És divendres 8 d'agost del 2015. No sé perquè escric aquest comentari al bloc. Fa dies que no rebo a penes comentaris, de fet, ahir i avui ja no n'he rebut cap. Malgrat això, continuaré narrant la successió dels fets fins on sé...

Els hospitals de campanya instal·ats als camps de futbol de la ciutat estàn saturats, i ja ni tan sols es poden enterrar els morts, que els cremen apilats com si fossin runa. S'han habilitat altres descampats per acollir improvisadament els infectats. No sé si són certes les xifres que donen per la radio o la televisió (les poques que emeten), diria que per no alarmar encara més a la població, però la xifra de baixes entre que donen em sembla que no s'ajusta a la realitat, i diria que són moltes més, almenys a Sabadell.

Pel carrer no volta ningú, de tant en tant passa algun cotxe o algun vianant al que tant se li deu fotre tot, i deu pensar que quan més aviat s'acabi tot millor per a ell. Fa ja dies que ni tan sols se sent cap ambulància, i a casa estem acabant el menjar i l'aigua.  Tampoc sé per quan de temps tindrem aigua corrent i llum, així com internet. La llum se'n va sovint, però de moment al cap d'una estona torna.

No estic espantat, la sensació més aviat és de resignació. Tot s'ha ensorrat i l'epidèmia del virus filoviral, amb precisió militar ha fet la seva tasca d'anorreament. De fet, a casa no sabem que fer, quan sens acabi el menjar haurem de sortir a buscar-ne i no se si en trobarem, atès està tot arrasat per la gent previsora que va carregar de menjar i beguda quan encara s'hi era a temps.

Sortir de casa, es un greu risc de contaminar-se, però d'aci a tres o quatre dies no tindrem més remei que fer-ho. Morir per morir, que més dona, i potser quan més aviat millor, seguir, amb el panorama que hi ha no té cap sentit.
Aquest és, llevat que canvií la situació, el meu darrer escrit, un escrit que ni tan sols sé si algú el llegirà, però quedarà almenys com a testimoni dels fets, juntament amb els anteriors, de com l'epidèmia d'ébola s'ha endut per davant tota una civilització. Ja deia el Conseller que no ens preocupèssim, que tot estava controlat, oi tant, ell va ser dels primers de caure, al peu del canó, aixó si.

Sort pels qui quedeu per explicar-ho, jo no crec ho pugui fer.