CONSULTA OBLIGADA


Ya sé que n'estem fins als collons de tots nosaltres amb el procés i le seves derivades, però aquest article és una reflexió purament técnica sobre la querella per rebel·lió, i els dubtes que li genera a Javier Pérez Royo.

 "La querella per rebel·lió contra Oriol Junqueras i altres polítics nacionalistes està vinculada a la convocatòria i celebració del referèndum de l'1-0 de 2017 tot i la prohibició expressa del Tribunal Constitucional. Sense aquesta convocatòria i celebració no hagués estat activada cap querella. La convocatòria i celebració del referèndum és, doncs, el pressupost fàctic al qual es lliga la querella.
Vaig a deixar de banda que es puguin considerar com a constitutius de la violència prevista en el tipus penal de la rebel·lió dels incidents de violència que es van produir amb ocasió de la convocatòria i celebració d'aquest atípic referèndum. Sé que és molt dir deixar-ho de banda, però vaig a fer-ho, perquè vull centrar-me en un punt que, en cap cas, pot deixar-se de banda, que és el de l'òrgan constitucional-estatutari que va decidir la convocatòria del referèndum.
Perquè aquest és un punt en el qual no hi ha dubte de què és el que va passar. El referèndum de l'1-0 el va convocar el Govern, mitjançant el Decret 139/2017, en execució de la Llei 19/2017. Es tracta d'un Decret estrany, ja que es deixa constància de manera expressa que s'aprova "a proposta de tots els membres del Govern" i és signat per tots ells. La signatura de Carles Puigdemont figura com la primera, però equiparada a la dels altres membres del Govern. Sembla clar que, amb aquesta litúrgia, es volia transmetre una imatge d'unitat sense fissures en la presa de la decisió.
Políticament sembla clar que es pretén transmetre la imatge que tots els membres del Govern són responsables per igual del Decret de convocatòria. Però ¿és jurídicament possible aquesta igualtat entre tots ells? Pot mitjançant la signatura d'un decret alterar-se la relació jeràrquica que s'estableix a la Constitució i l'Estatut d'Autonomia entre el president i els consellers?
És obvi que no. La projecció que fa del principi de legitimació democràtica tant la Constitució com l'Estatut en la formació del Govern diferència essencialment al president dels altres membres del Govern. I aquesta diferència essencial condiciona l'exigència de responsabilitat penal al president i als altres membres del Govern per un acte que només pot ser qualificat com a acte del Govern, com va ser el Decret de convocatòria del referèndum de l'1-0.
La projecció del principi de legitimitat democràtica en la formació del Govern imposa necessàriament plantejar-se i tenir una resposta per al següent interrogant: ¿Es pot obrir judici contra els consellers sense fer-ho contra el president? Aquesta és la incògnita de naturalesa constitucional / estatutària que ha de ser aclarida per poder fer-ho.
Al meu entendre, sense acusació contra el president no es pot acusar els consellers per res relacionat amb la convocatòria i celebració del referèndum de l'1-0. No solament pel delicte de rebel·lió, sinó per cap altre. L'obertura d'un judici penal com a conseqüència de la convocatòria i celebració d'un referèndum com el del 1-0 exigeix ​​inexcusablement que Carles Puigdemont figuri entre els acusats. A partir de l'acusació contra ell, es pot acusar als altres. Però sense acusació contra ell, no es pot. El Codi Penal i la Llei d'enjudiciament criminal han de ser interpretades de conformitat amb la Constitució i l'Estatut, sense que es pugui fer abstracció d'aquestes últimes normes. L'acusació contra Carles Puigdemont és el pressupost constitucional/estatutari per a l'exercici de l'acció penal contra els consellers pel 1-0.
Aquesta absència del pressupost constitucional i estatutari per a l'obertura del judici al Tribunal Suprem hauria de ser elevada al Tribunal Constitucional, mitjançant la interposició d'un recurs d'empara contra la sentència del Tribunal Suprem, per tal que el Tribunal Constitucional decidís sobre ella. Aquest és el moment processal oportú en el que hauria de fer-se, ja que és la possibilitat mateixa que es pugui obrir el judici el que s'ha de dilucidar.
L'especial transcendència constitucional del recurs salta a la vista i la necessitat que el Tribunal Constitucional aclareixi la incògnita abans del judici també. Al meu entendre, a més dels advocats dels consellers, la mateixa Fiscalia hauria d'anar al Tribunal Constitucional perquè no hi hagués el més mínim dubte sobre la constitucionalitat de l'obertura d'un procés d'aquesta rellevància. - Javier Pérez Royo - eldiario.es"

*

LA PROPAGANDA DE MASSES


Una barreja de credulitat i de cinisme era característica destacada de la mentalitat del populatxo abans de convertir-se en fenomen quotidià de les masses. En un món sempre canviant i incomprensible, les masses van aconseguir un punt en el qual, al mateix temps, creien en tot i no creien en res. Pensaven que tot era possible i que res era cert. En si mateixa, la barreja resultava prou notable perquè significava el final de la il·lusió que la credulitat fos una debilitat d'ànimes primitives que res sospitaven, i el cinisme, el vici de ments superiors i refinades.
La propaganda de masses va descobrir que la seva audiència estava disposada al mateix temps a creure el pitjor, per absurd que fos, i que no es resistia especialment a ser enganyada, ja que, d'altra banda, sostenia que qualsevol declaració era una mentida. Els caps totalitaris de masses van basar la seva propaganda a la correcta suposició psicològica que, sota aquestes condicions, un podia fer un dia creure a la gent les més fantàstiques declaracions i confiar que, si l'endemà rebia la prova irrefutable de la seva falsedat, aquesta mateixa gent es refugiaria en el cinisme. En lloc d'eliminar als líders que l'havien mentit, asseguraria que sempre havia cregut que tal declaració era una mentida, i admiraria als líders per la seva superior habilitat tàctica.

Hannah Arendt - "Los orígenes del totalitarismo" (1951) 

*

PRESÓ SENSE SENTENCIA, UNA EXCEPCIONALITAT?



Prisión sin sentencia, pena anticipada. ¿Una excepcionalidad?

Hace un año que se decretaron las primeras prisiones provisionales para diferentes miembros de entidades sociales y el gobierno de Catalunya y la presidenta del Parlament. Muchos días, muchas horas en cautividad, sin haber sido condenados, sin haber sido juzgados, sin haber sido oídos por la autoridad judicial respecto al fondo del asunto. Claro está que hemos tenido diferentes oportunidades de comparecer ante el juez instructor, o incluso ante la sala de apelaciones del Tribunal Supremo, pero solamente para discutir las peticiones de libertad, la improcedencia del mantenimiento de la situación de prisión provisional, nunca entrando en el fondo del asunto ni en la defensa de nuestros actos ni en la demostración de la inexistencia de delitos.
Desde el pleno convencimiento de nuestra inocencia, de que no hubo actos violentos, de la legitimidad de nuestra actuación política y de la defensa de unas ideas por las vías democráticas y pacíficas, decimos que se nos está sometiendo a una pena de prisión sin sentencia generando una vulneración de la presunción de inocencia.
Más allá de los perjuicios personales que esta situación provoca, más allá del sufrimiento de familiares, –la pérdida del vínculo con hijos menores y padres–, el sometimiento a esta pena anticipada, excepcional y desproporcionada, supone un quebranto del sistema de garantías judiciales, que obviamente no sólo nos afecta a los investigados en la causa especial del Tribunal Supremo, sino que afecta a más de 7.000 personas en el estado español, que están en idéntica situación. Una medida que se había concebido como excepcional, afecta a un porcentaje muy elevado de los 60.000 presos que hay en el estado.
Algunos de nosotros hemos estado en módulos de preventivos. Hemos compartido cautiverio con decenas de personas esperando hasta cuatro años a ser juzgados. Hemos sido testigos directos de anticipos de penas, sin juicio, a través de la prisión preventiva, del almacenamiento literal, de seres humanos fruto del colapso de la justicia y de un funcionamiento muy deficiente que acaba conculcando el derecho básico a la libertad, a la presunción de inocencia o a la tutela judicial efectiva. Una vergüenza que tendría que interpelar al conjunto de ciudadanos.
El margen de discrecionalidad de que disponen los jueces de instrucción para decretar el ingreso en prisión, o para resolver las peticiones de libertad, es altísimo. Este margen de discrecionalidad, la inexistencia de una normativa que regule los supuestos y establezca unos determinados requisitos reglados, choca frontalmente con la protección del derecho fundamental a la libertad, pilar de cualquier democracia avanzada.
Recordemos que la medida de prisión provisional sólo puede acordarse cuando resulte objetivamente necesaria y no existan otras medidas menos gravosas para el derecho a la libertad a través de las cuales puedan alcanzarse los mismos fines que con la prisión provisional.
Y la pregunta es la siguiente: ¿Si, tal y como se expresa en los distintos autos del Tribunal Supremo, se cree que existe un riesgo de fuga (riesgo que cuesta apreciar por el comportamiento de los que estamos ingresados en prisión, que hemos acudido puntualmente y rigurosamente a todas las citas judiciales), no existen en pleno siglo XXI medidas para garantizar la eliminación de este riesgo? La respuesta es clara. Sí existen.
Por lo que se refiere a la reiteración delictiva, uno de los motivos señalados por el juez Llarena para justificar la permanencia en prisión, son nuestras ideas soberanistas, una ideología que coexiste "en un contexto político en el que no hay certeza de que haya desaparecido la intención de alcanzar la independencia de Catalunya".  Es decir, que estamos en prisión provisional por nuestras ideas políticas, por no renunciar al derecho a la autodeterminación de Catalunya.
Privando a los presos preventivos de libertad se limita también nuestros instrumentos y mecanismos de defensa. No sólo porque los meses acumulados hacen mella en nuestros cuerpos y en nuestra mente, sino porque desequilibran las fuerzas. Las acusaciones (Fiscalía, VOX y Abogacía del Estado) habrán preparado el juicio en condiciones muy distintas a las nuestras, sin limitación de tiempo, sin limitación de instrumentos, sin limitaciones técnicas. Esto supone un quebranto al principio de igualdad.
Por lo tanto, una decisión discrecional de un magistrado instructor afecta directamente, a primera vista, a cuatro derechos fundamentales: a la libertad, a la presunción de inocencia, a la igualdad y al derecho a un juicio con todas las garantías. Cuando la excepcionalidad se convierte en habitual, el uso de la prisión provisional se transforma en abuso.
Mientras no se afronte una nueva regulación, un cambio profundo en la concepción de esta medida privativa de libertad, continuaremos demostrando, siempre que tengamos oportunidad, que existen personas inocentes en prisión, que no estamos conformes con esta pena anticipada a la que se nos está sometiendo y, por último, evidenciaremos, al final, el fracaso del sistema cuando recaiga una sentencia absolutoria. Seguro que esto no compensará el daño sufrido, pero es probable que sirva para evitar situaciones semejantes en el futuro. - eldiario.es

Mientras no se afronte un cambio profundo en la prisión provisional continuaremos demostrando que existen personas inocentes en prisión"











Article publicat per el diario.es , de Jordi Sànchez / Joaquim Forn / Jordi Turull / Josep Rull - Prisión de Lledoners, 21 de octubre de 2018 - foto: sede del Tribunal Supremo en Madrid.

*

'DESGRACIADAMENT'


De vegades una simple lletra, un article pot canviar el significat de les paraules. Si dius cop d'Estat, estàs dient enderrocament d'un govern i presa del poder per la força. Si dius cop a l'Estat estàs parlant d'una altra cosa. Per exemple, i que ningú s'ofengui, de la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Doncs bé, la dreta espanyola va incorporar al seu discurs el conflicte català com un cop d'Estat. L'última i sonora vegada va ser aquest dimecres, quan Pablo Casado va acusar Pedro Sánchez de ser "partícip i responsable del cop d'Estat que s'està perpetrant a Espanya". I ahir mateix el seu company Javier Maroto va dir a la Ser que "els cops d'Estat no es donen ara amb tancs, "desgraciadament", sinó en els parlaments". I em sembla molt preocupant el "desgraciadament" en aquesta declaració, es diria que el Sr. Maroto enyora els tancs i tot el que representen, o possiblement l'ha traït el subconscient i enyora els tancs, els soldats i tota la parafernàlia colpista de 1936. 

*

PERQUÈ ELS NENS I JOVES PARLEN EN CASTELLÀ?


Ara que es torna a remenar el tema bilingüisme en l'ensenyament i el fet de deixar de considerar el català com a única llengua vehicular, sento dir tantes bajanades als quatre toca pilotes de sempre, voldria fer una reflexió el més seriosa i acurada possible sobre per què la mainada i la gent jove a casa nostra, al pati de l'escola i al carrer, cada vegada fan servir més el castellà com a llengua primera per comunicar-se.
No és perquè fa més modern, no és ni molt menys aquesta la causa. Però aquest fenomen que no és pas nou, encara no he trobat ningú que sigui capaç de donar-me una explicació raonable sobre les causes que motiven el mateix, i ja recordo n'havien parlat en tertúlies de Catradio quan encara hi havia l'Antoni Bassas.
Per si pot servir d'alguna cosa explicaré la meva experiència personal amb "X": "X" parla català i castellà, i amb el seu company ho fan en castellà, ambdós són nascuts aquí, ella de pares catalans i ell de pares malaguenys. Ambdós són joves (vint i pocs) i no han acabat l'ESO, treballen i viuen junts, mentre, esperen una criatura d’ací a pocs mesos.
En diverses ocasions li he preguntat a "X" perquè parla en castellà amb el seu company i amb els seus amics. Resposta - perquè tots ells són castellans i a més a més ens és més fàcil fer-ho en castellà. I a partir d’aquí, a banda de parlar amb "X" ho he fet amb d'altres i n'he parlat amb més gent i no aconsegueixes treure'n l'aigua clara.
No es una cosa elitista (ni tan sols saben el significat de la paraula), ni perquè estigui de moda, ni per tocar els bemolls, simplement és un fet que es produeix de forma natural sense que ningú l'hagi forçat o atiat.
Tot és molt més senzill, i podria tenir potser l'origen o ser-ne una de les causes que aquesta mainada no són pas de TV3, malgrat ser socis del club Super3. La gran majoria, no els hi busqueu a "la Teva", els trobareu a Tele5 o Antena 3 o directament a través del mòbil o la tablet, i potser per aquí, en una generació de massiva cultura televisiva i nul·la literària podríem començar a estirar del fil de perquè parlen entre ells en castellà, i amb el mòbil amb k i sense vocals.
És aquest un fenomen que s'ha generat de manera espontània i que sembla continuarà la seva extensió sense que es pugui aturar i afecta sobretot de trenta anys cap enrere, i és feina pels sociòlegs esbrinar el perquè. 
El que si és clar i palès, digui el que digui la senyora Arrimadas o Garcia Albiol, a Catalunya, tots els nenes parlen i escriuen en castellà, però no tots parlen ni escriuen en català.

En LLuís Bosch, al seu bloc fa un retrat clavat de la situació i del perquè de tot plegat:

1.- En Cataluña hay zonas (área metropolitana de Barcelona, con más de 5 millones de habitantes -la precisión demográfica es mía) en donde la lengua mayoritaria es la castellana, y quizás se debería tratar como se tratan las lengua maternas en el mundo civilizado. Se entiende que se les debería prestar más y mejor atención, ya que el buen dominio de la lengua materna es importante en el desarrollo de la competencia comunicativa del alumno.
2.- En Cataluña hay zonas en donde presencia social del castellano es muy baja (las comarcas del interior, con menos de 2 millones de personas), y quizás se debería reforzar el conocimiento de esta lengua. 

*

ETARRA, BOLIVARIÀ I COLPISTA

Quan el llançament de paraules gruixudes deixa la política en els ossos (i no d'oliva) - Jesús Cintora - eldiario.es


Hi va haver un temps en què tot el dolent per a la dreta era "etarra". Zapatero era ETA, venia Espanya als terroristes, els lliurava Navarra i traïa la memòria de les víctimes. Després, va arribar l'amenaça bolivariana. Podem portava el chavisme, manaria Maduro i seríem un satèl·lit de Veneçuela. Ara, en aquesta tardor-hivern, es porta el colpisme. Als etarres i els bolivarians se'ls han unit els colpistes. Si faltava alguna cosa per crear alarma a la població, vivim un cop d'Estat.
És tan estrambòtic com irresponsable. Pablo Casado anuncia des de la seu de la sobirania nacional que assistim a "un cop d'Estat que s'està perpetrant ara mateix a Espanya". Així, sense tremolar-els folis del màster, el líder del PP assegura que el president del Govern, Pedro Sánchez, "és partícip" d'aquest colpisme. Mentrestant, Pablo Iglesias "està negociant el projecte d'investidura, que és que Catalunya sigui independent". Casat ho ha dit amb tanta desimboltura com quan ens animava a exclamar pels carrers Visca el rei!
Imaginem l'alarmisme amb què es prenen aquests esdeveniments les potències internacionals. Si el líder del PP anuncia que a Espanya s'està perpetrant un cop, veiem a Merkel mobilitzant les tropes i a la resta de peixos grossos europeus prendre's les paraules de Casado tan seriosament com quan va a explicar-los que Espanya viu un desastre. Sens dubte, tot són gestos de gran patriota. El risc és el d'aquell pastoret mentider del conte: quan realment vulgui denunciar alguna cosa real, pot ser que ja no el creguin.
Arribats a aquest punt, amb Sánchez com a president colpista, Iglesias negociant la secessió de Catalunya i Otegi, al costat de Zapatero, tornant pels seus furs, la solució és Aznar. Pablo Casado insisteix mostrar-nos a José María com el model a seguir. Per ser l'autor del miracle econòmic, mentre envien a Rodrigo Rato a la presó, i per teixir aliances del "centredreta guanyador", elogiant al líder dels ultres de Vox com "un noi ple de qualitats". Això és el que, en un altre temps, Aznar deia "el gir al centre".
Un cop, però a la taula, és el que dóna el sistema quan paralitza decisions judicials que perjudiquen a la banca. Un cop, d'ignomínia, és el que passa amb l'Aràbia Saudita, quan els periodistes són esquarterats i segueixen morint civils amb venda d'armes còmplice. I un cop, d'Estat, és el que va donar Franco, que segueix enaltit a Espanya, amb la simpatia o les mitges tintes d'uns quants afligits per la moció de censura.
De Pablo Casado s'esperava més. No hi ha regeneració al PP, si la resposta a la sentència de Gürtel segueix sent que el judici no va ser imparcial, que els tenien mania i que Aznar és un líder a seguir. En aquesta setmana amb ordre de presó per a Rato i amb Ignacio González tornant a cobrar un sou públic, falten algunes disculpes per demanar i bastants milions per localitzar. Si la resposta segueix sent el d'etarres, bolivarians i colpistes, el nivell és de 'caca, culo, pedo, pis'. I ja fa pudor.

*

MATAR AL CRÍTIC MOLEST


L'any passat 81 reporter@s van perdre la vida en països com Mèxic, l'Afganistan, l'Iraq o Síria, on els càrtels de la droga, el terrorisme o la guerra intenten fer callar als informadors. Però Khashoggi va ser assassinat al consolat del seu país a Istanbul, on anava a buscar un document per poder contreure matrimoni amb la seva promesa turca. En principi, una seu diplomàtica hauria de ser un lloc segur, però ja s'ha vist i comprovat que no. La complicitat de les autoritats saudites resulta evident, tot i que la cúpula de l'Estat intenta que un general carregui amb el mort, com si fos una ocurrència sobtada del militar, quan hi van participar nombrosos membres del servei secret, inclòs un forense que va recomanar a la resta de la tropa que escoltessin música mentre procedia amb la serra al cruel especejament del periodista.
Jamal Khashoggi,
Fins i tot Donald Trump, que no és home acostumado a la finezza va dir ahir: "l'operació va ser un complet fiasco des del primer dia: el seu concepte original va ser molt dolent, el van posar en pràctica de forma pitjor i l'encobriment ha resultat el més nefast en la història ".
En aquest sentit els britànics són més curosos amb els seus crims d'Estat, no així els russos que es carreguen a qui els molesta sense complexos i sense que ningú els recrimini els seus crims, i si no, que només cal recordar l'assassinat d'Anna Politkóvskaia, i d'uns quants periodistes més, (52 des de 1992) o el cas d'emmetzinament de Litvinenko.
L'assassinat de Kashoggi més que d'un periodista ha estat el d'un opositor crític amb les autoritats saudites, i se li ha donat més importància potser per com va morir, o com va ser assassinat, mentre que els 81 reporter@s que van perdre la vida el any passat, no van merèixer cap atenció, varen morir en el més absolut anonimat. Se sol dir quan assassinen a un periodista que han matat al missatger, en el cas Kashoggi s'hauria de dir: Matar al crític molest.

*

DE MOROS I CRISTIANS


ABRAHAM

Déu li ordena que elimini
el fill d'una coltellada.
Els caps dels camps d'extermini
eren també gent manada.

Quatre mil mots. Pere Quart.


No és cert que hagi deixat de creure en Déu, simplement, ell no ha volgut mai que parléssim d’aquest assumpte.
*
De jove, cofoi, em considerava agnòstic gràcies als Déus, i ara de gran, em sento agnòstic a seques, per tant, pel camí he perdut les gràcies i els Déus.
*
La nostra pròpia insignificança ens fa cercar desesperadament una déus superiors, per tal de diferenciar-nos dels altres animals. Ells, en canvi, no els necessiten per a res, son prou conscients del paper que els hi ha tocat representar en aquesta auca.
*
Els Imams marroquins demanen mesquites per orar ells i els seus seguidors. Em pregunto si les que tenien al Marroc no els agradaven.
*
He de confessar que veure un capellà vell amb sotana, em fa basarda, i si és Jove – que n’hi ha – em fa por.
*
El missatge de Jesús de Natzaret és perfectament compatible amb l’agnosticisme més radical.
*
Ningú és il·legal pel fet de no tenir papers, car de ser així, els déus serien tots il·legals.
*
De fet, viure sense tenir fe, és molt més complex del que pugui semblar a simple vista, car és ben bé viure per a no res.
*
Si com ens diu Cioràn, les idees són totes neutres en si mateixes, no culpem les idees dels disbarats dels homes, en aplicar-les per a la seva pròpia conveniència; criminalitzem-los a ells i intentem preservar la essència i la puresa d’aquetes, puig és possible que alguna vegada si arribem a ser éssers civilitzats, ens facin falta.
*
Ser immortal, repetir incansablement fins l’infinit tots i cadascun dels postres errors quotidians.
*
Aixó de l’església, és com una empresa que té un bon producte però no ven ni brot perquè els seus representants son uns pèssims professionals. Necessiten urgentment un bon director comercial
*
Em pregunto com és que sent Espanya un país tan Marià, la Verge ha fet les seves aparicions més estel·lars a Lourdes i Fàtima.
*
És possible que els agnòstics, siguem els que més temps perdem parlant i ballestrejant sobre les religions. Curiós!
*

*

ELS TITÀNS QUE VINDRAN


Explicaven ahir a tot es mou de TV3, que fins a 1966 no es podia trucar directament per telèfon de Barcelona aGirona o al revés. Sembla una eternitat però són els 52 que llueix guapíssima i ufanosa Miriam Iscla. Ja he parlat en alguna ocasió de demanar conferència per poder parlar d'una població a una altra, i en la reflexió de Jünger que ve a continuació es reflecteix aquesta fascinació per la tècnica que hem assumit com a natural en pocs anys però que ja comença a sobrepassar a els que tenim una edat.

"Sovint la tècnica té alguna cosa de sorprenent. És còmic, però de vegades, mentre parlo amb algú per telèfon, encara tinc la sensació de portar a terme no solament un acte possibilitat per la tècnica, sinó també alguna cosa que és màgic. El mateix val per al cinema i el telèfon, però també per altres coses. Podem gravar la nostra conversa, filmar-la, i de tal manera fer-la reviure aquí a cent anys, potser vista des d'un punt de vista diferent. Una filmació ens dóna l'oportunitat de ressuscitar persones desaparegudes de les que s'han perdut el record, la presència física, la veu, el gest. Crec que aquest efecte, que jo anomeno màgic, està destinat a emergir d'una manera encara més impressionant: ja s'està parlant de realitat virtual, de quarta dimensió. El pensament mateix es digitalitza. "


Els titàns que vindran - Ernst Jünger 

*

A BOUT DE SOUFFLE


Tot i els intents de Quim Torra i Pere Aragonès de mantenir la legislatura fins que es produeixi la sentència contra els líders del Procés, serà molt difícil que puguin resistir fins al final. No només per les diferències entre JxCat i Esquerra, que arriben en alguns casos a la qüestió personal, sinó també per la manca de lideratge en les files postconvergents que es mouen com un pollastre sense cap. El líder natural, Carles Puigdemont, està de sortida, com revela en el seu recent llibre La crisi catalana. A ell li agradaria que el moviment independentista girés al voltant de la Crida Nacional per la República i té tota la seva confiança en Jordi Sànchez. Aquest va guanyant protagonisme cada vegada més però encara està lluny de ser l'home clau que prengui les decisions. Torra, per la seva banda, no té una altra missió d'exercir d'agitador mantenint la flama de la república. Artur Mas s'ha anat allunyant dels nuclis de decisió per voluntat pròpia. I tampoc hi ha la influència del partit. La sortida en fals de l'exsecretària general de l'PDECat, Marta Pascal, ha provocat malestar en bona part de la militància i tampoc ha contribuït a millorar les relacions amb l'equip de JxCat. La sensació que cadascú fa la guerra pel seu compte és evident i el millor exemple d'això és la divisió existent en el grup parlamentari a Madrid.
Les dues grans formacions d'aquesta història són en un cul de sac. ERC té un lideratge molt clar en Oriol Junqueras i sap el que vol. Es podrà estar d'acord o no amb la línia possibilista que ha adoptat Esquerra, però no hi ha dubte que té un pla possible, de fet l'ùnic pla possible, mentre que Puigdemont i Torra exigeixen uns dies un referèndum. altres llençar ultimàtums i altres aplicar la república, un desori i desgavell total. 
Resumint la caótica situació i com explica Jordi Juan a la vanguardia: "Fins i tot els més recalcitrants partidaris de l'independentisme sembla que han obert els ulls per arribar a la conclusió que amb aquesta tropa no es va enlloc". Han arribat al final de l'escapada, de l'esbojarrada fugida endavant, i ja sabem com acabava Jean Paul Belmondo en la ficció de Truffaut, que de fet, de ficció és el món irreal en que viuen Puigdemont i Torra.

*

UNA CONSCIÈNCIA MUNDIAL


UNICEF ha denunciat reiteradament l'ocupació de nens com a soldats en les guerres i els sofriments traumàtics que reben física i psíquicament, així com les nombroses víctimes causades entre la població civil per les mines un cop acabades les guerres. Durant un parell de dies, les imatges d'aquests cossets arrossegant pesos, teixint catifes per al Primer Món o utilitzats com a objectes sexuals per als rics d'Occident ens commouen i indignen. Però l'endemà els mitjans ens tornen a presentar altres imatges de guerres i sofriments intolerables dels més febles a tot el món i ens fan oblidar ràpidament les anteriors.
El Baal electrònic, igual que el sanguinari déu fenici, no pot parar d'alimentar de sang i dolor per tal de mantenir terroritzada i submisa a la població. En aquesta tasca innoble i inhumana col·laboren amb desmesurat entusiasme i voracitat una caterva de "professionals" d'última hora, papanatas de l'últim mecanisme tecnològic ianqui, experts del "grimpi". Una turba tumultuosa de joves arribistes s'ha enfilat als llocs i fins a les càtedres, sobre la base de renegar del seu passat, fins i tot dels seus propis progenitors.
El seu origen petitburgès i la seva experiència insolidària poden explicar, potser, aquests comportaments, alguns dels quals són ben coneguts de l'opinió pública. Al cor sense sang d'aquests pragmàtics moderns i postmoderns no hi caben sentiments ni valors humanistes, com la solidaritat, l'amistat o l'emulació. Els seus portaveus ideològics i "acadèmics" s'escuden en la defensa de les tecnologies i la rendibilitat financera immediata davant del humanisme i la rendibilitat social. Com la memòria històrica destorba els seus interessos, no volen recordar que l'Alemanya nazi era la societat tecnològicament més avançada del seu temps, i també la més inhumana, una societat que de cap manera es pot presentar com a exemple de "progrés" humà.
Avui sabem que, des del punt de vista de la rendibilitat social, de la felicitat de tots, no sempre és convenient tot el que tecnològicament és possible. "Deixar de ser humà suposaria lliscar cap al no res", afirmava en la seva Filosofia de l'existència Karl Jaspers, pensador gens sospitós de comunista o revolucionari. El pensament dominant propaga la idea que el desenvolupament tecnològic equival al progrés, entès com velocitat, acceleració i acomodament ràpid al "nou". Conceptes com "propietat", "classe social", etc., han quedat antiquats, ens diuen. Ja no hi ha més que un món i una economia mundial. I, és clar, a una economia mundial li correspon una consciència també mundialitzada, un pensament únic.

VICENTE ROMANO - LA FORMACIÓN 

*

BAIXESA I PODER


Ahir al diari ARA explicaven que l’estat espanyol, a través de les seves diverses branques estatals, havia retirat milers de milions d’euros de La Caixa i el Banc Sabadell l’endemà de l’1 d’Octubre, per pressionar-los perquè deixessin de dubtar i s’oposessin al repte democràtic que havia plantejat el govern Puigdemont. Les dues entitats senyera del nostre món financer van respondre amb l’obediència deguda i van anunciar un precipitat Catexit. 
Podria semblar que els òrgans rectors de La Caixa i el Sabadell no necessitessin aquesta mena d'estímuls per fer costat al govern espanyol, però el cert és que no es varen fer pregar gaire. El món de les finances no està precisament liderat per herois, ni aquí ni enlloc; i ni el més càndid dels independentistes devia esperar que els senyors Oliu i Fainé fessin cua per anar a votar l’1 d’Octubre. 
Ja deia Fabià Estapé, que no hi ha res més covard que un milió de pessetes, i de fet, el que va succeïr és que l'Estat i de retruc la Banca es varen creure que la declaració d'independencia anava de debó i per tant varen actuar en consecuencia pensant en els dels bancs no ja amb ells mateixos sinó amb els seus clients. Massa riscs si Catalunya s'independitzava unilateralment. Amb el que no comptàven ni l'Estat ni la Banca, era en que els sobiranistes no pensaven ni de conya en proclamar la independencia, que anàven de farol, que no hi havia res preparat, que nomès eren uns aficionats a colpistes confidents de secundària, una passarells, uns mentiders que varen enganyar als seus, als més de dos milions de persones que varem anar a votar l'1-O. Els hi hauria de caure la cara de vergonya, però ja veieu que no, continúen instal·lats en el poder barallant-se entre ells en un lamentable espectacle, amb la inanició d'un Parlament caòtic. Un parlament que sembla una casa de barrets sense mestressa.

*

LA SÍNDROME DEL CAP DE SETMANA


Aquest matí, com cada dilluns he anat a buscar el diari i el Pronto per la Nuri. No recordo a que ha vingut, pero la Rosario m'ha comentat 'para ti da igual que sea lunes o cualquier otro dia de la semana, para los jubilados todos los días son iguales'.
No! Li he contestat, almenys en el meu cas, no ha estat així, semblava que en jubilar-me el concepte dissabte, diumenge, cap de setmana, desapareixería engolit per la rutina de la resta de dies tots avorridament iguals, però nomès ho semblava; no he aconseguit abstreure'm del concepte cap de setmana, malgrat ser tot els dies igual de monòtons.
  • Deia Francesc Cornado en un comentari fa temps: Els diumenges a la tarda, són d'una tristor absoluta, és el moment que aprofiten alguns escriptors afeccionats per a fer les seves incursions literàries submits en una atmòsfera conpungida i pesarosa. Jo crec que som molts els qui detestem els diumenges a la tarda, crec que aplegats podriem arribar a constituir una germandat.
I aixì és, se suposa que hauria d'haver-me habituat a que dissabte i diumenge són uns dies més de la setmana, exactament igual que els altres, començant pel dilluns que no l'he superat, i no ho acabo d'entendre, a banda que la meva activitat diària és la mateixa els set dies de la setmana, sense distincions entre un dia o l'altre.
Sigui per aquests motius o per altres que desconec, la realitat és que tot i estar jubilat segueixo patint la síndrome del cap de setmana, que hi farem!. Tampoc sóc molt original en aquest aspecte, vegeu que en deia Cioran de les vetllades dominicals.

*

EL FUTUR ALCALDE DE BARCELONA


Coincideixen tots a denominar-la 'La batalla de Barcelona' i la consideren definitiva per la transcendència que tindrà a les properes eleccions municipals. Però la realitat és que en el fons als polítics involucrats en aquesta comtessa el que menys els interessa és el debat sobre el model de ciutat. Presumeixen que aquesta és la seva preocupació (és el que toca dir) però menteixen. Manuel Valls el primer, que nomès busca una ocupació segura que comporti manar després del seu fracàs al país veí. Ningú creu que Maragall bis, més conegut per ser el germà gran de l'autèntic, li vingui de gust tornar a embolicar-se amb les ordenances municipals. I a Ada Colau ja li va bé tot aquest desori, que l'afavoreix.
Però amb el que no comptava l'alcaldesa dins d'aquesta lluita pel poder municipal, era amb l'aparició d'un tapat, un perillós rival que pot portar l'aigua al seu molí i frustrar a la resta de contendents. No és Albertito Fernández Díaz, que tampoc en sap de contar com el papizot. No! Es tracta d'un candidat desconegut per la majoria que ve del fred, i no és un bàrbar. Ull amb ell, quedeu-vos amb el seu nom i cognom: En 5 paraules: Jón Gnarr, exalcalde de Reykjavík i futur alcalde de Barcelona. Si no surt escollit Alcalde, me la tallo i em faig monja.

*

OBVIETATS ÓBVIES


Mirador exemplar nº 4, és la continuació de 'el marmessor de la ignorància', on hi anàven aforismes que es varen quedar pel camí i altres que hi vaig anar afegint. No es va publicar, de fet ni m'en vaig preocupar de que es fes, a la que vaig tenir els blocs vaig tenir clar que ja no publicaria res més, no cal. Mirador va ser una revista editada al baix llobregat de la que nomès en varen sortir tres exemplars, d'aci el número 4 d'aquest recull d'aforismes i en aquest cas d'obvietats óbvies.

¡Que inventen ellos! Deia Unamuno.
Que nosaltres ja pagarem els royalties, oblidava.
*
No és veritat que tots els camins portin a Roma, car després de més de cinquanta anys d'anar per molts d'ells, mai no hi he arribat.
*
Li deia un dia en Jesús Quintero a Pedro Ruiz, que tenia la sensació que a TVE hi havia molts transeünts. Jo afegiria que de vegades dona la sensació que el que hi ha son molts semovents.
*
És cert que el castellà està amenaçat a Catalunya, la meva filla Anna i els seus amics no el parlen, puig ho fan en andalús.
*
El més semblant a la bellesa absoluta ho trobareu a la Vall d’en Bas a trenc d’alba, o a la vostra Itaca particular.
*
Amb el pas dels anys, cada vegada m’agrada més en Raimon.
*
Tsarrampoines, que és una paraula inventada, ben bé podria referir-se a les despulles del Tsar de totes i cadascuna de les Rússies.
*
Una de les frases més genials que he sentit en la meva vida, la va dir el meu pare en assabentar-se que en Camilo José Cela havia guanyat el premi Nobel de literatura. En veure’m tan emprenyat, va comentar-me: Noi! Aquest Cela és un barrut amb bons amics.
I crec que tenia més raó que un Sant.
*
Els mossos d’esquadra, son els únics que quan es muden porten espardenyes.
*
Abans, contra Franco, a Catalunya gairebé ningú volia ser funcionari. Ara hi ha cua. És ben cert que contra Franco vivíem millor.
*
Un artista del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg de la seva obra, tot i que n’hi ha que ho dissimulen millor que altres.
*
Em pregunto si els escriptors negres tenen blancs que escriguin per a ells.
*
L’art com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala copia d’una imperfecció gairebé perfecta. No tant però, si tenim en compte els milions d’anys que porta assajant les sortides i postes de sol i que poques vegades li queden bé.
*
És possible que estem assistint al naixement d’un mite com el de Jesús de Natzaret o Mahoma, tot depèn que Ossama Bin laden trobi un biògraf com Sant Pau..

*

MOLESKINE


Monterroso és el mestre dels contes curts, com el de la fe i les muntanyes o sobretot el més conegut d'ell: el dinosaure. Aquest és un conte curt, encara que més que un conte de fe, muntanyes o dinosaures, és un conte de bocamolls o passarells....

"De com una simple llibreta Moleskine fou suficient per acabar amb una República."

FI

Francesc
Puigcarbó
Compte amb els contes que escrivim, que amb Zoido pel mig, et fas un pet i ja pots ser acusat d'odi.

*

EL DELICTE DE ZOIDO


Segons la nova definició que s'ha tret de la màniga, o de més avall, el Ministeri de l'Interior espanyol d'Espanya, corro el perill que aquest article sigui considerat un delicte d'odi, d'odi en si mateix, però tal com van les coses, el mer fet d'obrir la boca a Espanya ja és un risc de ser considerat culpable d'odi. Abans es podia acabar a la presó per fer una obra infantil de titelles, per cantar un rap desafinat o per deixar anar un acudit de Carrero Blanco, però ara fins i tot et pot passar per comentar el fred que fa al carrer o la sequera pertinaç que ens assola. Fins i tot parlar del temps es convertirà en un esport de risc segons la neollengua del ministre Zoido, on un delicte d'odi és qualsevol incident dirigit contra una persona per qualsevol motiu o qualsevol circumstància. Una definició àmplia de delicte, com es veu, gairebé tan àmplia com la definició de ministre de l'Interior segons els exemplars que ens gastem en els últims temps.
En efecte, si un atén a la definició "d'incident" tal com es recull en el Diccionari de la Reial Acadèmia, un delicte equival literalment a alguna cosa "que sobrevé en el curs d'un assumpte o negoci i té amb aquest alguna relació". Només cal que l'ofès en qüestió al·legui que pateix un refredat o que té una plantació de tomàquets devastada per la falta de pluja perquè un innocent comentari sobre les baixes temperatures o sobre el sol immisericorde i legionari es transformi en un insultant formiguer de rancor i es presentin dos picoletos a la porta de casa.

 El delicte de Zoido -que és com van a batejar a aquesta portentosa extensió de la Llei Mordassa- és la correlació lògica i teològica dels desvetllaments de l'anterior inquilí en el càrrec, l'ecumènic i catecumen Jorge Fernandez Díaz. Un home que parla amb la Verge i li demana al seu àngel de la guarda que li busqui lloc per aparcar el cotxe tindria tots els números per ingressar en el cens de Macondo, fins que un cau en el compte que el de García Márquez era realisme màgic. Màgic tot el que vostès vulguin, sí, però realisme. Fins i tot amb perill de caure en l'heretgia maniquea (un delicte que qualsevol dia d'aquests torna al Codi Penal per dret propi), m'atreviria a dir que Zoido és el revers tenebrós de Fernández Díaz, el contrapès infernal d'aquestes visions arcangéliques que el portaven, per exemple, a la invenció del concepte de la frontera elàstica per justificar l'ofegament de 15 immigrants sota una pluja de pilotes de goma. On un ministre veu éssers celestials i mars bíblics, un altre veu pecats inconfessables i crims imaginaris. Posa't a discutir tu amb un ministre.
L'odi, crec que ja ho vaig escriure fa poc per aquí, era un dels pocs drets fonamentals dels que gaudíem. El ministre Zoido odia tant l'odi -potser per la rima asonant- que l'ha gravat amb impostos, multes i penes de presó. Abans deia Clint Eastwood en el paper de John Wilson, un transsumpte de John Huston en Cor blanc, caçador negre- que es podia odiar gratis a qualsevol i en qualsevol part. I després afegia que les putes havien de amagar-se per vendre l'única cosa que no havia d'estar en venda, que és l'amor. Dubto molt que la definició d'amor es refereixi a l'activitat mercantil de les putes però amb aquest govern, ves a saber. 

 DAVID TORRES - publico.es

*

VES QUINS PITS..... ELS VEUS?


Qualsevol usuari habitual de les xarxes socials sap que hi ha determinades publicacions que no es poden fer, amb el risc que siguin censurades. En general, s'estaria parlant de fotografies que mostrin els genitals o totalment les natges i d'una manera directa, o imatges de pits femenins si es mostra el mugró. A més, també són censurables les descripcions d'actes sexuals que siguin massa gràfiques o qualsevol contingut que inclogui amenaces o que promogui l'explotació o violència sexual. 
¿En quin d'aquests supòsits es podria incloure la publicació d'una foto d'un pastís casolà? Doncs és el que es preguntava tota sorpresa Fiona Moseley, una britànica de 26 anys al seu compte de Twitter, quan va saber que a la seva mare li havien 'esborrat' el seu compte d'Instagram després de publicar la foto d'un pastís de Pasqua casolà: Instagram va decidir 'suprimir' el compte de la mare de Fiona, Sue, al confondre el tradicional pastís de Pasqua, que es caracteritza per anar guarnit amb unes boletes de massapà, amb uns pits.


En aquesta foto no es veuen els pits, només s'insinua, s'entreveu un mugró. I? quina mania els hi ha agafat a aquesta gent de que no es puguin ensenyar els pits, els pits que són la font de la vida, d'on mamen els nadons, que té de mal ensenyar els pits de les senyores?, els homes prou els podem ensenyar sense cap problema, que més d'un va ben proveït. La 'obscenitat' no ésta en la imatge, està en la mirada de qui la contempla, i això no es problema de pits ni de les dones, si nó de malalts, d'hipòcrites malalts. En aquesta foto, jo només hi veig bellesa, l'obscenitat, la posa la mirada l'altre, del censor obscé.

*

MÒBILS INTEL·LIGENTS?


"Segons un estudi que destaca avui el bloc marketingdirecto.com cada vegada fem servir més el mòbil per a tot menys per trucar, de ser una extensió de nosaltres mateixos està passant a ser la nostra manera d'estar hiperconnectats a la xarxa.

Segons un informe realitzat per Samsung i The Coktail Analysis que analitza l'ús dels smartphones per part dels espanyols. Aquests dispositius són en un instrument essencial per als consumidors i a més Espanya és el segon país del món pel que fa a taxa de penetració de telèfons intel·ligents. Amb els anys s'han convertit en agendes, despertadors, navegadors, calculadores, càmeres de foto i vídeo, consoles de videojocs, llanternes, diaris i sistemes de missatgeria instantània entre altres funcions, el que ha relegat la funció de trucades a un segon pla."

Bé, ja tenim telèfons intel·ligents, ara només falten els usuaris intel·ligents. Pots pagar amb el mòbil, treure les entrades de qualsevol espectacle, fer fotos, controlar el feisbuc, twit - que diria en Mariano Rajoy - i escriure gratis al whatsapp, i fins i tot trucar o rebre trucades, que de fet és ja una novetat, un fet rar que poc sovinteja. Et trobes a més, com jo l'altre dia a Tràfic que per fer una gestió a l'hora de pagar ja no accepten efectiu, ha de ser de moment amb targeta de crèdit i aviat.... a través del mòbil.

 No se si algú s'ha adonat, que així, centrant tots els nostres moviments en un sol estri, som molt més fàcils de seguir, d'espiar, de tafanejar el nostre petit i anodí univers diari. Amb un sol clic ho saben tot de nosaltres i així ens envien la publicitat adient i les ofertes oportunes perquè consumim uns productes triats expressament per a nosaltres.

 Cada vegada el faig servir menys el mòbil, i m'estic plantejant seriosament de suprimir-lo, a casa encara tenim el telèfon fixe com el de Gila, i si no, quan algú em vulgui dir alguna cosa, que vingui a casa a dir-m'ho o que m'escrigui una carta. En el meu univers actual no hi ha pressa i si la percepció que ens estan ensarronant amb tanta tecnologia que només serveix per a controlar-nos, no per fer-nos més feliços. No és la immediatesa que porta a la felicitat, sinó la pausa, la calma. La tecnologia no et permet badar, i si no bades, malament; la vida de fet, és badar, la felicitat consisteix a saber badar davant la vida amb la mirada innocent d'un nen. No hi ha res més sa que el noble art de badar.

*

QUI HI HA AL DARRERE?


Sorprèn que algú es sorprengui per l'assumpte dels papers de Panamà, sorprèn que es diguin i s'escriguin avant la lettre moltes bestieses contra els presumptes implicats en empreses offshore. Sorprèn aquest hipòcrita esquinçament de vestidures en un país on tothom a la que pot demana la factura sense iva encara que sigui per un nyap del lampista. Jo si tingués diners, també els evadiria i pagaria el mínim d'impostos possibles i muntaria l'enginyeria adient per fer-ho, només faltaria. Deixem-nos ja de ser més falsos que un duru sevillano, que tots i cadascun de vosaltres faríeu el mateix, al cap i a la fi, qui roba a un lladre té 100 anys de perdó, i possiblement si baixés l'afany recaptatori de l'Estat depredador i l'impost de societats fos més raonable, potser hi hauria menys tripijocs panamenys, al cap i a la fi les SICAP són ja una ganga fiscal de l'1'5%, o si no, Navarra o Irlanda són més a la vora.
El que em pregunto és: qui hi ha darrere aquesta filtració que en pla cutre Pedro J. administren dia a dia el Confidencial i la Sexta en un exercici de ranci periodisme de no res, que ni investiga ni sap més que el què algú ha volgut que se sàpiga. Quan es produeix un fet com aquest no t'has de preguntar a qui perjudica, sinó qui en treu redits, qui se'n beneficia. I aquest algú sí que em preocupa, car no acabo d'entendre quins redits en vol treure ni per què ho ha fet. Però això, em temo que no ho sabrem mai.

*

CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

DIGITALS
Mostra-ho tot
B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-