El Darrer home, és la penúltima novel·la que he escrit, per variar l'han retornada de la editorial on la vaig enviar. A mi m'agrada, vindria a ser una revisió actualizada i menys utópica del mecanóscrit d'en Pedrolo. Ací teniu el próleg i el primer capitol:
Cala Canyelles (Roses) estiu del 2152 (D.C.)
L'home s'aixeca de la taula, apura un got d'aigua i s'acosta a la calaixera que te rera seu, l'obre i agafa un manuscrit que hi ha dins. Un munt de records i vivències li passen pel cap en el moment de tenir-lo a les seves mans, l'ha llegit tantes vegades que gairebé se'l sap de memòria, tot i què no és ell ara qui te de submergir-se en les seves pàgines, ha arribat el moment que ho faci la persona per a qui li van donar l'encàrrec, fa ja bastant de temps.
Surt al porxo, el sol l'obliga a aclucar els ulls, fa servir el palmell de la ma de visera per apaivagar l'impacte de la llum i dona una ullada al seu entorn. A primera hora del matí l'astre escalfa ja de valent, lluny de la tebiesa de la primavera, ara apressa deslliurat de la tramuntana que estranyament absent, el deixa que campi amb tota la seva força.
Una lleugera calitja esborrona el paisatge donant-li un punt de irrealitat, però es el seu, el de sempre, igual i diferent alhora, un quadre cromàtic que canvia constantment malgrat ser exactament el mateix. La mar, després de les primeres verdors costaneres, te aquell punt de blau intens tan peculiar del Cap de Creus, salpebrat de minúscules espurnes blanques de les onades en trencar-se.
Aspira l'aire a fons, baixa les escales i s'acosta a la platja, allí, la seva filla aliena als seus pensaments està prenent el sol. La mira mentre pensa en tots els esdeveniments que els han portat fins al dia d'avui i somriu, sense poder evitar però, un cert deix de tristesa.
Ara - es diu - tots és molt més planer, però de no haver estat per Abraham, difícilment haurien aconseguit superar el repte de sobreviure, d'arribar fins on som al dia d'avui. Ell fou en gran manera l'artífex de l'estat actual i ara ha arribat el moment de complir allò que li vaig prometre abans de morir.
- Sort! - crida -
La noia es dona la volta en sentir la seva veu, s'aixeca de la sorra, agafa la tovallola i tot somrient s'hi acosta.
- Bon dia pare, que vols?
Somriu mentre li diu:
- Tinc una cosa per a tu.
L'expressió de la noia és de sorpresa.
- És veritat, ho havia oblidat, això que ahir en vàrem parlar, però avui m'he llevat i feia un dia tan bonic que després d'esmorzar he vingut a la platja, m'hi trobava tant bé que no hi he pensat gens en que era el meu aniversari.
- I que és el que tens per a mi? Un regal? - pregunta tafanera tot i que ja s'ho imagina.
- No ben bé, de fet és molt més que un simple regal, és tracte d'un manuscrit que Abraham em va deixar per a tu, em va dir que te'l dones quan fessis divuit anys, pensava que era el moment escaient per que el poguessis llegir en ple estat de consciència.
Aquí ho explica tot, tu ja vas escoltar de més petita una gran part de la seva historia, però aquí hi és sencera, des d'abans que comences tot fins al final. Es tracte d'una espècie de diari novel•lat que va començar a escriure a l'illa i continuà en arribar aquí. Aquesta va ser la seva última voluntat i l'he respectada.
Ara és teu. Llegeix-lo.
La noia s'aixeca, agafa el manuscrit i l'apressa contra el seu pit, la imatge de Abraham es projecta en la seva ment, llunyana i fresca alhora.
Abraham, que s'anomenava a ell mateix el darrer home fins que la va trobar a ella, o millor dit ella el va trobar a ell aquell llunyà dia d'un més de Novembre en aquesta mateixa platja. Una gran part de la seva infància i adolescència estava molt lligada a aquell home, amic, company i conseller, mai oblidat, però en aquest moment present un altre cop amb molta més força.
No diu res al seu pare de tots els pensaments que se li amunteguen de cop, prou que els sap ell que també l'ha trobat molt a faltar, com en Jean Claude, la Nicole o la resta dels habitants del seu entorn. L'empremta d'Abraham està fortament arrelada i viva encara per molt de temps en la seva petita comunitat.
Només doncs, es limita a dir-li:
- Gràcies pare, me'l llegiré de seguida.
Pugen tots dos cap la casa, ell entra dins, prefereix deixar-la sola. La noia s'asseu al porxo, nota que la criatura que porta a la panxa es belluga nerviosa, una cama es dibuixa perfectament a través de la pell, l'acaricia i somriu, aquest serà el seu tercer fill, però no l'últim.
Encara pot recordar com si fos ara mateix les paraules d'Abraham aquell dia que estaven al passeig de Roses amb la Nicole:
"Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta petita comunitat.
Cada vegada que es mori algù, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida.
Aquesta és la vostra responsabilitat."
Ja n'hi ha dotze Abraham - es diu - i aquest que ara s'està bellugant el que en farà tretze, ja veus que hem fet cas dels teus consells.
S'aixeca i entra dins la casa, en asseure's al sofà la criatura sembla que s'està més quieta.
Obre el manuscrit, dins hi ha un sobre a la seva atenció. Nerviosa l'estripa, agafa el foli i el comença a llegir:
Estimada Sort:
Quan vaig decidir continuar la narració d'aquesta historia tot just arribar a Roses on després de molts anys vaig trobar-hi el meu sojorn, encara no et coneixia, després en fer-ho aquell matí de Novembre a la platja, fou quan vaig prendre la decisió de continuar-la i també que en el moment que jo considerés fos el més oportú, llegissis aquest manuscrit.
Ara, quan arribi a les teves mans i llegeixis aquestes paraules, voldrà dir que farà temps que jo estaré mort i el teu pare haurà considerat que és el moment adequat d'acord amb les instruccions que en el seu dia li vaig donar.
Li vaig demanar aquest favor, doncs per l'estimació profunda que sento per tu, volia que tinguessis ple estat de consciència en el moment d'assabentar-te de tota la veritat, d'aquelles coses que a mitges durant el temps que vaig gaudir de la teva presencia, més o menys t'havia anat explicant, però moltes d'altres que considerant la teva joventut conscientment i penso que pel teu bé, vaig decidir ometre.
He intentat ser el màxim d'honest possible en narrar-te tots els fets que és varen esdevenir abans i després i penso que conscientment no he omès res. Només he volgut explicar-te la veritat, no tan sols la meva, si més no la aproximació màxima als fets terribles que és varen precipitar com una cascada, ara fa ja més, bastant més de cent anys.
Espero la teva condescendència envers la meva persona per la decisió que vaig prendre en aquells moments de desconsol i ensuperbiment.
Ara que ets major d'edat i ja ets capaç de comprendre fins on pot portar de vegades la vida a les persones i, com tindràs de començar a prendre decisions què, encara que petites, veuràs que és molt dificil d'encertar, penso que podràs comprendre-ho tot molt més be.
Pensa que si prendre qualsevol decisió sovint ja és dificil, per quotidiana que pugui ser, la que jo em vaig veure obligat a decidir en uns moments tan difícils i complicats per la humanitat com aquells, era la més dificil de totes i, vaig errar, Sort, ho sé ara i ho sabia o ho tenia d'haver sabut en el seu moment.
I em vaig equivocar Sort, però ja era tard, massa tard quan en vaig ser plenament conscient.
No vull dir-te res més.
Només et demano que llegeixis el manuscrit i decideix per tu mateixa. Com hereva d'un futur incert que ets, intenta fer sempre el que creguis que és correcte, calcula el risc de les teves decisions i no t'oblidis mai de pensar en els altres i en tu mateixa també.
Espero i desitjo que tal com t'he aconsellat tinguis fills i els eduquis en la llibertat i el respecte que els teus pares t'han ensenyat i desitjo que us en sortiu d'aquest atzucac en que sense ser-ne en absolut responsables, resteu encara immersos.
Fins sempre,
Abraham.
PRIMERA PART
Algù desperta
de tant en tant la fera.
Maleït sigui!
1.
Illa de Batan, (Mar de Filipines) 2.143 (D.C.)
---------------------------------------------------
Jo Abraham, el darrer home, he sobreviscut al nou ordre, en part gràcies a que ell així ho va decidir fa ja molt de temps i, ara, a punt de complir cent setanta anys, continuo viu per expiar el terrible error que en aquell moment crucial per a la historia de la humanitat, vaig cometre.
He decidit que així sia, atès que seria massa fàcil haver acabat en aquells moments amb la meva vida.
Podia haver-ho fet cent anys enrere o en qualsevol moment d'aquest llarg i feixuc període i descansar per fi en pau, però m'he negat a fer ús d'aquesta prerrogativa que no m'ha estat atorgada, però que malgrat tot és de la meva única potestat, atès que ja que no podem triar el fet d'arribar, si tenim el dret moral almenys, a escollir el moment en que creiem que és l'hora de marxar.
Malgrat aquesta facultat, no ho he fet, perquè aquest ha estat el càstig que jo mateix m'he imposat. M'he constituït en el meu propi jutge i la condemna ha estat el pitjor dels càstigs possibles: sobreviure en ple estat de consciència al que vaig fer fa ja més de cent anys, sense cap possibilitat d'indult, llevat del que marqués pel seu compte el destí o l'atzar de la naturalesa.
Jo Abraham, el darrer home per gràcia de Kranza, el poder suprem dins del nou ordre, l'home més poderós de la terra, de fet l'ùnic home amb poder dins de tot el planeta, fins ara, moment en que quan ja havia començat a perdre l'esperança pensant que no ho arribaria a veure, un fet previsible i llargament esperat m'ha permès contemplar com es desactivava tot el sistema que cent anys enrere malauradament vaig ajudar a crear.
Un fet que ha tornat a deixar-ho tot al seu lloc, com estava abans del nou ordre, abans que, seguint les ordres perverses de Kranza, jo Abraham, el darrer home, posés en marxa el sistema per canviar totalment l'empremta de la espècie humana sobre el planeta.
Per això segueixo encara aquí, mal que ara li pesi a Kranza. Sense mi no ho hauria aconseguit, tot i què a la seva manera va tenir una certa condescendència al deixar-me viure, o potser seria millor dir sobreviure, voluntàriament sol i aïllat de tot i de tots durant més de cent anys en aquesta petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacífic.
I li pesa a Kranza donat que només jo vaig ser capaç malgrat ajudar-lo, de retreure-l'hi quan anava a fer. Soc, cent anys després d'aquells terribles esdeveniments, la veu de la seva consciència, la única que li pot recordar tot el mal que va fer, tot i què haig de reconeixer també que m'agradi o no, en soc tant o més culpable que ell mateix.
Jo Abraham, el darrer home, he estat un segle presoner de mi mateix, del meu cos i dels remordiments de la meva consciència, maleint l'OMU, Kranza i el nou ordre que vaig ajudar a crear de manera totalment conscient, amb l'ensuperbiment que dona la inconsciència no reconeguda fins que és massa tard, quan de res val ja lamentar-se, quan com sempre ens penedim tard i malament dels errors comesos, en el moment en que son ja irreparables.
I ara que en certa manera he pagat, o acabaré de pagar tot el disbarat que vaig ajudar a perpetrar, tot aquell anorreament obscè, que si bé es cert que no hauria pogut evitar, almenys no hauria col•laborat en la seva execució.
Ara, encara que tard, tinc almenys la oportunitat de no tornar a cometre el mateix error, de deixar-ho tot com està.
I a fe que ho penso fer. Juro que no dubtaré gens.
Cala Canyelles (Roses) estiu del 2152 (D.C.)
L'home s'aixeca de la taula, apura un got d'aigua i s'acosta a la calaixera que te rera seu, l'obre i agafa un manuscrit que hi ha dins. Un munt de records i vivències li passen pel cap en el moment de tenir-lo a les seves mans, l'ha llegit tantes vegades que gairebé se'l sap de memòria, tot i què no és ell ara qui te de submergir-se en les seves pàgines, ha arribat el moment que ho faci la persona per a qui li van donar l'encàrrec, fa ja bastant de temps.
Surt al porxo, el sol l'obliga a aclucar els ulls, fa servir el palmell de la ma de visera per apaivagar l'impacte de la llum i dona una ullada al seu entorn. A primera hora del matí l'astre escalfa ja de valent, lluny de la tebiesa de la primavera, ara apressa deslliurat de la tramuntana que estranyament absent, el deixa que campi amb tota la seva força.
Una lleugera calitja esborrona el paisatge donant-li un punt de irrealitat, però es el seu, el de sempre, igual i diferent alhora, un quadre cromàtic que canvia constantment malgrat ser exactament el mateix. La mar, després de les primeres verdors costaneres, te aquell punt de blau intens tan peculiar del Cap de Creus, salpebrat de minúscules espurnes blanques de les onades en trencar-se.
Aspira l'aire a fons, baixa les escales i s'acosta a la platja, allí, la seva filla aliena als seus pensaments està prenent el sol. La mira mentre pensa en tots els esdeveniments que els han portat fins al dia d'avui i somriu, sense poder evitar però, un cert deix de tristesa.
Ara - es diu - tots és molt més planer, però de no haver estat per Abraham, difícilment haurien aconseguit superar el repte de sobreviure, d'arribar fins on som al dia d'avui. Ell fou en gran manera l'artífex de l'estat actual i ara ha arribat el moment de complir allò que li vaig prometre abans de morir.
- Sort! - crida -
La noia es dona la volta en sentir la seva veu, s'aixeca de la sorra, agafa la tovallola i tot somrient s'hi acosta.
- Bon dia pare, que vols?
Somriu mentre li diu:
- Tinc una cosa per a tu.
L'expressió de la noia és de sorpresa.
- És veritat, ho havia oblidat, això que ahir en vàrem parlar, però avui m'he llevat i feia un dia tan bonic que després d'esmorzar he vingut a la platja, m'hi trobava tant bé que no hi he pensat gens en que era el meu aniversari.
- I que és el que tens per a mi? Un regal? - pregunta tafanera tot i que ja s'ho imagina.
- No ben bé, de fet és molt més que un simple regal, és tracte d'un manuscrit que Abraham em va deixar per a tu, em va dir que te'l dones quan fessis divuit anys, pensava que era el moment escaient per que el poguessis llegir en ple estat de consciència.
Aquí ho explica tot, tu ja vas escoltar de més petita una gran part de la seva historia, però aquí hi és sencera, des d'abans que comences tot fins al final. Es tracte d'una espècie de diari novel•lat que va començar a escriure a l'illa i continuà en arribar aquí. Aquesta va ser la seva última voluntat i l'he respectada.
Ara és teu. Llegeix-lo.
La noia s'aixeca, agafa el manuscrit i l'apressa contra el seu pit, la imatge de Abraham es projecta en la seva ment, llunyana i fresca alhora.
Abraham, que s'anomenava a ell mateix el darrer home fins que la va trobar a ella, o millor dit ella el va trobar a ell aquell llunyà dia d'un més de Novembre en aquesta mateixa platja. Una gran part de la seva infància i adolescència estava molt lligada a aquell home, amic, company i conseller, mai oblidat, però en aquest moment present un altre cop amb molta més força.
No diu res al seu pare de tots els pensaments que se li amunteguen de cop, prou que els sap ell que també l'ha trobat molt a faltar, com en Jean Claude, la Nicole o la resta dels habitants del seu entorn. L'empremta d'Abraham està fortament arrelada i viva encara per molt de temps en la seva petita comunitat.
Només doncs, es limita a dir-li:
- Gràcies pare, me'l llegiré de seguida.
Pugen tots dos cap la casa, ell entra dins, prefereix deixar-la sola. La noia s'asseu al porxo, nota que la criatura que porta a la panxa es belluga nerviosa, una cama es dibuixa perfectament a través de la pell, l'acaricia i somriu, aquest serà el seu tercer fill, però no l'últim.
Encara pot recordar com si fos ara mateix les paraules d'Abraham aquell dia que estaven al passeig de Roses amb la Nicole:
"Heu de tenir fills, criar-los i pujar-los com cal, ells i vosaltres sou l'esperança de continuïtat com espècie d'aquesta petita comunitat.
Cada vegada que es mori algù, n'heu de tenir un altre, igual que els pagesos recullen la collita i després tornen a sembrar, això es el que heu de fer vosaltres, repartir la llavor de la vida.
Aquesta és la vostra responsabilitat."
Ja n'hi ha dotze Abraham - es diu - i aquest que ara s'està bellugant el que en farà tretze, ja veus que hem fet cas dels teus consells.
S'aixeca i entra dins la casa, en asseure's al sofà la criatura sembla que s'està més quieta.
Obre el manuscrit, dins hi ha un sobre a la seva atenció. Nerviosa l'estripa, agafa el foli i el comença a llegir:
Estimada Sort:
Quan vaig decidir continuar la narració d'aquesta historia tot just arribar a Roses on després de molts anys vaig trobar-hi el meu sojorn, encara no et coneixia, després en fer-ho aquell matí de Novembre a la platja, fou quan vaig prendre la decisió de continuar-la i també que en el moment que jo considerés fos el més oportú, llegissis aquest manuscrit.
Ara, quan arribi a les teves mans i llegeixis aquestes paraules, voldrà dir que farà temps que jo estaré mort i el teu pare haurà considerat que és el moment adequat d'acord amb les instruccions que en el seu dia li vaig donar.
Li vaig demanar aquest favor, doncs per l'estimació profunda que sento per tu, volia que tinguessis ple estat de consciència en el moment d'assabentar-te de tota la veritat, d'aquelles coses que a mitges durant el temps que vaig gaudir de la teva presencia, més o menys t'havia anat explicant, però moltes d'altres que considerant la teva joventut conscientment i penso que pel teu bé, vaig decidir ometre.
He intentat ser el màxim d'honest possible en narrar-te tots els fets que és varen esdevenir abans i després i penso que conscientment no he omès res. Només he volgut explicar-te la veritat, no tan sols la meva, si més no la aproximació màxima als fets terribles que és varen precipitar com una cascada, ara fa ja més, bastant més de cent anys.
Espero la teva condescendència envers la meva persona per la decisió que vaig prendre en aquells moments de desconsol i ensuperbiment.
Ara que ets major d'edat i ja ets capaç de comprendre fins on pot portar de vegades la vida a les persones i, com tindràs de començar a prendre decisions què, encara que petites, veuràs que és molt dificil d'encertar, penso que podràs comprendre-ho tot molt més be.
Pensa que si prendre qualsevol decisió sovint ja és dificil, per quotidiana que pugui ser, la que jo em vaig veure obligat a decidir en uns moments tan difícils i complicats per la humanitat com aquells, era la més dificil de totes i, vaig errar, Sort, ho sé ara i ho sabia o ho tenia d'haver sabut en el seu moment.
I em vaig equivocar Sort, però ja era tard, massa tard quan en vaig ser plenament conscient.
No vull dir-te res més.
Només et demano que llegeixis el manuscrit i decideix per tu mateixa. Com hereva d'un futur incert que ets, intenta fer sempre el que creguis que és correcte, calcula el risc de les teves decisions i no t'oblidis mai de pensar en els altres i en tu mateixa també.
Espero i desitjo que tal com t'he aconsellat tinguis fills i els eduquis en la llibertat i el respecte que els teus pares t'han ensenyat i desitjo que us en sortiu d'aquest atzucac en que sense ser-ne en absolut responsables, resteu encara immersos.
Fins sempre,
Abraham.
PRIMERA PART
Algù desperta
de tant en tant la fera.
Maleït sigui!
1.
Illa de Batan, (Mar de Filipines) 2.143 (D.C.)
---------------------------------------------------
Jo Abraham, el darrer home, he sobreviscut al nou ordre, en part gràcies a que ell així ho va decidir fa ja molt de temps i, ara, a punt de complir cent setanta anys, continuo viu per expiar el terrible error que en aquell moment crucial per a la historia de la humanitat, vaig cometre.
He decidit que així sia, atès que seria massa fàcil haver acabat en aquells moments amb la meva vida.
Podia haver-ho fet cent anys enrere o en qualsevol moment d'aquest llarg i feixuc període i descansar per fi en pau, però m'he negat a fer ús d'aquesta prerrogativa que no m'ha estat atorgada, però que malgrat tot és de la meva única potestat, atès que ja que no podem triar el fet d'arribar, si tenim el dret moral almenys, a escollir el moment en que creiem que és l'hora de marxar.
Malgrat aquesta facultat, no ho he fet, perquè aquest ha estat el càstig que jo mateix m'he imposat. M'he constituït en el meu propi jutge i la condemna ha estat el pitjor dels càstigs possibles: sobreviure en ple estat de consciència al que vaig fer fa ja més de cent anys, sense cap possibilitat d'indult, llevat del que marqués pel seu compte el destí o l'atzar de la naturalesa.
Jo Abraham, el darrer home per gràcia de Kranza, el poder suprem dins del nou ordre, l'home més poderós de la terra, de fet l'ùnic home amb poder dins de tot el planeta, fins ara, moment en que quan ja havia començat a perdre l'esperança pensant que no ho arribaria a veure, un fet previsible i llargament esperat m'ha permès contemplar com es desactivava tot el sistema que cent anys enrere malauradament vaig ajudar a crear.
Un fet que ha tornat a deixar-ho tot al seu lloc, com estava abans del nou ordre, abans que, seguint les ordres perverses de Kranza, jo Abraham, el darrer home, posés en marxa el sistema per canviar totalment l'empremta de la espècie humana sobre el planeta.
Per això segueixo encara aquí, mal que ara li pesi a Kranza. Sense mi no ho hauria aconseguit, tot i què a la seva manera va tenir una certa condescendència al deixar-me viure, o potser seria millor dir sobreviure, voluntàriament sol i aïllat de tot i de tots durant més de cent anys en aquesta petita illa perduda al bell mig de l'oceà Pacífic.
I li pesa a Kranza donat que només jo vaig ser capaç malgrat ajudar-lo, de retreure-l'hi quan anava a fer. Soc, cent anys després d'aquells terribles esdeveniments, la veu de la seva consciència, la única que li pot recordar tot el mal que va fer, tot i què haig de reconeixer també que m'agradi o no, en soc tant o més culpable que ell mateix.
Jo Abraham, el darrer home, he estat un segle presoner de mi mateix, del meu cos i dels remordiments de la meva consciència, maleint l'OMU, Kranza i el nou ordre que vaig ajudar a crear de manera totalment conscient, amb l'ensuperbiment que dona la inconsciència no reconeguda fins que és massa tard, quan de res val ja lamentar-se, quan com sempre ens penedim tard i malament dels errors comesos, en el moment en que son ja irreparables.
I ara que en certa manera he pagat, o acabaré de pagar tot el disbarat que vaig ajudar a perpetrar, tot aquell anorreament obscè, que si bé es cert que no hauria pogut evitar, almenys no hauria col•laborat en la seva execució.
Ara, encara que tard, tinc almenys la oportunitat de no tornar a cometre el mateix error, de deixar-ho tot com està.
I a fe que ho penso fer. Juro que no dubtaré gens.
Publica un comentari a l'entrada