El 46% dels catalans ha millorat la seva classe social en els darrers 50 anys i ho han fet per mèrits propis i no per l'herència dels seus pares o de la família en la que han nascut. Aquesta és una de les principals conclusions de l'estudi 'Educació i mobilitat social a Catalunya' que ha presentat aquest dimarts la Fundació Jaume Bofill. La investigació però alerta que en els darrers anys s'està aturant l'ascensor social i que cada vegada és més difícil per als joves que provenen de classes obreres aconseguir situar-se en les classes més altes. L'autor de l'estudi Xavier Martínez ha explicat que això és així perquè la situació és millor i "hi ha menys marge de millora" que el de generacions anteriors.

L'estudi incideix en que gairebé la meitat dels catalans (el 46,5% el 2005 i el 46% el 2009) ha experimentat l'ascens social. Aquesta mobilitat s'explica per trajectes curts entre classes socials adjacents i es concentra en la classe mitjana. Així, el 48% dels que partien d'un origen obrer arriba a una classe intermèdia, mentre que a la posició de directius i professionals ho fa un 15%.

Martínez ha defensat que Catalunya és un país amb "alta mobilitat meritocràtica", on no preval l'herència sinó els "valors" i la feina que fa cadascú. Per contra, el 22% ha registrat una situació d'herència, és a dir, han heretat la classe social dels seus pares i aproximadament un 20% han patit un descens de classe social. Els que han heretat la classe social se situen en els extrems: el 45% dels fills de pares de la classe de directius hereten aquesta posició i el 37% dels de classes obreres es queden en aquesta base. Entre uns i altres és on es produeix la mobilitat.

Amb aquestes dades, Martínez ha explicat que "Catalunya és meritocràtica" i és l'educació la que determina la posició social. L'estudi assegura que l'educació ha aconseguit reduir en un 50% la rigidesa social, és a dir que els membres de la classe obrera han aconseguit ascendir a través de l'educació.

Tot i això, ha alertat que "no és una pauta inclusiva" ja que tot i que no incideix l'origen social dels pares si que ho fa el nivell de renda de que disposen. La investigació assegura que els joves pobres "tenen desavantatge per assolir l'educació post obligatòria" ja que "el sistema educatiu discrimina per riquesa". Així, els fills de famílies pobres tenen un desavantatge de 14 a 1 dels fills de famílies sense problemes econòmics per accedir als estudis postobligatoris.

La Fundació Jaume Bofill ha criticat que aquesta situació no ha millorat com a conseqüència de "l'erràtica i injusta política de beques" que es duu a terme. Martínez ha considerat "injust" que "només el 27% dels joves pobres de menys de 16 anys han gaudit d'alguna beca".

L'estudi demostra com la desigualtat d'accés als estudis postobligatoris havia anat disminuint entre els nascuts el 1940 i el 1990, però a partir de mitjans de la dècada dels 90 "s'ha estancat la igualtat d'oportunitats". Per aquest motiu, Martínez ha recomanat una revisió de la política de beques perquè ha dit que és "inacceptable que no arribin al 100% dels pobres".

Ha celebrat que fins ara s'hagi registrat aquest ascensor social malgrat que Catalunya sigui un dels països amb menys inversió social i en ensenyament. El 2006 el Govern va destinar el 17,8% del PIB a la despesa social, mentre que a Suècia aquesta inversió arriba al 31,5%. En el cas de les beques, el 2005 es va destinar el 3,4% del PIB a Catalunya i a països com Suècia o Holanda entre el 5 i el 6% i als Estats Units fins un 7,1%.

Tant Martínez com el director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacios, han defensat que aquest ascensor ha estat possible gràcies a la prevalença d'uns certs valors culturals i com a país. El co-autor de l'estudi ha incidit però que aquesta mobilitat "podria ser encara millor" si s'invertís més en beques i en polítiques de suport a la família.

En aquest sentit, tots dos han coincidit que segons quines retallades poden afectar a l'ascensor social. Segons Palacios, fins ara les polítiques d'ajustos "no han tocat cap òrgan vital" però ha alertat que algunes "han estat a prop de les artèries". Per això, han reclamat que la crisi "no sigui una excusa" per deixar de fer la inversió en polítiques socials que cal.

L'estudi s'ha centrat en quin és l'ascens social viscut segons l'any de naixement i revela que són els nascuts entre 1951 i el 1960 els que han experimentat la major taxa d'ascens social, el 53% el 2005. Martínez ha dit que aquesta situació és "irrepetible" ja que aquesta generació partida d'una situació molt baixa tenint en compte que hi havia una dictadura.

En canvi, el 40% dels nascuts entre el 1971 i el 1980 no van patir ni ascens ni descens social sinó que es van quedar immòbils. Això s'explica perquè el 67% parteix de classes mitjanes i la capacitat de millora és menor.

Això està provocant una aturada de l'ascensor social i "un cert repunt de la rigidesa". Prova d'això és la dificultat dels universitaris per situar-se en classes socials més altes si parteixen d'una posició més baixa. Si es té en compte la població d'entre 25 i 64 anys, el 2005 el 66,5% dels universitaris fills de classes altes aconseguien arribar a aquesta mateixa classe, però també ho feien el 68% dels que partien de les classes més baixes. En canvi, si només es miren els universitaris d'entre 28 i 38 anys, per tant nascuts més tard, es manté que el 73% dels de classes altes s'insereixen en aquesta posició però ja només ho fan el 41,2% dels que provenen de classes baixes.
En comparació amb la resta de països, Martínez ha explicat que Catalunya està en una bona posició i se situa com un dels països europeus amb més mobilitat social. L'ascens social a Catalunya és superior a la dels cinc principals països europeus.

S'ha de reconèixer que els estudis de la fundació Bofill són peculiars, car es basen en obvietats que qualsevol ciutadà mitjanament informat sap. No sé si els subvencionen per fer aquests estudis tipus enquesta Papus. No em sorprendria, perquè si no no s'entén la perdua de temps per estudiar obvietats.