He arribat a la conclusió que no m’agrada gens en Sarkozy, no és de fiar, és d’aquells a qui no li donaries l’esquena ni un segon, excessivament somrient, excessivament efusiu, dona la sensació que es un Berlusconi en civilitzat però de la mateixa índole. Més o menys com Putin, nomes que aquest es letal, sobre tot si li portes la contraria. Pero en realitat és el que hi ha, vegis Zapatero, Cameron, Merkel, etc etc, el nivell és baixissim, i si anem a Bananolàndia, ja ni us ho explico.
I no és perqué els anteriors fossin gaire millors, però eren capaços de semblar-ho o aparentar-ho. Mitterand tot i ser un canalla, tenia grandeur i sobretot sabia estar i era conscient del paper que representava, o Willy Brandt o el mateix Gonzalez. De fet la diferència és aquesta, els d'ara ni tan sols saben estar i la grandeur per a ells és una paraula incomprensible.
Són la morralla política els qui ens governen, potser perqué la mediocritat és la gran triomfadora a començaments del segle XXI, un segle que de moment ofereix més ombres que llums i més aviat ens acosta inexorablement cap a l'edat mitjana que a la modernitat.
.png "English"){kind=small}
12 Comentaris
Tenim el que ens mereixem, diu el tòpic.
ResponEliminaPerò millorarem.
Vols dir Jordi?
ResponEliminaNo crec que aquests del passat fossim millors, passa com amb els sants miraclers, eren altres temps, teníem més fe i com diu el refrany 'otros vendrán que bueno te harán'. Tampoc els temps són els mateixos per als polítics. Gairebé m'estimo més una copsable mediocritat que un carisma populista enganyós.
ResponEliminaSento dir sovint que abans hi havia polítics millors, que volia dir més "carismàtics". Però ben pensat, em penso que no els vull tornar a veure. Pujol, per exemple, és un populista més o menys disfressat. Crec que l'època dels "grans líders" ha passat, i millor així. Jo diria que hem d'anar cap a fórmules democràtiques més reals i participatives, on no calguin líders. Quan veus en Mas, per exemple, et cau l'ànima als peus, però sense arribar a aquest extrem de mediocritat, crec que Montilla és cada cop el millor exemple que trobo a Catalunya. En fi, que jo estic bé sense grans líders.
ResponEliminaEstic amb el que diu la Júlia. Sovint el que varem viure en d’altres èpoques i amb una visió, potser més il•lusionada, o si més no, diferent o menys escèptica, ens pot semblar millor. Els d’una generació com la nostra hem tendit a mitificar la humanitat d’en Kennedy, del Joan XXIII, d’en Kruschev, i si te’ls mires amb perspectiva te’n adones del pa que s’hi donava. El rus va carregar-se milers de soldats soviètics , per presumpta covardia davant l’enemic, quan era comissari al front d’ Stalingrad, el Kennedy té molt a veure amb l’escalada al Viet Nam i d’altres guerres de lobbys i no era cap sant, i el de Roma va haver de donar molt cops de colze per arribar on va arribar...Més o menys com ara.
ResponEliminaPuigcarbó, et dono la benvinguda com a seguidor del meu blog. Veig que compartim certes opinions.
ResponEliminaSalut
Francesc Cornadó
No tenim cap polític que sigui bo, mai hi ha hagut cap polític que sigués bo, només cal veure el mal negoci de la historia. No espero que mai la política arregli res. En tot cas s'anirà perfeccionant la barbàrie.
ResponEliminaQue no ens passi res.
Salut
Francesc Cornadó
Com la dona del Cèsar Júlia, no hoeren, però almenys ho aparentaven
ResponEliminaA mi Lluis, el Mas que m'agrada és el de Polónia, l'altre es un xitxarel·lo al que tot aixó li va molt gran.
ResponEliminaKruschev Ramón, és un cas apart, però el polítics d'abans tenien més calat en general, sense ser gran cosa.
ResponEliminacompartin indignacions vàries Francesc.
ResponEliminaamb quedo amb aixó de perfeccionar la barbarie, Francesc, cada vegada s'apliquen més.Però la revolta s'albira i és inevitable mal que els pesi.
ResponElimina