Llevat dels dos o tres primers anys d’enfervoriment post-dictadura, ja no he penjat cap mena de bandera al balcó de casa, entre d’altres raons perquè detesto les banderes, totes estan tacades de sang i arrosseguen massa morts a la seva esquena. 
Tampoc sóc molt de manifestar-me per la diada - que enguany m'agafarà a Lanzarote -  i coses d’aquestes fora de temps i lloc, perquè en general tampoc sóc de celebrar res i menys encara una cosa tan estranya com celebrar l’enèsima derrota del que se suposa és el meu país, que nomes sap jugar a perdre i a més a més homenatjant a la persona equivocada.
Si és que és el meu de país, perquè resulta que tampoc crec en les entelèquies i aixó del concepte de país no deixa de ser una entelèquia que també arrossega odi, sang i morts a l’esquena. 
I quin sentit té una pàtria o una bandera? Cap, a part de generar tensions, odis, confrontacions (que sempre perdem) i morts. I quin sentit te perdre la vida per aquesta entelèquia? Cap! Si es que aquest era el sentit, més aviat un cert egoisme vanitosament místic amb afany de grandeur a posteriori, pot ser la causa que un senyor del que ningú se’n recordava prengués la decisió (diuen els medis) de suïcidar-se, no se sap encara com. I quan als tres mil que varen anar a l’enterrament del palplantat davant la Modelo, molt mals patriotes catalans devien ser, puig si seguissin les consignes del místic a hores d’ara ja s’haurien d'haver suïcidat (segons deien els medis de Xirinacs). Com diu Gibran: Pot ser que una persona es suïcidi en defensa pròpia. Ah i si en perdre els orígens, perds la identitat, no et preocupis, en renovar-te el passaport o tornar a fer-te el DNI et recordaran els orígens i la identitat i ho faràn en bilingüe, que ja és molt. I caldria recordar que ningú més s'ha suïcidat pel seu pais, o sia el nostre després d'en Lluís Maria.

Sovint tinc la sensació de no ser d'enlloc ni pertànyer enlloc, la meva patria és molt petita, té 80 metres quadrats, i no aconsegueixo identificar-me emocionalment amb cap tipus de reivindicació, potser per desconfiança o potser per sentit comú de gat escaldat. Ni Déu, ni patria ni Bandera, però amb Visa i el Corte Inglès a cinc minuts de casa, aixo si.