sala d'espera a urgències - aviat -


Sabadell, divendres 6 de febrer de 2015  - 07:00 am.

Tres cops a la paret de l'habitació on trastejo amb l'ordinador a tocar amb la del pare, m'indiquen que té algun problema, deixo d'escriure i m'hi acosto...

- Noi, avisa una ambulància que m'ofego...

(incís: si mai teniu una urgència urgent, millor agafeu un taxi, car si truqueu al 061 entre que t'interroguen, dones totes les dades, et passen a un metge que ha de donar el vist i plau,  i arriba l'ambulància, el més probable és que ja estiguis o mort o curat)

Reprenc la narració dels fets.... Finalment arriba l'ambulancia, ens carreguen al pare i a mi, i entren directament a urgències del Parc Tauli. Urgències està saturat però no tant com em pensaba, tot i aixó ens tenen una hora i 10 minuts esperant per entrar al box, amb oxígen el pare, això si. i a mi - cosa estranya - em permeten estar al seu costat tota l'estona, atès normalment et fan anar a la sala d'espera.

Finalment ens ubiquen al box 45 que dona a la Gran via i com els qui van instal·lar els marcs de les finestres d'alumini eren Pepe Gotera i Otilio, passa a traves de les juntes mal tancades un biruju de cagati lorito.... A tot això, d'esmorzar res de res i ja m'avisen també que segurament no li tocarà dinar (una camillera em va explicar tota una teoria de la conspiració sobre l'obligació de tenir retards en hores determinades LES AMBULÀNCIES per entrar la gent als hospitals per tal d'estalviar-se apats) infundis o minifundis que diria en Boi, Boi, Boi, el privatitzador.

A la una arriba el meu germà i m'en vagi a dinar a casa on encara m'en donen, abans però li vaig a buscar allí on feien jazz els dissabtes un inmenjable entrepa de pernil i pa solidificat pintat amb una mica de tomàquet i unes gotetes d'oli d'embrague de sis-cents gripat.  A tot això, recordareu que des de quarts de vuit del matí erem a urgències, doncs, a l'hora d'anarm'en a dinar, el sr metge o metgessa encara no havia fet acte de presència i en tornar a quarts de tres tampoc. 

Aleshores ja una mica encés em vaig adreçar a una infermera joveneta que és a la que li va tocar el rebre: Escolta'm, som aqui des de quarts de vuit del matí, i al pare no li han dut esmorzar, ni dinar ni l'ha vingut a visitar cap metge, saps que et dic: que a una casa de putes l'haurien atès més bé (a lo millor amb una xurrupaica s'hauria rebifat). Resposta de la pàmfila enrojolida; fel el que podem...

Contra resposta meva: No és tracta de que feu el que podeu, es tracte de que feu alguna cosa.... i, si no és molt demanar, ja que som a urgències fa una estoneta seria d'agraïr que urgentment algun metge visités al meu pare.

Al cap de dos minuts clavats tenia al metge al box 45. Semblava argenti o uruguaià per l'accent. Es va disculpar de seguida, i a més molt sincerament: perdone, perdone però és que se me ha olvidado visitar a su padre (perdó, exactament va dir: a su señor padre.) que educat si ho era.

Ya me lo ha parecido - li vaig dir -, però no hace falta que se disculpe, mire a ver que tiene y que hacemos con él.... Li vaig haver d'explicar de que anava 'lo suyo' del pare, atès el metge no s'havia informat massa sobre el seu historial que al Taulí ja se l'haurien de saber de memòria. Després cada deu minuts treia el nas per anar-se disculpant, fins que a les tres i quart ens va dir que havia avisat a una ambulància perquè el traslladessin a la Clínica del Valles (l'Aliança) atès a boxes estaven saturats....

No se haga ilusiones que la ambuláncia tardará 4 horas en llevarse a mi padre - li vaig dir -... No creo que tarden tanto, fou la resposta del Sr. Doctor..... 
A les 7 i 10 de la tarda nit, capvespre o ranvespre, o sia 4 hores més tard d'haverla sol·licitat, arribaven al box del passadís que és on estàvem, o sia al bell mig del passadis d'urgències, un ambulansiero i una ambulansiera, colocaren al pare en una camilla i després d'una breu baralla amb la porta d'urgències de l'ambulansieru colocaren al pare a la part del darrere en una camilla i a mi i al Bernardino al darrere amb uns seients que hi ha. juntament amb l'ambulansiera. Al Bernardino (93) que anava sol, me'l varen pujar a pinrrelillo a l'ambulànca amb la bateta aquella sense mànigues amb la que vas ensenyant el rulè i aixo si, duia mitjons negres, un de curt i un de llarg, amb un fred que feia de cagati lorito, i àpali cap a la Clinica del Vallès on tardaren 45 minuts en fer l'admissió del pare. Com veureu tot molt professional, acurat i eficient. Sanitat: que hi ha algú més?