Mica en mica, tot esdevé clar, el sol s'obre pas enmig del brancatge il·luminant el camí que tinc davant. El bosc s'aixeca adormit encara, i s'espolsa la són i les llavors; mandrós deixa que els ocells despertin tothom amb els seus trins cridant a l'ordre: a esmorzar!, a esmorzar!, mentre les formigues apressades formen la seva llarga filera i un menut conill passa saltant davant meu. Començ de florir la ginesta i a groguejar el verd paisatge, al que li han anat molt bé les darreres pluges i el posterior sol.
Unes boires matineres intenten esguerrar el quadre, però el sol tossut, les traspassa i acoloreix el paisatge on suara estava jo. Camí amunt, un soroll de frescor m'indica s'apropa el riu, una lleugera calitja es desprèn de l'aigua que mandrosa avança avall per anar sense pressa cap un altre riu que la durà fins la mar.
I mica en mica tot ha esdevingut clar i ha començat un nou dia, diferent del d'ahir i del de demà. La bellesa fràgil de la natura ha renovat de bell nou, el ritual de cada dia al matí. Hom ho contempla astorat, com qui ho veu per primer cop. Viure és contemplar, i contemplar és admirar la bellesa, robada impunement a la natura. Jo en sóc el lladre, acabo de confessar, més no em denuncieu, no us farien cas, la llei no te previst acusar ningú, - encara - pel fet d'estar cobejós de cel i terra.