EL MEGA MOSAIC DEL CAMP NOU


El Camp Nou lluirà aquest diumenge, en el clàssic entre el Barça i el Madrid, un mosaic format per 98.000 cartolines que faran la volta a l'Estadi i conformaran una senyera amb la paraula 'Barça' al mig. Segons informa la mateixa web del club, el mosaic s'alçarà quan els dos equips surtin al terreny de joc. 
Entenc que en comptes dels colors de la senyera haurien de ser els blau grana del Barça els que formessin aquest mosaic, car, de la mateixa manera que a mi em molesta veure un camp de fútbol ple de banderetes Espanyoles quan la seleccion catalana d'Espanya juga un partit, el mateix els deurà passar als del Madrid i altres. Diria que no és bo ni aconsellable barrejar esport i política. A banda que la senyera no és patrimoni del Barça i que dins els seus socis i aficionats hi deu haver diferents sensibilitats. Segons el meu parer aquest mega mosaic és un menysteniment vers els colors que representen al Barça, almenys en la seva samarreta oficial.

L'ESGUARD, REVISTA PER iPAD EN CATALÀ


L'Esguard és la primera revista en català exclusiva per a iPad. La publicació ofereix tota mena de continguts d'actualitat des d'un punt de vista sense complexos i amb un format interactiu multimèdia. Aquesta nova capçalera ha recuperat un mot català en desús, esguard, que té un doble significat que serveix per definir perfectament la identitat d'aquesta publicació. D'una banda, la paraula vol dir mirada però també significa complicitat.



"La revista vol treure tot el profit dels sistemes iPad i aposta per la interactivitat, es pot llegir en uns quinze minuts i fuig dels esquemes convencionals del paper", ha destacat un dels impulsors, Germà Capdevila. El cor de la nova publicació és una conversa distesa i informal amb personalitats catalanes destacades. Cada setmana, Màrius Serra, Matthew Tree, Toni Aira i Txe Arana realitzaran una entrevista amb gent del món de la política, la societat civil, la cultura i l'esport o l'àmbit de l'economia.



La revista, és de caràcter generalista, i compta amb la col·laboració de 12 columnistes com Francesc-Marc Álvaro, Najat el Hachmi, Salvador Macip, Rita Marzoa, Joan Ramon Resina, Quim Torra, Rosa Calafat o Sion Fullana, entre d'altres. La nova capçalera vol donar una mirada diferent a la realitat catalana i aposta per un sistema multimèdia. És a dir, totes les entrevistes centrals de cada un dels números es podran veure, llegir i escoltar. "Els costums dels lectors d'iPad no són els mateixos que els usuaris de paper i, per tant, hem de complir les expectatives dels nostres lectors", ha ressaltat Capdevila. 



A més, l'Esguard compta amb tres seccions setmanals fixes, la primera sobre un personatge, sobre un aspecte o enginy que ena ajuda a fer més fàcil algun dels nostres aspectes de la vida quotidiana o la secció 'Fuig!' on, cada setmana, es recomanarà un destí que es pugui visitar en un màxim de tres dies. "Es tracta d'una capçalera nova que no adapta els continguts d'un diari en paper a la tableta sinó que directament neix per a aquests dispositius", ha assenyalat Capdevila.



La revista sortirà al mercat avui 11 de setembre, aprofitant la celebració de la Diada. En principi, durant els primers tres mesos, la revista és gratuïta. Els interessats podran descarregar el seu exemplar des del 'Quiosc' del seu iPad. A partir del 2013, els impulsors es plantegen que tingui un cost de 9,90 euros a l'any. No obstant això, Capdevila ha explicat que els usuaris que es facin subscriptors durant els primers mesos tindran la revista gratuïta com a mostra d'agraïment pel seu suport. El creador ha ressaltat que, actualment, estan treballant perquè la revista estigui disponible per a dispositius Android. 

Ja se que per edat i rebequeria pròpia de la mateixa hauria de ballestrejar contra aquests invents tan moderns, però és el futur que ve i ens hi haurem d'adaptar ens agradi o no, i la veritat és que l'Esguard fa bona fila. Ara nomès em falta tenir un iPAD.

L'EROTISME DELS SEGADORS

Vaig llegir fa temps a la revista Sapiens, que fins al segle XXVII la lletra del que és l'himne nacional de Catalunya, no era ni la de Catalunya Comtat Gran, ni la oficial actual. Si més no la lletra era eròtica: parlava de tres segadors que arribaven a un Mas i la minyona els avisava que la seva senyora requeria els seus serveis, no per segar el blat, la civada o l'ordi, ni tan sols la trepadella, sinó per donar-li gaudi a l'esmentada senyora, que es veu anava lleugerament sulfurada i prou esvalotada. 
.
"Per cert, potser ja seria hora d'anar canviant la lletra de l'himne nacional de Catalunya, encara no entenc com no ens han acusat d'apologia del terrorisme, donat el seu contingut. I és que, aquí, que som tan primmirats en aquestes coses, en aquest sentit, crec que ens ha mancat molta sensibilitat”...
,
... aquest comentari el vaig publicar al Marmessor de la ignorància fa ja vint anys, i
 ja sé que la majoria de lletres d'himnes van del mateix pal, o pitjor encara l'himne espanyol que es cantusseja amb el lo, lo, lo, - no confondre amb el tro-lo-lo -, però per molt menys que el que diu la lletra dels segadors s'ha il·legalitzat Batasuna, ANB, SORTU i altres franquícies, i amb la llei de Partits a la mà es podrien il·legalitzar tots els qui no reneguessin d'aquesta lletra, Generalitat inclosa. Es miri com és miri, la lletra és infumable. 
.
Imaginem-nos només per un moment que aquesta lletra referida a nosaltres fos la de l'himne nacional d'Espanya. De feixistes i terroristes en amunt els hi diríem, i no és cert, només són uns vulgars xovinistes espoliadors. 
Reflexionem sobre lletres i lletres d'himnes nacionals, segur que el senyor Espinás en podria fer com amb l'himne del Barça, una de molt més lírica i menys aguerrida i ofensiva per a propis i aliens amb sentit comú, però aquesta vegada passant per caixa, que el del Barça va ser gratis.
.

UN RENOIR PER SET DÒLARS


aquest escrit ha estat publicat per error, de fet havia d'anar a collonades.

A penes 7 dòlars (5,5 euros) va pagar una dona per una possible pintura de l'impressionista Pierre Auguste Renoir que formava part d'una caixa d'articles artístics a la venda, pel qual va pagar uns 50 dòlars en un mercat de l'estat de Virginia, ha informat la cadena televisiva ABC. La pintura, titulada 'Paysage bords de Seine' serà subhastada el pròxim 29 de setembre per Potomack Company, una galeria d'art i antiguitats, i s'espera que es vengui per una quantitat entre els 75.000 i 100.000 dòlars (58.650-78.200 euros).
"El que realment li havia cridat l'atenció no era el valuós 'renoir', sinó una vaca de plàstic i una nina de Paul Bunyan. Va guardar la resta del contingut de la caixa en una bossa de plàstic blanca en un cobert; després al maleter del cotxe i, finalment, a la cuina", ha explicat Anne Norton Craner, l'especialista en art de Potomack Company. A la dona, que va voler mantenir-se en l'anonimat, li interessava més el marc que el mateix quadre i va decidir desmuntar-lo.
Segons sembla, quan es disposava a fer-ho, la seva mare li va dir que abans el revisés, i llavors es va adonar que hi havia una inscripció que deia Renoir, i per això va decidir acudir a la galeria especialitzada perquè l'avaluessin. Segons els registres, la pintura va ser adquirida per última vegada per un advocat el 1926 a París, però es desconeix com va arribar a Virginia.
Possiblement aquest sigui el valor real d'un quadre de Renoir, i no l'inflat d'altres d'ell o altres pintors. Al cap i a la fi, molts dels impresionistes anaven justets de qualitat técnica, començant pel meu admirat Cezanne que pintava aquells arbres tan rígids i es feia algun que altre embolic amb els verds. El valor real d'un quadre, no deixa de ser la tela, les pintures, el marc i la ma d'obra a preu raonable, i  set dòlars als temps de Renoir devien ser molts diners, tot i que ara reconec és poc. De totes maneres, és més disbarat el que sovint es paga per aquests quadres que no pas aquest preu que considero justet però raonable, el quadre tampoc és gran cosa, no ens enganyem, per més Renoir que sigui.
Quelcom semblant, però en aquest cas víctima d'un robatori va passar amb una obra de Chillida.

NO HI HA FARS PELS HOMES DE TERRA

Pensava avui desprès de llegir l'escrit de Júlia 'fa trenta anys que tinc trenta anys' en el temps, aquest supòsit fonedís que mai controlem, o en falta o en sobra o no el vivim. He agafat aquest quatre poemes meus que en diferents vessants parlen del temps.













el meu temps


No el sento del tot meu, el meu temps
diguéssim que no acabo de trobar-m'hi,
d'encertar amb l'encaix adequat,
i resto reclòs dins la meva trinxera,
fent tasques variades amb cert desconcert
propi - suposo - de qui no sap ben bé
ni d'on ve ni a on pretén anar.
Perdut enmig de les meves vacil·lacions,
conscient de les mancances i servituds,
preocupat per l'inexorable pas del temps,
sense trobar respostes a preguntes
que em faig fa ja massa,
i tot i estar emetent, despert,
no sento veus lúcides que em portin a port,
i em rebel·lo atès se que hi son
però no les trobo, potser
perquè no hi ha fars pels homes de terra,
o perquè ha arribat l'hora
de sortir de l'amagatall i enfrontar-se
a les pròpies pors sense vacil·lar.





Cala blanca




Hi ha una cala blanca
ajaguda a la sorra
vols anar-hi a nedar?
deixarem que el sol ens acaroni
i jugarem a jocs prohibits,
o a cuit i amagar.
Podríem enfonsar-nos
dins l’aigua transparent
o en la blanca arena
que ens espera indolent,
i dedicar-nos a contemplar
les ones que li llença la mar,
o veure a les gavines passar.
Juguem a cuit i amagar?
jo m’amagaré dins teu
i tu et deixaràs estimar.








Velles fotografíes


No m'arrisco a mirar albums
de fotografies antigues,
o les que en blanc i negre o color
guardem en velles capses de sabates.

Impunement, els retrats em recorden
el cruel pas del temps

i com canvien modes i persones.
Fotografies de viatges o paisatges
de gent a vegades desconeguda
que no aconseguim recordar, o
alguna cosina llunyana que hem oblidat.
Alli apareixen estàtiques, somrients
persones estimades que ens han deixa't

de les que en solem fer inventari.

No m'agrada mirar velles fotografies

que aporten pocs records agradables
i massa imatges irrecuperables
de gent estimada que ha traspassat.


.









Papers perduts


Com a professional i expert 
en no trobar papers quan els busco,
 - o sia en perdre'ls -,
he arribat a la conclusió 
que la millor manera de trobar-los 
és buscar on no haurien d'estar, 
o millor encara, deixar passar el temps
i en buscar-ne un altre
es quan  trobes l'anterior 
i així sucessivament.
I és que els papers, 
gairebè sempre, 
són experts en desaparicions.

UN ALTRE 11 DE SETEMBRE


No serà que s'estàn generant massa espectatives davant aquest 11 de setembre?, que per cert continuarà pixant fora de test rendint homenatge a un indigne com Rafel de Casanova. Ja no anem bé si les institucions erren a l'hora de retre homenatge als suposats herois patris.
Aquest 11 de Setembre, més que una reivindicació independentista, sembla un nostrat happenning cumbaià bufa colomaire, sense pensar que per més gent que es manifesti dimarts a BCN (1 milió i mig segons la organització, 350 mil reals i els qui convingui donar a la Policia), res, absolutament res canviarà. Tot segurà doncs igual i la frustració de la gent de bona fe que creu i s'escolta als il·luminats profetes de l'independentisme, augmentarà exponencialment a la seva ràbia i desencis. Així ha estat de vell i aixi serà de nou, només que n'hi ha que ja estem curant d'espants i banyats en l'escepticisme, i no som per aixó menys catalans, i si en canvi mès realistes i lúcids. I sabem que no és aquest el camí per assolir la independència, ans al contrari. Som rars els catalans

TRUCADA PERDUDA

el Santiago -
Dissabte - 08.09.12 - 7.00 AM - Em llevo i engego el mòvil con faig sempre. M'avisa el fòtil que tinc una trucada perduda del meu germà Lluis del divendres a les 23:43 PM. S'encèn l'alarma, a aquesta hora - o deshora - una trucada del meu germà que sap em retiro aviat, no presàgia res de bo. El primer que em ve al cap és el pare a qui truca sempre quan no es troba  bé. 
Immediatanent truco al Lluís - bùstia de veu - i després al Santiago el meu pare - callada per resposta -
L'un deu estar dormint i l'altre no el sent per variar, sobretot sinó porta el sonotone, però començ de posar-me nerviós.
la Tina
Truco al Santi el meu germà petit, em diu és a la Cerdanya amb la bici però que no ha rebut cap trucada del Lluís. Em tranquilitza, si haguès passat quelcom greu, a ell també l'hauria trucat. Decideixo anar a veure al Santiago - Són quarts de nou del matí d'un dissabte de Festa Major - No contesta ningú ni sento bordar la gosseta. M'acosto al  Parc Taulí a Urgències a veure si hi ha ingressat el meu pare i em diuen que no. Torno a trucar i s'hi posa el Santiago, li foto un rotllo del canal plus que li vaig fer posar perque pogués veure el fútbol i em diu que havia sortit a donar un tomb amb la gosseta, la Tina - l'ùnic gos que conec que menja de tot fins i tot llobarro - Trec importànca a la trucada i quedem en veuren's com cada diumenge al matí per esmorzar.
Em segueix quedant però, el perquè el meu germà LLuís em va trucar un divendres a les 23:43 PM. Misteri ressolt a les 12.21 PM. La trucada era perquè amb motiu d'aquest ens anacrònic que és la Festa Major i del que passo olímpicament, actuava l'antic grup del que jo havia format part 'WATTUSI' i en buscar-me i no trobar-me, aquest i no cap altre va ser el motiu de la seva trucada. Per cert, que em deia que dels Wattusi inicials només va conèixer al bateria, Frank Garcia Pahisa, el pare de tots els bateries que es fan i es desfan. El bo d'en Frank que viu fa anys al poble d'Indurain, i que es veu que em buscava.... i ho sé per Marali que em va deixar un comentari al blog en aquest sentit. De moment, encara no ens hem trobat.

POLAROIDS: BORGES I BOMBAL


La foto els presenta als dos i és commovedora i horrible: Borges i la Bombal es miren de front. Data del 77. Jorge Luis Borges és una espècie de cec que dóna pals de cec -es quadra amb els militars argentins, rep una medalla de Pinochet- i Maria Luisa Bombal està vella i cansada. Tots dos semblen versions de cera fosa de si mateixos: ell és una caricatura, ella llueix deteriorada a anys llum d'aquella aura de femme fatale o flapper perfecta i atemporal. I sorprèn veure'ls així, inconscients de que algú els fa un retrat, monstruosos en certa forma.
 La Bombal ha tornat a Xile, ha retornat a Vinya. Carregada amb una mena de síndrome de Bartleby, d'un silenci acompanyat de certs fets de sang. Borges ja és Borges, o més bé s'ha adaptat a la idea de ser el que s'espera de Borges: s'equivocarà sempre en política, tancarà els ulls-amb una ceguesa "groc aneguet" com apuntaria añguna vegada Fresán -i sostindrà l' bastó i estarà María Kodama- la versió boom de Yoko Ono-al seu costat, observant des d'alguna part. Però això és el backstage. A la foto, Maria Luisa li pren la mà a "Georgie" i és impossible saber de què parlen.


Per qui contempla la imatge és inevitable no mirar la cara d'ella amb sorpresa. La Bombal sembla sortida d'un quadre de Goya, d'un malson. Mentre ell roman impertèrrit, és com si ella-la mandíbula tensa, els ulls sortits, el cap emergint del cos estirat, com una tortuga que busca el sol-estigués a punt de trencar-se, de cridar, de saltar d'un desè pis o calar foc. Ja ho ha fet abans: ha deixat de publicar, i ha transformat la seva pròpia vida en una novel·la perfecta que altres explicaràn com una llegenda o un murmuri. Ja no li importa gens. O li importen poques coses. I a la foto es nota. Tots dos són ombres que parlen entre si. Fantasmes.
Hi ha una mica de esotèric a la foto, que recorda vagament a la llum projectada per l'ectoplasma. Potser, té a veure amb que després de la foto s'aproxima la fi, el futur. La Bombal es transformarà en una ombra esmunyedissa, fins i tot per als seus biògrafs. Borges mai guanyarà el Nobel.
Ella es tancarà en Vinya i a la província, en algun d'aquests casalots alts i impossibles -gairebé extints, per cert- però que són la seva pròpia versió de l'infern. O de la força de gravetat de la qual ha volgut escapar sempre. I aquesta força de gravetat la retindrà aquí fins a la mort, convertida en els seus anys finals en una mena d'estrella nana blanca que destella de vegades a les pàgines socials envoltada de hagiògrafs menors. Borges esdevindrà una mena de mite contradictori però també en una casa -o un palau, o un laberint- on habitaran les lletres llatinoamericanes. Caldrà oblidar per aprendre de nou.

La foto de tots dos romandrà aquí, perduda o reflotada segons l'ocasió. Mai serà una postal. Es convertirà en el que es converteixen les millors polaroids: la classe de fotos que ens treuen quan no pensem fer-nos una foto, els records dels moments morts o del temps perdut, la memòria del que preferiríem ometre, no recordar mai, inventar de nou.
.
Alvaro Bisama en El Mercurio, 25 de marzo de 2005 - del blog Descontexto


DE LA LLIBERTAT


La llibertat, quan comença a arrelar, és una planta que creix massa ràpid. George Washington

La llibertat de l'home és més important que la llibertat de la pàtria. Mohandas Karamchand Gandhi

La llibertat de l'home rau en guiar-se per la raó. Roger Patrón Luján

La llibertat en les classes socials inferiors és el poder triar entre treballar o morir-se de fam. Samuel Johnson

La llibertat és l'alè vital de tot ambient i de tota la creació lliure sense el qual aquesta podria créixer o ni tan sols existir per un curt temps. Adolfo Kolping

La llibertat és el dret d'escollir les persones que tenen l'obligació de limitárnosla. Harry S. Truman

La llibertat és el dret de fer el que no perjudiqui els altres. Fra Enrique Domingo Lacordaire, O.P.

La llibertat és l'instrument que va posar Déu en mans de l'home perquè realitzés la seva destinació. Emilio Castelar Ripoll

La llibertat és l'única meta que val la pena en la vida. Epictet de Frígia

La llibertat és dret que té cada un d'escollir la seva pròpia esclavitud. Ivan Guirior

La llibertat és el més gran dels béns. Ovidi

La llibertat és el pa que els pobles han de guanyar amb la suor del seu front. Hugo Roberto de Lamennais

Llibertat és el dret que té tota persona a ser honrada, i a pensar i a parlar sense hipocresia. José Martí

La llibertat és un luxe que no tothom es pot permetre. Otto Von Bismarck

La llibertat és un dels més preuats dons que als homes van donar els cels. Miguel de Cervantes i Saavedra

La llibertat no consisteix en fer el que es vol, sinó a fer el que es deu. Ramón de Campoamor

La llibertat no és més que l'oportunitat de ser millor. Albert Camus

La llibertat no és un fi, és un mitjà per desenvolupar les nostres forces. Giuseppe Mazzini

La llibertat no fa feliç a l'home, li fa, senzillament, home. Manuel Azaña

La llibertat primer cal acceptar-la, després planificar i finalment gaudir-la.
Paco Rabanne

La llibertat significa responsabilitat, per això, la majoria dels homes li tenen tanta por. George Bernard Shaw

La llibertat sense educació és sempre un perill, l'educació sense llibertat és vana. John F Kennedy

La llibertat sense metes i ideals, és més perjudicial que profitosa. Arthur Graf

La llibertat no pot ser concedida: ha de ser conquerida. Max Stirner

La llibertat i la salut s'assemblen: el seu veritable valor es coneix quan ens falten. Henri-François Becque

La veritable llibertat és un acte purament interior, com la veritable solitud. Màxim Bontempelli

Llibertat és el dret que tothom té a ser honrat, i a pensar i a parlar sense hipocresia .... Un home que obeeix a un mal govern, no és un home honrat. José Martí

Llibertat falsa i tirania són bessons. Adolfo Kolping

Lliure és aquell que no està esclavitzat per cap malaptesa. Marc Tuli Ciceró

Els majors enemics de la llibertat no són aquells que l'oprimeixen, sinó els que l'embruten. Vincenzo Gioberti

Ningú pot ser lliure sense haver après abans a alliberar als altres. Rabindranath Tagore

Cap persona és lliure si no és el seu propi amo. Epictet

No és lliure l'home que no pot dominar-se a si mateix. Pitàgores

No hi ha or prou per comprar la llibertat. Isop

Per la llibertat, així com per l'honra, es pot i s'ha de aventurar la vida. Miguel de Cervantes Saavedra

Qui és lliure? Només el que sap dominar les seves passions. Horaci

Qui viu temorós, mai serà lliure. Horaci

Recordeu que el secret de la felicitat està en la llibertat, i el secret de la llibertat, al coratge. Tucídides

Siguem esclaus de la llei perquè puguem ser lliures. Marc Tuli Ciceró

Ser lliure significa deixar que els altres siguin lliures: lliures d'estimar-nos, de partir, de tornar. Arthur Koestler

Si no gaudeixes la llibertat interior quina altra llibertat esperes gaudir?. Arturo Graff

Sense llibertat, el món no seria més que un mecanisme. Fra Enrique Domingo Lacordaire, O.P.

Només l'home que res espera és veritablement lliure. Edward Young

Només guanya la llibertat qui la reconquesta cada dia. Johan Wolfgang von Goethe

Només protegim la nostra llibertat protegint la dels altres. Thomas Paine

Jo diria que només qui vulgui la llibertat pot ser lliure. Isaac Asimov

Jo només sóc veritablement lliure, quan els éssers humans que m'envolten, homes i dones, són lliures també. Bacunin
Bacunin

SI ET MASTURBES, NO ET GRAVIS


La senyora Cecilia, la desafortunada (o no!) restauradora de l'ecce homo de Borja, deu respirar alleujada. Com succeeix en aquest món de mones que és la informació, ha passat ja a segon o tercer pla i la protagonista de tots els diaris, informatius, tertúlies i xerrameca en general, és una concejal de Yebenes, Olvido Hormigos, que amb el seu vídeo erótic que no he vist, és veu com es masturba i que segons la opinió d'un insigne tertulià de el Gato al agua, el parlamentari Europeu, Alejo Vidal Quadras, no és res de l'altre món.
Que aixequi el dit qui no es masturbi, i després que se'n vagi a veure al psicóleg doncs té algun problema sexual, qui millor que un mateix coneix el seu propi cos i com fer-lo fruir, i que hom sàpiga, donar-se plaer en la intimitat no està penat - encara - per la llei. 
El que passa és que l'assumpte està agafant un caire de vodevil o de sainet, amb un porter de fútbol, amic íntim qui pressumptament va donar a conèixer el vídeo (és veu que n'hi han més - diuen -). Porter de fútbol que té companya sentimental des fa 7 anys i pretèn casar-s'hi (o pretenía), lo qual fa difícil entendre que hagi estat ell qui ha difós el vídeo, ates tambè n'ès perjudicat, doncs no crec que a la seva companya li faci massa gràcia tot l'assumpte, i menys encara al marit d'Olvido, que deu estar content d'allò més.
Per acabar de composar el quadre hispànic esperpèntic, faltaria un torero i un guardia civil, no ho descartaria, si com diuen hi ha més vídeos on ella fa cosetes d'aquestes sexuals i no està sola.
I com aqui de xafarders i hipòcrites en som un munt, per una banda ara resulta que tothom es masturba en un hashtag del Twitter, fins i tot Nacho Vidal, lo qual no deixa de ser una redundància. Per cert que no sé que vol dir hashtag, però alguna traducció ha de tenir al català i espanyol.
En resum, que amb tot aixó poc és parla del rescat, prima de risc o Barcelona World (bónic i català nom), i un consell, si us masturbeu, millor no us grabeu, o us haureu - pressumptament - d'enfrontar a un marró de cagati lorito.

L'ENÈSIMA PIRÀMIDE


El sistema és vell, només que es va sofisticant i aparenta ser el que no és. Malgrat tot la gent continua caient en les seves xarxes, Digues-li Herbalife o digues-li ara, ACN Network Marqueting. No deixen de ser una piràmide per més que ho neguin els d'ACN (que han de fer sinó). Simplement han perfeccionat la idea, però el fons és el mateix, un 20% guanya diners a costa d'entabanar l'altre 80% que solen ser amics, coneguts i saludats, i quan aquests s'acaben, adèu negoci somiat que et pot donar uns ingressos de fins a 5.000 euros al mes en menys d'un any - prometen -, amb una inversió mínima de 470 euros. 
M'ho ha proposat avui una persona que conec. No he dit ni si ni no per educaciò, però, sincerament aquestes presses de pel em molesten. Ja fa uns anys una cosina meva ens havia de fer rics a tota la familia amb Herbalife (va deixar-ho al cap de poc temps) i, la veritat, no estic a aquestes alçades de la meva vida per enredar a amics, coneguts i saludats. Deu ser qüestió d'estomac.



vídeo promocional



vídeo aclaridor

O sia, una secta piramidal dedicada a ensarronar a la gent.




DE GISPERT I LES MATEMÀTIQUES


En les seves desafortunades declaracions d'ahir a RAC1, de las que vaig parlar-ne en l'escrit anterior, de Gispert va dir textualment: A l'any 2003 quan vaig començar com a diputada del Parlament de Catalunya guanyava 3.000 euros i actualment un diputat ras en segueix guanyant 3.000. I va afegir: I han passat 8 anys. No sé, però he fet el càcul i m'en surten 9.

DESAFORTUNADA DE GISPERT


És ben cert que els polítics per més que diguin, afirmin i insisteixin que no és així, viuen aïllats de la realitat de la ciutadania, en una espècie de bombolla que no els deixa veure aquesta realitat en la seva justa mesura. Vegis sinó com avui, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, ha demanat que no es retallin els sous dels diputats, perquè si acaben cobrant menys de 3.000 euros, les coses aniran malament. "El 2003 jo cobrava 3.000 euros com a diputada. Actualment, un diputat ras també en cobra 3.000, i han passat vuit anys. Quan es parla d'abaixar el sou als polítics, si l'abaixem més, ja no sé com anirem", ha dit avui a RAC1.
Aquesta senyora que té pinta de tieta conca, ja desbarra de tan en tant, i dona la sensació que el seu actual càrrec li va gran. Que hom sàpiga, ningú obliga a un ciutadà a dedicarse a la política, i tres mil euros per no treballar massa de dilluns a divendres més les campanes, no está tan malament, a banda de dietes i mandangues variades que cauen en el devenir de la seva activitat parlamentaria.
La senyora de Gispert ha demostrat molt poca sensibilitat en fer aquestes declaracions sobre el sou dels diputats, tal i com està la situació i el que ens espera, ha estat francament desafortunada. Algú que tingui l'enteniment que a ella li ha faltat li hauria d'explicar en quin món viu i de pasada que... calladeta estaría més bufona.

LA SOLUCIÓ


A ran de l'escrit d'ahir sobre la independència de Catalunya, em demanava un seguidor en un comentari, que tornés a publicar un escrit irònic sobre com aconseguir-la que vaig publicar l'any 2009. Tinc dubtes, atès per a una gran part de la població del País, la independpencia és una cosa molt seriosa i no sé si els faria molta gracia la meva frivolització, encara que recordo a Joan Fuster que deia que: contra el bé i el mal, contra les dèries dels uns i els altres, la millor defensa és la ironía. Cal tenir en compte que a Catalunya, si no fos pels immigrants interiors que primer ens va enviar Franco i els que han vingut de l'estranger els últims anys, ara tindríem una població d'uns 4 milions d'habitants i el pes demogràfic dels l'independentistes, seria molt més gran. Us deixo l'enllaç pel qui ho volgueu llegir.

PERQUÈ CATALUNYA NO POT SER INDEPENDENT


"No és un problema de seny, ni de prudència, com reclamaria l’Antoni Puigverd, ni de manca d’allò que representa s’ha de tenir davant les provocacions de l’adversari. Pensant-ho fredament Catalunya no pot ser independent d’Espanya, i crec són raons de pes carregades de la seva lògica realista i no teòriques, sense fer volar inútilment coloms, sinó que incideixen directament entre altres aspectes amb la realitat econòmica i social en cas d'assolir-la. Podria posar molts exemples, però amb quatre crec ja n'hi haurà prou:
1.- Si en un intent de boicot al cava per part de la població atiada pel Pp ja es va notar l'efecte, imagineu-vos ampliat a tots els productes catalans i amb les ganes en que si aplicarien els nostres veïns, atiats per les forces vives i sacrosantes que preserven la Sagrada unitat de les Espanyes imperialistes e immemorials. 
2.- Quina seria la reacció dels Empresaris Catalans i no catalans? deslocalitzarien les seves empreses? possiblement si, la pela és la pela i no hi ha res més covard que un milió de pessetes com deia Fabià Estapé. 
3.- Podria la Generalitat pagar cada més la pensió al seu milió llarg de jubilats?
4.- Si no podriem emetre deute car els nostres bons són brossa, d'on trauriem els diners?
.
Aquí no estem en el cas d’Escòcia on hi ha bona voluntat per part del Govern Britànic, fins el punt que hi estan més a favor els britànics que els propis escocesos, doncs al revés de Catalunya als Britànics Escòcia els costa diners i l'ùnic que estan discutint és qui es queda amb el petroli. 

En el nostre cas per part d'Espanya no hi ha ni bona ni voluntat, ni n'hi haurà mai. S'ha de tenir en compte tots els que creuen en la independència de Catalunya, l'aspecte més fonamental de tots, el repartiment actual de la població, que vol dir que en el millor dels casos, en un hipotètic referèndum que en un futur es pogués convocar, el sí a la independència, arribaria i sóc molt i molt optimista, al 35% 40%. I es que aquest es un error de base, no érem sis milions al 1998 i no en som set i mig ara, en som com a molt tres de milions i d'aquests ni molts menys tots independentistes, que aquest és un país conservador i no massa valent i menys en una qüestió com aquesta.
.
Fa temps que dono voltes a aquesta qüestió; jo no soc cap llumener, ni tinc estudis rellevants, ni tan sols un coneixement profund en general de les coses, com el té, o sembla que el té, o es pensa que el té en Xavier Sala i Martin que és un gran defensor de la possibilitat de la independència, però si tinc una mania davant de qualsevol situació: m’hi fixo, i intento sempre que puc emprar el sentit comú. I fa molt de temps, anys que em fixo amb el meu país i la fixació sobiranista que l’acompanya i que s’ha agreujat tafanejant molts blocs sobiranistes. 
La primera conclusió a la que he arribat, ja ho sabia d’antuvi: hi ha molta gent que a hores d’ara és incapaç d’entendre cap on esdevé tot plegat en el moment i context històric en que estem. Aquest personal soberanista, independentista, catalanista. té tot el dret a ser-ho i fins i tot sovint sol ser-ho de molta, massa fins i tot, bona fe. Ep! Catalanista no, que aquesta seria una postura assenyada i comprensiva envers moltes circumstancies que els temps politics i econòmics ens han portat, sobre tot des que Espanya, alló que eufemísticament – jo el primer – anomenem país veí forma part de la comunitat Europea, amb tot el que econòmica, política i històricament aixó representa. D’entrada te una avantatja; si em pregunten: vostè que és?, Contesta a donar: EUROPEU, sí! Ja no cal dir alló de català, espanyol, però més català que espanyol, o soc català, però com al meu DNI hi ha una bandera que no és la meva, i el duc a sobre, haig de reconèixer que burocràticament soc espanyol. Sembla ser doncs que amb visió de futur tot aixó s’hauria d’haver acabat. Però no, aquí com Asterix i Obélix resistim l’invasor apel·lant a histories velles que penso ja no tenen raó de ser. Només som catalans, i ho som perquè hem nascut aquí i prou. ¿Val la pena tota aquesta lluita inútil?, ¿aquest malestar permanent, aquest desori verbal en més d’una ocasió per una Pàtria i una bandera? Però es que a les alçades de època històrica en que estem, ¿algú creu sincerament que aixó de les Pàtries i les banderes a banda de portar morts i sang al llarg de la història, té actualment alguna importància per la gran majoria de la gent del carrer?. La Mundialització o - globalització – redueix aquests conceptes decimonònics a no res, de fet, els mateixos estats que composen Europa aniran transformant-se en ens secundaris purament administratius dependents de Brussel·les (costarà, ja ho se però es un fet inevitable). Aixó que sembla bastant obvi, entenc costa actualment d’entendre quan es te – és el cas dels sobiranistes – una visió tan reduccionista i esbiaixada del país i el que realment representa. Fixeu-vos que portem anys i panys barallant-nos amb Espanya i els espanyols i sempre hem perdut, no tan sols per una pura qüestió aritmètica, ni per que ens perdi l’estètica com deia Unamuno. El que ens perd és l’excés de ideologia, la rebequeria també – a vegades - i la poca, minsa o exigua visió de futur. Pensem que passi el que passi la expoliació de 2 bilions de pessetes anuals continuarà mentre depenguem de Madrid i amb sort, quan ho fem del tot de Brussel·les, ves no ens toqui pagar més.

No hi ha doncs res a fer, i veig molt difícil un govern sobiranista amb majoria absoluta a la Generalitat, vegis que fan el sobiranistes en tocar poder, entre d’altres coses, perquè no es pot fer tampoc gran cosa més, i difícilment aconseguiran superar el seu sostre electoral, entre el desgast del poder i els SI tocant  alló que no sona i pixant fora de test, malament ho tenen. Te mala sort Esquerra Republicana, entre eixelebrats com en Companys, poca-soltes com en Tarradellas, Il·luminats com l’Àngel Colom, i ara amb Oriol Junqueres a qui sembla se li hagi aparegut la verge i ho veu tot de color de rosa.
,
Aquí, anem discutint “si son garses o perdius” i mentrestant els gossos se’ns foten els conills. Caïnites, ho som tan o més que els espanyols, que ja és dir, de fet som molt iguals a ells, ens agradi o no; nomes ens diferència – primordialment - el nostre gust per l’estètica, a vegades un cert sentit de l’autocrítica i la capacitat per dialogar – ho reconec -. Això és el que més em fot, veure reflectits en ells, molts, per no dir gairebé tots, dels nostres defectes. Hi ha un vell refrany que diu “si no pots vèncer al teu enemic, uneix-te a ell”. Potser seria ja hora que comencéssim – de veritat – a fer-ho, sense renunciar a la nostre llengua ni a molts altres drets que tenim i més o menys se’ns van reconeixent, però hauríem d’oblidar d’una vegada paraules com independència, separatisme etc, que no ens duen enlloc. A banda de tot el que pugui raonar amb més o menys encert, no veig la classe política molt per la labor, ni tan sols els d’ERC que són independentistes de cap de setmana i míting de camisa arremangada. 

La resta només sentir la paraula independència, es caguen a les calces, i de fet potser ha d’esser així. El que els interessa en el fons és el peix al cove de l’avi Pujol que ens varen vendre que amb l’Estatutet seria més gran el cove i sembla que hi cabrien més peixos, i em temo que ens hem quedat amb les raspes de la sardina. I a aixó crec, és al màxim que haurien d’aspirar a resoldre la qüestió del caler, de disminuir l’espoli al mínim possible. I per resoldre el més important, la questió del caler, ara dit pacte fiscal, és on ha d'entrar en joc la política i quan mñes allunyada estigui de la independèncoa millor ens anirà.
.
A Europa no en volen ni en voldran mai sentir ni parlar de la nostra independència d’Espanya, per més que Barroso digui el que va dir i no ajuden gens a poder mantenir el que ja tenim. Possiblement sense la bel·ligerància independentista, aconseguiríem més fites que les assolides fins ara. Toquem de peus a terra i intentem salvar els mobles d’una manera racional. Al cap i a la fi, ser català no és tan important, som exactament iguals que els altres del nostre entorn, simplement ho som perquè hem nascut aquí i prou, o és que algú creu realment que som superiors o diferents potser? Perquè aleshores crec va molt errat. El nostre fet diferencial que és la llengua és el fet diferencial dels espanyols envers nosaltres, o el de qualsevol altre país de parla diferent a la nostra, nomes que en el cas de Espanya la ignorància congènita o interessada dels seus successius Governants fa que sigui incapaç de reconèixer una cosa tan simple i evident. I aixó és el que hi ha i aquí si que no hi ha res a fer. Pobre España que desprecia cuanto ignora, deia Machado
.
I per acabar, la raó fonamental, la que fa més costaruda la nostra independencia: el nostre producte interior brut (un  20%), la nostra aportació sense retorn a Espanya que uns xifren de 8 mil milions d'euros anuals i altres en setze mil (l'expoli que es diu també) és massa important perquè un país parasitari com Espanya se'n vulgui desprendre, una mamella així no es deixa anar de cap de les maneres.

No ens queda doncs més remei que continuar dins d'aquesta entel·lequia tan poc democràtica com és Espanya i sortir-nos-en de l'atzucac tant bé com puguem cada vegada que ens toqui negociar el peix i el cove, i, si us plau, que deixin de marejar la perdiu els Partits polítics prometent una autonomía fiscal o una independéncia que mai assolirem, que hi ha gent que s'ho creu i després la frustració serà mes gran. Malauradament porten ja massa frustració a l'esquena, i per més gent que es manifesti el dia 11, tot seguirà igual. Agradi o no, aquesta és la realitat i aquestes són les regles del joc, on sempre juguem a perdre."




MENYSPREU


No heu de tenir més enemics que aquells que siguin dignes d'odi, però no tingueu enemics dignes del menyspreu: heu d'estar orgullosos dels vostres enemics, deia Nietzsche, i aquest és crec el nostre error principal, que mensypreem l'enemic, però no l'odiem, i a la inversa succeeix el mateix. I així portem més de tres-cents anys de desgast, fins ara inùtil.

COM CREAR UNA CRISI ALIMENTARIA INTERNACIONAL


Aquest article publicat a Público val la pena llegir-lo. No és estrany per a mi que en haver reballat a una Farinera conec part dels tripijocs que fan aquests especuladors sense escrupuls amb les materias primeres i els mercats de futur agrícoles. No l'he traduit car és una mica llarg i millor deixar-lo en castellà per a una major comprensió....

Entre 2007 y 2008, los precios mundiales de los alimentos se dispararon. El número de personas viviendo en la extrema pobreza alcanzó los 150 millones. La ONU encargó a Oliver De Schutter una investigación sobre las causas de esta crisis alimentaria. La conclusión de su informe es estremecedora: potentes especuladores internacionales provocaron una enorme burbuja en el mercado mundial de alimentos.

En este post vamos a explorar la responsabilidad de algunas instituciones financieras en semejante catástrofe humanitaria. Veremos cómo Goldman Sachs jugó un papel central. Pero, antes de nada, necesito introducir un concepto importante: “los derivados financieros”.

¿Qué son los “derivados financieros”?

En las noticias sobre la crisis bancaria seguro que habéis escuchado el término “derivados financieros”. Pero, ¿qué es un “derivado financiero”? Vamos a verlo con un sencillo ejemplo.

Un ejemplo de “derivado financiero”

Imaginemos a un agricultor que produce trigo y a un panadero que necesita el trigo para hacer pan.

El precio del trigo fluctúa con el tiempo. Ni el agricultor sabe por cuánto podrá vender el trigo en el futuro, ni el panadero sabe cuánto le costará comprarlo. Por ejemplo, si dentro de una año hay una gran sequía, la cosecha será escasa y el precio del trigo aumentará.

La mayor preocupación del agricultor es que el precio del trigo baje. Imaginad que compra semillas y tractores calculando que podrá vender cada tonelada de trigo por 100 euros y unos meses después, cuando termina la cosecha, en el mercado sólo le pagan 5 euros. ¡Desastre!

Al contrario, lo que más preocupa al panadero es que el precio del trigo suba. Imaginad que invierte dinero en su panadería calculando que podrá comprar el trigo a 100 euros y unos meses después resulta que vale 200. ¡Desastre!

Como los riesgos del agricultor y del panadero son complementarios (el agricultor teme que baje el precio del trigo y el panadero teme que suba), ambos pueden protegerse firmando un contrato que diga:

“Yo (agricultor) me comprometo a venderte una tonelada de trigo por 100 euros dentro de 9 meses. Y tú (panadero) te comprometes a comprármelo.”

Este contrato es un ejemplo de derivado financiero. Un derivado es un instrumento cuyo valor depende del precio de un bien subyacente. En nuestro ejemplo, “el instrumento” es el contrato de compra-venta y el “bien subyacente” es el trigo.

Hasta aquí, los derivados financieros pueden ser muy beneficiosos para la economía: al disminuir los riesgos, panaderos y agricultores pueden invertir en sus negocios sin temer la bancarrota si un año llueve un poco más o menos de lo habitual.

Goldman Sachs y los grandes especuladores entran en escena

Sigamos con nuestro ejemplo donde teníamos panaderos y agricultores. Ahora introducimos unos participantes nuevos: los especuladores.

Al contrario que panaderos y agricultores, los especuladores ni producen trigo ni necesitan trigo. Sin embargo, en su justa medida, los especuladores benefician tanto a los panaderos como a los agricultores. Por ejemplo, imaginad que un agricultor produce 100 toneladas de trigo al año. Tendría que encontrar a muchos panaderos para vender la totalidad de su cosecha y firmar un contrato diferente con cada uno de ellos. Para el agricultor es más sencillo vender su trigo a un especulador, quién, a su vez, asume el riesgo de encontrar a los panaderos. Dicho en la jerga económica: “los especuladores proporcionan liquidez al mercado”.

La crisis alimentaria estalló cuando un “invento” de Goldman Sachs junto a un cambio legal en EEUU provocó que los grandes especuladores se convirtieran en los únicos jugadores relevantes en el mercado de alimentos.

Allá por los 90, los banqueros de Goldman Sachs se inventaron un derivado financiero sobre un índice que mezcla los precios de 24 materias primas, entre ellas, el café, el trigo, el maíz y la soja (“Goldman Sachs Commodity Index”). En 1999, la agencia norteamericana encargada de vigilar este tipo de productos financieros decidió desregularlos, permitiendo a los especuladores ciertas operaciones antes prohibidas (en particular, las llamadas “posiciones a largo”).

Goldman Sachs diseñó su derivado financiero para los inversores que buscaban “aparcar” su dinero. Los alimentos parecen la apuesta perfecta: las empresas tecnológicas pueden quebrar si la competencia inventa un producto mejor, pero la humanidad siempre necesitará comida. ¿Qué mejor lugar para invertir?

La desregulación provocó un enorme flujo de capital hacia los derivados sobre alimentos. Se calcula que entre 2000 y 2008, la inversión en estos productos financieros se multiplicó por 50. La consecuencia fue una tremenda burbuja: cuanta más demanda para derivados financieros sobre alimentos, más sube el precio futuro de los alimentos y cuanto más sube el precio futuro de los alimentos, más demanda para los derivados. La crisis financiera no ha frenado esta tendencia: los alimentos siguen siendo un “valor seguro” para los especuladores (ver esta gráfica).

Permitidme terminar con el esclarecedor testimonio ante el Senado estadounidense de Michael W. Masters, ex-manager de un hedge fund que especula en el mercado de los alimentos:

“En este mismo momento, hay cientos de miles de millones de dólares preparados para entrar en los mercados de las materias primas. Si no se toma una acción inmediata, los precios de la energía y los alimentos seguirán subiendo. Esto podría tener consecuencias catastróficas para millones de consumidores estadounidenses. Y podría significar, literalmente, la muerte por inanición de millones de personas en los países más pobres”.

Nota.- Si estáis interesados en este tema, os recomiendo: 1) El informe de Oliver de Schutter para la ONU, 2) Este artículo de Frederik Kaufman en Foreign Policy y 3) El testimonio completo de Michael W. Masters ante el senado norteamericano. Estàn en inglés pero se pueden traducir - vist a Público.es


RECESSIÓ O DEPRESSIÓ



Ronald Reagan, que era més llest que intel·ligent, va dir en una ocasió que "recessió és quan el teu veí es queda sense feina i depressió quan la perds tu".

ANGLICISMES A LA FÓRMULA 1


Tant que és pretén protegir la llengua i en l'esport, sobretot en les retransmisions de la Fórmula 1, s'empren molts anglicismes totalment innecessaris:

Es parla dels "slick", quan en el nostre idioma el correcte seria parlar dels "pneumàtics llisos", pensats per rodar sobre un paviment sec, i dels "full wet", que serien els "pneumàtics de pluja", adequats per pluja extrema per tenir dibuix a la banda de rodament. Sobre aquest assumpte, s'adverteix també que en els països hispanoparlants d'Amèrica no es coneix el significat de pneumàtics com a Espanya, ja que allà es fa servir la denominació "llantes".

En la jornada de classificació, prèvia a la cursa, tots els pilots lluiten per obtenir el millor temps i si pot ser aconseguir la "pole position", que en català es coneix com la "primera posició" de la graella de sortida.

Abans del començament de cada gran premi els pilots comproven l'estat del seu vehicle a la "warm up lap", que no és més que la "volta d'escalfament".

Sobre el desenvolupament de la carrera, el "safety car", que és el cotxe que va davant dels pilots en la volta de reconeixement o quan la carrera s'atura per algun accident, es diu "cotxe de seguretat".

El "pit lane", que es refereix al carril paral·lel al circuit pel qual els vehicles circulen quan entren i surten dels garatges es coneix en espanyol com "carrer de garatges".

"Stop and go" és una penalització que consisteix que el pilot ha d'anar al seu garatge, parar deu segons i continuar la carrera, a diferència de "drive-through", que l'obliga a passar pel carrer de garatges sense aturar-se. 

Els "boxes" són els "garatges" de cada equip on es preparen i revisen els vehicles i darrere d'ells hi ha les "autocaravanes", en lloc de "motorhome", de les escuderies.

A més, durant tota la cursa els pilots estan en comunicació amb el cap dels seus equip mitjançant la "team ràdio", és a dir, per la "ràdio de l'equip" o simplement per la "ràdio".

La tasca impagable que va fer en les retransmisions del fútbol Joaquin Maria Puyal, catalanitzan-les, l'hauria de seguir algun deixeble seu a la Fórmula 1.

'SI': LA TORNA INÙTIL


"El secretari general de Solidaritat per la Independència, Uriel Bertran, critica el president de la Generalitat, Artur Mas, i l'ha acusat de "vendre Catalunya a Espanya pels cinc mil milions d'euros del fons de liquiditat". En declaracions a l'espai "L'entrevista" de Catalunya Informació, Bertran ha retret a Mas que no avanci cap a "un procés d'independència que ens permetria recuperar tot allò que Espanya ens roba i la sobirania política". El dirigent de Solidaritat també ha carregat contra el president de la Generalitat perquè no liderarà la manifestació de la Diada. Tot i això, Solidaritat espera que la manifestació de l'Onze de Setembre sigui la primera gran eclosió de l'independentisme al carrer."

SI, no és gran cosa més que la torna de la que ens en parlaven els Joglars. No és ni puta i amb prou feines arriba a ramoneta, simplement és una mosqueta collonera que no duu enlloc, no porta enlloc i ni tan sols toca les pilotetes. És un partidet creat per satisfer algun que altre ego provincià del que en viuen o malviuen tres o quatre arreplegats i algún despenjat del sistema, i amb aquests partidets la independència no va enlloc. Malgrat el seu teòric i suposat patriotisme, la gent de SI ,a la indepèndencia li fan més mal que bé.  Carretero com Sartre, no deixa de ser un equivocat teòric de la feina, però l'Uriel o López Tena són poca cosa més que arribistes políticis i això els fa relativament perillosos per la seva exacerbada demagogia, però alhora els desactiva políticament davant de qualsevol ment una mica lùcida, i els transforma a mig termini en ens inùtils que és pel que han estat creats, nomès que ells no ho saben.
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
B L O C S
COMENTARIS
-