BOSCOVICH



Un tema de ciència-ficció: si els relativistes estan en el cert, si vivim en un Univers de quatre dimensions, i si fóssim capaços d'adonar-nos d'això, el que anomenem sentit comú saltaria fet trossos. Els autors d'obres d'anticipació s’esforcen en pensar en termes d’espai temps. Iguals esforços fan els fisics matemàtics, en un pla d'investigació més pur i amb un llenguatge teòric. 
Però l'home, és capaç de pensar en quatre dimensions? Per a això necessitaria estructures mentals diferents. Estaran reservades aquestes estructures a l'home de després de l'home, en ser de la pròxima mutació? I aquest home de després de l'home, està ja entre nosaltres? Els novel·listes de l'imaginari així l'han afirmat. Però ni Van Vogt, al seu bonic llibre fantàstic sobre els Slans, ni Sturgeon en la seva descripció dels més que húmans s’han agosarat a imaginar un personatge tan fabulós com Roger Boscovich. Ésser mutant? Viatger del Temps? Extraterrestre disfressat amb l'aparença del serbi misteriós?
.
Boscovich va néixer el 1711, a Dubrovnik: almenys això va ser el que va declarar, quan tenia catorze anys, en matricular-se com a alumne lliure en el col·legi dels jesuïtes de Roma. Allà va estudiar matemàtiques, astronomia i teologia. El 1728, en acabar el seu noviciat, ingressa en l'Ordre dels jesuïtes. El 1736, va publicar una comunicació sobre les taques solars. El 1740, ensenya matemàtiques en el Collegium Romanum, i després és nomenat conseller científic del Papat. Crea un observatori, inicia la dessecació dels pantans pontins, repara la cúpula de San Pere, mesura el meridià entre Roma i Rímini, sobre dos graus de latitud. Després explora diverses regions d'Europa i d'Àsia i realitza excavacions als mateixos llocs en els quals, més tard, Schliemann descobrirà Troia. El 26 de juny de 1760 és nomenat membre de la Reial Societat d'Anglaterra, i en tal ocasió publica un llarg poema en llatí sobre les aparences visibles del Sol i de la Lluna, del qual diuen els seus contemporanis: «És Newton amb el verb de Virgili.»

El reben els més grans erudits de l'època i sosté una important correspondència amb el doctor Johnson i amb Voltaire en particular. El 1763 li ofereixen la nacionalitat francesa. Assumeix la direcció del departament d'instruments d'òptica de la Marina Real, a París, on viurà fins a 1783. Lalande li considera el més gran savi del seu temps. D'Alembert i Laplace s'espanten de les seves idees avançades. El 1785 es retira Bassano i es consagra a la impressió de les seves obres completes. Mor a Milà el 1787.


Molt recentment, a impulsos del Govern iugoslau, s'ha tornat a examinar l'obra de Boscovich, i principalment la seva Teoria de la filosofia natural,1 editada a Viena, el 1758. La sorpresa ha estat majúscula. Alian Lindsay Mackay, en comentar aquesta obra en un article del New Scientist, del 6 de març de 1958, estima que es tracta d'un esperit del segle XX que es va veure obligat a viure i a treballar en el XVIII.


1. Theoria philosophiae naturalis redacta ad unicam legem virium in natura existentium.


Pel que sembla, Boscovich s'havia anticipat no solament a la ciència del seu temps, sinó també a la nostra pròpia ciència. Proposava una teoria unitària de l'Univers, una equació general i única que regeix la mecànica, la física, la química, la biologia i fins i tot la psicologia. Segons la seva teoria, la matèria, l'espai i el temps no són divisibles fins a l'infinit, sinó que estan composts de punts: de grans. Això recorda els recents treballs de Jean Charon i d'Heisenberg, als que Boscovich sembla superar. Aconsegueix donar compte tant de la llum com del magnetisme, de l'electricitat i de tots els fenòmens de la química, coneguts en el seu temps, descoberts després o per descobrir. En ell trobem els quanta, la mecànica ondulatòria, l'àtom constituït per nucleons. 


L'historiador de la ciència L. L. Whyte assegura que Boscovich porta almenys dos-cents anys d'avenç a la seva època, i que no se'l podrà comprendre realment fins que a la fi s'aconsegueixi realitzar la unió de la relativitat i la física dels quanta. Es calculaba que el 1987, en celebrar-se el segon centenari de la seva mort, la seva obra serà probablement apreciada en seu just valor.

Encara no s'ha pretès donar cap explicació d'aquest cas prodigiós. Actualment circulen dues edicions completes de les seves obres, una en serbi i una altra en anglès. En la correspondència ja publicada (col·lecció Bestermann) entre Boscovich i Voltaire, trobem, entre altres idees modernes:


- La creació d'un any geofísic internacional.
- La transmissió del paludisme pels mosquits.
- Les aplicacions possibles del cautxú (idea posada en pràctica per La Condamine, jesuïta amic de Boscovich).
- L'existència de planetes al voltant d'estrelles diferents al nostre Sol.
- La impossibilitat de localitzar el psiquisme en una regió determinada del cos.
- La conservació del «gra de quantitat» de moviment al món: és la constant de Planck, anunciada el 1958.


Boscovich atribueix una importància considerable a l'alquímia i dóna traduccions clares i científiques del llenguatge alquimista. Per a ell, per exemple, els quatre elements, Terra, Aigua, Foc i Aire només es distingien per la disposició particular de les partícules sense massa ni pes que els constitueixen, la qual cosa coincideix amb la investigació d'avantguarda sobre l'equació universal.


Una altra cosa no menys al·lucinant de Boscovich és el seu estudi sobre els accidents de la Naturalesa. En ell trobem ja la mecànica estadística del savi americà Willard Gibbs, proposada a finals del segle XIX i no admesa fins al XX. També descobrim una explicació moderna de la radioactivitat (perfectament desconeguda el segle XVII) per una sèrie d’excepcions a les lleis naturals: el que nosaltres diem «penetracions estadístiques a les barreres de potencial».


Per què aquesta obra extraordinària no va influir en el pensament modern? Perquè els filòsofs i savis alemanys que van dominar en el camp de la investigació fins a la guerra de 1914-1918, eren partidaris de les estructures contínues, mentre que els conceptes de Boscovich es fundaven essencialment en la idea de discontinuïtat. Perquè els estudis en biblioteques i els treballs històrics sobre Boscovich, el gran viatger d'obra dispersa, i els orígens de la qual se situen en un país contínuament agitat, no van poder emprendre's sistemàticament fins i tot molt tard. Quan s'hagi pogut reunir la totalitat dels seus escrits, quan els testimonis dels seus contemporanis hagin estat trobats i classificat, quina figura estranya, inquietant i emocionant apareixerà davant de nosaltres!

2 comentaris:

  1. Me enteré de él en la facultad de Teología, había el de Metafísica (no lo pongo por aquí porque no quiero molestar al hombre) que siempre lo tenía en boca. decía que era uno de los personajes más importantes de su siglo.
    Salut

    ResponElimina
  2. diria que va neixer abans d'hora, i potser encara no se l'ha valorat com es mereix.

    ResponElimina