El matí és radiant, ja des de primera hora que el cel s'ha quedat d'un blau netíssim i el sol escalfa de valent. Les ventades del dia abans han deixat el paisatge net i descontaminat, les muntanyes semblen retallades de nítides que es veuen.
Surto a caminar Carretera de Prats avall cap al centre. En arribar a la plaça Marcet em trobo la boira, no és molt espesa ni tampoc frequent en aquesta época ni en aquesta zona de la ciutat, però hi ha boira.
Que estrany, - em dic - .
Mentre continúo caminant se m'acosta una figura que reconec però que no hauria d'estar acostant-se cap a mi.Du el seu vestit beige, camisa blanca, corbata i ben enclenxinat com en ell és habitual.
Que estrany, - em dic - .
Mentre continúo caminant se m'acosta una figura que reconec però que no hauria d'estar acostant-se cap a mi.Du el seu vestit beige, camisa blanca, corbata i ben enclenxinat com en ell és habitual.
Quan arriba davant meu, astorat l'increpo.
- Tu no pots estar aquí, estàs mort, et varen enterrar fa quinze dies....
- Somriu, amb el seu somriure de sempre, franc i un xic burleta.
- Ja ho sé que estic mort, i tu tambè ho estàs, he vingut a buscarte.
Que? balbucejo sorprès.
Que he vingut a buscarte.
Anem, tindrem molt de temps per xerrar de literatura, tot el temps del món.
Y esto algún día nos pasará, no te quepa duda.
ResponEliminatant de bó fos d'aquesta manera Miquel, però és molt més vulgar i sòrdid.
ResponEliminaLa muerte es el ultimo acto de la vida... (filosofo estoy, oye).
ResponElimina