Llevat dels dos o tres primers anys d’enfervoriment post-dictadura, ja no he penjat cap mena de bandera al balcó de casa, entre d’altres raons perquè detesto les banderes, totes estan tacades de sang i arrosseguen massa morts a la seva esquena.
Tampoc sóc molt de manifestar-me per la diada - que enguany m'agafarà a Lanzarote - i coses d’aquestes fora de temps i lloc, perquè en general tampoc sóc de celebrar res i menys encara una cosa tan estranya com celebrar l’enèsima derrota del que se suposa és el meu país, que nomes sap jugar a perdre i a més a més homenatjant a la persona equivocada.
Si és que és el meu de país, perquè resulta que tampoc crec en les entelèquies i aixó del concepte de país no deixa de ser una entelèquia que també arrossega odi, sang i morts a l’esquena.
I quin sentit té una pàtria o una bandera? Cap, a part de generar tensions, odis, confrontacions (que sempre perdem) i morts. I quin sentit te perdre la vida per aquesta entelèquia? Cap! Si es que aquest era el sentit, més aviat un cert egoisme vanitosament místic amb afany de grandeur a posteriori, pot ser la causa que un senyor del que ningú se’n recordava prengués la decisió (diuen els medis) de suïcidar-se, no se sap encara com. I quan als tres mil que varen anar a l’enterrament del palplantat davant la Modelo, molt mals patriotes catalans devien ser, puig si seguissin les consignes del místic a hores d’ara ja s’haurien d'haver suïcidat (segons deien els medis de Xirinacs). Com diu Gibran: Pot ser que una persona es suïcidi en defensa pròpia. Ah i si en perdre els orígens, perds la identitat, no et preocupis, en renovar-te el passaport o tornar a fer-te el DNI et recordaran els orígens i la identitat i ho faràn en bilingüe, que ja és molt. I caldria recordar que ningú més s'ha suïcidat pel seu pais, o sia el nostre després d'en Lluís Maria.
Sovint tinc la sensació de no ser d'enlloc ni pertànyer enlloc, la meva patria és molt petita, té 80 metres quadrats, i no aconsegueixo identificar-me emocionalment amb cap tipus de reivindicació, potser per desconfiança o potser per sentit comú de gat escaldat. Ni Déu, ni patria ni Bandera, però amb Visa i el Corte Inglès a cinc minuts de casa, aixo si.
I quin sentit té una pàtria o una bandera? Cap, a part de generar tensions, odis, confrontacions (que sempre perdem) i morts. I quin sentit te perdre la vida per aquesta entelèquia? Cap! Si es que aquest era el sentit, més aviat un cert egoisme vanitosament místic amb afany de grandeur a posteriori, pot ser la causa que un senyor del que ningú se’n recordava prengués la decisió (diuen els medis) de suïcidar-se, no se sap encara com. I quan als tres mil que varen anar a l’enterrament del palplantat davant la Modelo, molt mals patriotes catalans devien ser, puig si seguissin les consignes del místic a hores d’ara ja s’haurien d'haver suïcidat (segons deien els medis de Xirinacs). Com diu Gibran: Pot ser que una persona es suïcidi en defensa pròpia. Ah i si en perdre els orígens, perds la identitat, no et preocupis, en renovar-te el passaport o tornar a fer-te el DNI et recordaran els orígens i la identitat i ho faràn en bilingüe, que ja és molt. I caldria recordar que ningú més s'ha suïcidat pel seu pais, o sia el nostre després d'en Lluís Maria.
Sovint tinc la sensació de no ser d'enlloc ni pertànyer enlloc, la meva patria és molt petita, té 80 metres quadrats, i no aconsegueixo identificar-me emocionalment amb cap tipus de reivindicació, potser per desconfiança o potser per sentit comú de gat escaldat. Ni Déu, ni patria ni Bandera, però amb Visa i el Corte Inglès a cinc minuts de casa, aixo si.
Deberían en el parvulario explicar en qué , para qué, y cómo y en que forma se crearon las banderas.
ResponEliminaDeberían explicarle a los niños que no fueron creadas en tiempo de paz para alborozo y disfrute de la chavalería; deberían decirles a los niños que las banderas sólo son trapos llenos de sangre donde el señor feudal de turno aglutinaba a su tropa.
Las banderas no representan países, eso deberían decirles a los niños, representan ejércitos y estos llevan armas que matan y mutilan.
No tengo sentimientos identitarios, ni me considero español, ni catalán, soy lo que antes se llamaba un apátrida. No me considero bajo ningún pendón, estandarte o bandera, no obedexco la tiraría de los trapos ni de quien dice estar bajo su influencia.
Allá ellos Francecs, allá ellos, porque sólo inyectamos odios a los niños.
Soy una célula de resistencia.
Salut
T'entenc i a en Miquel, també. Però no puc evitar sentir que el català forma part de mi i que, si hagués de parlar en un altre idioma, no seria jo. Em fa por que si continuem dins Espanya acabem perdent-lo, sigui per imposició o per comoditat.
ResponEliminaJa sé que jo no ho veuré però m'agradaria que el català continués existint molt de temps més.
Pel que fa a les banderes, estic del tot d'acord amb el què expliqueu.
I jo entenc a Loreto.
ResponEliminaI molt ¡¡¡
I amb respecte...
Salut LORETO
El català perdurarà Loreto, ni Franco va poder amb ell, el que passa es que cada vegada es parlarà més anglés in això afecta a català i castellà.
ResponEliminad'acord amb tot el que dius Miquel, pero a parvulari com a l'escola i l'Institut no estan per educar sinó per corrompre als nens, fins a embrutir-los lo suficient i deixar-los preparats per a ser i comportarse com adults.
ResponElimina