En un article d’autocrítica sobre els catalans, Gaziel afirmava: «Aristòtil deia que l’home és un animal polític. Ho va dir perquè no coneixia els catalans».  Gaziel assenyala l’origen del mal català en el fraccionament interior. ¿Es pot imaginar un bon nacionalista alemany amb vots darrere –no un de marginal– acusant el 2017, no el 1933, els representants de la meitat dels alemanys de ser botiflers i venuts a una potència estrangera? Aquí passa, i si repassem els discursos de García Albiol veiem que no només en un sentit. Els catalans no patim només la falta d’entesa amb Espanya –que també i no pretenc relegar-ho–, sinó de fonda divisió interna i d’escàs respecte entre les dues meitats. I mentre no ho arreglem no serem escoltats. Ni a Madrid ni a Brussel·les. Tarradellas ho va veure i per això advocava per una unitat racional, d’interessos –no mística–, de les forces catalanes. Però aquí hi han primat les ambicions presidencials i el repartiment de poltrones. 
    
Hem anat massa lluny. Fins on, encara que fos per un mínim d’estètica, mai hauríem d’haver arribat, al ridícul que només porta a l’Audiència Nacional. ¿Solució? Només vull donar avui un consell. Als polítics injustament empresonats el desig d’una ràpida llibertat i que llegeixin –si és necessari amb el permís del fiscal Maza– els 280 folis de la selecció d’articles de Gaziel que Jordi Amat va treure de l’immerescut oblit. I als que en llibertat es preparen per a una dura i atípica campanya electoral, la prescripció és la mateixa: Gaziel i el fracàs de l’autogovern en la segona república. Si ho llegeixen –i ho assimilen– els ciutadans hi guanyarem. Joan Tapia