PER QUI TOQUEN LES CAMPANES? 15.11.17

Temps era temps que als pobles la informació més ràpida per rebre una noticia forània era el cavall, després va arribar el telègraf, la radio, el telèfon, la Tele, el mòbil i internet. Hi habia tambè les campanes com una manera primitiva de donar informaciò. Podien tocar a morts, a maitines, a gatzara, o avisar de l'arribada de l'enemic o de qualsevol event important. Hi habia també la figura de l'agutzil (jo encara l'havia vist) que tocaba la seva trompeteta i es plantaba al bell mig de la plaça major de la vila per informar de noticies locals als vilatans. 

Des de començaments del segle XX, el mitjà d'informació dels ciutadans eren a banda de la ràdio, els diaris, era quan hi habia periodistes, cronistes de la ciutat que informaven des de la seva opiniò als ciutadans. Els diaris varen tenir una hegemonia durant molts anys, sobrevisquent sobradament a la Televisió o la radio, però internet i els mòbils els han condemnat a mort sense possibilitat de redempció i amb ells als periodistes, que pocs, però encara en queden. Aquests intenten sobreviure en les seves edicions digitals que ja comencen a funcionar a base de suscripcións, més potser a la Gran Bretanya, on algun mitjà ja ha eliminat l'edició de paper.

Actualment, qualsevol persona pot informar de primera mà del que està succeint a qualsevol lloc del món abans que arribin els periodistes; les imatges les pot penjar qualsevol amb la immediatesa que donen les noves tecnologíes. No hi ha rigor de cap mena, ni objectivitat, però hi ha la immediatesa, i de fet rigor i objectivitat els periodistes fa temps l'han perdut de vista. Ja no doblen les campanes des del campanar dels periodistes per informar i, ni tan sols poden exercir d'agutzils. Haurien de reciclar-se, de donar la volta a tota la informació, de trobar una nova manera de donar-la, però diria que la majoria encara no ho han entés i no estan per la labor. 
Actualment amb un 30% del personal en plantilla es pot dirigir un diari exactament igual, atès la saturació de personal els fa inviables economicament. Tancaràn diaris de paper i els digitals dels que parlava, amb un format erroni (de fet són una copia calcada que s'actualitza de l'edició de paper) no acaben d'arrencar pel mateix motiu. El format hauria de ser molt més dinàmic i menys encotillat, i seria d'agraïr contrastar les noticies que es donen corrents sense fer-ho, perquè és l'ùnica avantatja que tenen per davant de les noves maneres d'informar, que és la seva credibilitat, una credibilitat que malauradament han perdut, per no contrastar i per la seva dependència d'anunciants o bancs que amb els que estan entrampats.
Per qui toquen les campanes? toquen a morts, pels diaris digitals i, sobretot els de paper. O així m'ho sembla a mi.

FUCKFINGER A COLLONADES 8.11.17

Suposo que només m'ha afectat a mi, però blogger ahir no giraba rodó, tot va començar en publicar un post a Collonades que no sé per quins setze ous es va autopublicar 3 cops. A partir d'aquest moment blogger no em deixaba entrar per esborrar els dos que sobraven, entrava en un  bucle i no hi havia manera d'accedir a disseny ni publicar cap entrada a Collonades ni a cap altre bloc.
M'han intervingut amb el 155, fou el primer que vaig pensar, però els blocs si es podien veure sense problemes. S'em va ocòrrer eliminar el bloc de Collonades (hi ha un marge de 90 dies per recuperar-lo), però encara que pugués sol·lucionar el problema no ho faré, amb Facebook, Twitter, Instagram  i Whatsapp, Collonades ja no té cap sentit, va sempre tard i a remolc d'aquests fòtils instantànis d'informació que li han tret validesa i com deia sentit. Com en tenia un a Wordpress quan l'aturada de Blogger del 2011 en que va estar 24 hore ssense funcionar, hi aniré publicant alguna cosa merament per no deixar-lo abandonat del tot.

I és que les noves aplicacion s es mengen les velles, i cada vegada hi ha més immediatesa i per tant també més confussió i en el fons desinformació per saturació desmesurada de noticies. 

Abans de Whatsapp i Instagram, Absurdidades i Collonades se n'anaven entre els dos a las 3 o 4 mil visites diaries i últimament no passaven de les dos-centes. La foto que il·lustra aquest escrit pertany al post que va causar els problemes, trobo que hi queda addient, és un fuckfinger a Collonades.

afegitó: m'he adonat que no puc contestar als comentaris, ahir podia pero avui ja no, entenc que és una altra anomalia de blogger, espero que momentània.

sbd - 8.11.17

SUMMUMM IUS SUMMA INJÚRIA 7.11.17

Com sosté la trista i irònica llei de Murphy: tot és sempre susceptible d'empitjorar. Cada dia és pitjor que l'anterior. Alguns portem anys clamant al desert que el que està succeint a Catalunya és un assumpte d'Espanya. Un assumpte polític de gran envergadura que, en lloc de ser abordat amb intel·ligència, ha estat subcontractat pel Govern de Mariano Rajoy al poder judicial. Per aquest camí, acabarà abrasant a tot el sistema polític nascut el 1978.

Portem anys dient que el que s'està produint no és, com han donat a cridar els mitjans de Madrid, el "desafiament català", sinó la pèrdua de la confiança en el sistema general per part d'una porció significativa de l'electorat català. I és que, prèviament als fets d'avui, el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut es va produir una ruptura unilateral del pacte constitucional i territorial de 1978. D'allò, el Govern espanyol no va voler donar-se per assabentat. Ni tan sols ara reconeix l'existència d'un problema polític. El PP de Rajoy i Sáenz de Santamaría ho han fiat tot al poder intimidatori de la llei.

En aquest moment, l'incendi polític sembla irreparable. La jutge Lamela ha fet miques la possibilitat -petita però factible- de reconduir la crisi catalana mitjançant la llera democràtic d'una campanya electoral tranquil·la i reflexiva. En un context reflexiu, era possible l'aparició d'un coixí de seguretat centrista amb capacitat per recompondre el mapa polític català: un coixí de seguretat que, d'una banda, podia impedir la repetició de la majoria absoluta independentista i, d'altra banda, podia afavorir la reconstrucció de una majoria catalana disposada al pacte. Ara, en un clima d'agitació sentimental dominat per l'actuació humiliant i venjativa de l'Estat, l'aparició d'un coixí de seguretat centrista és improbable.

La temeritat de la jutge Lamela no és tan sols producte de la indiferència de la justícia per les conseqüències polítiques de les seves actuacions. És el resultat del clima mediàtic de la capital, favorable a interpretar la nostra legislació, no com un instrument de civilitat, sinó com un vestit de ferro. Un vestit de ferro immobilitzador que la majoria imposa a les minories. La jutge Lamela ha assumit un cas de presumpta sedició i rebel·lió per al qual el plenari de l'Audiència Nacional va dir en el seu moment que no era competent. Ha acceptat íntegrament les tesis d'un fiscal general que, en aquest moment de màxima gravetat i havent estat reprovat pel Congrés, està constantment sota els focus, perorant amb inaudita audàcia retòrica.

Segons opinió de no pocs experts, és molt discutible que la conducta dels membres del Govern encaix en els delictes de rebel·lió i sedició. El catedràtic de la UB Jordi Nieva Fenoll, per exemple, sosté que el caràcter violent és imprescindible per a tots dos delictes, caràcter que el procés català no ha tingut. Altres mostres de l'extrema severitat de Lamela: l'escassíssim temps que va donar a la defensa (temps que sí que ha concedit el Tribunal Suprem als defensors de la Mesa del Parlament); i, per descomptat, l'aplicació poc fundada l'acte de presó (dedica tot just tres dels seus dinou pàgines a estudiar si concorren o no els requisits per a la presó provisional).

Un jutge no ha d'afavorir la política, certament. Però tampoc perjudicar-la. L'espasa de la dama de la justícia no ha de causar més mal de l'estrictament necessari, doncs, d'una altra manera, reforça el mal que pretén corregir. Si el Tribunal Suprem aquesta setmana no hi posa remei, la campanya electoral que havia de treure ferro al conflicte sorgit a Catalunya no serà tranquil·la ni reflexiva: serà tremendament emotiva i dramàtica. Un cop més, els sentiments tindran un protagonisme principal en un problema que porta anys exigint seny i raó, prudència i mà esquerra.

Altres vegades m'he referit en aquestes pàgines al lema d'Isabella d'Aquest, marquesa de Màntua, protectora de les arts, amiga de Mantegna i Raffaello, lectora d'Ariosto i Castiglione, dues vegades retratada per Leonardo da Vinci. "Nec spe nec metu". Es pot interpretar spe com a interès; i és així com ho entenia Isabella: "Sense interès, sense por". La seva divisa era estoica: afrontar la vida sense ambició personal; però amb valentia, sense por. Ara bé, si la interpretem en sentit literal, la divisa és d'un pessimisme fosc, nihilista: "Sense esperança, sense por". És el sentit que els intel·lectuals del procés donen al combat independentista. Ja que tot està perdut, ja que ja no queda esperança, llancem-nos a la lluita sense por. Si la identitat catalana està condemnada, que tingui almenys un final digne.

És responsabilitat de l'Estat de 1978, que reconeix la seva pluralitat, no segar l'esperança de futur de la identitat catalana. Quan la justícia, abusant del seu poder, s'imposa de manera implacable i exagerada, reforça l'irredemptisme. Un antic aforisme jurídic resumeix perfectament la qüestió: "Summum ius summa injúria": dret extrem, injustícia extrema. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com

LA MIRADA PANÒPTICA 6.11.17

Cap altre lema domina avui el discurs públic tant com la transparència. Segons Han, qui la refereix només a la corrupció i a la llibertat d'informació, desconeix la seva envergadura. Aquesta es manifesta quan ha desaparegut la confiança i la societat aposta per la vigilància i el control. Es tracta d'una coacció sistèmica, d'un imperatiu econòmic, no moral o biopolític. Les coses es fan transparents quan s'expressen en la dimensió del preu i es despullen de la seva singularitat. La societat de la transparència és un infern del que és igual.
Google i les xarxes socials, que es presenten com espais de llibertat, s'han convertit en un gran panòptic, el centre penitenciari imaginat per Bentham al segle XVIII, on el vigilant pot observar ocultament a tots els presoners. El client transparent és el nou habitant d'aquest panòptic digital, on no hi ha cap comunitat sinó acumulacions d'Egos incapaços d'una acció comuna, política, d'un nosaltres. Els consumidors ja no constitueixen cap força que qüestionés l'interior sistèmic. La vigilància no es realitza com atac a la llibertat. Més aviat, cada un es lliura voluntàriament, despullant-se i exposant-se, a la mirada panòptica. El morador del panòptic digital és víctima i actor alhora...

la sociedad de la transparencia - Byung-Chul Han (pdf)

EL FUGITIU 6.11.17

• Independentista o no, admetràn amb mi que cal reconèixer-li a Carles Puigdemont, el cessat Govern i al sobiranisme en general, haver enderrocat un dels grans mites de la nostra democràcia: la justícia espanyola no és lenta, quan vol és molt ràpida; tan ràpida que, a aquest pas, acabaran arribant abans les actuacions d'empresonament que les citacions per acudir a declarar.

Durant l'última dècada, plena d'escàndols, corrupció, sumaris i judicis sobre assumptes que han deixat sota mínims la legitimitat de les institucions i delictes que qüestionen la neteja i qualitat de la nostra democràcia, ens hem cansat d'escoltar a uns i altres, jutges els primers, explicar-nos que la Justícia és inevitablement lenta, que ens estàvem carregant la presumpció d'innocència, que els procediments són procel·losos per garantir millor els nostres drets, que els sumaris s'eternitzen perquè resulta molt difícil demostrar activitats delictives tan complexes com ficar-se la pasta en un sobre, que condemnats com Rodrigo Rato no havien d'entrar a la presó perquè es tracta de gent arrelada que no es van a escapolir, o que destrossar un ordinador a cops de martell ni de bon tros significava que algú estigués destruint proves, només que era contundent respecte a la protecció de dades.

Avui, gràcies a l'independentisme català, hem descobert que la Justícia espanyola pot mostrar-se fulgurant, que a ningú li importa la maleïda presumpció d'innocència, que tampoc cal posar-se tan primmirat amb els procediments i què més dóna si la citació va arribar ahir o aquest vespre si es van a cansar de declarar, que delictes tan complexos com la rebel·lió es proven amb les imatges dels telenotícies, que el component de violència és relatiu i discutible en el nostre dret penal, o que el teu sou ara conforma una raó per enviar-la presó preventiva en comptes de lliurar-te d'ella.

Queda clar que, quan els fiscals i jutges espanyols volen, baten rècords de velocitat i contundència. Per què no acrediten els mateixos registres en altres moments, altres delictes i altres imputats sembla més una qüestió de voluntat que de la suposada inevitabilitat de la lentitud de la Justícia, la seva falta de mitjans o la complexitat de les trames.

Encara que sembli increïble, ni tan sols aquest mèrit tan palmari se li reconeix al President. Un repàs al relat dominant per explicar-nos la seva European Tour n'hi ha prou per confirmar la distància sideral que hi ha entre la percepció dominant entre els mitjans i l'opinió pública fora de Catalunya ia Catalunya. Un cop més es prova com part de la crisi esdevé de la profunda desinformació sobre què passa realment a Catalunya, especialment entre els que analitzen o prenen decisions des d'Espanya.

Fora de Catalunya, Carles Puigdemont és retratat com un malvat d'opereta a la fuga. Amb aquesta hidalguía de fulletó tan imperial se li tracta com a un infame de tragicomèdia a qui es repta permanentment a provar el seu valor, el seu coratge, la seva virilitat i el seu senyoriu. Per a la majoria dels catalans, inclosos molts que ni el voten ni estan d'acord amb la seva estratègia, encara és l'últim President de la seva Generalitat triat per l'últim Parlament al qual van poder votar. Segurament els recorda més al mític i innocent doctor Richard Kimble del Fugitiu, que a altres en llarga tradició hispana de pròfugs famosos però res heroics, com Francisco Paesa, Luis Roldán, l'exdirector de la Guàrdia Civil o El Solitari atracador.

Sis de cada deu catalans ni el culpen de rebel·lió, ni creuen que ell o els seus consellers hagin d'estar a la presó. Ho explica una enquesta publicada diumenge 5 a la Vanguardia. Segurament per a molts d'ells, la seva marxa a Bèlgica ha estat una manera de preservar la institució que encarna davant d'un 155 majoritàriament rebutjat, un recurs per mantenir l'atenció pública internacional i una estratègia de defensa processal davant d'un perseguidor tan poderós com l'Estat Espanyol. La política és com la vida, si no s'entenen les raons de l'altre el conflicte es torna rutina, la convivència es fa impossible i abans o després s'acaba pagant.

Antón Losada  

eldiario.es

C'S I LA MEDALLA DE FRANCO 2.11.15

L’abstenció dels tres regidors de Ciutadans de l’Ajuntament de Calataiud (Aragó) ha evitat que el consistori pugui retirar la medalla d’or que se li va concedir a Franco l’any 1951. El partit taronja va permetre que la moció que havia presentat el PSOE no prosperés, sumada la seva abstenció als vots en contra del PP i de el Partido Aragonesista.

La moció la va impulsar l’exalcalde i ara regidor socialista a la ciutat, Víctor Ruiz de Diego, per donar compliment a la Llei de Memòria Històrica, que estableix que les administracions públiques han de retirar tot tipus d’insígnia d’exaltació de la Guerra Civil i la repressió de la dictadura. El PP va justificar els seus vots en contra assegurant que com que la persona condecorada ja havia mort, la insígnia havia desaparegut com a tal, mentre que Ciutadans va optar per l'abstenció.

Aquest era el tercer cop que el ple abordava la retirada de la medalla d’or al dictador. El primer cop que el PSOE va presentar la moció va ser l’any 2009, i el segon el 2013. En aquesta ocasió, el text va comptar amb 7 vots a favor (5 de PSOE, 1 de Chunta Aragonesista i 1 de Aragón Si Puede), 10 vots en contra (8 del PP i 2 del Partido Aragonesista), i l'abstenció dels 3 regidors de Ciutadans. naciodigital.cat

Albert Rivera ho ha Justificat amb un argument molt recurrent del Pp, deixem els morts en pau, no reobrim velles ferides, que no s'ha de remenar la memòria històrica, etc. etc. i Franco continuarà amb la seva medalla d'or de l'ajuntament de Calataiud. De fet, C's han estat coherents amb el que són, un partit de dretes amb reminiscencies franquistes, i si algu n'esperava una altra cosa, és que és un sant innocent, C's  és el que és. i curiós com un producte polític com el d'Albert Rivera, per què C's no és un partit ni un projecte polític, C's és un producte polític creat per quatre anticatalans d'aqui, sota la síndrome de Xenius, i auspiciat i aupat per la cavera mediàtica de Madrid i els mItjans tradicionals tambè, tot per perjudicar al PSoE, però se'ls ha descontrolat la situació, i a qui resten vots és al Pp, possiblement per què els votants veuen en C's una dreta més moderada i moderna que el Pp, en la línia d'Adolfo Suárez i l'extinta UCD, i la veritat és que Rivera no fa escarafalls a la comparació, sap que li convé i l'ajuda.

I heus aci que un projecte polític que no anava enlloc, que era residual, pot competir amb els dos grans partits per guanyar les eleccions del 20D. S'ha de veure, però, descartat per la seva incongruencia Podemos, diria que a l'hora de la veritat el vot es bipolaritzarà entre PP-PSoE.

Franco pot estar tranquil, tot està lligat i ben lligat, fins i tot la medalla d'or de l'juntament de Calataiud. I si fa falta, ja surt la seva neta amb Bertin Osborne per lloar la seva bondadosa i venerable figura....

US PARLA ISIDORO: L'EMBAUCADOR 1.11.15

Tot és mentida, tot és una cruel farsa, on ningu és el que sembla o vol aparentar, fins i tot soprén que aqui és sorprenguin del text d'quest video d'Isidoro l'embaucador. És igual, tots són iguals, tots els polítics s'omplen la boca de paraules, de bones paraules, d'intencions, de bones intencions, i prou, aqui comença i acaba l'espectacle de l'antiga farsa, el vell teatre del món, el vell teatre cínic de la vida. I encara aneu a votar a aquesta colla d'impresentables, de cinics, de mentiders compulsius, venedors de fum i falses promeses. 

Són pura escoria tots, del primer a l'ùltim, i el partit que representen és el de menys, són la gran vergonya de la nostra espècie mal dita humana, i nosaltres en votar no fem més que seguir-els-hi el joc i afavorir els seus miserables interessos. 

Vegeu el vídeo, millor dit, llegiu-lo amb atenció: us parla Isidoro, L'EMBAUCADOR. 

EL FILL DEL SEU PARE 1.11.15

El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha dit aquest dissabte que la declaració de la república catalana que va fer Lluís Companys el 6 d'octubre de 1934 va ser "una broma" al costat de la proposta de resolució que plantegen Junts pel Sí i la CUP , que busca la "desconnexió de la civilització". 

"Al costat del que el que està fent Artur Mas, el 6 d'octubre de 1934 d'Lluís Companys era una broma", ha dit durant la seva intervenció en un fòrum amb joves emprenedors organitzat pels populars catalans. Fernández Díaz ha recriminat al president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, que no hi hagi "après de la història" i ha recordat que l'expresident Josep Tarradellas va assegurar al seu retorn de l'exili que no s'anava a repetir una situació similar: 

"Enyorem a algú amb el seny (sentit comú) de Tarradellas al capdavant de la Generalitat ", ha assegurat el titular d'Interior. En aquest sentit, ha retret a Mas que "estigui suplicant" a un partit "d'extrema esquerra radical" com la CUP que li investeixi president, ja que ha assegurat que aquest escenari provoca "preocupació" en els ciutadans. 

Fernández Díaz ha subratllat que en l'ordenament jurídic espanyol figuren "elements suficients" per fer front al "despropòsit descomunal" que representa el full de ruta independentista que planteja l'esmentada proposta de resolució. 

Sorprèn una vegada més el Ministre en les seves pintoresques declaracions, nomès recordar-li que el President Companys va anar a la presó per declarar la república Catalana, i que, uns anys més tard va ser afusellat pels sediciosos colpistes a MONTJUICH, que aquests si que eren autèntics terroristes feixistes,  no com els anarquistes de l'altre dia que nomès ho són de cap de setmana i festes de guardar i als que titllen de terroristes. 
Entre els colpistes que deia abans, s'hi comptaba 'Eduardo Fernández Ortega, teniente coronel de caballería en el ejército y subinspector jefe de la Guardia Urbana de Barcelona durante la dictadura franquista' senyor pare de l'actual Ministre de l'interior. Com dirien en castellà, de casta le viene al galgo. 

Fa ja temps que aviso que aquest home no està bé, s'ha trastocat en la seva paranoia obseSsiva vers Catalunya i tot lo català, hauria de ser cessat del seu càrrec abans no faci cap disbarat, que ho pot fer en qualsevol moment, ganes no li falten....

ELS BÀRBARS 1.11.15

Nosaltres, els bàrbars, vivíem a les muntanyes, en coves humides i fosques, menjant baies, robant ous dels nius i estrenyent-nos els uns contra els altres quan la nit es feia insofrible.

Era cert que, a vegades, un trémolor sord ens cridava. Temorosos, baixàvem pel bosc fins a veure el camí que havien construït els homes del poblat, i vèiem les caravanes, els rics carruatges, els soldats de brillants cuirasses. I era tant l'odi i l'enveja i la ràbia, que llençavem sobre ells grosses pedres (eren la nostra única arma) i escapàvem abans que ens ferissin amb els seus dards.

A vegades, en el més ombrívol i intricat del bosc, apareixien homes del poblat que cridaven i agitaven els braços. S'acostaven i ens oferien inútils objectes. Acaronaven als nens i, amb gestos, tractaven d'ensenyar-nos alguna cosa, però això ens ofenia, i n'hi havia prou que un dels nostres remugués perquè tots ens abalancèssim sobre ells i destrocèssim els seus artefactes. 

Els homes que venien al nostre encontre no eren, a més, com els soldats; eren infeliços que es deixaven aixafar, que ploraven si trencàvem les seves caixes de fines fulles plenes de signes atapeïts. Dels soldats sortíem fugint, però a aquells vells que venien en to de pau podíem lligar-los als arbres i torturar -los sense perill. Bavejant, danzàvem davant d'ells, els aplicàvem brases candents, els oferíem a la fam de les nostres dones i dels nens que penjaven dels seus pits.

No obstant això, de vegades, disciplinats exèrcits de soldats avançaven geomètricament sobre el bosc. Nosaltres cridàvem esgarips, els llançàvem pedres, els mostràvem les boques desdentades amb el gest d'amenaça que vèiem posar als gossos, però ells es desplegaven, i capturaven a alguns dels nostres, i els altres només podíem retrocedir, endinsar-nos més al bosc, ocultar-nos en el més espès, en el més inhòspit de les seves profunditats.

Ara ja gairebé tot el bosc és seu. Rebels, rabiosos, ascendim per les muntanyes mentre ells estenen els seus poblats, els seus camins empedrats, els seus obedients animals. Hem de retirar-nos cada vegada més, fins aterirnos de fred en aquestes cimeres de neu on res viu, on no hi ha que els pugui ser útil. Aquí ens estrenyem, delmats, cada vegada més famolencs, incapaços de comprendre com són tan hàbils per aplicar-se sobre el cos fines pells, d'on treuen les seves afilades armes.

A les muntanyes, lluitem per sobreviure enfront dels óssos i la pluja. Vaguem a la recerca de menjar, encara que cada vegada és més difícil evitar als homes del poblat, els homes savis, els que tant odiem.

Ells creuen que no pensem, però s'equivoquen. N'hi hauria prou que veiessin les nostres ungles trencades de furgar la terra, la nostra mirada agra i intolerant, la nostra ràbia; n'hi hauria prou això perquè a la fi s'adonessin que també sabem preguntar-nos per què la victòria ha de ser seva.

"Els bàrbars", de Pedro Ugarte

QUAN L'ATRACADOR ÉS EL TEU BANC .... 31.10.15

El Govern d'Espanya, el nostre, el que suposadament representa i defensa els interessos de tots, ha mobilitzat els advocats de l'Estat, aquests alts funcionaris als quals paguem els seus salaris amb els nostres impostos, per aconseguir que els bancs no ens tornin el cobrat indegudament per la clàusules sòl de les hipoteques.

La Comissió Europea estima que aquestes clàusules no són legals i exigeix ​​la devolució íntegra del cobrat de manera abusiva, en contra de l'ordenat per una sentència del Tribunal Suprem, que amb el pelegrí argument d'evitar "trastorns greus amb transcendència en l'ordre públic econòmic" va limitar la devolució només a partir de la data de la sentència," perdonant "als bancs -pobres- el retorn de la resta dels diners.

És inaudit. En un país en què els bancs han desnonat sense pietat a persones amb pocs recursos. En el qual els directius d'una de les majors entitats han dilapidat milions d'euros sense control en viatges, regals i banquets. En el qual gairebé tot un sector, el de les caixes d'estalvi, s'ha enfonsat per la mala gestió o corrupció dels seus responsables, controlats pels polítics ... El Govern, en lloc de defensar els ciutadans, es posa de nou del costat dels més poderosos.

Però aquesta no és una excepció. El senyor Rajoy i els seus ministres tenen molta experiència en això de oblidar-se dels drets fonamentals. Per això tampoc pot sorprendre que sigui precisament Espanya el país que ha demanat major permissivitat en l'altre escàndol que ens assalta des de fa unes setmanes. ¿Que Volkswagen truca seus cotxes dièsel perquè sembli que contaminen menys? Doncs arreglem l'assumpte pujant els límits dels gasos contaminants. Això de la salut, el càncer de pulmó i les partícules en suspensió és el de menys. Total, d'alguna cosa s'ha de morir. L'important, el que és urgent, el fonamental, és posar-se del costat de la indústria, a favor de trampós -¡once milions de cotxes, onze milions de mentides! -, No fos cas que s'enfadi i s'emporti les seves fàbriques a una altra banda .

I després s'estranyen que alguns es vulguin separar d'Espanya. Jo, indignat, també vull independitzar-me, però d'aquest govern abusador dels febles i protector a ultrança dels poderosos. eldiario.es - gumersindo lafuente

Subscric fil per randa l'escrit de Lafuente, per això l'he publicat íntegre, nomès que el parraf final no calia, llevat que digui on es vol indepentditzar, car si és a Catalunya, anirà de Guatemala a Guatepeor. I sinó que els hi ho preguntin als de les farmacies....

CLUB PREMIUM DEL MEDICAMENT 30.10.15

"El Club Premium del Medicament és l'única opció que em garanteix el tractament per a qualsevol malaltia. Tant és que no hi hagi prou medicaments, que els preus siguin elevats o que hi hagi una llarga llista d'espera ... a mi, amb el Club, no em falten. Jo, m'ho puc permetre ".

Qui parla és la Arantxa de Benito, el vídeo sobre #EnfermedadesPijas inundava ahir de desconcert les xarxes socials. La foto d'un local al carrer Ayala del barri de Salamanca de Madrid que prometia "accés prioritari a tractaments exclusius contra la hepatitic C, el càncer, el VIH o les malalties rares" compartida per molts tuiters va ser la que va començar a deslligar l'estupor i la indignació entre la gent.

Avui, un vídeo de la mateixa protagonista ho revela tot: "Si el model d'innovació de fàrmacs no canvia, serem testimonis de situacions tan extremes com la representada pel Club del Medicament". Un dia després, sabem que El Club Premium Del Medicament és en realitat una campanya que vol denunciar el sistema actual d'innovació farmacèutica.

Darrere d'aquesta paròdia es troba No és Sa, una aliança d'organitzacions [Salut per Dret, Metges del Món, Organització Mèdica Col·legial, OCU, SESPAS, CECU, No Gràcies, ISGlobal, Oxfam Intermón] que pretén "sanejar" el model d'innovació dels medicaments - elmundo.es"

La inicitiva és d'agraïr encara que sigui inutil, que no serveixi per a res. A sant de que les multinacionals de la drogradicció cambiaran les seves prioritats, aquí nomès s'ìnvestiga la quantitat de pastillam que pot ingerir el personal i si aquest no és suficient, no hi ha investigació. A vegades penso que en comptes de nacionalitzar bancs (de fet els bancs s'haurien de cremar, del primer a l'últim, sense deixar-se ni una sola sucursal) caldria nacionalitzar les multinacionals famaceutiques, una autèntica xacra que nomès es dedica a drogar al personal, amb la connivència de gran part de la classe mèdica, la presa favorita dels visitadors dels laboratoris, i mai millor dit lo de laboratoris, on es pergenya la tàctica de la intoxicació per pastillam del personal, en comptes de practicar la medicina preventiva i els remeïs casolans de vell que venen a ser el mateix però gratis, les denostades i oblidades herbes remeieres.

Ho dic seriosament, la medicina actual no cura, palia i droga al personal a base de pastilles, pastilles que pagan teles de plasma, viatges al Càrib i altres foteses hedonistes, en comptes de tornar a la medicina tradicional, i intentar una medicina mes preventiva. Potser escric això pel que he vist, en primer lloc i, per què amb 70 anys he tingut la sort de no anar mai al metge, i que duri, per què a la que hi vagi, ja he begut oli. I és que aquí el que és important és inventar-se unes malalties que necessitin d'uns medicaments de llarga durada, que ni curin ni matin, sinó que allarguin una qualitat de vida inexistent en la majoria de malats en ser gent gran, però que queden la mar de bé en les estadistiques del promig de vida de la gent que confecciona la Generalitat, una Generalitat que atrapada en la seva pròpia BOI-incongruència deu 330 milions d'euros a les farmacies i a sobre els hi diu que no pot pagar.

La culpa és de Madrid, i jo que m'ho crec....

 

SOSTRES I EL VILLANOVENSE 29.10.15

L'article 'esportiu' del periodista Salvador Sostres sobre el partit de Copa entre el Villanovense i el Barcelona no ha caigut gens bé a Villanueva de la Serena (Badajoz) i, probablement, en cap poble d'Espanya. el huffpost.es -

En ell, el periodista del diari ABC es queixa d'haver de veure trobades així i arriba a ridiculitzar les persones que no viuen en una ciutat, argumentant que s'emocionen en excés quan passa alguna cosa especial, una cosa que ni tan sols li sembla agradable i compara amb "menjar amb un pobre". Del que ha publicat aquest dijous en dit diari, destaquem els dos paràgrafs més feridors:

"Aquestes fases prèvies de la Copa del Rei tenen molt de «assegui un pobre a la seva taula» i de «tothom pot si ho intenta». Hi ha qui ho troba bonic i a mi em sembla deplorable, perquè ni tothom pot, ni és agradable sopar amb pobres, ni pot mantenir.se l'ordre si tothom comença a intentar-ho. Una hora abans del partit ja no hi cabia ningú a les grades, en aquesta classe d'entusiasmes de la gent que no viu a les ciutats.
Cada vegada que les càmeres enfocaven al públic, la meva dona feia comentaris sobre l'afortunats que hem estat. La vida somriu a la ciutat i tot flueix lleuger i amable. Als pobles passa la vida més lenta. Per això les pells de la seva gent són més gruixudes i les faccions més dures i les mirades més penetrants, com si a cada instant tinguessin el pressentiment de la mort ".

Però amb el que no comptava Sostres era amb la contestació d'un il·lustre de la localitat, el jugador de bàsquet José Manuel Calderón, qui l'ha demanat respecte amb una contestació inapel·lable:

jose manuel calderon
✔
@JmCalderon3

Nosotros sí que tenemos suerte de que tu mujer y tu viváis en una ciudad
#sostres
@abc_es
#RESPETO
#conlofacilquehubierasidohablardefutbol
1:50 PM - 29 Oct 2015 

Prou sabut és que sento una profunda animadversió per Salvador Sostres, però veient el partit ahir a Movistar+ pensó que no va tan desencaminat, l'espectacle era Berlanguià i a més a més mig poble de Villanueva de la Serena vestits per la ocasió va anar al camp per veure el Barça B. Un camp amb una gespa lamentable i la gent practicament assehguda al terra fins a dins, i tot aquest sarau pr veure - com dic - al Barça B.
Era una espècie de 'la comarca nos visita o mas de campo que San Isidro', amb tots els tòpics habuts i per haver, nomès hi faltava la parella de la Guàrdia Civil i la folclórica, i aixi era no de cap altre manera.

Sovint Sostres desbarra però en aquest cas crec no va massa desencaminat, agradi o no a Villanueva de la Serena i a JM Calderón. Les coses no són com són sinó com som nosaltres o com les veiem. a banda que el fenòmen no és nou, passa cada eliminatoria de la copa del Borbó entre equips de segona B i primera com Barça o Madrid.
I per acabar-ho d'adobar, el que és més greu, gravíssim, Douglas el de la palmereta es va lesionar i en té per 8 setmanes, ara si que ho hem perdut tot.

OSTRES, PUC GUANYAR EL NOBEL! 9.10.15

L'escriptora bielorussa Svetlana Alexiévich, de 67 anys, és la guanyadora del Premi Nobel de Literatura 2015. El dictamen de l'Acadèmia sueca destaca "els seus escrits polifònics, un monument al sofriment i al coratge en el nostre temps". Escriptora i periodista, ha retratat en llengua russa la realitat i el drama de gran part de la població de l'antiga URSS, així com dels sofriments de Txernòbil, la guerra de l'Afganistan i els conflictes del present. És molt crítica amb el Govern bielorús. "Respecto el món rus de la literatura i la ciència, però no el món rus de Stalin i Putin", ha dit l'autora en una roda de premsa a Minsk, després de l'anunci del guardó. En castellà només s'ha publicat d'ella veus de Txernòbil, i en català res.

Ja ho deia fa quatre anys, i seguim amb la mateixa tónica als premis Nobel de Literatura: es donen a escriptors desconeguts, o poc coneguts, d'avançada edat i escassa difusió de la seva obra, o en algun cas a barruts com Cela o al fatxa innombrable de la ciutat i els gossos que ara se'ns ha enamorat de la porcellana. 

Ets espés?, tens un cognom rar?, avançada edat i no et coneix gairebé ningú; aleshores tens molts números per guanyar el Nobel de Literatura i també la creu de Sant Jordi. Ostres!, jo el puc guanyar, sóc espés, tinc una edat, un cognom rar i em coneixen quatre gats, escric en una llengua minoritària, que això també ajuda. A veure l'any vinent.


afegitó: Monzó te un conte molt bo sobre aquest tema.

CRIMINALITZACIÓ D'INTERNET 8.10.15

Un internauta no té manera de conèixer per endavant el contingut del lloc web que es disposa a consultar. D'altra banda, el terme «terrorisme» manca de definició neutra. Però a França, les noves disposicions «antiterroristes» esdevenen un crim la consulta dels llocs webs que un magistrat pugui considerar com a favorables al terrorisme ... llegir l'article íntegre a: Voltaire.net .....

.... AH!  PROXIMAMENT A ESPANYA.

LA NOIA QUE S'HA POSAT A BALLAR 7.10.15

I la noia s'ha posat a ballar, ja va posar glamourosa per una revista fa un temps, i ara copiant a Michelle Obama ha calcat el ball que ella va fer a la TV nordamericana de la cançó de Bruno Mars, és petita grassoneta i rabassuda i té cara de gastar molt mala bava, però s'acosten eleccions i convé semblar que són humans, que són com la gent del carrer, la gent corrent, i au, a ballar a l'Hormiguero la vicepresidenta del Govern Espanyol d'Espanya. 

I mira que ho havien criticat aquest tipus d'actuacions els del Pp, quan les catalanes amb el ball de l'Iceta, però els ideólegs de cartró pedra del Pp davant la campanya que s'acosta han decidit que s'ha de donar una imatge de sencillesa, de simpatia, de gent corrent i au, a fer el pena penita pena a l'hormiguero i a declarar que Mariano Rajoy és 'bailongo'. Jo, no el veig ballant ni la yenka. Potser s'han inspirat els del Pp en 'bailad, bailad malditos' que segur no han vist, però potser seria millor pensar que ho han fet amb aquesta cançó de Serrat....