15/11/14

EXCESSIVAMENT LÙCID


No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser més eloqüent.
Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complet més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per al vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat pel vent que venia del nord, el vent de les obertures, i pel vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o això creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual. Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que això fos així, però era així.

A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.

Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, puix que les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora a trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tan petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que havia d'esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.

La que sí que viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.

El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastià. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria a tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobretot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que això havia succeït durant una festa a la qual assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de la calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera notícia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres....

... Així comença la part d'Amalfitano a 2666 de Roberto Bolaño; no se si el poeta al que es refereix Bolaño és Leopoldo Maria Panero, possiblement si...., o era una manera de Bolaño d'homenatjar al poeta. Jo només sé que no sé si Panero era homosexual  ni m'importa, i no sé tampoc si estava boig, potser era excessivament lùcid, poèticament lùcid, inadaptadament lùcid.


SHARE THIS

6 comentaris:

  1. Se refiere a él con todas sus consecuencias...y si...estaba más lucido que muchos de los que nos creemos lúcidos...estoy seguro..

    ResponElimina
  2. VEIG QUE JA ANAVA BÉ DONCS.... Per cert, el personatge de Lola és fascinant, és merexeria una pel·lícula.

    SALUT

    ResponElimina
  3. De 2666 recuerdo el episodio donde cuelga un libro en el jardin, no se si como bandera o simbolo. Un libro un tanto particular que conoci gracias a ti.

    ResponElimina
  4. Alguns bojos son molt interessants... La nostre "lucidesa" els situa en un món marginal quan realment encara no sabem els límits de la ment, quina connexió poden tenir amb el temps a través dels impulsos elèctrics de les seves neurones, imagino que uns cervells son com els fussibles que fan saltar els ploms de casa en un moment donat però, falta veure si d'altres cervells no son com el CERN...

    Això en quan a la lucidesa i en quan al 2666 l'hauré de llegir...m'agrada lo de poèticament lùcid encaixa amb el que he llegit...

    Vaig a fondre els ploms que ja és hora :D

    ResponElimina
  5. un libro de Rafael Dieste, Temujin, que era un personaje real. la idea de colgar el libro en el tendedero por supuesto era de Duchamp.

    ResponElimina
  6. GEMMA, una persona normal nomes pot fer coses normals, en qualsevol camp de l'art o de la vida. Un geni no és una persona normal i per aixó no fa coses normals. Quan a Panero, simplement era especial, molt especial i un gran poeta.

    ResponElimina

About Me