NO VA SER UN MIRATGE 11.6.21

 

L’1 d’Octubre va ser un dia real amb unes urnes reals i amb uns vots reals i amb una repressió real, que va desembocar en una irreal declaració d’independència - Josep Maria Fonalleras reflexiona sobre els fets de l'1 d'Octubre i rebat l'article d'Emma Riverola. L'1 d'Octubre va ser tot real, hosties de la policia incloses, i no em puc treure del cap aquella senyora rosa amb una foto del seu pare (o el seu avi), que en el moment en que se suposava es proclamaba la República, davant les cámeres de TV3, emocionada li deia: Florenci, ja la tens aquí, i en Florenci no la va tenir. Ningú humilment i per dignitat li ha demanat perdó a aquesta senyora. Aquestes cartes que últimament a uns quants els ha donat per escriure, més que un joc de cartes, és un joc d'ous i de covardies.

Escriu Fonalleras: "No estic d’acord amb el que esmenta la meva amiga Emma. No crec que l’1 d’Octubre fos una farsa, en el sentit d’una «cosa fingida que es pretén fer passar com a vera». Va ser un dia real amb unes urnes reals i amb uns vots reals i amb una repressió real, que va desembocar en una irreal declaració d’independència, feta més de somnis efímers que no pas de la constatació d’un hipotètic mandat dels ciutadans. No descarto, això és cert, que molts dels que hi van participar, dels que van promoure aquell referèndum, el visquessin amb la convicció de dur a terme un acte fundacional, encegats per la simbologia, però també és veritat que n’hi va haver molts que ho vam viure, esporuguits i aterrits per l’odi que vèiem al nostre voltant, amb la idea d’estar duent a terme una colossal reivindicació col·lectiva.

L’error monumental va ser que la mateixa nit de l’1-O no s’emetés el missatge d’una victòria moral i que la cosa s’allargués fins on es va allargar. Per això crec que és bo que ara s’abandonin els cants de sirena i que ens aferrem, com Ulisses, a l'arbre mestre de la nau per tal de no sucumbir a les dolceses que duien al naufragi. No va ser un fingiment. Tampoc no va ser un miratge."

LA QÜESTIÓ CATALANA 10.6.21

Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset y Manuel Azaña -

Encara que l'anomenada qüestió catalana pugui semblar un tema d'estricta actualitat, des del segle XIX pensadors, escriptors, periodistes i estadistes han analitzat el problema de l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. Alguns d'ells parlen d'un problema sense solució, altres destaquen les diferències entre "castellans i catalans" a l'hora de mantenir relacions amb l'Estat i algun assenyala la "rara substància" que representa el separatisme. No se si varen ser capaços d'entendre'ns, algún s'hi acosta i l'encerta, i altres ni oloren el problema, de tot una mica hi ha, passin i llegeixin...

El político, escritor y periodista, Manuel Azaña, destacó el "provincianismo fatuo" del independentismo y la ceguera de un Estado español "inerme" que, empeñado en que "las cuestiones catalanistas" habían "pasado a segundo plano", deja que la Generalitat "secuestre" funciones y "asalte servicio", "encaminándose a una separación de hecho".

Un instinto de rapacidad egoísta se ha sublevado, agarrando lo que tenía a mano (...) en el fondo, provincianismo fatuo, ignorancia, frivolidad de la mente española, sin excluir en algunos casos doblez, codicia, deslealtad, cobarde altanería delante del Estado inerme, inconsciencia, traición (...) Mientras dicen privadamente que las cuestiones catalanistas han pasado a segundo término, que ahora nadie piensa en exaltar el catalanismo, la Generalidad asalta servicios y secuestra funciones del Estado, encaminándose a una separación de hecho.

Aunque el político apuntó que España debía contar "con una Catalunya gobernada por las instituciones que quiera darse mediante la manifestación libre de su propia voluntad". Una voluntad que, aunque apunte a la independencia, debe permitirse "hasta que cicatrizada la herida" puedan establecerse "relaciones de buenos vecinos" entre Catalunya y España.

Con una Catalunya gobernada por las instituciones que quiera darse mediante la manifestación libre de su propia voluntad. Unión libre de iguales con el mismo rango, para así vivir en paz, dentro del mundo hispánico que nos es común y que no es menospreciable [...] Y he de deciros también que si algún día dominara en Cataluña otra voluntad y resolviera ella remar sola en su navío, sería justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con el menor perjuicio posible para unos y para otros, y desearos buena suerte, hasta que cicatrizada la herida pudiésemos establecer al menos relaciones de buenos vecinos.

Ortega y Gasset apuntó que "el problema catalán" era un problema que no podía resolverse. La única solución que veía el filósofo, autor de La rebelión de las masas, pasaba porque los catalanes y el resto de españoles aprendiesen a "conllevarse".

Yo sostengo que el problema catalán, como todos los parejos a él, que han existido y existen en otras naciones, es un problema que no se puede resolver, que sólo se puede conllevar, y al decir esto, conste que significo con ello, no sólo que los demás españoles tenemos que conllevarnos con los catalanes, sino que los catalanes también tienen que conllevarse con los demás españoles.

Como no sabíamos "conllevarnos", el escritor y filósofo vasco, Miguel de Unamuno, escribió que España merecía "perder Catalunya" por la labor que estaba haciendo "la prensa madrileña". Una labor que el autor de Niebla compara con la que se hizo en la guerra que se desencadenó por la independencia de la isla de Cuba. 

Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera).

Para el político español, Antonio Maura, la solución al conflicto catalán pasaba por un filtro sencillo: "cincuenta años de administración honrada".

¿El problema catalán? Sólo es cuestión de cincuenta años de administración honrada.

El autor de A sangre y fuego, el periodista sevillano Manuel Chaves Nogales, le dedicó unas líneas al separatismo catalán. Nogales escribió que el separatismo es una "rara sustancia" que Madrid y Catalunya utilizan en función de sus propios intereses. Como "reactivo del patriotismo" para unos y como "aglutinante de las clases conservadoras" para otros.

El separatismo es una rara sustancia que se utiliza en los laboratorios políticos de Madrid como reactivo del patriotismo, y en los de Catalunya como aglutinante de las clases conservadoras.

Azaña, una vez más, estableció una diferencia política entre "catalanes y castellanos" basada en su percepción del Estado: los castellanos necesitan al Estado, mientras que los catalanes se alejan de su "presencia severa, abstracta e impersonal".

La diferencia política más notable que yo encuentro entre catalanes y castellanos, está en que nosotros los castellanos lo vemos todo en el Estado y donde se nos acaba el Estado se nos acaba todo, en tanto que los catalanes, que son más sentimentales, o son sentimentales y nosotros no, ponen entre el Estado y su persona una porción de cosas blandas, amorosas, amables y exorables que les alejan un poco la presencia severa, abstracta e impersonal del Estado.

Sobre la lengua catalana, el poeta de la Generación del 27, Vicente Aleixandre, aseguró que él se posicionaría en contra de que toda la enseñanza en Catalunya se dé en catalán. Una decisión que podría llevar a la "desmembración lingüística" y que desplazaría el castellano.

Los catalanes no se contentarán con publicar sus libros en catalán, lo que es enteramente justo, sino que en una nueva etapa, cuando llegue, si es que llega, la democracia, querrán que toda la enseñanza en Catalunya se dé en catalán, y el castellano quede completamente desplazado, y se estudie solo como un idioma más, como el francés. A esa desmembración lingüística me opondré siempre, como se opusieron Unamuno y Ortega en el Parlamento de la República.

Sobre la cuestión lingüística se pronunció también el ministro y diplomático,  Salvador de Madariaga, que se preguntaba quién oprimía a Catalunya al coartar su uso de la lengua catalana.

¿Qué entiende Cataluña por opresión? ¿Quién la oprime? ¿Un Estado extraño y antagónico? ¿O, como en las demás provincias españolas, un sistema de oligarquías ‘locales’ actuando a través del Estado central? Porque el problema de la lengua, con su absurdo acumulamiento de perjuicios, es cosa aparte y única. Dígase: 'Se nos coarta el uso de la lengua catalana', no se nos diga: 'Se nos oprime'. eldiario.es

CATALUNYA EN DECADÈNCIA 8.3.21

💭Catalans, no ens falta sucre. No, per desgràcia es pot dir que estem entrant en la relliscosa pendent de la decadència. - Marc Murtra.

És difícil determinar quan un país entra en decadència, ja que els humans tenim tendència a prestar més atenció a les males notícies que a les bones, i sovint pensem que un país està decaient, encara que no sigui el cas. Així, es va dir que EUA estava en decadència en els vuitanta, quan el Japó suposadament anava a assumir el lideratge mundial, amb l'ascens de la Xina i amb la presidència de Trump. Però la realitat és que EUA és el bressol d'empreses tan transformadores com Netflix, Facebook, Amazon, Instagram, Apple i Airbnb, i acapara, any rere any, els premis Nobel. Confusions en aquest àmbit són freqüents: fins als grecs, en els seus anys més esplendorosos, amb Pèricles, Sòcrates i Fidias, recordaven el supòsit passat homèric amb el dubte de si eren dignes hereus dels seus avantpassats.

Però els falsos decadents no ens han de confondre. Hi ha societats que paren d'avançar i passen a donar voltes sobre si mateixes fins defallir. Per exemple, la família britànica d'aquest articulista es va despertar un dia en els anys setanta i va descobrir que ja no eren un imperi, Yoko Ono havia acabat amb els Beatles, fabricaven productes horribles, menjaven pastissos de ronyons i els seus governs eren incapaços de canviar la dinàmica existent. Estaven en decadència. Avui, a Catalunya, vist el que ha passat els últims temps, ¿es pot dir que els catalans som una societat en decadència, o simplement estem baixos de sucre?

Per desgràcia, es pot constatar que a Catalunya avui un acte polític és, massa sovint, una proclamació, una petició, una denúncia o una aspiració, però no una creació, una implementació o una transformació. Les exigències són verbals; els actes, tàctics, i hi ha una desconnexió entre el que es vol fer, se sap fer i es pot fer. Som una societat clarament dividida entre independentistes i no independentistes, ho vam poder constatar en el Pacte Antikomintern contra Illa i en la negativa d'Illa a governar amb ells. Administrativament es conviu amb un ànim d'inevitabilitat i es creu que tot depèn de forces galàctiques amb seu a Madrid. Massa líders recorren a velles fórmules fallides, estigmatitzen la llei, són ocotitos, banalitzen la llibertat d'expressió, infantilitzen el paper de la policia i abusen dels pleonasmes. Hi ha excés de condescendència amb les exigències més exagerades. Es promou, amb honrades excepcions, a qui no assumeix riscos, de manera que ¿què aspirant a polític en el seu sa judici assumiria un? Hi ha un gravíssim problema de legitimitat institucional; si critiquem implacablement a les nostres institucions sense tenir un reemplaçament consensuat, com governar? Hi ha dies que veient els carrers de Barcelona un recorda la cita de Shakespeare de "l'infern està buit i tots els dimonis són aquí".

Això és un fenomen recent: fa més de 20 anys existien grans consensos i capacitat de millora, així es va crear un bon sistema sanitari, es van transformar ciutats i hi va haver un llarg període de prosperitat. També és un fenomen local: la resta d'Espanya i Europa no estan tan dividits, paralitzats o submergits en interminables debats d'existencialisme angoixat.

No tot són males notícies, és clar. A Catalunya hi ha un sector emprenedor puixant, grans empreses, fundacions exemplars, professionals que brillen, alcaldes responsables, mig món vol visitar-nos durant les vacances, la classe mitjana aguanta i ningú està content amb l'estat de les coses. Amb això, no ens deprimamos: les decadències, a diferència de les desgràcies, mai són inevitables. Rebutgem la impotència, apartem als inoperants, ignorem als farsants, respectem a què fa coses, respaldemos a la policia, fomentem l'ordre i, per més sagrat, siguem seriosos. 

Sobre la decadència de Catalunya aqui teniu una altra visió.

TRES FAULES FEMINISTES 8.3.21

💭Història d'un cas -

- Després de l'incident, la petita R. es va quedar traumatitzada. El llop no és mort. El guardaboscos és el llop. Si no, com és que hi va ser just a temps? L'hi explica a la seva mare. La mare no està contenta. Pensa que el guardaboscos és summament simpàtic. Es mor l'àvia. El llop no és mort. El llop es casa amb mare. R. no està contenta. R. és una noia. La mare pensa que el llop és summament simpàtic. Li preguem que vegi al psiquiatre. El psiquiatre explicarà que, en general, els llops són summament simpàtics. R. s'ho pren al peu de la lletra. Està bé ser llop. La mare és un llop. Ella és un llop. El psiquiatre és un llop. La mare i el psiquiatre, i també el guardaboscos, estan summament tensos.

Una habitació privada -

- La cinquena vegada, les coses van ser diferents. Li va donar les seves instruccions, li va lliurar les claus (inclosa la petita) i va marxar sol cavalcant. Va tornar a aparèixer exactament quatre setmanes més tard. La casa estava neta, els sóls encerats i la porta de l'habitació petita no havia estat oberta. Barbablava estava sorprès.
 Però, no senties curiositat? -li va preguntar a la seva dona.
 -No -va respondre ella.
 Però, no desitjaves descobrir els meus secrets més íntims?
 -Per què? -li va replicar la dona.
 -Bé -va dir Barblava-, és el normal. No desitjaves saber qui era jo en realitat?
 -Ets Barbablava i el meu marit.
 -Però El contingut de l'habitació ... ¿No volies veure el que hi ha a l'interior d'aquesta habitació?
 -No -va dir la criatura-, crec que tens el dret de posseir una habitació privada.

Allò el va irritar de tal manera que la va matar en aquell mateix instant. En el judici va al·legar provocació.

Llegenda -

- Hi havia una vegada un monstre femella. Vivia al fons del mar, a sis mil metres de profunditat, i va ser només una llegenda fins que un dia els científics es van reunir per pescar-la. La van arrossegar fins a la costa, la van carregar en un camió i finalment la van col·locar en un vast amfiteatre on es van afanyar a efectuar la seva dissecció. Aviat es va veure que estava embarassada. Van alertar a les forces de seguretat i van precintar totes les portes, perquè eren homes responsables i no volien córrer riscos amb els cadells del monstre, doncs qui sap el mal que haurien pogut causar si se'ls hagués deixat solts pel món. Però el monstre femella va morir amb la seva ventrada de monstres enterrada al seu si. Van obrir les portes. La carn del monstre començava a fer mala olor. Diversos científics van sucumbir als gasos. No es van rendir. Treballaven en torns i amb mascaretes. Al final, van gratar els ossos de la criatura fins que van quedar ben nets i van contemplar el seu brillant esquelet.
L'esquelet es pot veure al Museu Nacional. A sota es pot llegir: «El temut monstre femella. Els gasos d'aquesta criatura són nocius per als homes». I a continuació figuren els noms dels científics que van donar la seva vida per descobrir-ho.


Suniti Namjoshi: TRES FAULES FEMINISTES

en Niñas malas, mujeres perversas (Antología), 1989

del blog DESCONTEXTO 

LA JORNADA IDEAL DE LA DONA 7.3.21

💭Avui dia 8 de Març, per no caure en la rutina de parlar dels quatre tòpics sobre els drets i greuges de la dona un cop a l'any en el dia mundial del postureig de torn, val la pena comentar un estudi del 2012 d'uns psicòlegs dels qui no ens diuen el nom per si de cas. L'estudi va anar al seu dia a Collonades, que és el lloc que li pertany, pel fet de desenvolupar una agenda imposible i no perfecta, com diuen, carregada de tòpics i incoherències de la Jornada ideal de la dona. De tot l'estudi, el que més m'ha sorprés és que en aquesta jornada utòpica les dones dedicarien 106 minuts diaris a les relacions amoroses: 106 minuts diaris? amb quants homes? Llegiu i astoreu-vos:

"Els psicòlegs han desenvolupat una agenda perfecta del dia de les dones, coneixent què prefereixen fer durant al dia i quant temps voldrien dedicar-se a una o altra tasca. Va resultar que la prioritat per les dones és el son i les relacions amb les seves parelles, mentre el transport públic i el treball les deprimeixen. Per revelar el programa ideal de la jornada femenina un equip de científics de diferents països varen entrevistar a 900 dones de 38 anys per saber com solen passar el seu dia, així com la seva actitud respecte a les activitats que fan durant el dia. Els experts van revelar que si les dones poguessin triar què fer, primer dormirien com un tronc vuit hores. La segona activitat preferida és passar temps amb la seva parella. De mitjana les dones invertirien 106 minuts diaris a les relacions amoroses. Després del contacte amb les seves parelles els agradaria passar temps a internet, les dones poden estar fins a 98 minuts davant la pantalla. Un altre passatemps favorit de les dones és parlar per telèfon. 

L'estudi va mostrar que per això n'hi ha prou amb 57 minuts al dia. A més, les dones designarien 82 minuts per comunicar-se amb familiars i amics. Mentrestant, les activitats menys preferides de les dones són cuinar, una cosa en què no gastarien més de 50 minuts al dia, encara que al procés d'ingerir el menjar estan disposades a dedicar 78 minuts diaris. Tampoc el treball figura entre les accions favorites, dedicant-li 36 minuts del seu temps. Molt menys els agrada fer servir el transport: no més de 33 minuts al dia. No obstant això, fins i tot si les dones poguessin viure aquestes 'jornades ideals' no serien completament felices, creuen els autors de l'estudi. Algunes de les dones van explicar que si poguessin passarien 619 minuts amb les seves parelles, dedicarien 103 minuts per comunicar-se amb altres persones, i gastarien més d'una hora a la recreació passiva. En aquest cas, els quedarien pocs minuts per als nens i les tasques domèstiques, adverteixen els psicòlegs." Com deia al començament de l'escrit, millor no saber el nom dels psicòlegs. 

ANIMALS DIGITALS 7.3.21

 

💭El comportament d’un senglar, una rata o una vaca quan busquen menjar s’assembla molt al que impulsa el nostre tragí a les xarxes socials - Carles Francino. 

Imaginem un senglar removent les sobres d’un contenidor d’escombraries... suposant que aquest contenidor no l’hagi cremat ningú. O pensem en un gat que s’ha colat a la cuina, o una rata en meitat de l’abocador, o una vaca pastant als prats verds, que és més idíl·lic. És igual. L’important és que el comportament dels animals quan busquen menjar s’assembla molt al que impulsa el nostre tragí a les xarxes socials. 

No ho dic jo, que a més soc insubmís, sinó un informe de diverses universitats (Boston, Nova York, Zuric...) que s’han dedicat a estudiar el tema. Si un mico de laboratori sap que tocant una tecla li cau un tros de plàtan, la tocarà moltes vegades. Si un ‘selfie’ o un tuit generen una allau de «m’agrada», l’internauta repeteix immediatament; però si no, s’atura. És el que es diu aprenentatge per recompensa. Fins i tot la sipia s'apunta a aquest joc.

Res nou sota el sol si no fos per l’addicció i l’ansietat que genera aquesta recerca desesperada de reconeixement a través d’uns canals –les xarxes– que actuen com a turbopropulsors de tot: el bo, el dolent i el regular. L’objectiu és construir una identitat d’èxit, però els referents en aquestes xarxes solen ser una estafa, per inabastables.

«Això ja està molt estudiat», li deia l’altre dia a Cuní l’escriptor colombià Juan Gabriel Vásquez, molt interessat en el fenomen. I té raó; el dolent és que no semblem fer-li ni punyeter cas als senyals d’alarma. Potser per això hi ha una altra pandèmia en marxa en què res deixa pòsit i en què els criteris d’atenció són cada vegada més educats en el món digital: abracem el que és virtual, no el real.

El professor José Carlos Ruiz ho defineix com a «bulímia emocional» al seu llibre ‘Filosofía ante el desánimo’, una lectura molt recomanable per a aquests temps de confusió i vertigen. No es tracta de tancar les xarxes ni de prohibir res –diu–, però sí de gestionar-les des d’un pensament crític que ens permeti distingir el jo virtual del jo real. Crec que li hauríem de fer cas, perquè senglars, no ho sé, però hi ha persones que cada vegada s’assemblen més a un avatar. 

LA CATALUNYA IMMÒBIL 7.3.21

💭Em pregunto si amb els resultats de les eleccions del 14-F, hi ha una possibilitat de donar un gir pragmàtic a la política catalana, o continuarem en el dia de la marmota del procés i de la Catalunya immòbil. Es tracta de comprovar fins a quin punt Illa té influència real i fins on arriba el coratge de Aragonès. Potser un pacte transversal encara sigui impossible. No cal compartir govern. Potser hi haurà partits que actuïn de frontissa. Potser les temptatives d'aproximació aniran poc a poc. Per si avui comença tot, i la política sempre es conjuga en present, és un error desaprofitar el moment. Esquerra està en condicions d'ostentar la presidència per refermar la seva hegemonia mentre que el PSC ha de reclamar els indults i llavors proposar una alternativa de governança multilateral per desconcentrar el poder que l'alta administració s'enroca a Madrid. Es tracta d'innovar perquè la política catalana recuperi el pols i, amb això, l'economia i la societat. Portem perdut massa temps i cal accelerar la formació de Govern, encara hi són a temps, però aquest apressa, i una mica de sentit d'estat, de 'grandeur' seria d'agrair, ja n'hi ha prou de política de campanar.

Malauradament, em temo que anirem a parar una nova vella legislatura. Ho resumeix Josep Martí a elperiódico: "Però si donem per bo que el període de negociació dona sempre senyals per anticipar el com i el què d’una nova legislatura és raonable apostar que aquesta serà molt similar a l’anterior: múltiples personalitats exercint cada una un bloqueig sobre l’altra perquè al final ningú, tampoc Catalunya, es mogui de lloc". La persona escollida com a President o Presidenta del Parlament el dia 12 donarà pistes de per on anem, si a babord o a estribord.

LA CABINA LITERARIA 6.3.21

💭L'última cabina clàssica de Telefónica a Barcelona serà rehabilitada i es convertirà en punt d'intercanvi de llibres. Es tracta d'una cabina model 8595-A -amb sostre, portes i recobriment de vidre- i està situada al número 2 del carrer del Lledoner, al barri de Sant Genís dels Agudells.

Telefónica i l'Ajuntament de Barcelona han acordat la seva cessió a la ciutat i a partir de dilluns la cabina es retirarà de la via pública i es rehabilitarà, abans d'instal·lar-la definitivament a la plaça Meguidó, al mateix barri de Sant Genís dels Agudells. L'ús de la cabina es va decidir en una consulta veïnal, feta el 2017 entre els residents del barri, on es va demanar quin havia de ser el futur d'aquest element singular i simbòlic de la ciutat.

Així, el proper dilluns 8 de març, els equips tècnics del districte d'Horta-Guinardó procediran a la retirada de la cabina de la via pública per tal de traslladar-la a un dipòsit municipal. En els propers mesos l'Institut Municipal de Paisatge Urbà procedirà a rehabilitar-la i, posteriorment, la cabina s'instal·larà ja de manera definitiva a la plaça Meguidó, on passarà a tenir un ús de punt d'intercanvi de llibres (crossbooking). Aquest ús es va decidir en una consulta veïnal, realitzada el 2017 entre els residents del barri, a partir de la qual es va determinar quin havia de ser el seu futur.

En total es van presentar 93 idees d'usos, entre les quals hi van haver propostes com que la cabina oferís una línia directa amb el telèfon del civisme o amb el 112, es convertís en un punt Wifi o continués essent una cabina.

Finalment, la proposta que més vots va obtenir va ser la de convertir-la en un punt d'intercanvi de llibres. L'última cabina de Telefònica del model amb porta va sortir de l'anonimat gràcies a Anna Farré, antiga professora d'institut i veïna de l’Eixample, que va iniciar una campanya per preservar-la.

La idea és interessant encara que no nova, a Londres fa ja temps que les icóniques cabines vermelles s'han transformat en petites biblioteques. Benvinguda sigui, a veure si amb aquesta nova funció oblidem la cabina més famosa de totes, la de Mercero.

DE LA POST POLÍTICA 9.10.16

Pensem en l'exemple clàssic de la protesta popular (vagues, manifestació de masses, boicots) amb les seves reivindicacions específiques ("No més impostos!", "Acabem amb l'explotació dels recursos naturals!", "¡Justícia per als detinguts! "...): la situació es polititza quan la reivindicació puntual comença a funcionar com una condensació metafòrica d'una oposició global contra Ells, els que manen, de manera que la protesta passa de referir-se a determinada reivindicació a reflectir la dimensió universal que aquesta específica reivindicació conté (per aquest motiu els manifestants es solen sentir enganyats quan els governants, contra els quals anava dirigida la protesta, accepten resoldre la reivindicació puntual, és com si, al donar-los la menor, els estiguessin arrabassant la major, el veritable objectiu de la lluita). El que la post-política tracta d'impedir és, precisament, aquesta universalització metafòrica de les reivindicacions particulars. La post-política mobilitza tot l'aparell d'experts, treballadors socials, etc. per assegurar-se de que la puntual reivindicació (la queixa) d'un determinat grup es quedi en això: en una reivindicació puntual. No sorprèn llavors que aquest tancament sufocant acabi generant explosions de violència "irracionals": són l'única via que queda per expressar aquesta dimensió que excedeix del particular.

Manifestació 
- Slavoj Zizek

¿POT SER CANCERÍGENA LA GESPA ARTIFICIAL? 9.10.16

La Reial Associació de Futbol dels Països Baixos (KNVB, per les seves sigles en holandès) ha demanat realitzar més investigacions sobre els possibles efectes cancerígens de substàncies presents en la gespa artificial dels camps, va informar aquest dimecres el portal de notícies DutchNews.

D'acord amb la KNVB, és necessari confirmar si els carcinògens dels grànuls de cautxú, fabricats amb pneumàtics vells i utilitzats en la gespa, poden acabar al cos dels esportistes. Encara que el 2006 la KNVB ja va encarregar un informe a la consultora Industox, els resultats van ser "massa generals", va precisar DutchNews.

A principis del 2016, la Comissió Europea va ordenar una investigació sobre les conseqüències d'utilitzar productes de cautxú, incloses les petites partícules en la gespa artificial, els resultats de la qual es publicaran a finals d'aquest any. A més, als Estats Units, el govern ha encarregat un informe similar. "Com a toxicòleg, no jugaria en aquests camps perquè no en podem realitzar una avaluació adequada dels riscos, va declarar el professor de la Universitat d'Utrecht Martin van den Berg al programa de televisió 'Zembla'.

Si no fos per que ja ens coneixem, la noticia es preocupant, la majoria de la mainada pre-adolescent, almenys a casa nostra juga en camps de gespa artificial, que per això va servir el famós 'plan E' de Zapatero, i dic ja ens coneixem, per què em temo que la preocupació de la federació holandesa és exigerada, o respón a algun interès més fosc que se m'escapa. Deu ser alló que si una persona juga 80 anys cada dia en un camp de gespa artificial, als 90 pot ser que tingui un càncer. 
Prou que mengem embotits cada dia i anem tirant de la rifeta per preocupar-nos ara d'això, car si ens hem de preocupar, és per preocupar-se, començar a demanar explicacions i exigir responsabilitats. La culpa: de Zapatero.

SOBRE LA SOCIETAT DEL CONEIXEMENT 8.10.16

"Fa molt que es parla de la "casa intel·ligent", que regula per si sola la calefacció i la ventilació, o de la "nevera intel·ligent", que encarrega al supermercat la llet que es va a acabar. Noves creacions són el "cistell de la compra intel·ligent", que crida l'atenció del consumidor sobre les ofertes especials, o la "raqueta intel·ligent", que amb un sistema electrònic embotit permet al tennista d'un servei especial, molt més potent. 
Serà aquest l'estadi final de l'evolució intel·lectual moderna? Una grotesca imitació de les nostres més trivials accions quotidianes per les màquines, conquistant així una consagració intel·lectual superior? La meravellosa societat del coneixement apareix com a societat de la informació, perquè s'obstina a reduir el món a un cúmul d'informacions i processaments de dades, i a ampliar de manera permanent els camps d'aplicació dels mateixos".  Robert Kurz.

LES 72 VERGES DE FRANCO 8.10.16

• El dictador mana molt per dur 40 anys mort, aquesta vegada sense necessitat d'amenaçar, fer propaganda, decretar o afusellar. Mana, perquè quatre dècades després continua havent-hi defensors del que és seu.

La querella argentina contra el franquisme està trucant a les portes de la justícia espanyola amb punys i artells. A l'altra banda de la paret, la maquinària institucional va palanquejant mobles i armaris perquè ningú les obri, perquè res canviï, perquè no es talli el pastís ni es foradin esvorancs pels que entri l'aire de la memòria històrica.

La Fiscalia General de l'Estat, que és l'òrgan acusador que ens ha de representar a tots, es posa la capa i espasa colonial - "a mi l'Argentina no em mana" - i ha enviat una circular en què diu als fiscals acusadors que no acusin en el cas del franquisme que porta la jutgessa Servini des del país austral. S'estan bloquejant les compareixences de víctimes i de 19 alts càrrecs franquistes. Per si a algú li entra un pessigolleig de portar la contrària, la nota enviada es permet recordar com va acabar la causa espanyola i el mateix jutge Baltasar Garzón. Esmicolats pel sistema.

Franco mana molt per dur 40 anys mort, aquesta vegada sense necessitat d'amenaçar, fer propaganda, decretar o afusellar. Mana perquè quatre dècades després continua havent defensors del que és seu. Des de la seva tomba il·legal al 'Valle de los Caídos' -el dret canònic diu que només es pot enterrar allí a pontífexs, cardenals o bisbes- somriu i gaudeix del seu premi. Ningú li tus perquè, així com als musulmans els esperen 72 verges al cel, a Franco li esperaven centenars de guardians a la terra per protegir el seu passat i el seu futur.

Quan es van adonar que hi havia una desena de demandes per exhumar cossos al 'Valle de los Caídos', el Govern va derogar, al juliol de 2015, els 9 articles que haurien permès recuperar cossos. Rajoy va afusellar així el principi de "perpètua memòria" a la cara dels familiars. A veure qui aguanta més sense riure.

Quan, per un miracle jurídic, el cas dels germans Lapeña es va escapolir d'aquesta massacre i un jutjat va ordenar exhumar els seus cossos, el sistema es va sorprendre de la seva distracció. Es van tallar uns caps i Patrimoni Nacional va sortir a anunciar el següent: complirem la sentència, però abans la retardarem. I es van posar a demanar informes "imprescindibles" mentre el fill de Manuel Lapeña, de 92 anys, segueix a l'espera. Quan la Interpol va demanar detenir alts càrrecs franquistes, Rajoy va preguntar qui era aquest tal Interpol. Quan es va demanar extraditar a l'Argentina, la maquinària va negar l'Atlàntic i l'oceà Pacífic.

Els guardians han posat els seus esforços en posar pegats a la querella argentina: que s'estampi, que s'enfonsi, que s'extingeixi. Són llestos. Saben que hi ha ganes de saber i si deixen un fil per estirar se'ls va a desfer el vestit.

Raquel Pérez Ejerique  

eldiario.es

UN INSTRUMENT DE GOVERN 3.2.16

La intimidació és un instrument de govern com qualsevol altre. Ara: em sembla que els governants l'usen, sobretot, quan ells mateixos se senten intimidats. Una manera de superar la pròpia por sobre els altres. De fet, la dictadura és el règim més feble, i per tant, el més fort; la paradoxa resulta diàfana (17-11-58) - JOAN FUSTER

CÓRRER ÉS DE COVARDS 1.2.16

Tots tenim les nostres deries, les nostres manies, moi aussi, poques però en tinc, una d'elles és el diumenge al matí quan surto a quarts de vuit a buscar el diari i a comprar la xapata al forner - per què els diumenges toca xapata sucada amb oli i anxoves - és dur el mòbil a la butxaca que en principi no caldria, però tinc el presentiment de que ha de passar alguna cosa i em farà falta. 

De fet no deixa de ser una bajanada, a aquesta hora del matí d'un diumenge no passa res, llevat d'uns essers estranys que a trenc d'alba pugen sols o en grup carretera de Prats amunt, nomès se'ls hi veuen els ulls, s'en diuen ciclistes i un que és cómode de mena no enten on carall van a aquestes hores en que encara fa fred i a penes s'hi veu. Considera oportú servidor esmorzar la seva xapata amb anxoves i el got de Coca-Cola, després el segon cafè del dia i cap les onze, aleshores si, surto a donar un voltet amb la bicicleta, a passejar però, no fos que em canses, recordeu que còrrer és de covards.

En tinc més de deries, pero avui no toca.

'QUE BELLO ES VIVIR' 17.11.14

Estic segur que recordareu l'anunci de la loteria de Nadal de l'any passat on hi intervenien Raphael, Montserrat Caballé i algun altre famós més que ara no recordo, i la conyeta que s'hi va fer. Francament, era horrorós i no se si va assolir l'objectiu d'un anunci que és atraure clientela cap el producte anunciat.

Aquest any, l'enfoc de l'anunci és totalmente diferent, es mou entre 'Chencho' i 'Que bello es vivir'. El protagonista de l'espot, Manu, qui no ha comprat el seu dècim perquè se sobreenten està a l'atur, a insànces de la seva dona va al bar de l'Antonio on ha tocat la loteria per felicitar-lo. La gent està embogida cel·lebrant que són nous rics, o nous pobres, i tots brinden amb champagne, menys Manu, que després de felicitar Antonio li demana un cafè. A l'hora de pagar (una bestiesa en un dia en que no paga ningú) Antonio li diu em deus 32 euros i davant la cara de sorpresa de Manu (que ha de ser un desgraciat de veritat o un gran actor perqué fa molt be el paper) li dona un sobre on hi ha un dècim premiat.

Lacrimògen, irreal, inversemblant, francament, no se qui dels dos anuncis és pitjor, si el de l'any passat o el d'aquest, almenys el de l'any passat no enganyava ningú i tenia la cosa aquella entre friki i esperpèntica que el feia diferent. L'ùnic que se'm va ocòrrer en veure'l per primera vegada, es si el final de l'anunci és una alegoria (el sobre que Antonio, el propietari del Bar, li dóna a Manu) amb el sobres que lliurava Bárcenas... No ho crec, deuen ser dèries meves. Sincerament, preferia els anuncis del calb, eren una borratxera de pura estètica audiovisual

LA VIOLÈNCIA DEL SOMRIURE 16.11.14

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha assegurat en una entrevista que publica aquest diumenge el diari ABC que "hi ha risc que la frustració independentista" a Catalunya "degeneri en violència".

En aquest sentit, el titular de la cartera d'Interior ha insistit que, al seu parer, es tracta d '"un risc cert i real", pel que ha defensat que "caldrà estar vigilant davant seu, però sobretot aquells que , amb les seves iniciatives polítiques, estan generant aquesta radicalització i previsiblement provocaran frustració ".

"La combinació de radicalització i frustració és molt perillosa. I convé tenir molt present a l'hora de prendre determinades decisions i fixar determinats rumbs. Perquè alguns donen la sensació que han col·locat el timó en rumb de col·lisió", ha declarat, i ha advocat per "intentar" que "les aigües tornin al llit del que mai haurien d'haver sortit".

Pel ministre, convé passar "de la rauxa al seny", perquè "quan els sentiments no són moderats per la raó, es desborden en passions, i d'aquí a la radicalització hi ha un pas".

Sap de que parla el Sr.Ministre, car és d'aqui i coneix el territori, o l'hauria de conèixer i no vol, o no l'interessa la veritat, la realitat dels fets, prefereix crear la seva veritat i espantar al personal amb previsions apocaliptiques, potser perquè sap (qui millor que ell) que si no hi ha violència, car aqui la única violència que hi ha hagut és la del somriure del dia 9 de novembre, ja es cuitarà ell o els seus acòlits de que n'hi hagi, i sinó se la inventaràn el Mundo, l'ABC o la Razón, deformant qualsevol petit incident a l'hora de desinformar transformant-lo en violència.

No és un problema que es tracti de guerra de violència verbal, o de guerra bruta, és que es tracte de guerra, i el senyor Fernandez Diaz n'ès el Ministre de la Guerra bruta de l'Estat Espanyol, cal no oblidar-ho.

EXCESSIVAMENT LÙCID 15.11.14

No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser més eloqüent.

Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complet més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per al vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat pel vent que venia del nord, el vent de les obertures, i pel vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o això creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual. Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que això fos així, però era així.

A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.

Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, puix que les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora a trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tan petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que havia d'esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.

La que sí que viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.

El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastià. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria a tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobretot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que això havia succeït durant una festa a la qual assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de la calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera notícia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres....

... Així comença la part d'Amalfitano a 2666 de Roberto Bolaño; no se si el poeta al que es refereix Bolaño és Leopoldo Maria Panero, possiblement si...., o era una manera de Bolaño d'homenatjar al poeta. Jo només sé que no sé si Panero era homosexual  ni m'importa, i no sé tampoc si estava boig, potser era excessivament lùcid, poèticament lùcid, inadaptadament lùcid.

UN CAFÈ LIMITAT ALS MEMBRES, NO VIRILS 15.11.14

M'ha sorprés que al café de Ocata, del filòsof navarrès Gregorio Luri que confesso segueixo des de fa temps amb devoció, els comentaris, a partir diria que d'avui, estàn limitats als membres de l'equip: Los comentarios de este blog están limitados a los miembros del equipo, diu el senyor blogger, i servidor no té ni idea de com un es fa membre no viril d'un equip. Ja sabeu que no sóc molt de deixar comentaris, però de tan en tant deixo la cagadeta i ja veig que a partir d'ara no ho podré fer al bloc del Sr. Luri, l'únic blocaire al qui tractava amb un respectuós, Don Gregorio, no em pregunteu perquè.

La pregunta és, a quins membres es refereix?...., suposo que als virils no, més aviat deu ser que no vol comentaris que no estiguin d'acord amb el seu tarannà, o acceptar discrepancies insultants. Tot molt filosoficament represor i que no acabo d'entendre, és més, em sorpren, francament, no va pas d'aquest pal el Sr. Luri, o això semblava fins ara. Jo, només li volia deixa un petit comentari sobre el dibuix de còmic de Ramón Mercader que ha publicat abans de carregar-se Trotsky a Mèxic, on per cert el barceloní surt vestit a punt d'anar-se'n a cantar ranxeres amb un mariachi.

No sé, a casa seva cadascú fa el que vol, però que voleu que us digui, s'ha d'acceptar la crítica i fins i tot l'insult, perquè en el fons, prenent aquestes mesures, s'acaba donant la raó a qui suposadament o supositoriament t'ha ofés o insultat, que és aqui per on deuen anar els trets. Com no li ho puc preguntar, em quedarè amb el dubte, però mira, li he col·locat un pronom feble al final de l'escrit, i això si que és greu, és més, és gravissim, 'no se estila, ya se que se estila' això del pronoms febles, pero un dia és un dia. Apali, m'en vaig al sobre.

OBSCENITATS 22.10.14

Hi fa fotos - la majoria - que donen fe que una imatge val més que mil paraules, aquesta d'un camp de golf a Melilla amb uns senyors practicant aquest esport, i uns nois subsaharians penjats a dalt de la tanca mirant-los, reflecteix tota la obscenitat de la situació. 

Hi ha noticies que no destaquen massa els mitjans i que són tambè molt obscenes, i no ho dic pels 1.700 milions que haurem de pagar enre tots a Florentino Pérez per la plataforma Castor, que també hauria d'haver encés els ànims del personal. No! ho dic per aquesta altra noticia que ni tan sols he sabut trobar (no dic que no i sigui) al digital de el Periódico en català.

PER QUÈ LI DIUEN SANITAT? 22.10.14

No se per qué li diuen Sanitat, sinó sana. En l'àmbit mèdic hi ha dues faccions, els dispensadors indiscrimats de droga legal a dojo (metges del cap i çalera) i els dels remendus que són els d'urgències. Així s'arriba a allargar molt l'esperança de vida, segons les estadistiques, però no s'explica en quines condicions. Les Urgencies del Taulí, estan més que saturades amb camilles pels passadissos i ambulansieros egarencs esperant més d'una hora que els treguin la iaia de la camilla on l'han portat per poder marxar a recollir-ne un o una altre, sembla la rereguarda d'un camp de batalla. Unes urgències per cert on no cal tirar de cap estadística per aseverar que el 90% dels ingressats i deixats alí de la ma de déu hores i hores, són majors de 65 anys.

Entenc que en part aquesta saturació es deu en primer lloc a que s'està allargant la vida dels d'abans de la guerra, sense cap qualitat certament, però també es cert que de sis milions hem passat a set i molt en pocs anys, i aquest allau d'ìmmigració sobretot sudamericà i subsaharià ha descovert una sanitat universal gratuita de la que se n'ha aprofitat i abusat, a banda dels gitanos, els grans usuaris d'aquesta sanitat, i com rere cada ingressat i van 300 familiars encara es complica més l'assumpte.

Al món feliç de Huxley, en arribar a determinada edat, la gent en perfectes condicions físiques eren enviats a uns balnearis on anàven desapareixent, i encara que en certa mesura la Sanitat pública ja compleix part d'aquesta funció, no s'hi aplica prou i se li acumula la feina, una mala i inùtil feina. Com li deia la iaia de la camilla que esperàven els ambulansieros egarencs per endur-se-la, al seu fill: No se por qué me traes aqui, sólo haran que pierda el tiempo y alargar mi agonia.

De fet, penso que a la vora de complir 70 anys i estar - de moment - en perfectes condicions fisiques i mentals, és perquè he begut i he menjat el que he volgut, he cardat el que he pogut, i sobretot no he fet mai esport ni he anat al metge, i que duri, car quan arribi la decrepitud, hi ha mil i una maneres d'apartar-se del paisatge, discretament, sense aldarulls innecessàris.

Ah! me'n vaig al que era l'Aliança, on m'han traslladat al pare, de fet no calia, li podien haver donat perfectament l'alta, atès ja esta bé de 'lo suyo', però per prendre aquesta decissió calia un metge. Boi, Boi, Boi......