Després de dies sense publicar res, avui, al bloc Sense Presses d'en Brian apareixia una actualització, malauradament, era de la familia per fer-nos saber que en Brian (Toni Mont) ens ha deixat. Aquest fet em duu al que qui més qui menys deu haver pensat alguna vegada. Que passarà amb el nostre bloc si nosaltres faltem?. Els blocs que es comencen a tancar deixen una nota de comiat i un hom, o sigui jo, se n'assabenta, però i en cas d'òbit sobtat? Haurìem de fer com en Toni i tenir un familiar o amic que tingués el nostre password, fins i tot els més previsors que sempre n'hi han podrien tenir ja redactat un text de comiat.
No es que estigui especialment deprimit avui, Toni ja havia comentat alguna vegada la seva malaltia, i era de fet, un conegut virtual, amb una mirada lúcida i crítica que m'agradava molt i acceptava encara que a vegades no la compartís. He parlat de la mort 2.0 perquè és un tema que fa ja dies que em voltava pel cap i en assabentar-me del traspàs d'en Toni se m'ha ocorregut aquesta reflexió. La mort és, purament, un canvi més.
Acabo de viure una experiència molt estranya: deixar el condol virtual a un amic virtual, i a una família virtual. És més: avui he descobert que en Brian es deia Toni Mont. És evident que ningú no és virtual, ni la mort. No obstant, aquesta mena de situacions se'ns repetiran, és clar. Hauré d'incloure una clàusula al testament vital on autoritzi algú a fer això que un familiar del Brian ha fet amb el seu blog.
ResponEliminaQuines coses... ara vec que també el Lluis en parla en el seu bloc. En fi, no coneixia el Brian. A la cap i a la fi, sempre guanya la fi.
ResponEliminaI Ara el blog funciona com un llibre de condol virtual. També crec que és un detall bonic, si més no de cara als qui el vam conèixer a la blogosfera.
ResponEliminaEm sento estranya amb la notícia. Amb en Brian ens seguíem de forma irregular. Amb el Toni vaig coincidir dos o tres cops. Trobo que no oblidar-se dels coneguts virtuals és un detall molt gran de la família -i del Brian-.
ResponEliminaLluís, hi ha propera a la vida real que tampoc la coneixem, és la blocaire una virtualitat gairebé real, que sovint et permet conèixer molt més a una persona que si la tractessis físicament.
ResponEliminaJo tampoc el coneixia East, però m'agradaba.
ResponEliminaaixó és cert Eulàlia,de no haber estat la familia, simplement hauriem pensat que s'havia acomiadat a la francesa, com més d'un blocaire ha fet.
ResponEliminaAixí es Salvador, i no hi havia caigut, un bloc de condol virtual...
ResponEliminaUn dia ho vaig parlar amb els fills... he deixat les claus d'accés donat que m'agradaria dir, que diguessin, adéu, de part meva.
ResponEliminaHe compartit grans instants per aquest espai, no vull marxar sense dir els motius, ja se... una cosa ben estranya.
Sento lo d'aquest company.
gràcies Joana, fer que algu t'acomiadi dels altres no deixa de ser un últim i elegant acte d'educació.
ResponElimina