LA REACCIÓ DEL PÚBLIC DAVANT LA CÀMERA DE TV 7.7.12

Haig de confessar que m'agrada treballar amb l'ordinador i com a música de fons en la tele que hi ha al costat de la pantalla, tenir connectada una retransmissió de tennis de les que sovintegen als canals d'esports, i aquesta setmana amb Roland Garros haig de reconèixer que m'estic posant les botes. El so fluix, a penes audible i de tant en tant, faig una aturada i miro com va el joc, més que res perquè el tennis m'avorreix, com m'avorreix la Fórmula 1 o el futbol. De fet haig de reconèixer que m'avorreix en general tot a la vida, ja hi vaig néixer així i ja no sóc a temps de canviar. Un, neix, s'avorreix i es mor, aquesta és la meva filosofia.

En els intervals o temps morts de les retransmissions de tennis, el càmera va fent primers plans del públic que el regidor mostra segons el seu criteri, i els enfocats surten a les grans pantalles que hi ha a les pistes. I és curiós observar les cares de la gent quan es veuen a ells mateixos. Pocs, molt pocs superen la prova de la naturalitat, i aquí comença una curiosa manera de reaccionar davant la sobtada pèrdua d'intimitat. N'hi ha que sense cap pudor es senyalen a ells mateixos (solen ser mainada). N'hi ha que dissimulen però miren de reüll, i és clar, es veu. Alguns (pocs) s'enfronten a ells mateixos sense parpellejar, d'altres mostren un somriure nerviós, alguns com una noia avui, que ha tancat la boca en veure's, per continuar mastegant el xiclet. Altres (els menys) simplement continuen pendents del joc sense donar (aparentment) cap importància a la projecció de la seva imatge en les enormes pantalles de la pista. També s'hi poden trobar somriures nerviosos, sobtades ganes de xerrar amb el del costat, i sempre n'enganxen algun que burilleja o dormisqueja. Òbviament aquest fet es dona en qualsevol retransmissió esportiva on hi hagi public, però a mi m'ha donat per fixar-me amb la del tennis.

Curioses les persones humanes, deu ser perquè en ser dels pocs animals que és capaç de reconèixer-se davant d'un mirall, en veure's en primer pla neguiteja, potser perquè no som tan exhibicionistes com ens pensem i també prou vergonyosos de mena. Només els nens (i no tots) reaccionen amb normalitat, possiblement perquè encara no han estat prou mal educats per reaccionar de manera sovint ridícula davant la simple projecció de la pròpia imatge, aspecte que hauria de semblar-nos completament natural atès la projectem constantment vers els altres.

NOVA LÍNIA DE CRÈDIT HOSPITAL DE LA CAIXA 6.7.12

L'han d'ingressar a un Hospital i no pot pagar els cinc euros diaris de l'Estada... No té tampoc 10 euros per pagar el vomitiu menjar del centre..... S'ha d'endur la roba del llit de casa seva i no pot pagar la bugaderia. No pot pagar l'euro per recepta o el cinquanta per cent dels medicaments. No es preocupi, l'Obra Social de la Caixa li dona... un microcrèdit per fer front a aquesta despessa. Ah! i si surt afortunat en el sorteig mensual dels nostres clients, la Caixa li paga l'enterrament, cremació inclosa i en la cerimonia de comiat, l'actuació en directe d'Albert Pla, perquè se'n vagi content i animat a l'altre barri. I no es preocupi si no pot tornar el credit, com en el moment de signar no s'haurà llegit vosté la lletra petita, ja ho tenim ressolt. Pensi que quan pasa la ITV, paga peatge, beu aigua, posa benzina i el que no sap ni sabrà... nosaltres som allí per pasar el rasclet.
.
La Caixa, sempre al seu servei, al seu propi volem dir, o sia al nostre, no al de vosté, pringat. 

BRENT, UN BARRIL QUE NO EM QUADRA 6.7.12

Aques escrit és de febrer del 2011, un any i mig més tard cpom succeeix amb molts comentaris segueix vigent. Ha canviat només la cotització del barril de Brent, però el Govern continúa apujant el preu del combustible amb una celeritat encomiable i abaixant-lo a penes amb una lentitud menyspreable.

"El preu del barril de Brent i del 'West Texas'... han iniciat de nou la sessió amb lleugeres pujades, després que dijous el preu del cru aconseguís a la tarda frenar la seva escalada, que va portar el Brent a acostar a l'inici de la jornada els 120 dòlars.

Concretament, el barril de la varietat de referència europea, el 'Brent del Mar del Nord', s'ha arribat a comprar aquest matí a 113,91$ en l'Intercontinental Exchange (ICE), enfront dels 111,23$ del tancament del 24 de febrer. No obstant això, encara segueix lluny dels 119,79$ que va arribar a aconseguir en les primeres hores de dijous.

Fins aquí tot previsible atès la situació que s'està visquent al nord d'Àfrica. Pero hi ha un però, el cru comprat a aquest preu ens arribarà en forma de combustible als diposits dels nostres vehícles d'ací a uns sis mesos, que és quan hauria de repercutir el Govern el preu i apujar el combustible, però. ai làs! ells es curen en salut i ens l'apujen ja, o sia es posen la bena abans de fer-se d'ací a sis mesos la ferida, i clar, el negoci es rodó, fa sis mesos el barril de Brent estaba a 78 dolars, i tot aixó que s'hi guanyen ara.

Extranyament, quan passin tots aquests aldarulls i el preu del cru torni a cotitzacions raonable de 70/80 dolars barril, el mateix Govern que tanta celeritat demostra a l'hora d'apujar el combustible, tardarà sis mesos a abaixar el preu del combustible i no ho farà en la mateixa proporció en que s'ha abaixat el preu del barril de cru. O sia que ens foten per les dues bandes, apugen abans d'hora i rebaixen menys .- si és que ho fan - del que pertocaria. Si aixó no és robar, busqueu algun bonic eufemisme que quedi més suau, però el fet és el fet. I nosaltres com el tontolcul a callar i a entomar. Ja em veig desplaçant-me en bicicleta arreu a partir d'ara, cosa que ja faig per la ciutat fa temps.

Ah! diuen que abaixaràn un 5% el preu dels bitllets de tren que varen apujar al gener i que haurem d'anar a un màxim de 110 qm/hora per l'autopista a partir del 7 de març. Com diria Groucho: creguin-me, si es comporten com idiotes, si actuen com a idiotes i si vosté creu que són idiotes, no va errat. Son idiotes, però a pagar nosaltres, encara més idiotes. A pagar i a callar."(*)


(*)Sovint em plantejo publicar directament tots aquests comentaris a COLLONADES (de nou recuperat) i deixar aquest bloc, la majoria de coses que comento, són autèntiques collonades.

DE PRIMES I 'PRIMOS' 4.7.12

Sorprèn que els nostres partits polítics (PSC, PPC, ERC i suposo que Iniciativa també si deu haver apuntat) demanin als futbolistes de 'la Roja' que donin la seva prima a Oeneges o algú altri per ajudar a pal·liar la difícil situació de molta gent. Sorprèn en primer lloc perquè aquestes primes que deuen rondar els sis o set milions d'euros les abona la Federació Espanyola de futbol, no l'Estat, Federació que ingressarà cap el voltant d'uns vint milions d'Euros de la FIFA per la victorià a l'Eurocopa. I sorprèn que els nostres polítics amb la feinada que tenen de problemes greus de país per resoldre, es preocupin ara d'aquesta prima, sobretot si tenim en compte que durant tots aquests anys D'autovies fantasmes, AVE'S fantasmes i aeroports encara més fantasmes i més, han mirat cap l'altre banda mentre tocaven el violí, sent-ne com n'eren responsables o còmplices. Sincerament, em sembla pixar fora de test i com a molt podien haver suggerit als jugadors que donessin una part de la seva prima, o ni tan sols això. Si tan solidaris se senten que donin una part dels seus sucosos sous o estalviïn en viatges, cotxes oficials i altres despesses, l'ìnútil Senat, Diputacions, Consells comarcals i ministeris duplicats que costan molts diners a l'erari.

En un altre ordre de coses i vist com la Baronesa a aconseguit liquidesa (28 milions d'euros) venent només un dels quadres de la seva colecció, em permeto suggerir a l'Estat Espanyol i d'Espanya que es vengui senceres les obvres que té al Museo del Prado i també al casón del buen retiro on si no l'han traslladat hi ha encara el Gernka. Segur que en traurien molts de milions i potser encara els en sobrarien per pagar el que deuen a la Generalitat de Catalunya. Ah! per cert, que la Generalitat de Catalunya - la nostra - podria suprimir també el CAC, que ens costa gairebé 10 milions d'euros l'any i no serveix per a res, llevat el fet de colocar-hi polítics en desús i que a un lloc o altre s'han d'endollar.
Mentre ells parlen de donar les primes, nosaltres fem el 'primo', o el cosí, i ells no donen res, bé, pel rulé.

BERENAR O NO BERENAR, HEUS ACÍ LA QÜESTIÓ 3.7.12

Homes i dones de poca fe, descreguts que malfieu de la gestió de la crisi del Govern del millors. Com ho podeu fer si només pensen en nosaltres i el nostre bé, ah! i en el dels reclusos de les presons catalanes, llegiu el que ve a continuació i astoreu-vos ben astorats....

"La Conselleria de Justícia retirarà a partir d'aquest dimarts, com a mesura d'estalvi, el berenar als interns de les presons catalanes --que fins ara podien elegir entre un entrepà o brioixeria--, a excepció dels reclusos dels centres de joves, i duplicarà el preu del menú per als funcionaris, que ara hauran de pagar sis euros, segons han confirmat a aquest diari fonts del departament. La política d'estalvi també es concreta a no pagar els implants dentals i en material d'oficina.
En una circular interna enviada als responsables dels centres penitenciaris, el director general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, Ramon Parés, justifica aquestes mesures en les directrius del departament d'Economia per aconseguir un "ajust pressupostari" en el context de crisi econòmica."

Una gran mesura que estalviarà molts eurons, més fins i tot que aprimar el parc de cotxes oficials, ambaixades, despeses de viatges oficials pels puestus i 'la que te rondaré morena' que malbaraten.
De fet, els reclusos de les presons haurien d'estar agraïts a aquesta mesura que ha pres el Govern.A la presó es fa molt poc exercici i si menges massa et pots posar com un bacó que és un dels requisits per arribar a president del Barça. La supressió del berenar és doncs, una mesura pensada pel bé dels reclusos, així conservaran la línia, que sobretot de cara a l'estiu sempre va bé.
En un altre ordre de coses, la decisió de no pagar els implants dentals, em sembla una mala mesura, car al preu que van els dentistes sud-americans, ja veig que la venta de sopes s'incrementarà molt, però afectarà al consum de productes mastegables, tremolen ja els ecologistes i temen la desaparició de la farigola, ideal per fer, per cert - unes bones i molt econòmiques sopes -
Parlava en l'escrit anterior del Principi de Peter aplicat als polítics, però potser hauríem de crear un nou principi...el principi de la ridícula incompetència.

EL PRINCIPI DE PETER I ELS POLÍTICS 3.7.12

Aquest comentari és intemporal, com les tèmpores, el vaig penjar fa un parell d'anys, però l'he volgut recuperar. M'abelleix recuperar algun comentari antic com aquest, que serveix per comprovar com aquest Principi afecta a la majoria de personatges no només de l'empresa privada, sinó també als responsables polítics com Mariano Rajoy, o altres que ocupen càrrecs per damunt de les seves possibilitats. Sol afectar bàsicament als homínids masculins, i en molta menys mesura a les homìnides femenines, atès aquestes normalment per ocupar un alt càrrec han d'haver desenvolupat coneixements i experiències molt superiors als homínids mascles. Tot i que sempre hi ha alguna fascinant excepció: Qui no recorda a la Ministra de Foment: la inefable, única i irrepetible  Magdalena Alvarez.

EN UNA JERARQUIA

TOT EMPLEAT TENDEIX ASCENDER

FINS EL SEU NIVELL D'INCOMPETÈNCIA

.

Una nova ciència! Havent formulat el Principi, vaig descobrir que, havia fundat una nova ciència, la jerarquiología, l'estudi de les jerarquies . El terme "jerarquia" va ser emprat originàriament per a descriure el sistema de govern de l'Església per mitjà de sacerdots esglaonats en graus. El significat actual inclou a tota organització en la que els membres o empleats estan disposats per ordre de rang, grau o clase.La jerarquiología, no obstant ser una disciplina relativament recent, sembla tenir una gran aplicabilitat en els camps de l'administració pública i privada. ¡Això es refereix a vostè! El meu principi és la clau per a la comprensió de tots els sistemes jeràrquics i, per tant, per a la comprensió de tota l'estructura de la civilització.
Uns pocs excèntrics tracten de no veure's implicats en jerarquies Uns quants excèntrics tracten de no veure's inserits en jerarquies, però tots els que participen en el comerç, la indústria, el sindicalisme, la política, el Govern, les Forces Armades, la religió i l'educació es troben immersos en elles. Tots es troben regits pel Principi de Peter. Per descomptat, molts d'ells poden aconseguir un o dos ascensos, passant d'un nivell de competència a un altre nivell superior de competència. Però la competència en aquest nou posat les qualifica per un altre nou ascens. Per a cada individu, per a vostè, per a mi, l'ascens final ho és des d'un nivell de competència a un nivell de incompetencia. En conseqüència, donat un lapse suficient, i suposada l'existència d'un suficient nombre de graus en la jerarquia, tot empleat ascendeix a, i roman en, el seu nivell d'incompetència.

El Corol·lari de Peter diu: Amb el temps, tot lloc de treball tendeix a ser ocupat per un empleat que és incompetent per exercir les seves obligacions.  Més aquí...

UN INVENT INODOR 2.7.12

Sabem com a homínids que tenim una serie de servituds del nostre cos, amb les que hem de conviure, i encara que algunes es poden emmascarar com els sons de pets amb una tos dissimulada, o apretant l'esfinter perquè no se senti el soroll, mai hem pogut fer el mateix amb l'olor que deixem, un rastre que fins i tot ens segueix com l'estela d'un avió a reacció. 

Doncs bé, aquest problema que els homínids i homínides arrosseguem des fa segles l'han resolt els senyors de Colonial Medical. Per la módica xifra de 29,95 dòlars podeu fer-vos tant els homínids com les homínides, amb els calçotets unisex anti flatulències. 
Jo que vosaltres correria esperitat a comprar-los, sobre tot si sou donats a les ventositats variades a destemps en llocs públics.


Pel mateix preu podeu llegir si us abelleix, llegir l'escrit SOBRE L'ART DE  CAGAR del 2009

ABSURDITATS CIUTADANES 2.7.12

1.- L'ajuntament de Sabadell, quan arrenca un arbre malmès, sol deixar-hi una plaqueta que indica el tipus, el motiu pel que s'ha arrencat i una data en la que en principi es replantarà.

2.- A Mollet del Vallès, hi ha una placa amb una inscripció que diu "Càrrer de la carretera"

3.- Els jubilats de la Carretera de Prats, han inventat un nou esport de risc. Travessar l'esmentada carretera pel mig i en diagonal, en comptes de fer-ho pel pas de vianants regulat amb un semàfor.

4.- La llei de trànsit castiga parlar pel mòbil mentre condueixes. D'acord, podem continuar però, fent burilles, fumant i canviant d'emissora o el CD.

5.- Els mossos d'esquadra són els ùnics que, quan es muden, porten espardenyes.

6.- A la vila d'Olot hi ha un petit Mohai en una petita placeta. Doncs bé, sembla que l'hauràn de canviar de lloc, car un bruixot de l'illa de Pasqua, va dictaminar que està estressat pel soroll dels cotxes.

7.- Algú em podria explicar a qui pertanyien les restes de la calavera que suposadament eren las del negre de Banyoles i que s'enviaren com autèntiques.

8.- Si no tens carnet de conduir, o te l'han retirat, no et preocupis. Comprat un cotxet d'aquests que es poden conduir sense permis. Atropellaràs només a cinquanta per hora.

.

9.- ¿perquè en un càrrer determinat un dia venen els del gas, obren, treballen i tapen, al cap d'uns dies els del corrent fan el mateix, per continuar més tard els de telefónica?

10.- ¿Perquè els lampistes, paletes o pintors, arriben, descarreguen,et diuen que els falta algún que altre fòtil important, el van a buscar i tornen al cap de tres hores?

11.- Que quedi clar que no es pot ser un bon lampista, paleta o pintor, si no s'ensenya la regatera del cul.

tret de "el marmessor de la ignorància"

LA ROJA I EL SEU SENTIT 1.7.12

En el fons tot depén de que entri la pilota, i de com entri, aixó és important, i quan algú, crec que els de cuatro, es varen inventar lo de la Roja, la varen encertar de ple, perquè la roja ha aconseguit, sent una calcamania del Barça, l'equip de tots, agradi o no a alguns. Sàviament dirigida per Vicente del Bosque, un bon home... avui el seu nano se sentirà molt feliç. Hauriem de reflexionar sobre la roja i el seu sentit....

NO SOM UNA NACIÓ, SOM UNA SUBVENCIÓ 1.7.12

¿...Quants diners ha costat a la Generalitat subvencionar Eliseu Climent perquè defensi aferrissadament el català i TV3?. Entenc d'on ve la informació, però és que no és l'unic mitjà que ho exposa i aquestes xifres mai han estat desmentides per Climent. Em vaig fer aquesta pregunta el Febrer de 2011 i no vaig obtenir resposta. Avui hi ha un altre blocaire que es fa la mateixa pregunta... i em temo tampoc hi haurà resposta...

RELACIONS ENTRE LES COSES 1.7.12

Totes les relacions existents entre les coses són veritables. L’error només és a l’home. En ell res no és veritable, llevat del fet que erra, que no pot trobar la relació amb ell mateix, ni amb els altres, ni amb les coses. El món raonable cal considerar-lo com un gran individu immortal que contínuament produeix el necessari i amb això es fa fins i tot amo del que és contingent. La percepció immediata dels fenòmens originals ens produeix una mena d’angoixa: sentim la nostra insuficiència. Només animats per l’etern joc del món empíric aquests fenòmens ens donen alegria. - GOETHE

CONTEMPLAR EL PAISATGE 1.7.12

En una serie, Louis CK del canal plus, una nena d'uns deu anys durant un viatge per carretera amb el seu pare no para de dir que s'avorreix: "m'avorreixo" insisteix la nena fins l'esgotament, i el seu pare ni tan sols li contesta. Finalment el pare li diu. que no ho veus que el sol fet d'estar viva és ja un miracle, com pots dir-me que t'avorreixes amb el que hi ha per veure, amb tot el que desconeixes. Com no pots contemplar el teu entorn i sentir-te viva. I en aquest moment, la càmara enfoca un llac envoltat d'arbres a la dreta del conductor.

Aquest moment m'ha recordat una anécdota que em varen explicar fa molts anys de Goethe: Aquest va fer un viatge amb un cotxe de cavalls de Colonia a Berlin acompanyat d'un jove deixeble que durant tot el trajecte no va parar de xerrar per lloar a Goethe i parlar tambè d'ell mateix. En arribar a Berlin, el deixeble li va preguntar a Goethe que n'opinava d'ell i dels seus coneixements. Aquest, qual un Espriu qualsevol, desagradablement li va contestar: jove, vosté s'ha passat el viatge xerrant sense parar i no ha contemplat ni per un moment el paisatge, vol dir doncs que vostè, jove, no ha entés res de res.

ELS NOUS INDIGNATS 30.6.12

Estan creixent els nous indignats, i tenen aquests una base molt més sòlida i consistent que els indignats de happennig de cap de setmana del 15-M. Els nous indignats són molts: tots els estafats per Bancs i Caixes amb preferents, o accions escombraries com les de Bankia; tots els aturats, els desnonats, cada vegada més els funcionaris...y: els jubilats. Massa cordes per a un sol violí per un Estat que davant els problemes de tota aquesta gent es dedica a tocar el violí, incapaç de preveure el que li ve al damunt. Quan es posa a un idiota de President del Govern, per substituir a un altre tan o més idiota i incompetent que ell, envoltats ambdós del mateix incompetent personal, la cosa no pot anar bé. Mentre, només cal repassar hemeroteques per veure la ceguesa interessada o simplement ignorant d'Aznar, Botin, Blesa, Rato i altres eminències econòmiques que encara fins l'any 2008 albiraven un futur de creixement per Espanya, una Espanya que segons Zapatero havia superat ja el PIB d'Itàlia i anava a la caça de França. Déu meu! quanta ignorància.... o mala fe.

Estan creixent els nous indignats, costarà que s'agrupin, però passarà, i aquí que quan la gent es revoltava cremava convents o esglésies, ara potser hauria de canviar d'objectiu i començar a calar foc al que pertoca. Ah! en el cas de Bankia que és potser el més barroer i escandalós de tots (el seu valor actual és menys tretze mil euros), no culparia del tot a Rodrigo Rato, tot i la seva ineficiència, i mira que ho va intentar, no va ser capaç de carregar-se l'FMI del que se'l varen treure del damunt, i a Bankia quan va arribar-hi ja no hi havia res a fer per salvar-la del desastre, només planejar una campanya publicitaria enganyosa per arreplegar el maxim de caler possible de la bona gent que com ell no hi entén un borrall d'economia, només que aquests solen ser en general honestos, i Rodrigo Rato no! i tots aquests exconsellers que se n'han anat a casa amb jubilacions multimilionàries tretes de les runes de la seva nefasta gestió, tampoc.
I és per aquí per on s'ha de començar a calar foc, un foc justicier i purificador que ens descontamini de tanta estultícia i inoperància, i serveixi d'avís per a futurs administradors dels diners de tots els ciutadans.

BLOCS, BLOCAIRES, EGOS I ENDOGÀMIES 28.6.12

Deia un destacat periodista i blocaire en un dels seus comentaris fa ja un temps, què molts dels blocs de la xarxa a casa nostra que parlen de política no són de periodistes, no és l'ùnic que ho diu, i de fet és una obvietat. Afortunadament - em dic a mi mateix -, però - afegeix - cada vegada n'hi han més que si ho son i que també alguns d’aquests blocs son una referència per a molts d’aquests periodistes.

I no ho diu ell, però si d’altres que aixó dels blocs és una fàbrica d’alimentar egos i endogamies, un habitat on cadascú pot deixar-hi anar la seva amb tota impunitat i autosatisfacció. En la primera asseveració estic totalment d’acord, però és que sembla que encara no ens hàgim assabentat que ja som al segle XXI i que el concepte de la informació està canviant i molt ràpidament. Si ja a dia d’avui els diaris, com a concepte convencional no tenen cap raó de ser, que els que marquen la pauta son els electrònics i no necessariament els dels diaris considerats “patums”, tots aquests periodistes han d’anar a parar als blocs on es mouen, couen i publiquen les últimes informacions, encara que sigui per a contrastar les que ells puguin tenir. A banda, s’han de començar a buscar la vida i de passada a espavilar-se, després de tants i tants anys fen de “receptor-comunicador”, alló de: Duran i Lleida ha dit i en Mas li ha contestat, diuen de la Moncloa que, segons fons de la CEOE..,. etc. Aixó no és periodisme, d’aquesta ocupació professional en termes laborals se’n diu un “traïdor” (traeme esto o traeme lo otro). Per tant, és normal que els que pretenen o intenten ser periodistes de veritat cerquin informació cada vegada més a la xarxa i, encara que els disbarats es cotitzin a 1€ per paraula, és tanta la capacitat que te d’aglutinar-ho tot, el millor i el pitjor, que és aixó el que la fa tan engrescadora i li assegura un futur cada vegada mes cert, com incert i molt ho és el dels diaris oficials.

Quan a la segona, no ho tinc tan clar aixó de l’ego. Escriure al bloc o en un foli, segueix sent una tasca onànica, que no onírica, no crec que sigui l’ego el motiu en la majoria dels casos que porta a una persona a crear el seu bloc, el que succeeix, és que el ciutadà que més o menys està interessat en el que succeeix en el seu entorn, que està constantment bombardejat per tota mena d’informacions o més aviat desinformacions, sovint s’angoixa, voldria opinar als diaris, trucar a les ràdios o a la Tele, en definitiva, dir-hi la seva. Però no és fàcil, i el bloc és el lloc idoni on una persona mitjanament conscienciada pot esplaiar-se dient-hi el que pensa, uns amb més encert i gracia que altres, però en la majoria dels casos, penso sincerament que la cosa va per ací. No és doncs una qüestió de “ego” sinó una espècie de divan de psiquiatra on deixar anar les neures, dubtes i pors, des d’una - certa – impunitat, puig a molts blocs, qui hi escriu no hi està identificat, i aquest punt si que s'hauria de revisar, a nivell de opinador i de opinant també, puig darrera l'anonimat s'escriuen i comenten sovint autèntiques bajanades.

A banda, amb aquesta tendencia natural dels homínids i homínides (*) els blocaires ens anem agrupant en tribus que en certa manera es retro-alimenten, de fet més que aliment de egos és alló que s'en diu estar compromés en les coincidencies, i aixó que hom sàpiga no és pas dolent, tot i que pot arribar a una certa endogamia - no ho nego - 
Un clar exemple d'aquesta endogamia en serien aquests premis virtuals que es donen a un bloc que l'ha de donar a uns altres, etc, que pensava ja s'havia acabat però veig que torna a resorgir de nou, i que em recorda alló de quan rebíes una carta o un correu, i que si no l'enviaves a no se quants en un termini de temps et passaria una desgracia. 
Confesso que jo hi vaig caure amb aixó dels ego-premis, la primera vegada fa ja més de quatre anys, i llegint-ho avui dels cinc que vaig recomanar, tres ja han tancat el seu blog. 


(*) fa fe fi d'esquerra verda i políticament correcte escriure homínids i hominides, companys i companyes, o 'miembros y miembras' com va dir la exMinistra Bibiana Aido.

NO SOM ON ÉREM CONSELLERA RIGAU! 27.6.12

La consellera Rigau va dir ahir davant de les càmeres: som on érem. Va dir tambè que la sentència del Tribunal Suprem espanyol no canvia res i que la Llei d’Educació de Catalunya empara l’actual model d’immersió. Però no som on érem, consellera. Ni de bon tros.No som on érem consellera Rigau, som a Espanya i ja fa anys que hi som, i a cada sentencia del Constitucional ens van retallant drets, digui-li Estatut o llengüa, pero d'una manera persitent, tenaç, ens van retallant cada vegada més drets. No ho entenen lo del català Consellera, i com no ho entenen l'estan retallant mica en mica, fins que aconseguiràn deIxar-lo en no res.

Explicaré una anècdota personal: Fa anys en una empresa per la que treballava teníem un representant a Madrid, era excomandant d’aviació i tenia molts contactes idònis per a la seva feina. Quan jo anava a Madrid per tres o quatre dies solia convidar-me pel voltants de les tres a prendre cafè a casa seva. Sovint hi havia el seu veí de sota, l’escriptor valencià Fernando Vizcaino Casas, i mentre preníem cafè xerràvem una mica de tot, o jugàvem a les cartes fins les cinc quarts de sis hora de començar a anar a fer alguna visita. 

Un dia no recordo perquè Vizcaino Casas em va fer un comentari en català (o valencià) i en Laureano que era el nom del representant em va preguntar: Oye, ¿tu en tu casa con los tuyos hablas en catalàn?. Me'l vaig mirar sorprés, sota la sorneguera rialleta d’en Vizcaino Casas que era fatxa però no pas beneit. Claro, fou la meva contesta, es lo normal, se trata del idioma materno y de mi país (*). Ah! fou la contesta d’en Laureano, i afegí: yo pensava que solo lo hablabais aqui para que no os entendièramos, como es tan raro el catalàn.

I aleshores en Vizcaino Casas es va arrencar amb un poema que ara no recordo ben bé del tot però que més o menys començava així:

"Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo, y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho".

... i el bonàs d’en Laureano es va aixecar i em va abraçar tot dient-me, perdona Francesc, perdóname, soy un pobre ignorante y acabo de darme cuenta. No varem parlar-ne mai mes de l’assumpte, ja no feia falta. 

(*) He posar un asterisc a la paraula país, i us diré el perquè. El dia que el Barça va guanyar la final de la Copa d’Europa a Wembley, hom era a Burlada (Navarra) a l’hotel del mateix nom, veient al partit amb un senyor de Móstoles que era del Madrid, durant el transcurs del matx parlàvem de Barça, Madrid, rivalitats , etc etc, sense cap problema i d’una manera totalment civilitzada, que ja és dir en el món del futbol. Fins el punt que en marcar Koeman el gol de la victòria, el bot que va fer ell fou i de molt superior al meu, potser perquè a mi em faltava (m’en penediré tota la vida) escoltar-li explicar al Quim Puyal.

En acabar el partit el vaig convidar al Bar de l’hotel a prendre una copa que va acceptar i xerrant se’m va ocórrer comentar-li: Daria lo que sea por estar en mi pais y ver el ambiente de Canaletas en Barcelona. Ui! Que havia dit! País. Va deixar la copa de conyac sobre la barra i esperitat se’n va anar, no sense abans fulminar-me amb un: el único país que existe es Espanya......., i aixó us ho explica qui de la ignorància se n’ha auto nomenat marmessor.

A PROPÓSIT DEL DIA DE L'ORGULL GAI 26.6.12

"Reconec que em va costar comprendre als homosexuals, tot i que encara no acabo d’entendre’ls, com li passa a molta gent heterosexual, tot i que no ho diu, atès no és ciutadanament correcte. Dit aixó, no sento cap orgull per ser heterosexual, com no el sentiria si fos bisexual, transexual o homosexual, un és el que és i poc més pot fer-hi, llevat, aixó si, d'acceptar-se com és, i que l'acceptin els altres.

Ara, el que si no entenc, ni comprenc, ni comparteixo és aquests carnavals de l'orgull gai en que es disfressen amb calçotets marcant paquet, o de gladiadors, moteros, romans platejats i amb ales, o d'odalisques amb fru fru, amb clares i explícites connotacions sexuals que no entenc que tenen a veure amb l'orgull i amb ser gay. Si es volen manifestar (ja he dit que no ho entenc) que vagin com va la gent pel carrer, com van ells mateixos normalment pel carrer, que seria una manera de demostrar la seva normalització que de fet ja existeix a la vida real sense cap problema. Perquè sinó amb aquests actes xabacans poc favor els fan per afavorir la seva situació, i aquesta patètica rua més que el dia de l'orgull gay, sembla la parada dels monstres, per la seva anormalitat. S'han fet esforços per normalitzar les relacions entre uns i altres a fi i efecte que conviure amb normalitat, lluny del disbarat de la repressió d'èpoques passades o dels indocumentats que titllaven als homosexuals com a malalts o com un error de la naturalesa. Aixó ja s'ha superat i ja ho hem entès, però manifestacions com la de l'orgull gai, fan dubtar i pensar que potser si que els gais són diferents, o si volen sentir, i aixó en el fons els heterosexuals, ja ho sabem"

'Aquest comentari és recuperat de fa dos anys, però és que resulta què un parell d'anys més tard som on èrem i res ha canviat. El que si puc dir és que parlant-ne amb algun conegut o amic homosexual, aquest tipus d'espectacle no els complau gaire per a no dir gens, i és que en el fons aquest exhibicionis-me barroer (tot s'ha de dir) és una manera d'allunyar-se de la normalitat que hauria d'haver-hi entre persones en les que l'ùnica diferència és la seva sexualitat'.

De la mateixa manera que els heterosexuals portem el nostre estat sexual amb normalitat i hem après a comprendre i acceptar socialment altres tipus de sexualitat, no caldria crec aquest tipus d'actes que més que ajudar marquen unes diferències de les que després es queixen.

EL SIS D'AGOST ... 26.6.12

Tot just havien passat 15 minuts de les vuit del matí quan, el 6 d'agost de 1945, els habitants d'Hiroshima van tenir un terrible despertar: el bombarder nord-americà Enola Gay deixava caure sobre la localitat la primera bomba atòmica de la història. El succés va precipitar el final de la II Guerra Mundial. El cost humà i moral encara avui no s'ha pagat.

No sé si se'n parlarà gaire el sis d'agost d'enguany, no és un aniversari rodó i a l'agost tot queda somort. Aquest terrible poema de Sankichi Toogue, relata amb una enorme i poètica duresa, aquells tràgics fets de fa 67 anys.

el 6 d'agost

Com podrem oblidar aquella guspira!

En un instant els 30.000 als carrers van desaparèixer

En el fons de les tenebres, aixafats

els crits dels 50.000 van cessar.

.

Quan el fum huracanat i groc es va esvair

els edificis estaven destrossats, els ponts fosos

els trens plens de gent que van quedar socarrimats,

vast ermot de runa Hiroshima.

Amb pells penjant com tires velles

amb les mans al pit

trepitjant líquid encefàlic

vestint trossos de tela cremada en els seus malucs

ploraven homes i dones nus caminant en processó.

Cadàvers com budes de pedra, dispersos al jardí d'una escola.

,

La multitud es va amuntegar a la riba del riu,

després va grimpar a les basses,

i va esdevenir una pila de cadàvers sota el sol abrasador.

Enmig de les flames que s'aixecaven al cel crepuscular

els barris on vivien la meva mare i els meus germans, aixafats vius,

van ser coberts pel foc.

En un lloc ple d'excrements

noies escolars estaven tirades;

els ventres inflats, els ulls arrencats, els caps sense pèl,

els cossos esquarterats.

El sol del matí il·luminava a una massa anònima apinyada.

Ningú es movia.

En l'estancament de la pudor

se sentia només el brunzit de les mosques.

Com podrem oblidar aquell silenci

que queia a la ciutat de 300.000 habitants!

Com podrem oblidar

aquella pregària mai pronunciada per les conques blanques i

buides de les nostres dones i els nostres fills!

Sankichi Toogue

LLIBERTAT DE PREMSA 16.6.12

Quan hom ha deixat de llegir els diaris uns quants mesos i els llegeix tots plegats, llavors veu el temps que perd amb aquests paperots. El món sempre ha estat dividit en partits i actualment més encara, i en qualsevol situació dubtosa el periodista afalaga més o menys l’un o l’altre partit i alimenta dia rera dia les simpaties o antipaties secretes fins que, finalment, arriba una solució de les coses i hom admira el que ha succeït com a fet diví. Per aixó ningú no crida més reclamant la llibertat de premsa que aquell qui vol abusar-ne. 
Aquesta reflexió sobre el periodisme i la llibertat de premsa és de Johann Wolfgang von Goethe que va morir el 1832 i pare del moviment preromàntic 'sturm un drang', i deixa clares dues coses, la primera que el problema de la objectivitat de la premsa ve de vell, i la segona, que per una simple questió del moment històric en que va existir Goethe, no es podia en cap manera referir a Pedro Jota Ramírez.

GLOBAL ENTREPRENEURSHIP COMPETITION 13.6.12

Bizbarcelona 2012 acollirà avui i demà, la 4ª edició  de la Global Entrepreneurship Competition (GEC '12), que permetrà als guanyadors dels concursos més famosos dels 16 millors centres d'emprenedoria presentar els seus plans de negoci en aquesta cimera. Està bé, tornem a ser en el meravellós món dels eufemismes. Emprenedors, queda bé, abans se'n deia l'amo o l'empresari, però ara se'n diu emprenedor, ve a ser el mateix però si ho titules en angles i li afegeixes el 2.0 sembla que té més pedigri. De fet hi ha una diferencia entre empresaris i emprenedors, pocs emprenedors acaben creant llocs de treball i sent empresaris, i molts, masses venen només fum, 2.0 aixó si, mentre qualsevol empresari és un emprenedor. En el fons que importa que el gat  sigui negre o blanc, l'important és que caci les rates, i la resta, endergues 2.0, per suposat.

INFORMACIÓ DE SERVEI: FOTOS 13.6.12

No sé si s'hauràn adonat ses bloggeries que últimament estan sortint malament les fotografíes que es baixen de blogger al bloc, surten com barrades encara que després s'obren bé, fins i tot es poden guardar a 'les meves imatges' i tornar-les a baixar. La solució que he trobat mentre els de blogger ho arreglen, és baixar-les pel sistema antic, sense modificar res, atès més aviat el que falla és el sistema nou. D'aquesta manera no té d'haver-hi problemes. De res.