En assabentar-me ahir de la noticia de l'abandonament de la lluita armada per part de ETA, em varen passar moltes coses pel cap: l'assassinat a peu de carrer amb un tret al clatell d'un Coronel per part d'un pistoler que vaig presenciar a Sant Sebastián, l'assassinat d'Ernest Lluch, el de Miguel Angel Blanco, i totes les  829 víctimes de la violència Etarra, cap, ni un sola d'elles justificable, car no hi ha cap causa per justa que sigui que justifiqui la mort d'una sola persona a mans d'un altre. M'ha passat pel cap que aquests 43 anys de violència, terror, morts i odi, molt d'odi al País Basc, no han servit per a res i som on érem al començament, i no ha estat tan sols molt soroll per no res, atès hi ha hagut víctimes, 829, més unes 200 de l'altre bàndol, com Yoyes i altres penedits o activistes. I el terror psicològic del dia a dia durant aquest perióde dels qui se sabien o sentien amenaçats pels pistolers de la banda, o que havien d'anar amb escorta permanent i mirar sota el cotxe per si hi havia una bomba lapa. He pensat en els familiars i amics de les víctimes, d'una banda i l'altre i em remeto al soroll pero no res, han estat totes, morts inùtils, estèrils. Però ara, no hi ha més remei sobretot per part dels familiars de les víctimes d'acollir-se a la generositat del perdó (víctimes per cert molt manipulades per sectors de la dreta pura i dura). Ara ha arribat l'hora de parlar i perdonar, perquè en aquesta comtessa no hi ha vencedors ni vençuts, només víctimes i tots en són perdedors. 


sbd - 21.10.11