Parlava sense paraules Clídice al seu bloc del suïcidi de Mario Monicelli, un dels pares de la comedia italiana. Monicelli va morir el 29 de Novembre passat en llençar-se per una finestra des del cinqué pis de l'Hospital San Giovanni a Roma, on habia estat ingressat per ser tractat d'un càncer de pròstata. Els comentaris a la noticia són diversos, n'hi ha que parlen d'un final trist, altres que lloen la seva figura i fins i tot qui li retreu a Clídice que malgrat haver avisat que se n'anava de vacances fins el 13 (quina sort, o quina barra) habia publicat post vacancem aquest comentari mut.
Sincerament, amb 95 anys, la feina més que feta i amb poques perspectives de qualitat de vida, el més raonable és el que va fer Monicelli. Tot i que fa falta molt de valor per cometre un acte covard com aquest. Dit aixó, i com ja he manifestat en més d'una ocasió, el suïcidi és un dret adquirit, puig ja que no hem pogut triar el fet de ser duts aquí, almenys tenim el dret de decidir quan acabem amb la pel·lícula de la nostra vida, de la que a més a més no ens han deixa't escriure'n el guió. Al cap i a la fi, el responsable, qui ha comés el greuge primigeni no hem estat nosaltres, i a més a més, per més inri no sabem qui ha estat, atès el qui en has portat oficialment no és més que un mer instrument biológic.
Intenteu posar-vos en el cervell d'una persona brllant i aguda com Monicelli, ingressat en aquell hospital als 95 anys i amb un càncer de próstata. El guió marcava clarament les passes a seguir i ell es va limitar a complir amb el protocol ajustant comptes amb la vida. I no dic allò tan cursi de descansi en pau, perquè no és cert. Els morts no descanses, jeuen mentre es van descomposant, o els cremen per evitar que se'ls mengin els cucs.
Aixi de clar i així trist, però és el que hi ha. És el que hi ha.
.png "English"){kind=small}
6 Comentaris
Com molt bé dius, el suïcidi és un dret adquirit, de manera que als demés ens toca respectar-lo i callar. Ni que sigui, entre d'altres coses, perquè el mort no pot sentir-nos ni llegir-nos. I si ho pogués fer, el més probable fora que se li en fotés 3 punyetes el que pogueren dir els demés. O així m'ho sembla.
ResponEliminaés que que ha de fer una persona com ell amb 95 anys, càncer de pròstata i ingressat en un Hospital perquè el vagin remenant i fent probatures com a un conillet d'indies. Quan s'acaba s'acaba i punt. Prou ha viscut.
ResponEliminaLa meva capacitat d’empatia no em permet assolir les seves motivacions pel suïcidi. Puc pensar que té tota la raó, però també he vist a gent molt fotuda agafada a un fil de vida. Només puc dir que cal respectar la lliure voluntat de fotre el camp quan et sembli que ja n’hi ha prou...
ResponEliminad'aixó es tracte Ramon , que cada qual se'n vagi quan li sembli que ja n'hi ha prou.
ResponEliminaNi los 95, ni el cancer de próstata, ni la brilantez permiten predecir que alguien se va a tirar por la ventana. Como dice Ramón, otros se agarran. No, tirarse por la ventana no es la única salida. Hace unos días El País publicó un penoso reportaje de Millás sobre un hombre deprimido que decide suicidarse ayudado por una asociación para la muerte digna y con el que el periodista pasa el último día de vida; el reportaje, torticero, mezcla conceptos -enfermedad terminal falsa, eutanasia, muerte digna- de forma poco clarificadora y en mi opinión perjudicial para quienes defienden una legislación clara y abierta que regule estas situaciones. No sé si viene esto muy a pelo, pero me he acordado ahora.
ResponEliminaLamentable el artículo Pepe.
ResponEliminaYo, simplemente me refería a la posibilidad de escoger por uno mismo sin necesidad de molestar a nadie más, el momento de largarse, de acabar con tu propia vida. No se trata de justificarlo ni de prohibirlo, simplemente contemplar la posibilidad, dejar una puerta abierta a la posibilidad de cometer el último acto, el ajuste de cuentas con la vida.