabadell en mans d'un professional, un de sol amb un bon equip i el 25% dels funcionaris que hi ha actualment aniria molt millor que ara, i l'estalvi econòmic seria brutal. I el mateix succeiria a nivell Català i Espanyol, un professional al davant, un bon gestor amb un equip competent, ben pagat i seria més eficaç que tota la patuleia de ministres o Consellers de cigalons que tenim actualment, ah! i res de sotssecretaris i alts càrrecs, inútils per a gairebé tot i aprofitables de no res. Com en el cas dels ajuntaments l'estalvi econòmic seria brutal, i a sobre es pagaria per les obres a fer o productes a adquirir un preu just, que ara, entre que es paga tard i malament, s'ha d'untar als egipcis i altri ma morta i favors que és fan atès es deuen, tot alló que faci o compri L'Estat, La Generalitat o qualsevol Ajuntament s'encareix un dos-cents per cent, que s’acaba pagant amb els diners de l’erari..
I és que és una exageració, tenim un Govern a Brussel·les, el de la Nació i el de la Noció o sia el Parlament de Catalunya, ah! i les Diputacions i Consells Comarcals, i pel que sembla aviat tindrém també les Vegueries, i al darrere milers de funcionaris, uns quants egipcis també, per a ells mateixos o per al partit.

Crec que no estic dient cap bajanada ni és aquest comentari un deliri propiciat per la calor que fa, ni per l'excès de pluja (culpa del canvi climàtic), simplement es palès que tota aquesta patuleia no serveix per a res, i al cap i a la fi quan aquí per exemple hem anat una mica més bé és quan hem posat davant del Govern una gestoria, només que la nostra és tripartida i política i una olla de grills, que tot s'ha de dir.
-
Ja ho deia Groucho Marx: “La política es l'art de buscar problemes, trobar-los, emetre un diagnóstic fals i aplicar després els remeis equivocats.” I prou que s'hi apliquen en ratificar les seves paraules aquesta banda d'inùtils.

*

DEL COMPORTAMENT DELS EXPRESIDENTS A ESPANYA

Als països anglosaxons, sia perquè tenen una llarga tradició democràtica o possiblement perquè simplement siguin més educats o més responsables, mani qui mani, un expresident nord-americà o un primer Ministre Britànic en deixar el seu càrrec es posa al servei del país pel que faci falta. Jimmy Carter i la seva fundació en són el millor exemple, és un expresident que ha fet molt més després que no pas quan presidia els Estats Units d’Amèrica, o Bill Clinton o Toni Blair en serien un exemple de dedicació al país (conferències a banda), que la pela és la pela i aquesta postura no només és catalana.
A Espanya, que a pitjor sempre és diferent en tot, té un expresident com Felipe Gonzalez que s'ha dedicat a passar olímpicament de tot enmig del dolce far niente, tot i que ara sembla que l'han tret com si del Sant Cristu gros es tractés donada la magnitud de la tragèdia, però no va interferir al seu dia sobre el seus successor. En canvi, José Maria Aznar, no tan sols ha posat pals a les rodes del seu propi país sempre que ha pogut, sinó que ho ha fet també amb el seu mateix partit. Ara torna a deambular pels mitjans explicant tot lo malament que ho ha fet el seu successor al càrrec i de la inutilidad de negociar amb ETA, donant ara les receptes económiques de Govern que ell mateix no tan sols no va aplicar sinó que en gran manera ens varen abocar fins on estem ara amb la seva política neolliberal. És la diferència que hi ha entre un homenet ignorant, mesquí i rancuniós i uns homes amb sentit d'Estat, encara que sigui per fer sovint d’attrezzo.
I és que el que sembla idiota, es comporta com un idiota i creus que és un idiota, realment, com deia Groucho Marx, gairebé sempre sol ser un idiota, i a sobre se les dona de patriota.

*

SOBRE LA USURPACIÓ DE L'ADREÇA ELECTRÒNICA

Ahir a la tarda vaig rebre un correu (sin asunto) de l'Albert de l'Herald de L'Eixample. Feia molt de temps que no en sabia res d'ell atès el bloc el té mig aturat i el vaig obrir en no entrar com SPAM. Era una "enviar a tots" i l'ùnic que hi havia era un enllaç que us poso a continuació:

http://www.v2k1mouaoen.sideleast.ru

Hi vaig entrar doncs sovint hi a gent que m'envia enllaços d'aquest tipus o del youtube per penjar-los a Collonades, però quina fou la meva sorpresa en veure que aquest enllaç em remetía a una pàgina web de Rússia que ofertava Viagra. Em va sorprendre, i més tractant-se de l'Albert, però com sovint entro a una pàgina rusa ACTUALIDAD.RT.COM/ que publiquen algunes de les noticies que penjo a Collonades vaig pensar que m'avisaba que en entrar-hi ell, a la meva pàgina li aparexia aquesta adreça, de la mateixa manera que en entrar a altres llocs surt la publicitat de "La Redoute". Li vaig enviar un correu manifestant-li la meva sorpresa i em va contestar que ell no m'havia enviat res ni a mi ni als altres receptors d'aquest missatge i que algun ja l'havia informa't. Vol dir doncs que algu s'ha fet amb el seu correu i segur que amb el de molts de nosaltres i la conseqüent llista d'adreces afegides per enviar en una flagrant usurpació de personalitat aquesta publicitat.
Parlavem entre correu i correu d'on es podia denunciar aquest per a mi delicte, i li vaig dir que suposava que als Mossos d'esquadra que deuen o haurien de tenir una policía cibernética per perseguir aquests tipus de delictes. Esteu avisats doncs, si rebeu algun correu meu a tots recomanant una adreça electrónica sense cap més explicació, vol dir que el meu correu també ha estat intervingut, tot i que ja sé que els receptors masculins del mateix no necessiten d'aquestes pastilles per desenvoluppar la seva tasca festiva o reproductiva.

afegitó: És curiós que aquesta adreça esmentada, malgrat escriure-la al bloc no s'ha marcat en blau ni és directament accesible, quan si tu poses una adreça electrónica al bloc, s'hi pot accedir directament, lo qual em fa suposar que deu tenir algun tipus de protecció o barrera per saber-ne el real origen de la mateixa que es presenta amb el nom o malnom de CANADIAN PHARMACY. I si escrc l'adreça http://www.the-canadianpharmacy.com/, que apareix la primera al buscador de Google i que és en castellà tampoc permet accedir-hi directament des del bloc.

També hi ha una altra estafa nomenada "tabulador napping" que trobareu aquí.

DE BLOCS, BLOCAIRES, EGOS I ENDOGÀMIES

les homilies d'Organyà

Possiblement aquest fou el primer bloc en català.

.

A ran del comentari oral de na Montse al seu blog i tal com li he deixa't dit he recuperat aquest comentari del febrer del 2008, tal qual, sense tocar ni una coma, comentaris inclosos.

-

"Deia un destacat periodista i blocaire en un dels seus comentaris fa ja un temps, què molts dels blocs de la xarxa a casa nostra que parlen de política no són de periodistes, no és l'ùnic que ho diu, i de fet és una obvietat. Afortunadament - em dic a mi mateix -, però - afegeix - cada vegada n'hi han més que si ho son i que també alguns d’aquests blocs son una referència per a molts d’aquests periodistes.
I no ho diu ell, però si d’altres que aixó dels blocs és una fàbrica d’alimentar egos i endogamies, un habitat on cadascú pot deixar-hi anar el seu amb tota impunitat i autosatisfacció. En la primera asseveració i estic totalment d’acord, però és que sembla que encara no ens hàgim assabentat que ja som al segle XXI i que el concepte de la informació està canviant i molt ràpidament. Si ja a dia d’avui els diaris, com a concepte convencional no tenen cap raó de ser, que els que marquen la pauta son els electrònics i no necessariament els dels diaris considerats “patums”, tots aquests periodistes han d’anar a parar als blocs on es mouen, couen i publiquen les últimes informacions, encara que sigui per a contrastar les que ells puguin tenir. A banda, s’han de començar a buscar la vida i de passada a espavilar-se, després de tants i tants anys fen de “receptor-comunicador”, alló de: Duran i Lleida ha dit i en Mas li ha contestat, diuen de la Moncloa que, segons fons de la CEOE..,. etc. Aixó no és periodisme, d’aquesta ocupació professional en termes laborals se’n diu un “traïdor” (traeme esto o traeme lo otro). Per tant, és normal que els que pretenen o intenten ser periodistes de veritat cerquin informació cada vegada més a la xarxa i, encara que els disbarats es cotitzin a 1€ per paraula, és tanta la capacitat que te d’aglutinar-ho tot, el millor i el pitjor, que és aixó el que la fa tan engrescadora i li assegura un futur cada vegada mes cert, com incert i molt ho és el dels diaris.
Quan a la segona, no ho tinc tan clar aixó de l’ego, escriure al bloc o en un foli, segueix sent una tasca onànica, que no onírica, no crec que sigui l’ego el motiu en la majoria dels casos que porta a una persona a crear el seu bloc, el que succeeix, és que el ciutadà que més o menys està interessat en el que succeeix en el seu entorn, que està constantment bombardejat per tota mena d’informacions o més aviat desinformacions, sovint s’angoixa, voldria opinar als diaris, trucar a les ràdios o a la Tele, en definitiva, dir-hi la seva, encara que no sigui de la ceba, però no és fàcil, i el bloc és el lloc idoni on una persona mitjanament conscienciada pot esplaiar-se dient-hi el que pensa, uns amb més encert i gracia que altres, però en la majoria dels casos, penso sincerament que la cosa va per ací. No és doncs una qüestió de “ego” sinó una espècie de divan de psiquiatra on deixar anar les neures, dubtes i pors, des d’una - certa – impunitat, puig a molts blocs, qui hi escriu no hi està identificat, i aquest punt si que s'hauria de revisar, a nivell de opinador i de opinant també, puig darrera l'anonimat s'escriuen i comenten autèntiques bajanades.
A banda, amb aquesta tendencia natural dels homínids i homínides (*) els blocaires ens anem agrupant en tribus que en certa manera es retro-alimenten, de fet més que aliment de egos és alló que s'en diu estar compromés en les coincidencies, i aixó que hom sàpiga no és pas dolent, tot i que pot arribar a una certa endogamia - no ho nego -. Certament però, el que succeeix és que en la majoria dels casos es genera una certa frustració u obssessió per xifres de visites, comentaris i ressó del missatge. Forma part d'un aprenentatge, fins que t'adones que de fet, et fan una mica més de cas que abans, però tampoc gaire. Tot i que almenys hom no es deixa gran cosa al pap."

.

(*)Ho sento però aixó de bascos i basques, companys i companyes, o com he posat jo fent broma homínids i homínides, sempre m'ha semblat més que paritari, ridícul, amb tots i casdacún dels respectes pels qui estàn encantats d'usar aquesta manera de qualificar el personal.

ANDY WARHOL I ELS CINC MINUTS DE GLÒRIA

"L'adolescent Abby Sunderland havia desaparegut enmig d'una tempesta i ha estat localitzada a 3.700 quilòmetres a l'oest de Perth. Un avió australià la va trobar abans d'ahir, la nord-americana de 16 anys que va desaparèixer a l'oceà Índic a causa d'una tempesta mentre intentava fer la volta al món en veler, ha anunciat el seu pare. "Està bé, el seu veler flota i ella viatja en el seu vaixell", ha declarat a la ràdio nacional australiana Laurence Sunderland."

Es referia Warhol a la televisió o al al fet d'aparèixer en un lloc mediàtic com a obssessió o màxima aspiració de la gent per aparèixer als mitjans.

"En el futur qualsevol imbècil tindrà dret als seus cinc minuts de glòria" - va deixar dit.

Aquestes foren les seves pemonitories paraules. A dia d'avui ho podem veure a la Tele, on la gent gairebé mataría o pagaria per sortir a explicar sovint les seves miseries, o aquests programes dits del cor que del cor poc en tenen; ho veiem també amb el nen que empès pels seus pares fa uns dies va fer el cim amb 13 anys a l'Everest (tot i que això de pujar a l'Everest al pas què anem ho farà algú en cadira de rodes o a peu coix).
Recordeu els pares que varen fer creure que el seu fill anava en aquell globus d'heli i no era més que un muntatge per tenir una fugissera notorietat i presencia als medis, o el cas d'aquesta nena de la que parlava al começament, que amb setze anys els seus pares tambè per aquesta notorietat (i diners que hi deuen haver el darrere) la deixen que faci aquest disbarat de intentar donar la volta al món en solitari, a una criatura que el que hauria de fer és la vida que fa una criatura a la seva edat i deixar aquesta aventura per quan sigui més gran.
Molt hi tenen a veure els pares amb aquests disbarats, o ¿és que potser Sergi Bruguera hauria estat tennista d'elit si no fos per la insistència del seu pare,? o Toni Elíes més del mateix, tot i que aquesta seria una altra mena de notorietat, com projectar les fites no assolides del progenitor en el fill.
En comptes d'ensenyar a la mainada els valors funamentals de l'esforç, la feina ben feta, l'amistat i el respecte, només se'ls ensenya a competir, a ser el primer del que sigui i a costa del que sigui, o a sortir a la tele per no res, nomès per l'ermot personal i intel·lectual que hi ha al darrere contemplant-ho.
Tornant a la glòria, als cinc minuts de glòria de Warhol, la glòria és incerta i poc duradera, efímera en molts casos i l'ùnic que genera després d'esvanir-se és frustració, i aquesta si que és duradera, car ningú hi està preparat per pair-la.

*