Reconec que en el seu moment, quan a través del bon amic Pep Ribal i Serra vaig saber per primera vegada del filòsof romanés Emil Michel Cioran, llegir-lo, saber-ne del seu pensament fou per a mi una sotragada molt forta. Després, en una traducció al català que el mateix Pep va fer i auto editar del “breviari de putrefacció” i “de la inconveniència d’haver nascut” vaig aprofundir en el coneixement del seu pensament. No es tracta d’estar d’acord o no amb tot el que deia Cioran, però si almenys encara que sigui a nivell de teorització val la pena plantejarse algunes de les seves teories sobre l’esser humà. Per exemple estic totalment d’acord amb ell en la qüestió de suïcidi, del qual en parlava en el comentari d'ahir. És un dret a contemplar, que no ens ha estat atorgat, però el tenim. En canvi no tenim el mateix dret a decidir abans de néixer, ens abandonen aquí i espavila't. Deia en un dels primers aforismes de "el marmessor de la ignorància" ”Si abans de néixer, als nadons els hi fessin un tràiler del que seria la seva vida, dubto molt que cap d’ells volgués sortir de l’úter matern”
I és què, portar algú al món en el que se suposa és la conseqüència d’un altre acte irracional com es l’amor que no es pot analitzar d’una manera racional, és situar aquesta persona en un atzucac en el que per arribar-hi no n’ha pres ni art ni part. Aixó en el 20% de la població mundial que pot donar certes garanties de més o menys benestar a l’infant, l’altre vuitanta per cent és nomes un acte purament de reproducció per a la supervivència de la espècie, amb l’agreujant que es tenen molts fills sabent que la naturalesa ja en farà una tria natural i on nomes sobreviuràn els més forts.
I és que som animals, ho vulguem reconèixer o no, animals contradictoris bàsicament, el mateix Cioran ho era i força, i a més a més tenim una enorme capacitat d’adaptació al medi que ens envolta, capacitat per sobreviure fins i tot en les circumstàncies mes adverses, i tenim també la capacitat d’enamorar-nos, d’estimar, de la tendresa, de fruir de les coses petites del dia a dia, de emocionar-nos, de riure o de plorar, de obviar la proximitat de la parca i experimentar quan podem la “joie de vivre”, nosaltres que també son mainada a qui és va deixar aquí sense consultar i que hem continuat amb aquesta cadena de reproducció de la que el més important és que no se'n trenqui cap baula abans d'hora. I van passant els anys i restem aquí, entestats en sobreviure malgrat la venjança cruel de la naturalesa sobre el nostre cos i les malvestats en que ens hagi obsequiat la vida, sovint amb la nostra col·laboració desinteresada, i amb aquesta capacitat d'arxivar els mals records en un racó obscur de la memòria.I aleshores, en un moment determinat un dubta i en girar la vista enrere, amb aquesta capacitat de recordar només el que ens convé o volem recordar, dona una ullada general, un repàs acurat al seu paisatge anterior i pensa que malgrat tot, potser si que ha valgut la pena el fet de viure. O aixó volem fer-nos creure.
I queda una última qüestió, la que ens diferencia per sobre de tot de la resta d’animals i a voltes la més important, la música; en parla en aquest aforisme que ve acontinuació, Cioran:

"Sólo la música puede crear una complicidad indestructible entre dos seres. Una pasión es perecedera, se degrada como todo aquello que participa de la vida; mientras que la música pertenece a un orden superior a la vida y, por supuesto, a la muerte."