Jabón lagarto, d'un temps d'un país

Parla avui Miquel de coses d'ùs diari de la seva infantesa, i entre elles, el sabó lagarto. He volgut recuperar aquest comentari de 2010  en que parlava d'una seria de actes quotidians que molts han oblidat i els més joves fins i tot desconeixen. Cal fer memòria de tant, hi ha coses que convé no oblidar i explicar-les perquè es mantinguin vives en el record.

"A l’any 1950 del segle passat, quan la gent encara treballava el dissabte al matí, a moltes cases no hi havia encara aigua corrent, i la gent un cop a la setmana anava a rentar-se a “Cal ral” que li deixen així car aquest era el cost 0’25 cèntims de pesseta, que donava per dutxar-se amb sabó i tovallola. No hi havia a les cases rentadora, la cosa anava de safareig sabó el lagarto i picador. No hi havia tampoc nevera, com a molt, algunes que anaven amb barres de gel per més o menys refredar, però no nevera elèctrica. Per suposat tampoc hi havia renta vaixelles, ni trens de rentat d’automòbils, ni a penes automòbils, ni camps de golf, televisors, ni gaires piscines i poca aigua s’envasava. A l’any 1950 a Catalunya érem poc més de 4 milions d’habitants. Sembla que hagi passat molt de temps (58 anys) temps més que suficient per haver previst (en gran part així es va fer) la possibilitat de manca d’aigua de boca que diuen ara. No es el tema exactament d’aquest comentari, mai s'havien trobar tantes solucions a un problema com en quinze dies s'ha fet amb l'aigua. Si més no el que volia recordar que en cinquanta i pocs anys, la nostra qualitat de vida ha augmentat i molt en gairebé tots els aspectes, i en canvi l’únic que sabem fer es queixar-nos constantment de tot i de tots. Ens hem tornat molt més egoistes i insolidaris, només cal veure el comportament de diferents sectors no ja polítics si més no societat civil amb la qüestió aquesta de l’aigua.
Com deia, tot el nostre entorn ha millorat en comoditats i benestar per tal de fer-nos la vida més fàcil i agradable. Però em pregunto si en som conscients, si en sabem fruir i ha servit d’alguna cosa. Sembla ser que no, que cada cop som mes infeliços, I que la memòria és fugissera i ningú vol recordar un passat molt més dur i difícil, potser perquè en mirar enrere ens adonem que en aquest canvi de estat hem perdut massa llençols de la bugada i una bona part de la nostra innocència.
Potser hauriem de tornar al picador i al sabó Lagarto per ser una mica feliços."