Després d'adreçar-me a la Consellera Tura primer, al Conseller Joan Saura després, a Felip 'Tacatún' Puig més tard, sense que em fessin ni putu cas, ho vaig fer al Conseller Ramón Espadaler, que tampoc em va fer cas. Faig l'ùltim intent directament al President Mas a veure si ell m'escolta, car la meva proposta - que pot semblar agosarada - és possiblement la més plausible i definitiva per a solucionar el nostre problema com a país. 
A més, hi ha una raó crucial per que em faci cas i activi aquest pla B, amb el que ha passat últimament, el seu pare i mentor polític, li ho agrairà i molt.

TO BE OR NOT TO BE, EL PLA 'B'

Se sol dir que a vegades els arbres no et deixen veure el bosc, o que la problemàtica diària dels esdeveniments que s’acumulen no et donen la perspectiva idònia per contemplar la situació des de la alçada suficient com per visualitzar tot el paisatge i prendre la decisió correcte. O també que cal separar el que es important del que es anecdòtic. O que “ancha es castilla” o que bonic que és l’Empordà. Tota aquesta prèvia aparentment absurda te a veure en el fet que preocupat com estic amb l'1'58%, l'asfixia, el sumsum i el corda, m'ha donat per rumiar, i he arribat a l’estat de karma que m’ha permès trobar la solució a tots els problemes dels nostre petit país. La solució definitita, el ser o no ser, tot sent pel que pugi ser.

Anem per pams: Tenim un problema que es diu Espanya, i tenim una solució que es diu Independència (diuen que cada vegada la vol més gent), i tenim una Itaca que es diu Andorra. Doncs ja està. Sembla mentida, tan senzill que és i que no hi hàgim caigut abans. Haig de parlar amb Espadaler. Perdó: el molt Honorable Conseller Espadaler, car ja que aquest senyor farà a aquest país el favor més gran que mai ningú (ni en Jordi Pujol ha fet mai res així a casa nostra), se l’ha de tractar amb el degut respecte. 
El pla és molt senzill. S’agafa una patrulla de mossos d’esquadra, millor mosses, que els mossos encara la cagarien. Es camufla el Seat Toledo i se l’envia a Andorra amb les mosses de paisà. Un cop travessada la frontera tinc una amiga a Andorra la Vella que els hi deixarà un local de confiança on descamuflar el Seat Toledo i descamuflar-se elles també. A partir d’aquí el pla és fàcil: amb el cotxe i uniformes prèviament identificats, es va fins l’avinguda de Meritxell cap on hi ha el comú, baixen les mosses i amb cura, sense ferir a ningú tiren dos o tres trets a l’aire per cridar l’atenció. El Cap del Govern Andorrà o algun dels seus legals representats traurà el cap per la finestra a veure que carall passa, moment en que les mosses, aprofitaràn per declarar la guerra a Andorra en nom del Govern de la Generalitat del molt Honorable D.Artur Mas i Gavarró, i a l’acte, per rendir-se.
Hi es clar, com som nosaltres qui haurem declarat la guerra i alhora ens haurem rendit, el Govern Andorrà mal que li pesi no tindrà més remei que annexionar-se Catalunya. Per tant d’aquesta manera tan simple deixarem de ser Espanyols per transformar - nos gràcies a la meva - modèstia a part – brillant idea, en ciutadans Andorrans, o Catandorrans.
Vol dir doncs que a partir d’ací, podrem tenir el tabac, el sucre, la mantega, el formatge i la xocolata més barats, dur la nostra bandera a la matrícula del cotxe, evitar les manifestacions del PP al nostre país, i encarregar un nou himne a Luis Aguilé. No descartaria una tornada a la vida política d’en Jordi Pujol, o del mateix Pallarols, i de passada ja que som a Andorra, poder per fi, parlar en portuguès.

Espero que el Sr. Mas faci cas del meu consell, que pensi que es tracta d’una qüestió d’Estat, de supervivència d'Estat. Per si de cas, a partir d’ara estaré pendent dels informatius de TV3, Catalunya Radio, Intereconomía, o potser millor RAC 1. Ara, si us plau, si de cas que esperi a primers de setembre, que aquests dies estem de vacances.

Visca CATANDORRA LLIURE!