De terses, lliures, mitges lliures i patricons

no és la mare de totes les joguines, però amb ell aig ser molt feliç

Tot i que sembla no avancem en el temps, és cert que molts conceptes quotidians que ara es donen per normals i de sempre han variat en qüestió de pocs anys. Fa seixanta anys a les cases no hi havia neveres, ni rentadores, o començaven a haver-hi els primers aparells de televisió i rentadores bastant primitives comparades amb les d'ara. De neveres, com a molt n'hi havia que refrigeraven amb barres de gel que duien embolicades amb un sac d'arpillera per evitar el desglaç i transportades per un carro i una mula i més endavant per un camió Ebro. 

La compra d'aliments frescs era doncs diària i es solia comprar a miquetes, una lliura, que són 400 grams, o mitja lliura que en són 200, un patricó és un quart de litre i una tersa em sembla eren 250 grams (ho dic perquè també hi havia mija tersa). Era habitual en aquells temps aquest tipus de mesures talment com anar a buscar la llet a la vaqueria i un clàssic entre la mainada, fer girar el pot de la llet sense la tapadora (d'alumini) molt depressa de manera que el líquid no és vesses (normalment).

Quan no hi havia com he dit neveres i tampoc supermercats, coses que ara semblen normals no ho eren fa seixanta anys. Ha plogut doncs però tampoc massa, la cadència de la vida quotidiana era també una altra i tot anava més pausat. Recordo encara a l'any 68 a Palma, que l'autobús s'aturava perquè el xofer pugués esmorzar, cosa que per cert encara es fa a Cuba en el trajecte del Via Azul l'Havana-Varadero i viceversa. Ah! i ni a Palma abans, ni a Cuba ara, la gent diu res ni es queixa abraonant-se sobre el xòfer, potser perquè dins la miseria i les dificultats, el sentit del temps, la cadència era una altra, i la gent, tenint molt poc i visquent, abans aqui i encara ara a Cuba sota el jou d'una dictadura, malgrat tots els malgrats era més feliç. Potser perquè com diria la Patrocinio Herrero Zarzoso (la iaia de la meva dona que era de Olba (Teruel), "el que apoco tiene com apoco se conforma.

Dit això, només deixeu-me reblar una frase: Qualsevol temps passat fou pitjor, llevat de l'infantesa. però d'això no ens n'adonem fins que som malauradament grans.

'A Hard Day's Night' - Chorreo 5 - La Casita Blanca 0

Una altra nit històrica al Camp Nou amb un nou repàs del Barça sobre el Reial Madrid (5-0). 

Guardiola ha guanyat la primera batalla a Mourinho amb una primera part fantàstica de possessió de pilota i defensa ferma davant la velocitat blanca......i 

NO HACE FALTA DECIR NADA MAS.

Massa cordes per a un sol violí - José Montilla 'l'Immorale'

Sergio Masini, primer violí d'una orquestra simfònica, està passant per un moment difícil i es va a confiar en el pastor de la zona on viu a Roma, el Pare Michael. Ell li explica els esdeveniments que van conduir-lo a una situació familiar molt complicada i sentimental. Casat des de fa molts anys amb Julia, que li va donar dues filles (Mita i Louise) i un fill (Richard), va sortir a la "gira" a la província, on havia conegut a la jove Marisa: els dos estaven enamorats i Sergio havia convençut a la dona per anar a Roma. Així que ara Mario està a la clínica, a l'espera d'un fill. Continuant amb la seva història més i més desconcertat el pastor, Sergio explica com la seva vida també hi ha una altra dona i una altra família. Durant un altre viatge a la província, va fer una dècada abans, Sergio s'havia enamorat d'Adele, una dona dolça i submisa, desengayada d'un dificil disgust amorós. Sergio s'havia trobat amb el seu veritable amor, que es va perllongar durant anys, que havia donat dos fills més. Per atendre de forma simultània les tres families,  Sergio es veu obligat a tours "extraordinaris" de tot tipus, la seva vida s'ha convertit en una frenètica carrera de casa a casa, per donar a cadascuna de les seves esposes i els seus fills el que tenen dret a esperar d'un marit i pare afectuós. Finalment Sergio (un espléndid i convincent Ugo Tonnazzi), pateix un atac de cor i es mor. El seu esperit serà present al funeral a l'església on es reuneix tota la seva família en llàgrimes.

Aquesta pel·lícula de Pietro Germi, em remet al President Montilla, que com Sergio ha volgut satisfer a totes les families del tripartit i a més a més al fulano de Madrid i ha sucumbit en l'intent, no ha mort afortunadament fisicament, però si políticament, de fet ha renunciat a la seva acta de diputat si no ho he entés malament. I és que no es pot tenir tres amors a la vegada i no estar boig com al bolero. I així li ha anat al nen que amb setze anys va arrossegar a tota la seva familia d'Iznajar cap a Barcelona, el primer Cordobés (que no xarnego) que ha arribat a President de la Generalitat i a qui molts dels seus, decebuts, li han retirat la confiança, o sia el vot. Sincerament, crec que no s'ho mereixia, però les coses sobretot en política i a la vida també, són com son i no com voldriem que fossin. Ara, és l'hora de Tura.

Ah! el títol de la pel·lícula  que aquí varen titular Massa cordes per a un sol violí, en italià es deia "L'Immorale" que a la política el titol ja li escau.

De com hem canviat al director de la gestoria

El fet que hagi anat a votar més gent de la prevista (gairebé un 61%), no vol dir que la distància entre els polítics i la ciutadania s'hagi reduït i que la desafecció hagi desaparegut, o minvat. Diria que continúa allí on era, perquè la classe política continúa sense entendre res. 

Si ha anat a votar més gent, crec que ha estat per evitar una patacada més grossa del PSc, però la desafecció continúa. De fet, l'ùnic que farem és canviar al màxim responsable d'aquesta Gestoria administrativa que és la Generalitat de Catalunya. Molt poqueta cosa, ho sé, tot i que no és gran cosa més el Govern de Madrid, que no deixa de ser una Gestoria més gran o amb més personal. Veient el mapa a TV3 tota Catalunya és blava, con un enorme barrufet, lluny d'aquelles primeres eleccions generals on el mapa era tot vermell.

Aquí, pel que es veu, ni tan sols són els de Brussel·les, els qui manen son els fons d'inversions que decideixen quins països se'n van en orris i quins no, i la resta, un mer paripé. Tot plegat molt decebedor i preocupant, francament preocupant.

El cost d'una cambra a 'la Casita Blanca'

No se perquè vaig preguntar el cost d'una cambra per fer coses distretes amb una senyora o més, o altres possibilitats que dona la cosa aquesta del fornicar més d'una persona, si tenia la resposta prou a l'abast. No ha estat fins aquesta tarda que  he vist la llum: he anat al Google, he escrit "La Casita Blanca" i m'ha sorgit la seva pàgina web on detalla el preu per hores amb ofertes incloses, deu ser alló de "liquidación por cierre". 

Doneu una ullada a la pàgina si és que us interessa. Mai se sap.

Avui és dia d'eleccions a Bongònia!

BONGÒNIA EN MINIATURA

Hi ha coses que un les recorda amb una enorme nitidesa, la narraciò breu que ve a continuació, la vaig escriure el dia 26 de desembre de l’any 2000, evidentment han canviat algunes coses, tampoc tantes, diguessim que s'han canviat algunes cares i també algun que altre cromo, però les premonicions que aquí s’albiraven s’estan complint o repetint fil per randa. Deu anys més tard som on érem, cami avall sens remissió.
Però avui toca anar a votar al representant de la Gestoria, i fer-ho, dipositar el vot a l'urna, en comptes d'un orgasme es més aviat un ectoplasma, i és que anostrats com estem ja ens avenim a qualsevo cosa.


"Oh Bongònia!

Hi havia una vegada un petit país sense estat, manat per un senyor petit també, amb pinta de botiguer i que semblava ser tenia problemes amb el joc. Aquest senyor feia ja molts anys que manava, tants, que al cap de la oposició, que era molt sorneguer, els cabells i el bigoti se li havien tornat blancs de tant de temps esperant arrabassar-li el càrrec. N’hi havia un altre que sempre estava emprenyat, també li havien sortit cabells blancs i malgrat tenir molta iniciativa, tampoc se’n va sortir, fins al punt que va plegar.
Un que parlava rar i es deia PePe, deambulava per allí sense saber on dar-la.
Finalment un de grassonet que concentrava tot el cabell que li mancava al cap en el seu poblat bigoti,sempre estava donant la tabola, però no és que li fessin massa cas, tampoc.
Malgrat aquesta fauna variada, el país anava fent sortosament d’esquenes a ells, però com gairebé era tan petit com la poca amplitud de mires de la majoria dels seus habitants,instal·lats – gràcies al senyor botiguer abans esmentat – en un cofoisme provincià i un constant, aquí em queixo,aquí rondino, però sense ser capaços de fer valer els drets reals que tenien sobre el seu propi territori, anaven perdent competitivitat a marxes forçades i regalant – gracies a la brillant gestió del botiguer – dos bilions de pessetes cada any al país veí.
Amb els cosins del sud del principat no s’hi entenien gaire, potser perquè hi manava un cosí d’en PePe, tot i que s’ha de dir que, aquests, instal·lats en una terra mítica, cada vegada anaven més bé, ja que el cosí d’en PePe era molt amic d’un senyor que també era baixet, aquest proveït d’un estrany bigoti i poca cosa més era l’oncle d’en PePe i qui manava al país veí.
Aquest petit país doncs, cofoi i convençut de la seva capacitat de treball i productivitat, perdia pistonada dia rere dia, mentre es mirava i remirava al mirall com la madrastra de na Blancaneus, repetint-se que maco era i que bé que ho feia tot, però no era capaç d’adonar-se que el seu idioma, molts dels seus costums ancestrals i sobretot la seva identitat com a poble, s’anaven perdent, immers en disbauxes consumistes i altres servituds de poca volada, sense politics d’alçada – i no em refereixo a la física – sense intel·lectuals – n’hi havia però no es veien o no els deixaven veure, o no els escoltaven. No hi havia doncs cap referència on agafar-se.
Aquest petit país, com un vaixell amb el casc foradat, s’anava ensorrant mica en mica sense que ningú fes absolutament res per evitar el naufragi, condemnat a desaparèixer com a identitat i com a poble, no tenia salvació, entre tots el varen matar i ell sol s’anava morint, enterrant-se en els seus fonaments.
L’únic que es pot dir en desgreuge d’ell i dels seus ciutadans és que la seva lenta desaparició estava envoltada d’una certa dosi de dignitat i que almenys, aquest procés es feia sense deixar rere seu un rastre de violència i sang."

Afegitó: Deu anys més tard el senyor que manava tant i tenia problemes amb el joc encara mana/no mana als seus vuitanta anys. El cap de l'oposiciò que va manar però no va manar, viu retirat dedicat a la seva Fundació. El PePe ara és diu PePa, i el què tenia molta Iniciativa, ja no en té però defensa al poble, i la resta segueix igual, llevat del sr. grassonet amb gran bigoti al qui segueixen sense fer cas, ara més que mai, fins i tot al seu propi partit.

I qui mana a Catalunya deu anys després?........doncs, els de sempre Ebre enllà, faltaria més.

*.

Zona verda a 'la Casita blanca'

La comissió de govern va aprovar l'expropiació de l'històric meublé 'la Casita Blanca`, situat entre l'avinguda i el carrer de Bolívar, així com l'extinció de la lúbrica activitat que s'hi porta a terme. Aconseguir el control públic del solar costarà a la ciutat 7,4 milions d'euros. La propietat té fins al març per entregar les claus a l'ajuntament i aquest preveu dur a terme l'enderroc abans de l'estiu, segons va explicar el regidor de Gràcia, Guillem Espriu, al donar compte dels acords presos per la comissió.

El meublé està situat en un punt estratègic del nou eix ciutadà, a l'inici del futur corredor verd sortint de Lesseps, en una illa molt estreta entre els dos carrers esmentats. L'operació que ara es podrà portar a terme va començar fa vuit anys quan l'ajuntament va aprovar una modificació del pla general metropolità que va qualificar la finca com a zona verda de nova creació.

Curiós que on hi ha la 'Casita blanca', que no és Casita ni és blanca hi vulgui fer l'Ajuntament una zona verda, car abans es deia fer coses verdes a la cosa de fornicar i similars. Em pregunto quantes hores d'habitació llogades per dedicar-se al bonic art de cardar i no precisament la llana, es podrien comptabilitzar dividint-les per 7.4 milions d'euros (més iva). Com no hi he estat mai no sé a quin preu cobraven l'hora, l'aigua amb la palangana i la tovallola (llegenda urbana de vell). Si algú hi ha anat alguna vegada o en sap d'algú que li hagi explicat i pugués informar-me del cost de l'estada ho agrairia (deixeu un comentari anònim per si de cas, que els comentaris els llegeix el diable o la titular de l'informant), més que res per fer els números Gràcies.

De fet, a l'Ajuntament de BCN si que li costarà cara la cardada. 7,4 milions d'euros és una pasta, i no de la fullada.

Dia mundial contra la violència de génere

Ahir es va celebrar el dia mundial contra la violencia de génere, se'n va parlar molt a les radios, teles i als diaris, varen fer reportatges donant dades, estadistiques, etc etc. Els políticis, i la gent del teiatru i el cinema lluien el llaç lila (deuen tenir una prestatgeria amb els llaços de tots els colors), i fins tot l'Artur Mas que es tan endreçat en lluía un tot i que jo diria era blanquinós.

I avui? avui deu ser el dia mundial d'una altra cosa i ja no toca parlar d'aquest tema, impunement, fredament ens diràn al TN que tal va matatr a qual a no se on, sortiràn quatre imatges dels veïns dient que si patatin que si patan, tema ressolt i una altra dona morta, i fins el següent assassinat, que en una serie de baules de la cadena ens durà fins d'ací un any on radios, teles i diaris tornaràn a fer reportatges donant dades, estadistiques, etc etc. Els políticis, i la gent del teiatru i el cinema lluiràn el llaç lila, i fins tot l'Artur Mas que es tan endreçat en lluïrà un possiblement com a President de la Generalitat de Catalunya, tot i que no sé si serà blanquinós. Heus ací el teatre de l'antiga farsa.


aquí, a red feminista porten la estadística anual y acumulada, freda com totes les estadístiques, però que cal tenir en compte i parlar-ne més sovint, no un dia a l'any perquè toca. Però aquesta societat idiotitzada manada i informada  per encara uns encara més idiotes és així, i a pitjor anirém encara.

El soufflé del model Irlandés

Irlanda presenta un pla d'ajustos que elimina uns 25.000 llocs de treball a l'Administració. El Govern irlandès ha presentat el Pla de Recuperació Nacional per als quatre anys vinents, que preveu retallades de 3.000 milions d'euros en les prestacions socials, l'estalvi de 1.200 milions a través de l'eliminació de 24.750 llocs de funcionaris i una pujada generalitzada dels impostos.

Ja se que parlar quan han passat les coses és fàcil, pero fa quatre o cinc anys molts, entre ells Rajoy i Mas s'emmirallaven en l'exemplar model Irlandés de creixement, que, quatre anys més tard ha resultat ser un "bluff" que com un "soufflé" s'ha anat rebaixant fins arribar a la fallida i haver de ser rescatada per  la Comunitat Europea amb 85.000 milions d'euros - diuen -.

Les mesures que ha pres el Govern Irlandés obligat per la pressió dels interventors que per aixó deixen els diners, ja les heu vist al començament: 25 mil funcionaris al carrer, retallada de prestacions socials i apujada d'impostos. A Portugal avia aniràn pel mateix camí, i Espanya també, veure'm siquan ens toca a nosaltres encara quedaràn diners al calaix comú de l'Euozona. 

Tot aquest procés de deteriorament de les economies d'aquests països no l'han generat els ara castigats amb l'acomiadament, reducció de prestacions o  apujada d'impostos. Aquests són com sempre els qui pagaran l'anec, però els qui se l'han fotut son els de la Banca als qui ningú ha demanat cap responsabilitat oficialment, ans al contrari se'ls ha dotat generosament de diners perquè no fessin fallida, potser perquè en no ser banquers, si més no simplement uns usurers no han estat capaços de preveure ni gestionar la crisi degudament, i així gràcies a la seva nefasta gestió amb la connivència d'un ineficaç José Luis Rodriguez i el seu Govern, estem on estem amb cinc milions d'aturats.

I el més fotut és que el que s'hauria de fer que és nacionalitzar tots els Bancs i les Caixes i engarjolar a més d'un facinerós d'aquests engominats, no es pot fer perquè en tenir un Govern incompetent seria encara pitjor el remei que la malaltia. Veurem quan ens hagin d'ajuar a nosaltres si encara li quedaràn a la Senyora Merkel diners, sinó tenim un problema social molt greu, i aleshores potser en comptes de cremar Esglesies i Convents com es feia abans, hauriem de començar a cremar algún Banc i alguna que altra Caixa. I no caldria fer-ho de forma violenta, Eric Cantona pel dia 7 de desembre ha proposat una bona idea.

El debat dels idiotes

Finalment la Junta electoral central no va autoritzar ahir l'esperat cara a cara entre el Sr. Montilla i el Sr. Más, i mentre a Josep Cuní se li debia queda cara d'idiota en no poder oferir un debat entre els dos principals aspirants a President de la Generalitat de Catalunya, el primer que s'hauria fet després de més de trenta anys de democracia recuperada, aquests, els candidats, devien sospirar alleujats, l'objectiu pretès s'havia assolit, durant dos dies només s'ha parlat d'ells dos i del seu debat i de si es faria o no, i mentrestant la resta d'aspirants han desaparegut de les graelles dels informatius io rotatius.

De  fet, a cap dels dos l'interessava que es produïs el cara a cara on hi tenien poc a guanyar i molt a perdre, sobretot el President Montilla, l'home que de petit es va empassar un tub de loctite i aixi li va quedar l'expressió facial. I axi qui dia passa campanya electoral empeny, l'esmentada campanya ha arribat a la seva fi. Diumenge anirà a votar qui hi vagi i votarà el que ja tenia previst i només falta saber si hi anirà molta (em diu el nas que si) o poca gent per veure si els petits (Laporta, Carretero i Ciutaans) poden possar el seu culet en un seient del Parlament de Catalunya durant quiatre anys.

Ha quedat palès també que en no teir llei electoral propia, com sempre han estat els de Madrid quin an hagut de decidir si es feia el debat o no, i obviàment han fet us sobirà de la única paraula que tenen a mà i de manual quan es tracta de Catalunya ¡NO! Tot plegat bastant patètic i Berlanguià. 

Finalment, se m'acut que ja que no s'ha pogut celebrar el debat, podien aprofitar per fer-lo els de Polònoa aquesa nit, segur que seria molt mes interessant i els debatents no pasarien tabt de fred com en el gèlid plató d'en Josep Cuní.

Un profitós cap de setmana a Madrid

Un dels caps de setmana que recordo com a més plé i plaent va ser a Madrid més o menys per l'any de 1983 o 84. Per qüestions de feina portava ja tota la setmana a Madrid i el diumenge a la tarda havia de marxar en cotxe cap a Valladolid. Vaig decidir no baixar a casa i per tant quedar-me a la capital d'Espanya i reconec que va ser una decissió encertada.

L'hotel en el que estava allotjat era Los Galgos, al costat mateix d'on varen enviar directament a l'infern passant primer pel cel al Sr. Carrero Blanco. Després d'un copiós esmorzar a l'americana  (sempre he estat un fan dels esmorzars d'hotel) vaig anar a peu fins el Museo del Prado i allí em vag perdre gariebé durant quatre hores, i dic perdre atès ja m'hi hauria quedat de per vida contemplant les meravelles pictóriques que allí hi ha penjades, a més a més va coindicir que hi havia una retrospectiva de l'etapa negra de Goya amb els seus aquelarres i malsons. 

Sortint del Museo del Prado i quan anava gaireve flotant emociona't per tot el que havia pogut contemplar vaig arribar-me fins al 'Casón del buen retiro', on hi havia el Gernika de Picasso i tres milions de japonesos fent cua per veure'l. Tot i que no sóc molt de Picasso, el Gernika al natural, en la distància curta impressiona i molt, a més a més vaig fer alló que aconsellen que és 'mirar el quadre' no d'una arrebolada, si més no pausadament, fruint-lo, delectantme en la seva contemplació, fixant-me en mil i un detallas que t'ofereix la pròpia complexitat del quadre tot i ser aparentment senzill.

Sortint del Casón del buen retiro, darrere mateix d'on hi havia el Gernika hi havia una exposició no se si permanent o temporal dels modernistes espanyols amb quadres de Mir o Russinyol entre i altres i aqui si que ja va ser l'extàsi sensorial, car són aquests pintors els meus preferits juntament amb Cezanne.

Curull visualment de pintures vaig abandonar el 'Casón del buen retiro' i me'n vaig anar a dinar al viejo Madrid a fer un bon apat  i a un preu raonable (un dia és un dia) i després cap a l'hotel a fer la migdiada.

Pels voltants de les sis vaig sortir a donar un tomb pel carrer d'Alcalà, la Plaça Major, la porta del Sol, a veure 'el oso y el madroño' que la feina que vaig tenir de la poca cosa que és, i tota la part vella de Madrid. Vaig fer un mos a un Vip's i al costat de Torre España vaig entrar en un cinema on projectaven 'Blade Runner' que l'acabaven d'estrenar. En sortir conscient que acabava de veure la mare de totes les pel·lícules de ciencia ficció, me'n vaig anar a fer unes tapes i a dormir.

El diumenge pel matí em vaig llevar tard i després d'esmorzar em vaig dirigir al Parc del Retiro, fent-me un bon tip de caminar atès és prou extens. Vaig veure el llac i el parc en general i pels voltants de les doze (més o menys) un soroll que m'era molt familiar pero que no comptava escoltar allí em va cridar l'atenció: estava escoltant en la lluyania una cobla interpretant sardanes. No pot ser em vaig dir (a veure si hem envaït Espanya i jo sense assabentar-me'n). Doncs si, damunt d'una preciosa glorieta com la de la foto (o possiblement fos aquesta mateixa) una cobla interpretava en directe Sardanes mentre a baix hi havia gent ballant-les. Era el que em faltava!. M'hi vaig quedar un a bona estona mirant i escoltant, doncs haig de confessar-vos que no se ballar sardanes.

Sortint del Retiro m'en vaig anar a dinar i pels voltants de les quatre en un cotxe de lloguer vaig anar cap a Valladolid. No em direu que no va ser un cap de setmana ben aprofitat!. 

De les mares treballadores

Una de les qüestions que s’han de afrontar seriosament i amb totes les seves conseqüències, son las avantatges i desavantatges que comporta la reincorporació de la dona al món del treball, després de tenir un fill. Ho dic perquè vist amb ulls masculins l’avantatja més important que té és que la seva col·laboració econòmica ajuda a abonar la hipoteca, i dic ajuda perquè no hem d’oblidar que el sou d’una dona en igualtat de condicions amb un home es un 30% inferior, aixó en ple segle XXI, segle de les llibertats, de les democràcies i dels drets de les persones, i la dona continua encara a dia d’avui marginada en la qüestió retributiva en igualtat de condicions. 

A banda entenc que puguin ser altres i molt legítims els motius que porten a una dona casada i amb fill o fills a seguir treballant, tot i que se’m fa difícil acceptar-ho, potser perquè com he dit abans m’ho miro des del prisma masculí.

Dit aixó, el que m’agradaria qüestionar és quan aquesta dona decideix ser mare, si ha de deixar la feina per criar el seu fill, o un cop complert el temps preceptiu, compartit o no amb el pare, reintegrar-se a la feina. 

Parlo d'aquest tema des del punt de vista masculí però també des del sentit comú, ara que parlem tant de la naturalesa i de les coses naturals, jo crec que sí, que la mare hauria de deixar la feina i dedicar-se a criar el seu fill com a mínim els dos primers anys. El motiu és molt senzill, perquè pel nadó es molt important el contacte diari amb la mare, i com deia, ara que és parla tant de la natura, aquesta és una qüestió òbviament natural. Els primers dos anys d’una criatura marquen el seu desenvolupament posterior i l'única persona que pot donar-li tot allò que necessita d’afecte i atencions, és la mare. 


El rol no l'ha establert cap Déu ni cap llei dels homes: a l'antigüitat, mentre la mare es quedaba a la cabana cuidant de la llar i la mainada l'home anava a caçar per proveiir-los de menjar, vol dir que genéticament el nen està acostumat a l'absènca temporal del pare, però no de la mare amb qui estába tot el dia. No ens enganyem ni es deixem emportar per modernitats, que tampoc hem evolucionat tant en el comportament, altra cosa és el que marquin les necessitats econòmiques i de subsistència de la parella, que aixó és un altre assumpte.

Si alguna imatge trenca el cor, jo que em llevo aviat, és veure a les sis del matí un pare o mare portant un nen a coll i en pijama, adormit i embolcallat amb una manta, amb el joguet preferit a la mà, cap a la iaia de torn, iaia, que a banda de cuidar a algun avi més gran (o dos) a més a més li toca cuitar dels nets i a vegades d’algun fill o filla concos que encara deambulen per la llar sense ni tan sols plantejar-se el fet d’independitzar-se, que és aquesta una altra varietat dels okupes no contemplada per la llei.

Fixeu-vos que no te masses avantatges per a una dona treballar fora de casa, puig a banda, ho ha de fer a casa seva en arribar-hi després d’una dura jornada laboral, doncs tot i que més o menys els company pugui ajudar (que no col·laborar) es com un robot al qui li has de dir exactament el que ha de fer i sempre o gairebé amb la llei del mínim esforç com aliada. Mala feina ser dona, no voldria pas ser-ho, malgrat que podria ser fantàstic, tot i que reconec que com a home, no estic preparat, no se fer tantes coses alhora. 


Una anècdota personal: Des que va nèixer fins a l'edat de 5 anys, la mare de l'Anna treballava i l'Anna com tota la manada d'avui en dia, la portava i recollia un o altre de la familia, segons es podia. L'Anna no es queixava ni deia mai res d'aixó, però el dia que la seva mare li va dir que havia deixa't la feina  va dir: I estaràs sempre a casa i em portaràs a l'escola i em faràs el dinar cada dia?, Se li va abraçar mentre li salta una que altra llagrimeta.

De la inutilitat de la campanya electoral

La pregunta que em faig fa ja temps és si cal fer pre-campanya un any abans i després quan toca per llei, fer campanya durant tres setmanes, sia per eleccions autonòmiques, europees, generals o municipals. Tota aquesta prou inùtil parafernàlia, és d'un enorme cost personal pels candidats i també econòmic, per a ells i els seus respectius partits, que en no tenir resolt el problema de la financiació cauen sovint en afers com el del Pp amb Gürtel, o l¡'ombra del Cas Palau que plana sobre més d'un partit. 

Tots es financen il·legalment i el que afirmi el contrari mentre hipòcrita s'esquinça les vestidures vers els altres, és un mentider. (demanar informes surrealistes és una manera de finançar-se). És cert que amb el pas del temps i els problemes econòmics dels partits, el cost de les campanyes s'ha anat reduint i cada vegada més és centra la tasca en el món audiovisual. Fixeu-vos que a la tele tots segueixen la mateixa estratègia, el líder davant i rere seu la militància il·lusionada en el projecte que va assentint amb el cap en complicitat a les paraules del líder.

No se vosaltres, però jo ahir no vaig seguir el debat a TV3 (la seva) tot i que deien aquest matí que va ser interessant, possiblement perquè ningu n'esperava res i quelcom és molt a casa del pobre, i penso veure tampoc el cobejat cara a cara MontillaMas que en principi s'ha d'emetre demà. Paro el Televisor quan surten els espais electorals i el mateix faig amb la radio. Entenc és un dispendi i un esforç inùtil, ja sé a qui o com haig de votar diumenge i adreçar tota aquesta parafernalia a un suposat 5% d'indecisos em sembla una bajana, a banda d'una pérdua de temps i de diners.

El que volia venir a dir amb tot aixó, es que potser seria arribada l’hora en que com en un conte d'Isaac Asimov a "jo robot" s'haurien d'eliminar de soc arrel les campanyes electorals, al cap i a la fi la majoria de ciutadans ja sap a qui votarà passi el que passi, sinó no s'entendria lo d'en ZP, i els indecisos, aquesta forquilla que esmentava del 5% que diuen els que hi entenen pels qui es fan les campanyes, no justifiquen tota la despesa dels uns, ni la pallissa mediàtica que hem de suportar els altres. Que s'aclareixin els indecisos i si no que no els deixin votar, per cagadubtes, o, tornant al conte d’Isaac Asimov, que voti un sòl ciutadà en nom de tots i que sia el que hagi de ser. Al cap i a la fi estarem igual de bé o malament segons bufi el vent econòmic, mani qui mani. 

Una derivada preocupant de les últimes campanyes, sobre tot aquesta última que estem patint i encara ens queden 4 dies i mig de sofriment, és la barroeria de la mateixa i sobre tot la irrupció de les joventuts de cada partit en la campanya amb vídeos i eslogans infumables que fan enrogir de vergonya aliena i ambs els que aquesta mainada impunement ens obsequia amb el convenciment de que són creatius i innovadors, lo qual preocupa encara més, car vol dir que els qui venen al darrera són encara pitjor que els grans.

Rústics a dinerolàndia

Hi ha una vella dita castellana que diu: 'siempre hay un tiesto para una mierda', i és ben certa, almenys en el cas que ens ocupa en el comentari d'avui  Em vinc a referir a José Mourinho, que ha anat a parar al lloc escaient per representar la seva antiga farsa. On si no, un personatge com ell podria triomfar i ser fins i tot admirat i venerat? a Dinerolandia de Don Florentino P. O potser hauriem de dir 'garrulandia' que és el territori on mana i fa i desfà Florentino P.

On si no un personatge mediocre, rancuniós i amb un enorme complexe d'inferoritat com José Mourinho podria triomfar? a can Barça no, aqui volem persones, no ens mediocres atiadors d'odis innecessaris. Mourinho ha trobat al Real Madrid el lloc ideal per exercir la seva vanitat ególatra.

On sinó pot triomfar ell, en un lloc ideal, a provincies, en un lloc ple de provincians que encara són capaçós d'admirar e idolatrar a una persona que explica la història del futbol plé de ira i de furia, sense cap mena de respecte per el rival i que deixa els equips per on passa. erms com el pas d'Atila i els 'hunos', i que practica un anti fútbol avorrit i escadusser.

L'altre ignorant del club, Cristiano Ronaldo, l'home que sembla que corri molt i no és així atès com corre amb el cul caigut, el que fa és moltes passes curtes i molt ràpides sovint per a no res, l'home que falla sempre en els partits importants, el mal educat com el nen al qui li han trencat la joguina, el que té mal perdre i pitjor guanyar, va declarar estúpidament cofoi ahir que a veure si el Barça els n'hi feia 8 a ells dilluns vinent. Caldria recordar-li parafrasejant una vella serie de TV que "con uno basta", tot i que si tot segueix el curs reglamentari, en cauràn més. Aixó d 'l'estil va com va, n'hi ha a qui els n'hi sobra i d'altres que mai en tindràn i ni tan sols sabràn el que és. Ja ho deia Frank Sinatra.

Però tot això que he dit depèn en el fons de que dilluns que ve la piloteta entri més vegades en una porteria que en una altra, i això és en el fons el futbol, o 'fúrbol' com sol dir el president de la Federació Espanyola de Futbol, o "el fútbol es asin" que deia Schopenhauer..

Deu anys sense Ernest Lluch

Avui fa deu anys de l’assassinat per part d’Eta del senyor Ernest Lluch, ho recordarán avui les radios i diaris, o potser ja no, el temps ho acaba esborrant gairebé tot, però no ho hem oblidat molts de nosaltres.

Ho recordo perfectament, eren les sis menys cinc del matí quan en engegar la radio del cotxe i me’n vaig assabentar. Recordo també com si fos ahir les paraules de Gemma Nierga demanant diàleg en acabar la gran manifestació de Barcelona, i li varen fer cas, llevat dels de sempre que la varen criticar en aquell moment i han posat totes les travetes que han pogut al procés de diàleg amb la banda terrorista.

Són ells, els mesquins, els miserables, els que ho anteposen tot i als que els hi val tot amb tal d’assolir el poder. No era pas d’aquests l'Ernest Lluch, per aixó el van matar. Ell parlava de diàleg, de compromís, de generositat i aixó a banda i banda del conflicte hi ha una sèrie de sinistres personatges que no els interessava ni els interessa a hores d’ara, gens.

Veig sovint el petit homenatge a la memòria de l’Ernest Lluch en forma de placa al Parc Catalunya de Sabadell, estava sol sota un arbre, però ara l’han encerclat i al seu costat hi ha un parc infantil per a la mainada, amb tirolina inclosa. Potser algun dia un nen preguntarà al seu pare o mare, qui era aquest senyor, espero se’n recordin i els hi expliquin que hi ha gent que perd la vida per cercar la pau i l'entesa entre els pobles.

La cara de l'instant

"Mireu, no tinc rostre. El que exhibeixo és la cara de l'instant. Si l'escriptor és un estranger, és precisament perquè, per a manifestar-se, pren del llenguatge el seu rostre"
Edmond Jabès

Negra nit

Negra nit, blanca lluna
sol entre ombres camino,
dubtes clarors i desficis
son l'única companyia
que duc al meu sarró.
Allà enllà una campana
decideix que és la una
la gent dorm i no veig
cap llum als edificis.
A l'hora de les bruixes
isolat vago malenconiós
intentat saber qui soc,
que hi faig en una ciutat
que m'és del tot aliena
o potser l'aliè soc jo
atès ella ja hi era
abans no hi arribés.
Soc visitant permanent
d'una ciutat estranya
que no distingeixo i a més
no sento com a meva.
No en soc l'únic foraster
tots ho som de la vida
i crec no tinc més remei
que el de seguir caminant
fins trobar la meva via,
si no ho aconsegueixo
continuaré sens defallir
fins al centre de la vila.
Si allí no m'hi reconec
ni trobo cap referència
seguiré deambulant
com una ànima en pena
que no sap ben bé d'on bé
ni tampoc on ha d'anar.


El jo que soc ara


El jo que soc ara
és un ésser estrany,
ja no és el que era
ni tampoc qui serà
si tot continua
més temps endavant,
entre l'abans i el després
d'aquests dos períodes
El jo que soc ara
te un nexe en comú
entre l'abans i el després
i fins i tot en l'ara
segueix sense entendre res
de les coses que passen
diguéssim que en general
sense entrar en més detalls
El jo que soc ara
se sent esgotat
d'escoltar bajanades
com se sentia el d'abans
i es sentirà el de demà,
No n'hi ha prou d'intentar
donar-li un sentit a ta vida
si la resta continua igual
de cega i embogida
El jo que soc ara
se sent decebut, traït
i diguem-ho clar, perdut
dins esquemes que no entén
envoltat de maltempsades
sense ganes de lluitar
amb ses veles plegades
i la barca a la deriva
El jo que soc ara
sense mapes ni brúixola
i a punt de naufragar
deixarà a l'atzar la seva sort
i si la barca s'enfonsa
malgrat el perill evident
ni tan sols farà l'esforç
mínim i imprescindible
de per salvar-se, nedar.


En quin moment


En quin moment se'm va ocórrer
la mala pensada d'escriure poesia?
vivia més o menys feliç dins la bombolla
del meu voluntari aïllament autista
que em permetia no fer-me moltes
de les preguntes que ara em faig,
ometia endinsar-me al moll de l'os
de moltes de les quòdlibets quotidianes
i divagar enmig de paraules buides
sense cap sentit, que omplien hores
buides també de continguts reals
En quin moment se'm va ocórrer?
donar la cara i enfrontar-me de veritat
a allò que a tots ens fa més basarda:
a mirar-me fixament, honestament
en la imatge que reflectia cada vegada
asèptica freda i sense concessions, la realitat
que el mirall de la vida em retornava.


Ara us parlaré de mi


Ara us parlaré de mi
tot i que em fa la vergonya
de qui molts defectes te
i no se fins a quint punt
us seré del tot sincer,
rara qualitat en l'home
aquesta de sincerar-se,
que som naltros de revolts
embussos i canonades
a l'hora d'explicar coses
situacions o pensaments
que sovint fem complicades,
quan seria molt més senzill
usar el sentit comú
i deixar que el cor parlés.
No obrem pas d'eixa manera
més aviat a l'inrevés,
i perquè us en feu una idea
de quan us estic dient,
fixeu-vos que estic parlant
genèricament dels altres
i no del subjecte present.

Ofensa


No penso demanar-te perdó
malgrat hauria de fer-ho
Només serien unes paraules
sinceres i sentides, segurament
Però el mal ja està fet
i el seu efecte perdurarà
més temps del necessari.
Les paraules no poden reparar
el que és ja irreparable.


Tràfec


En un dissabte al matí qualsevol
et veig trafegar amunt i avall
amb el drap de la pols, l'escombra
l'aspiradora que acolloneix la gossa
i la teva obsessió per ventilar-ho tot
Mentre, la rentadora i la assecadora
fan la seva tasca i l'olla bull al foc
M'adono que mai podria ser dona,
seria incapaç - sincerament -
de fer bé tantes coses alhora.


Plou


Plou i és diumenge
no es causa efecte
però es sol associar
Els dels temps diuen
que ho farà tot el dia
No tinc res més a fer
que mirar-me el melic
mentre vaguejo per casa
Potser que fes quelcom
una mica útil, per exemple:
acabar Encara una olor
rellegir Càlcul d'estructures
submergir-me dins Bolaño
de qui en parla Herralde
o acabar de traduir 2666
qüestió que ja s'allarga.
Treure la pols em pertoca
i la gossa a fer pipí
haig de dinar, fer migdiada
i preparar la feina de demà
Preveig que la tarda serà llarga
avui no hi ha futbol
i aquest és en el fons,
el meu gran drama.


La vida


Això de la vida és,
en principi molt senzill
Defensa les teves idees
lluita sens defallir per elles
no renunciïs als teus principis
mantén-los per sobre de tot
sense considerar les conseqüències
negatives o inconvenients.
Si ets coherent amb tu mateix
i amb allò en que creus, viuràs
no massa temps, no et serà fàcil
i segurament ningú t'ho agrairà
però t'asseguro que haurà
valgut la pena. Fes-ho per mi
i d'altres com jo, que només
ens hem quedat en la teoria
de idees deformades pel temps
i uns quants ideals perduts
en un racó obscur de la memòria.


Pluja


La lleugera tremolor
del meu cos escadusser
m'avisa que fa fred
No me n'havia adonat
distret amb la lectura
del teu llibre, Margarida
el deixo un moment i
encenc el radiador
Miro per la finestra,
m'adono que està plovent
algunes gotes s'enganxen
indolents al vidre.
Abaixo la persiana i m'assec
dins meu hi plouen com gotes
les teves paraules, que
una a una m'impregnen
el cos i l'esperit.

a Margarida Aritzeta


Atrapat en el temps


Els meus actes quotidians
son més que previsibles
repeteixo incansable molts
dels moviments cada dia
podriem dir que per on soc
se quin és el dia de la setmana
fins i tot els diumenges i festius
Hi ha un ritual establert i rutinari
que rarament es veu alterat
la sensació és doncs que,
com a la pel·lícula de Bill Murray
en el dia de la marmota,
resto atrapat en el temps.


Un munt de runes.


La casa on vaig néixer
ja no hi és, n'hi ha un altra
L'escola on anava de petit
tampoc hi és, hi a una plaça
La primera casa on vaig viure
igualment ha desaparegut
ara hi ha una perfumeria
amb pisos incorporats.
Sovint penso que han enderrocat
gran part del meu passat
del que tan sols en queden
un munt de runes.

a Lluís Subirana


Dibuix


He fet un dibuix
a la sorra de la platja
ben poc que ha durat
una onada se l'ha endut
envoltat d'escuma blanca
L'art, com la vida,
és un instant fugisser


Dia a dia

En llevar-me pel matí
m'espolso la son de la cara,
i l'omplo d'optimisme
mentre surto al carrer. Avui
- em dic - potser serà el dia
en que quelcom passarà
que em traurà de la rutina
que d'antuvi m'acompanya
Potser avui alguna cosa,
algun dels somnis, serà possible,
valdrà la pena haver-se llevat
observar-ho des de primera fila
amb la satisfacció d'aquell nen
que descobreix quelcom nou
Més la realitat que es tossuda
se'm resisteix i, aquest nou dia
és un calc de l'anterior, de l'altre
i de tots i cadascun dels altres.
No passa res que no estigui
d'una manera u altra, previst
i encara que, com deia el poeta:
tot està per fer i tot és possible
em temo que no es referia a mi
en escriure els seus versos.
L'optimisme inicial decau poc a poc
a mida que avança el dia i,
al vespre, desolat, tanco els ulls
i mentre intento agafar el son
penso que demà serà un altre dia
i em dic a mi mateix per convencem
que malgrat tot, potser demà
tot estarà per fer i tot serà possible.


Veus

Veus aquest arbre nu de fulles,
d'ací a un mes tornarà a florir,
la saba nova recorrerà el seu cos
l'omplirà de fulles verdes i fresques
i ufanós pregonarà la primavera.
A mi me'n cauen cada dia
i ja no em tornen a sortir
estic instal·lat en un hivern
que s'estanca i no dona ja pas
a cap nova estació de la vida.
La meva saba ja no es renova
l'ufanor se m'ha acabat
només em queda esperar
la maleïda hora del comiat.
La clepsidra del temps és
malauradament, inexorable.


La ratlla de l'horitzó


Rere la ratlla de l'horitzó
hi habiten les esperances
els somnis mai realitzats
les terres inexplorades.
Debades intentaràs creuar-la
mai no ho aconseguiràs
a mida que t'hi acostis
ella s'anirà allunyant
fins arribar a una altra riba
semblant a la que has deixat
Però enmig d'aquest viatge
coneixeràs altres contrades
plens de gent perduda, com tu
a la recerca de tot o de no res.
Lluitaràs contra l'oratge
envoltat de maltempsades
que acabaràs superant.
En arribar de nou a port
hauràs acumulat experiències
que no et serviran per a res
cert és que seràs més vell,
però no per aixó més savi


Miles


Suau sona la trompeta,
mentre en segon terme
sento el baix que l'acompanya
al fons el piano i l'escombreta
ronsejant del bateria, entra,
es frena i surt, enganxant-se
una i altre vegada en un bucle
rítmic, lent i harmoniós.
Miles ho domina tot. Mentre
escampa amb saviesa les notes,
l'habitació es serena, i la pau
interior de qui us escriu també
diguéssim que està sonant.
You don't know vhat love is
del mestre Miles Davis


Se m’acut


Se m’acut que estem parlant
ambdós alhora com sempre
callo, tu ho fas també.
El silenci ens sorprèn per rar
és una situació gabanyosa
com si s'hagués trencat el fil
de la nostre incomunicació
un silenci que ens ha desconcertat
Mentre restem muts, mirant-nos
sense gosar dir res, m'acosto
et miro als ulls i et beso.
A l'amor no li fan falta paraules


Qüestió domèstica


No acabo d'encertar mai del tot
amb la roba que tinc de posar-me
malgrat posar-hi un cert interès
sempre erro amb el jersei, pantalons
o samarreta. Sort en tinc de tu
que en llevar-me tot està en ordre.
Preferiria no fos així, voldria dir
que anem a dormir junts com abans
quan encara els nostres cossos
follament es desitjaven


Saps


Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte
que no es cert que sigui despistat
que oblidi aspectes elementals
de la realitat quotidiana
Entenc malgrat tot et sorprengui
que en anar a comprar, de tres
dels encàrrecs que m'has fet
n'oblidi un i em vegi obligat
a trucar-te des del mòbil.
Saps o crec hauries de saber
a aquestes alçades de l'assumpte
que no és cert que sigui despistat
només soc un home que te
com la majoria, el cap a tot arreu
bufant coloms i altres cabòries
embrancat en mil històries
i des del teu punt de vista, enlloc.



L'origen


Vaig pel camp a Gallecs
acaben de segar l'ordi.
l'olor és profunda encara.
un pardal picula restes
de llavors oblidades
el soroll del vent de llevant
composa estranyes melodies.
el sol d'estiu és tebi, però
el noto en la meva cara
m'estiro al terra ressec,
m'hi sent-ho bé, relaxat,
la sensació de calma m'envaeix,
ni tan sols sento el soroll
dels cotxes a la carretera,
Penso que estic a l'inici
només caldria descendir
uns quants centímetres més,
per tornar a l'origen.


Neu

Malgrat ploure tot el matí
cap al migdia, ha començat
a nevar. La sensació de gelor
feia estona ho avisava, però
mai se sap. Les volves menudes
cauen intensament en diagonal
el terra comença enfarinar-se
i volta poca gent pel carrer
Abaixo la persiana, encenc el llum
i m'aïllo de l'exterior. M'assec,
l'ordinador m'està esperant
fora deu continuar nevant
No ho sé, m'he aïllat de manera
voluntària del món exterior
Dins de casa no pot passar res
em sento protegit, fora de perill
a recer de inclemències del temps
Però només es un miratge,
un espècie de temps mort,
per agafar forces i continuar.
Les responsabilitats esperen fora.


Reflexió


No he acabat d'entendre mai,
una frase atribuïda a Mr. Flaubert.
"Madame Bovary c'est moi."
Em temo que ens enganyava,
o jo vaig molt errat, puig
l'Emma a part de manyaga,
és el símbol de la vulgaritat.
a Gràcia Font


Exaltació


Porto exactament,
34 pàgines llegides
de Salambó de Mr. Flaubert
i estic tan aclaparat,
desbordat pel barroquisme
del seu llenguatge en estat pur.
que m'he aturat - per pair-ho -
per preparar-me a absorbir
aquesta embriaguesa de paraules
que em desborda i aclapara
com una placenta a un no nat
que encara no ho sap, però
està a punt, preparat.
per obrir els ulls a la vida.


a Mercè Foradada


Ecologia urbana segona


Travesso l’eix i arribo al Montseny
m'espera verd florit, ple de vida.
baixo del cotxe i encenc una cigarreta.
Mentre contemplo el paisatge,
la natura s'ofereix generosa.
tot brota al meu voltant, mil verds
em contemplen, tota la gamma.
respiro a fons aire que de no contaminat
m'enfarfega els pulmons poc acostumats.
acabo de fumar, pujo al cotxe
i continuo cap a Espinelves.
a Can Bayés torno a aturar-me
allí també tot verdeja. Centenars,
milers de flors ornen el paisatge,
mentre els avets condemnats, creixen
respiro a fons, m'omplo de natura
un altre cop i aleshores.... esmorzo.


De mirades


Ha succeït aquest matí
a quarts de vuit a Vic
en Lluís encara no hi era
la cafetera no estava a punt
Mentre l'esperava
matava el temps fumant
i aleshores a passat
Ha entrar una dona
només hem intercanviat
un educat - bon dia -
però les nostres mirades
just en l'instant de creuar-se
ho han dit tot.


Definició


L'ésser humà, és
en principi i,
bàsicament,
un animal estètic.
Altre cosa seria
si fóssim capaços
d'oblidar-nos de l'est
i quedar-nos amb l'ètic.


Coses petites


M'he creuat en ella
al carrer de Sant Pau,
menuda i grassoneta,
de mitjana edat.
M'ha sorprès la samarreta
que portava - gris -
amb rètol incorporat
"California Girl"


De la quotidianitat


A la taula, les tovalles,
el porró, pa amb tomàquet,
l'embotit triglicerid, el diari,
i el cafè que espera a la cuina.
És cap de setmana, dissabte,
diumenge, o festa de guardar.


Pregunta


Envellir amb dignitat - diuen -
I si no et deixa la vida?


De la modernitat (II)


Avui dijous a la tarda,
he trucat a Beatriu.
Soc a Itàlia de vacances
- m'ha dit -
Gran invent el mòbil!.


Ecologia urbana cinquena


Serien les cinc de la matinada.
baixàvem del Pas cap Andorra,
la nit de lluna plena, donava
un to irreal al paisatge.
silenci dins el cotxe.
a la llunyania, les màquines
aplanaven las pistes.
llums aïllades marcaven els refugis.
la sensació de flotar, de volar,
ajudats pel gel de la carretera.
la blavor de la neu il·luminada
el cel curull d'estrelles, i nosaltres
embadalits, contemplant el paisatge,
que de tan irreal semblava un miratge.
Però ho era de real, només naturalesa
sense artifici, en estat pur.


Visió de Catalunya


De vegades penso i no entenc res.
observo, dedueixo i encara menys.
suposo que el fet de viure en un país
esquizofrènic, frenopàtic i llunàtic.
que de tant petit, no te ni àtic,
tampoc ajuda. I malgrat intentar-ho
segueixo sense entendre res de res.
i no crec que el fet de contemplar-ho
pugui servir-me de molt,
només intento doncs, suportar-ho
però el meu tarannà, mes o menys agosarat,
fa que intenti acceptar-ho - que hi farem! -
amb certa perplexitat, que és millor
que no pas dir, amb la profunda decepció,
de la manca de il·lusió, que a molts
amb el pas dels anys, se'ns hi ha encomanat.


La cara de l'instant

Veieu la meva cara de l'instant
és horrible, no us ha d'estranyar
ha absorbit quan he vist avui
polítics roïns i miserables, àrabs
emprenyats, laics desconcertats
més de mil d'ofegats, mort
desolació, fam i misèria
mesquinesa i dolor, molt dolor
la meva cara de l'instant, avui
ho a guardat tot i és a hores d'ara
com la d'ahir o la de demà,
la cara de la impotència,
la desolació i l'horror.


*