Em comentava l'altre dia Nuri que havia vist el convidat, el programa de l'Albert Om, i li havia cridat l'atenció que Gerard Quintana parles en castellà a la seva dona i fills. N'estàs segura - fou la meva pregunta - Oi tant va contestar.  De fet, a Barcelona hi ha molta gent que parla en castellà tot i ser catalans, em va dir, recorda quan venia a la botiga la Marta Ferrusola i els seus fills i amics parlàven en castellà entre ells. 
No veig que tingui massa importància, aquest Quintana com és tan místic ja té coses rares en si, i aixó no deu deixar de ser una manera d'epatar, fou més o menys el meu comentari.
Després he vist que s'ha muntat un bon enrenou per aquest fet, sobretot a la xarxa, i sincerament no entenc aquest talibanisme intransigent que de tant en tant aflora. A casa seva cadascú pot parlar en la llengua que vulgui, faltaria més, i segurament per casa d'en Gerard Quintana i deu passar gent de diferents parles i en una u altre es deuen entendre. Els seus fills parlaràn català, castella i segurament més idiomes i ja decidiràn a nivell personal en quina llengua es volen expressar quan siguin grans. Jo tinc quatre nets, na Maria, Laura, Marc i Roberto, que no Robert, perquè els seus pares varen decidir posar-li Roberto, que no Robert, i ho entenc perfectament, al, cap i a la fi Roberto que té quatre anys, als avis paterns els hi parla en castellà i a nosaltres en català sense cap problema. Com recorda Júlia al seu bloc també varen rebre crítiques en aquest cas per cantar en castellà, Núria Feliu, Serrat, na Guillermina i algún altre. I és que el talibanisme intransigent hi és, encara que soterrat i aflora de tant en tant, afortunadament. La llengua está condemnada a desaparèixer de totes maneres i dissortadament no hi ha qui la pugui salvar.  


sbd - 23.10.11