.png "English"){kind=small}
.jpg)
Comença a preocupar-me aquesta efervescència inocua dels independentistes que ja ho donen tot per fet, com Víctor Alexandre, en un article a Nació Digital d'avui diumenge. A banda de no tocar de peus al terra, de no entendre res, estan fent molt de mal i creant vanes expectatives a la gent de bona fe que creu en la independència de Catalunya. I el que més em preocupa, és que no ho fan des de la mala fe, ni la vana il·lusió, ho fan des de la cega ignorància. I això és el pitjor de tot. Assolir la independència és un proces llarg i complex, en el que sobren messiànics il·luminats i demagogs de cap de setmana i falten ments lúcides que de moment encara no les he vist, ni s'albiren a l'horitzó. I aquest realment és el nostre problema.
molt gran i molt, molt complex...i no sol de baderes i slogans ...Una abraçada...salut
ResponEliminaEls il·luminats em fan més por que en Rajuà.
ResponEliminaDoncs jo quan més miro les notícies o les escolto o les segueixo... menys me n'assabento de tot. Ho dic en serio.
ResponEliminaJo he pensat sempre que els catalans hem sigut uns poca pena que hem fet el victimisme però no ens hem queixat de veritat. Hem callat i hem fet, com deia en nostre amic (jeje), la puta i la Ramoneta. Jo penso que pocs pobles haurien entomat el que hem entomat nosaltres amb la submissió amb que ho hem fet. Històricament, parlo.
ResponEliminaI ara sento que per primera vegada la gent, en major número, es comença a enfadar, a cridar, a dir les coses clares.
Redéu, quin poble som, que mai l'acabem d'encertar, sempre hi ha una pega. Què coi hem de fer, doncs? Callar eternament?
Jo no tinc ni idea de si s'aconseguirà la independència, ni idea, però no quedaré callat a casa. I penso que tots els catalans crítics haurien de fer el mateix. Però bé, que facin el que vulguin, però que a sobre que em prenc la molèstia de sortir a cridar, que no em critiquin, cony. Que sembla que hagi d'aguantar que tothom em jutgi, els de Madrid per una cosa, els d'aquí per una altra, però tots amb tanta suficiència, Francesc...
Home! El Víctor Alexandre...! Em pensava que estava mort i veig que és viu! Acabo de llegir l'article que enllaces i no té pèrdua. Aquest home desbarra, però mai no ha gosat dir res de CiU. Com deu ser? Espera algún càrrec?
ResponEliminaPaís i il·luminats, mala combinació Júlia.
ResponEliminaés una solució Josep, però els problemes persisteixen encara que no els vulguem escoltar.
ResponEliminaEsatriver, els catalans som rars, pensa que tenim una verge negra com a patrona, parlem diferent dels altres i ballem, o millor dit, ballavem sardanes i som gairebñe tots del Barça, ah" i ens mengem els bolets. Ara, tenim aquell etern dubte hamletià que és genètic, i que ens fa viure en una eterna contradicció que ni nosaltres mateixos entenem.
ResponEliminasi vols que et sigui sincer Lluís, em sona pero no se qui és l'Alexandre aquest, simplement m'ha sorprés la puerilitat del seu escrit.
ResponEliminaCon perdón, parecéis españoles...
ResponEliminaEs ironía...
'bufar coloms'es uno de nuestros deportes nacionales.
ResponElimina