Jabón lagarto, d'un temps d'un país 28.9.10

Parla avui Miquel de coses d'ùs diari de la seva infantesa, i entre elles, el sabó lagarto. He volgut recuperar aquest comentari de 2010  en que parlava d'una seria de actes quotidians que molts han oblidat i els més joves fins i tot desconeixen. Cal fer memòria de tant, hi ha coses que convé no oblidar i explicar-les perquè es mantinguin vives en el record.

"A l’any 1950 del segle passat, quan la gent encara treballava el dissabte al matí, a moltes cases no hi havia encara aigua corrent, i la gent un cop a la setmana anava a rentar-se a “Cal ral” que li deixen així car aquest era el cost 0’25 cèntims de pesseta, que donava per dutxar-se amb sabó i tovallola. No hi havia a les cases rentadora, la cosa anava de safareig sabó el lagarto i picador. No hi havia tampoc nevera, com a molt, algunes que anaven amb barres de gel per més o menys refredar, però no nevera elèctrica. Per suposat tampoc hi havia renta vaixelles, ni trens de rentat d’automòbils, ni a penes automòbils, ni camps de golf, televisors, ni gaires piscines i poca aigua s’envasava. A l’any 1950 a Catalunya érem poc més de 4 milions d’habitants. Sembla que hagi passat molt de temps (58 anys) temps més que suficient per haver previst (en gran part així es va fer) la possibilitat de manca d’aigua de boca que diuen ara. No es el tema exactament d’aquest comentari, mai s'havien trobar tantes solucions a un problema com en quinze dies s'ha fet amb l'aigua. Si més no el que volia recordar que en cinquanta i pocs anys, la nostra qualitat de vida ha augmentat i molt en gairebé tots els aspectes, i en canvi l’únic que sabem fer es queixar-nos constantment de tot i de tots. Ens hem tornat molt més egoistes i insolidaris, només cal veure el comportament de diferents sectors no ja polítics si més no societat civil amb la qüestió aquesta de l’aigua.
Com deia, tot el nostre entorn ha millorat en comoditats i benestar per tal de fer-nos la vida més fàcil i agradable. Però em pregunto si en som conscients, si en sabem fruir i ha servit d’alguna cosa. Sembla ser que no, que cada cop som mes infeliços, I que la memòria és fugissera i ningú vol recordar un passat molt més dur i difícil, potser perquè en mirar enrere ens adonem que en aquest canvi de estat hem perdut massa llençols de la bugada i una bona part de la nostra innocència.
Potser hauriem de tornar al picador i al sabó Lagarto per ser una mica feliços."

ANDREU VIDAL I SASTRE 16.9.10

Parlava fa un parell de dies en Lluís a Mildimonis d'escriptors maleïts. Li deia jo que ells no ho sabien que ho eren de maleïts o com en el cas de Rimbaud, Baudelaire o altres, la feina abans de la maledicció o la decadència ja la tenien feta i els ha sobreviscut. Andreu Vidal i Sastre es podria situar dins d'aquests (en aquest cas poeta) maleït, tot i que finalment sembla que des de Mallorca ha tingut el seu reconeixement que en vida no va tenir. El text que ve a continuació és el que en se d'ell.

Vaig saber del poeta mallorquí, Andreu Vidal i Sastre a través d’un client meu de Vilanova del Vallès que va fer el servei militar a Palma amb ell, i fa poesia amb el pa. Me n’havia parlat diverses vegades i reconec no li havia fet massa cas, però un dia em va demanar si li podia trobar per internet informació d’ell, i aquesta va ser la meva perdició, perquè Andreu Vidal i Sastre no era o és a traves dels seus versos un poeta qualsevol, ni ell ni el que escrivia. No es poden llegir amb lleugeresa els seus poemes, s’han de pair, analitzar i fruir. Deia l’Andreu que necessitava sis o set anys per acabar un poema i tot i així encara un cop publicat feia alguna correcció a l’original..

Aquí teniu una mica d’esbós de la seva vida cultural i també un tast dels seus poemes:
.

« Andreu Vidal Sastre (23 de gener de 1959 - 20 d'agost de 1998)
Delineant de professió. Director i editor de les plaguetes de poesia La Musa decapitada (1977-1979); 6 títols, amb dibuixos de Ramon Canet, Bartomeu Cabot, Gerard Mates i Joan Palou. Director, juntament amb Àngel Terrón de la col·lecció Tafal (1977-1982); amb 12 títols: Àngel Terrón Iniciació a la química, Andreu Vidal Exercicis de despoblació, Andreu Terrades Palma 9 Km, Miquel Mestre Arbre de mar, Vicenç Altaió Correspondències com conspiracions, Josep Piera Esborranys de la música, Andreu Morell L'ésser fosc, Lluís Urpinell Lerwick i obres de Josep Maria Sala Valldaura, Miquel de Palol,.... . En premsa hi ha 45 poemes de Paul Celan, que traduí juntament amb Karen Müller. Publicà poemes a les revistes Reduccions, Urc, Èczema Latitud 39 i Blanc d'ou. I articles sobre literatura als suplements de cultura d'alguns mitjans locals. Premi de relats breus de Diario de Mallorca el 1992, amb Mecànica celeste ("un dietari íntim i cultural", amb paraules del poeta).
"Sempre es va confessar un "supervivent d'una espècie bastant indefinida". Allunyat dels circuits habituals de la literatura -de fet mantenia una actitud de recel respecte als seus col·legues-, Andreu Vidal declarà que estava "en estat de guerra" "Gran fumador -la seva imatge fou la d'un home envoltat de fum de cigarretes, Vidal Sastre va mantenir una actitud recelosa amb l'exercici periodístic. Deia que la rapidesa amb què s'escriuen les notícies impedia el necessari exercici reflexiu d'una òptima escriptura." "Necessit sis o set anys per acabar un poema. Sempre reescric els poemes anteriors, fins i tot després de publicar-los no els don per acabats. La poesia és un art llarg, lent i laboriós. És justament el contrapunt a l'escriptura d'un diari"

Sota l'heura avial
que creix sens mesura i amb violència,
entre les seves branques
dúctils,
que l'ofeguen i l'abracen,
se'n riu i s'espanta
de tantes paraules serioses
dites en to greu des dels cadafals d'or
o mormolades amorosament
."Els estats i imperis de la lluna" Llibre de les virtuts*Ara que els nostres amants pinten amb guix les parets
i moren
als llocs més gèlids i anònims [...]

¿Què importa haver nascut
amb els ulls d'un déu i el somriure d'un elf, o comprendre
que el fuet és una eina
destinada exclusivament als cavalls?.
"Le vice anglais" Llibre de les virtuts
*Anomenar el no-res és dir cirera
o, per exemple,
escopim dins la boca
.
"Necròpsia" II. 11.
*“Que encara que la lluna fos
el cul del vespre -digueres, tu continuaries
cagant pels ulls.”
.
"Necròpsia" II. 13.*
Jo... parl de mentida, tal com visc;
som sols una ombra
a l'altra banda d'un vidre, que sent
confusament un corrent i s'agita
entre no res i no res.
.
"Helios Nigrum (Elogi d'una màquina)" L'animal que no existeix

LE MATIN DES MAGICIENS 7.9.10

Un matí d’estiu de 1925, el repartidor de correus entregà una carta a casa de tots els savis d’Alemanya i d’Austria. La carta era un ultimátum:
«Es precis escollir entre estar amb nosaltres o contra nosaltres. De la mateixa manera que Hitler netejarà, Hans Horbiger escombrarà les falses ciencies. La doctrina del gel etern será el símbol de la regeneración del poble alemany. ¡Aneu en compte! ¡Formeu al nostre costat abans no sia massa tard.”
-
Aquesta carta d'Hans Horbiger és citada a El Retorno de los Brujos d'en Louis Pawels i Jacques Bergier. Arran d’una conversa sobre la lluna que mantenia l'altre dia amb una persona, he recordat el llibre llegit fa una munió d’anys, però que en el seu moment em va impressionar profundament, potser perquè en certa manera era la novel·la fundacional d’un gènere que els seus autors n’anomenaven “realisme fantàstic” i no deixava de ser una intel·ligent especulació pseudo científica sobre fenòmens paranormals o parapsicologics, una manera d’entrar dins el pensament lateral, intuïtiu, oblidant-se de tot alló que pugues ser el pensament racional i immobilista.
-
Em refereixo a “Le matin des magiciens” que en castellà es titulà “el retorno de los brujos” d’en Louis Pawels i Jacques Bergier, publicat al 1960 i que va aconseguir el prestigiós premi Goncourt. El llibre que es molt amè, complert i complex puig toca moltes tecles, vindria a ser una espècie de iniciació als fenòmens estranys i esotèrics de tot tipus que tan de moda es posaria més endavant en programes de pseudo divulgació científica. Cer és que en aquella época la credulitat era alta i qualsevol teoria inversemblant era acceptada per molts, o simplement ens preníen el pel com "Lobsang Rampa" el budista del tercer ull que no habia sortir mai de Londres i s'ho va inventar tot.
-
Però tornant a la lluna, em va venir al cap una de les teories de Hans Horbiger. Horbiger autor del manifest que encapçala aquest comentari, era un pseudocientífic obscur, un visionari sense massa fonaments, tot i que al llibre el presenten com a un intel·lectual. Desmesurat en tot quan feia, formava part dels set homes de Spandau, una colla de savis que investigaven a les ordres del Führer Adolf Hitler, sobre l’Univers, el foc, el gel, els superhomes i totes les qüestions paranormals, que al Führer tant l’hi interessaven. Ell, avalava aquesta colla que investigava sobre el futur, el passat i el que fes falta, desenvolupant en moments determinats teories tan surrealistes (Hans Horbiger) com que la terra era una esfera buida i nosaltres vivíem a la part inferior del perímetre i al centre hi havia el sol.
-
D’aquestes i altres teories n’hi ha per un comentari llarg. Malgrat tot, Hans Horbiger va desenvolupar també una de les poques teories que tenien cara i ulls: la de les quatre llunes. Segons Hans Horbiger, la lluna provenia de la Terra i com la força d’expulsió era inferior a la de atracció, la lluna acabava caient cada ics milers d’anys esmicolada i esmicolant-se sobre la terra, reiniciant-se el procés que manera que aquesta que tenim ara seria la quarta lluna i la tercera la que hauria acabat amb els dinosaures. Segons ell mica en mica la lluna s’aniria acostant a la Terra, de manera que alteraria la força de la gravetat, les aigües dels oceans pujarien i els animals en sentir-se alliberats del seu propi pes creixerien, així com els raigs còsmics que produirien mutacions, i noves races d’animals, plantes i homes gegantescos. En parlava més extensament el passat més de gener. No deixa de ser una teoria, però comparada amb les altres tan esbojarrades de Horbiger, aquesta té un punt de credibilitat. No deia tampoc Horbiger quan cauria la actual. Hans Horbiger -

-
Hi ha moltes mes histories certes com les d'Edgar Cayce, Ramanujan, Boscovich, i uns quans contes de ficció molt interesants. No sé com haurà envellit "El Retorno de los Brujos" després de gairebé cinquanta anys, o dit d'una altra manera, com es llegirà i s'interpretarà a dia d'avui.