Nosaltres, els bàrbars, vivíem a les muntanyes, en coves humides i fosques, menjant baies, robant ous dels nius i estrenyent-nos els uns contra els altres quan la nit es feia insofrible.
Era cert que, a vegades, un trémolor sord ens cridava. Temorosos, baixàvem pel bosc fins a veure el camí que havien construït els homes del poblat, i vèiem les caravanes, els rics carruatges, els soldats de brillants cuirasses. I era tant l'odi i l'enveja i la ràbia, que llençavem sobre ells grosses pedres (eren la nostra única arma) i escapàvem abans que ens ferissin amb els seus dards.
A vegades, en el més ombrívol i intricat del bosc, apareixien homes del poblat que cridaven i agitaven els braços. S'acostaven i ens oferien inútils objectes. Acaronaven als nens i, amb gestos, tractaven d'ensenyar-nos alguna cosa, però això ens ofenia, i n'hi havia prou que un dels nostres remugués perquè tots ens abalancèssim sobre ells i destrocèssim els seus artefactes. 
Els homes que venien al nostre encontre no eren, a més, com els soldats; eren infeliços que es deixaven aixafar, que ploraven si trencàvem les seves caixes de fines fulles plenes de signes atapeïts. Dels soldats sortíem fugint, però a aquells vells que venien en to de pau podíem lligar-los als arbres i torturar -los sense perill. Bavejant, danzàvem davant d'ells, els aplicàvem brases candents, els oferíem a la fam de les nostres dones i dels nens que penjaven dels seus pits.
No obstant això, de vegades, disciplinats exèrcits de soldats avançaven geomètricament sobre el bosc. Nosaltres cridàvem esgarips, els llançàvem pedres, els mostràvem les boques desdentades amb el gest d'amenaça que vèiem posar als gossos, però ells es desplegaven, i capturaven a alguns dels nostres, i els altres només podíem retrocedir, endinsar-nos més al bosc, ocultar-nos en el més espès, en el més inhòspit de les seves profunditats.
Ara ja gairebé tot el bosc és seu. Rebels, rabiosos, ascendim per les muntanyes mentre ells estenen els seus poblats, els seus camins empedrats, els seus obedients animals. Hem de retirar-nos cada vegada més, fins aterirnos de fred en aquestes cimeres de neu on res viu, on no hi ha que els pugui ser útil. Aquí ens estrenyem, delmats, cada vegada més famolencs, incapaços de comprendre com són tan hàbils per aplicar-se sobre el cos fines pells, d'on treuen les seves afilades armes.
A les muntanyes, lluitem per sobreviure enfront dels óssos i la pluja. Vaguem a la recerca de menjar, encara que cada vegada és més difícil evitar als homes del poblat, els homes savis, els que tant odiem.
Ells creuen que no pensem, però s'equivoquen. N'hi hauria prou que veiessin les nostres ungles trencades de furgar la terra, la nostra mirada agra i intolerant, la nostra ràbia; n'hi hauria prou això perquè a la fi s'adonessin que també sabem preguntar-nos per què la victòria ha de ser seva.


"Els bàrbars", de Pedro Ugarte