"Cumplamos la tarea de vivir de tal modo que cuando muramos, incluso el de la funeraria lo sienta", diuen que va deixar escrit Mark Twain. Curiós comentari que demostra el localisme en que es vivia abans, a dia d'avui el de la funeraria no coneix ningú, es limita asèpticament a complir amb els tràmits reglamentaris amb la mateixa fredor asèptica de l'edifici del tanatori. Deu ser a causa la globalització o potser de la deslocalització del sentiments.
A la meva àvia la van tractar com si estés viva, de fet, un cop vestida i arreglada semblava que en qualsevol moment es pogues aixecar i fotre el camp d'allà...
Ni la Nuri ni jo volem que ens vegi ningu al tanatori. És que si estic allà de cos present i a algú se li ocorreix dir alló de: ha quedat bé, oi, sembla que estigui a punt d'aixecar-se, és que m'aixecó i els omplo d'hosties. Com pot quedar bé un mort al que ja se l'estàn foten els cucs i de fet la persona allí ja no hi és. EL cos nomès es un embolcall necessari...., de moment.
Jo vull que em cremin. No vull miracles...
naltros també, però un cop morts, no abans. I com diu la Nuri, que llencin les cendres en un lloc on no contaminin. Res de al mar o a no sé on que recorda no se què.
Ui, no, les meves cendres vull que les dipositin a la lluna... :D
http://www.vilaweb.cat/ep/ultima-hora/804263/20040130/espai-empresa-nord-americana-ofereix-enviar-objectes-personals-lluna-2500-dolars-gram.html
Pel collonades...
a quina de les dues cares?, de la Lluna - vull dir -
ara m'ho miro, en vaig publicar un fa uns dies que les teves cendres podien caure en forme de pluja o pedregada, ara el busco.
http://kollonades.blogspot.com.es/2014/10/oereixen-tornar-la-terra-en-forma-de.html
era en forma de pluja o de neu...
La cara que veiem nosaltres te la gràcia que ja em coneix. Però la veritat es que sempre he pensat que em quedaré al jardí de casa, sota un arbre o un roser...
Això de viatjar per l'espai s'ha de fer amb els ulls oberts.
La meva germana i la meva àvia també es diuen Núria.