Tots els Bartleby que han estat, són i seran, podrien haver estat envaïts per la teoria del pànic, davant la responsabilitat que la seva obra, del tipus que sigui, en un moment determinat pogués o arribés a veure la llum. Ho analitza Vila Matas a Bartleby & cia. ...


"... Señor Rulfo, ¿por qué lleva tantos años sin escribir nada? Es que se me murió el tío Celerino, que era el que me contaba las historias. Este libro habla de los que dejan de escribir (Rulfo, Rimbaud, Salinger...) e indaga en los motivos de cada uno para preferir no hacerlo. Todos conocemos a los bartlebys, son esos seres en los que habita una profunda negación del mundo. Toman su nombre del escribiente Bartleby, ese oficinista de un relato de Herman Melville que, cuando se le encargaba un trabajo o se le pedía que contara algo sobre su vida, respondía siempre, indefectiblemente diciendo: Preferiría no hacerlo."

Qualsevol obra, en la intimitat d'un mateix, ballestrejant a tort i a dret i trencant o no les nomes establertes, dona un punt d'impunitat que no genera el pànic. Aquest, pot començar en el mateix moment en que l'autor en mostrar la seva obra i per tant en sortir de la seva trinxera, es descobert per el públic. Aleshores, l'estat de consciència canvia, apareixen els sentits: responsabilitat, ridícul, i a sobre la necessitat de com a mínim en el cas de continuar, igualar o millorar el que ja s'ha fet, i la gran pregunta: si ja s'ha expressat el que es pensava, el que es volia dir, perquè dir res mes?, amb el perill de repetir-se. En aquest moment en que el pànic fa acte de presència i que suposo qualsevol artista conscient en un moment o altre experimenta, la reacció pot anar en dues direccions: Seguir treballant amb el risc de repetir-se constantment i entrar en l'engranatge comercial, sovint prou rendible, o refugiar-se en el no, Bartlebitzar-se, per pròpia coherència. No és una decisió fàcil de prendre i em temo que més que un mateix, qui l'adopta és el propi estat de consciència de cadascun. A nivell personal, confesso que no m'hauria agradat tenir-ho ja tot dit als dinou anys com Rimbaud, o com ens deia Cioràn que als vint sabia exactament el mateix que als seixanta, que aquests quaranta anys havien estat una simple, i feixuga tasca de comprovació del que ja sabia. Sobre tot perquè en ambdós casos no és veritat i si un acte de vanitat. Hom només sap el que sap que no és molt, però malgrat les mancances encara no ha perdut la capacitat de sorprendre’s davant les coses. No ha estat doncs envaït pel pànic (encara) segurament per un cert estat d’inconsciència que sent honest, tal i com està el paisatge, no crec sigui tampoc dolent del tot. Al cap i a la fi no sóc pas l'ùnic inconscient.