Tenim a en Lluís preocupat de com s'ho ha fer per escriure una novel·la. Una novel·la que sigui original, diferent. Va probant diferents maneres de escriure-la, des del començament, al tractament dels personatges, l'estil o millor dit, el llenguatge narratiu. 'Era de noche y sin embargo llovia' és una original manera de començar una novel·la, La frase que encapçala a manera de títol aquesta entrada se sol utilitzar com a exemple de discurs sense consistència o lògica, d'idees absurdes o com a exemple de mala escriptura, des d'un punt de vista literari. Aquesta frase va ser escrita per Antonio Neira de Mosquera un periodista i escriptor gallec.
Feta aquesta disquisició, haig de manifestar que tinc la resposta: qualsevol pot escriure una novel·la, només cal que sigui ignorant de la vida i de la literatura, es tracte d'anar posant paraules una rere l'altre fins omplir un bon munt de pàgines i ja està, ja hem escrit una novel·la. Però la literarura s'ha de basar sempre en uns principis, i la majoria dels escrits estàn mancats de principis. A més a més si no ès ignorant de la literatura, el futur escriptor serà conscient que tot ja ha estat escrit i sovint molt ben escrit i s'ho deixarà còrrer. No pot escriure com Shakespeare o altres clàssics que s'inspiràven en la vida, o abstreure's en diseccions lingüístiques i complexes com Vila Matas o Bolaño. Com no tingui algún camperol indígena que li ho expliqui com a Juan Rulfo, tampoc podrà escriure històries màgiques i dificílment podrà crear històries fantàstiques com Cortazar o Borges. Seria relativament fàcil escriure Best Sellers com Dan Brown (fins i tot hi ha una pàgina web que confecciona arguments d'aquest tipus de novel·la). L'aspirant a escriptor hauria d'abandonar la seva idea, tot està escrit i gairebé tot és a la Biblia. Però l'aspirant a escriptor hauria de reflexionar que, tots aquests raonaments se'ls devien fer altres escriptors que malgrat tot, varen escriure i en molts casos publicar la seva novel·la, que a algu o a molts devia agradar....
Els capítols no han de ser molt llargs, i es millor escriure-la d'una tirada com si es llegís, sense revisar res. Després, un cop escrita és quan s'ha de tornar a llegir per revisar la part ortogràfica i les posibles incoherències que s'hagin produit en la narració inicial dels fets. Deia Picasso que el havia après a pintar per oblidar-ho i fer-ho d'una altra manera. El mateix passa amb l'estil narratiu, si no empres el teu propi estil naratiu es notarà impostat al llarg del text, i el més important és la història que s'explica, no com s'explica.
Vaja que aixó d'escriure ve a ser com un meló, que fins que no s'obre no se sap si sortirà bo o no. Jo ho probaria, segur que coses molt pitjors s'han publicat, aixó si, s'ha d'esborrar molt (abans estripar folis), llegir i rellegir el text fins l'extenuació i tenir la ferma convicció de voler-ho dur a terme. I el resultat? en el fons no importa, la convicció d'un és el que en el fons val. Escriure una novel·la és una vivencia intensa que val la pena experimentar.
Els capítols no han de ser molt llargs, i es millor escriure-la d'una tirada com si es llegís, sense revisar res. Després, un cop escrita és quan s'ha de tornar a llegir per revisar la part ortogràfica i les posibles incoherències que s'hagin produit en la narració inicial dels fets. Deia Picasso que el havia après a pintar per oblidar-ho i fer-ho d'una altra manera. El mateix passa amb l'estil narratiu, si no empres el teu propi estil naratiu es notarà impostat al llarg del text, i el més important és la història que s'explica, no com s'explica.
Vaja que aixó d'escriure ve a ser com un meló, que fins que no s'obre no se sap si sortirà bo o no. Jo ho probaria, segur que coses molt pitjors s'han publicat, aixó si, s'ha d'esborrar molt (abans estripar folis), llegir i rellegir el text fins l'extenuació i tenir la ferma convicció de voler-ho dur a terme. I el resultat? en el fons no importa, la convicció d'un és el que en el fons val. Escriure una novel·la és una vivencia intensa que val la pena experimentar.
Com diria Eva, endavant les atxes, i si fins aqui no es veu prou clar, en aquest enllaç hi ha més informació ... o aqui un exemple personal de com començar a explicar una novel·la per enganxar al lector. No sóc d'autobombo jo, però el pròleg d'aquesta història trobo que és dels que enganxa al lector.
.png "English"){kind=small}
6 Comentaris
El problema no és escriure-la, amb temps i paciència i voluntat es pot aconseguir. És publicar-la. Fins i tot no és aquest el problema, ho pots fer tu mateix. És comptar amb coneguts als diaris, ràdios i teles per tal que en facin una mínima difusió. I és que, no ens enganyem, escriure està molt bé però sempre agrada que et llegeixin i escriure una novel·la comporta sovint anys i mesos de feina solitària.
ResponEliminaÁnim Lluis ¡¡¡¡¡¡¡
ResponEliminaPuigcarbó, de tornada. Ara som-hi:
ResponEliminaLa literatura no es de cap manera una finalitat
Primum vivere. Això mateix, primer viure i després narrar-ho de la forma més clara i ordenada possible, de forma que transmeti un ordre de pensament, una reflexió i que tot això ho faci amb l’estètica que correspongui.
En aquest sentit podem dir que la literatura és un mètode per aclarir i ordenar el pensament, no és cap altra cosa i ni molt menys un puzle de paraules.
En l’antiguitat els qui escrivien eren homes desperts que tenien una activitat allunyada de les lletres, eren advocats, sacerdots, filòsofs o militars, coneixien el funcionament de les arts manuals molts d’ells i molts altres les habilitats per entabanar.
Aquells homes escrivien per a complaure a les seves amistats i per a obtenir algun favor o reputació social. Tot hi això tenien poca confiança en què amb aquesta activitat arribessin a la fama o a la notorietat, moltes vegades escrivien per plaer u onanisme.
Avui, però, l’home escriu per a ser llegit i produeix la literatura com a finalitat.
¡Horror, la finalitat! ¡¡Horror, avui existeix l’escriptor!!
Estic convençut que amb aquest canvi de paradigma, hem donat un pas més cap avall. El canvi ha estat una desgràcia.
Tot i aquesta calamitat, l’escriptor continua amb la seva i continua malvivint, doncs els que poden viure de les lletres es poden comptar amb els dit d’una orella.
En l’actualitat la literatura és un tòxic, un verí. La literatura arriba a produir malestar.
Vull excloure, però, quatre o cinc versos de la Divina Comèdia del Dante i gairebé res més.
Tots els textos actuals que han estat escrits a la única finalitat de ser llegits són només una follia i una vanitat, són sensiblers, patològics i no contenen quasi cap idea.
No vull ofendre a cap artesà de la paraula -que les Muses em perdonin- només em vull reafirmar en la meva vulgaritat i en el meu materialisme, cap d’ells no me’n puc escapar.
Salut
Francesc Cornadó
Gràcis pels ànims, home! Tal com diu la Júlia, després vindria la qüestió de publicar. Fins ara jo m'he basat en els premis que inclouen l'edició, perquè les altres vies són infernals. I encara ens quedaria la qüestió de vendre i divulgar-la, però jo aquí ja no m'hi fico.
ResponEliminaPotser la primera pregunta que s'hauria de fer el possible escriptor de novel·les és per què ho vol fer. Segurament a partir d'una sèrie de respostes, algunes de les quals insinues, el futur escriptor de novel·les començaria a pensar en altres feines
ResponEliminaEn això de l'escriptura ja fa molt de temps que he descobert (i qui escriu això és un servidor que també ha escrit les seves cosetes): "cada maestrillo tiene su librillo"
ResponEliminaEstà clar que els motius i les fòbies i dèries les quals ens motiven a escriure podrien ser vàries i variades. Està molt clar que la persona que es veu motivada a escriure (sigui ficció o no ficció) ha d'intentar almenys fer-ho perquè té alguna cosa a dir o almenys perquè creu que allò que escriu li agrada.
Comparteixo en part alguns dels comentaris dels companys blogaires, però em costa digerir una de les frases del comentari d'en Cornadó on indica que els textos actuals són vanals, sensiblers, patològics i no contenen quasi cap idea.
És cert que hi ha molt producte pre-fabricat, que tot està molt sentit i repetit, que des de temps immemorials ens passem la vida parlant dels mateixos temes (l'amor, la mort, els diners, la felicitat, la culpa...); és cert que quan entres a una llibreria l'allau de novetats és tal que costa a vegades separar el gra de la palla; però també és cert que a dia d'avui, encara que sembli increïble, encara podem trobar alguna obra literària que es podria salvar de la foguera.
L'escriptura, com moltes de les arts, està carregada de tòpics.
M'agrada el consell d'en Puigcarbó d'escriure una novel·la d'una tirada; cadascú té el seu mètode però hi ha qui escriu d'una forma molt racional i planificada com si escrivís un manual i també hi ha qui escriu de forma més intuïtiva, on el que preval són les emocions i el sentiment (a través d'una bona història) que vol transmetre l'escriptor.
En fi, companys, que cadascú trobi el seu "librillo"...