VOLEM EL PA SENCER!


Volem el pa sencer, es el títol de l'homenatge que li retràn a l'Ovidi a BarnaSants, del 24 de gener al 14 d'abril. El dia 10 de març farà vint anys que l'Ovidi ens va deixar, i a mi m'abelleix recordar-lo de nou. No volem les engrunes, volem el pa sencer, és el text d'una cançó reivindicativa de l'Ovidi, d'ací el titol de l'homenatge de Barnasants.


"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, no fa massa es va acomiadar Charles Aznavour, als 84 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fa un parell d'anys al Grec, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als seixanta i molts anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió. 

He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies.
Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."


El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era. 

Ja se que en vaig parlar l'any passat, però cal recordar Ovidi. 

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa..........per sempre.

.

2 comentaris:

  1. No tots hem oblidat a l'Ovidi, pots ben creureu.I pot ser inclús que el dia de la Fadàndula nosaltres també hi érem. Tens tota la raó, Francesc. Quantes vegades he pensat que aquí no és com a França o a tans altres llocs on els que s'en van, no ho fan del tot. Són per sempre.

    ResponElimina
  2. aquel dia va estar magnific, tan petit que era i es veia tan gran damunt l'escenari. Fixa't que varem coincidir en el mateix lloc fa molt de temps.

    salut Josep

    ResponElimina