ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - CULTURA - COSES DE LA VIDA

ÀNGELS I ARCÀNGELS

Les mans - A la sala de professors estàvem comentant les rareses de Céspedes, el nou col·lega, quan algú, des de la finestra, ens va avisar que ja venia pel jardí. Callem, amb les cares atentes. Es va obrir la porta i per un instant la llum platejada de la tarda va flamejar sobre les espatlles de Céspedes. Va saludar amb una inclinació de cap i va anar a signar. Llavors vam veure que aixecava dues mans eriçades d'espines. Va traçar un gargot i sense mirar a ningú va sortir ràpidament. 
Dies més tard se'ns va aparèixer enmig de la sala, sense donar-nos temps a interrompre la nostra conversa. Es va acostar a l'escriptori i en prendre el llapis va mostrar les mans inflamades per les butllofes del foc. Un altre dia se les vam veure mossegades, esquinçades. Va signar com va poder i va marxar. Céspedes era com el vent: si li parlàvem se'ns anava amb la veu. 
Va passar una setmana. Vam saber que no havia donat classes. Ningú sabia on era. A casa no hi havia dormit. En les primeres hores del matí de dissabte una alumna el va trobar estès entre els rododendres del jardí. Estava mort, sense mans. Les hi havien arrencat d'una tirada. Es va esbrinar que Céspedes havia caminat a la caça de l'arcàngel sense ales que coneix tots els secrets. Potser Céspedes va estar a punt de caçar-lo en successives ocasions. Si va ser així, l'arcàngel devia escapolir-se en successives ocasions. Probablement l'arcàngel va crear la primera vegada una bardissa, la segona una foguera, la tercera una bèstia de gola oberta, i cada vegada es va precipitar en les seves pròpies creacions arrossegant les mans de Céspedes fins que ell, de dolor, va haver de deixar-se anar. Potser l'última vegada Céspedes va aguantar la pena i no va deixar-lo anar; i l'arcàngel sense ales va tornar humiliat al seu regne, amb les mans de l'home agafades per sempre a la seva esquena celestial.

Vagi vosté a saber!


FI



Tabú - L'àngel de la guarda li murmura a Fabián, per darrere de l'espatlla:

-¡Compte, Fabián! Està disposat que moris quant pronunciïs la paraula zangolotino.(*)

-¿Zangolotino? -pregunta Fabián astorat.

I mor.


FI


[Contes. Text complet.]
Enrique Anderson Imbert

Ciudadseva.com

(*)zangolotino: [Noi] que es comporta com un nen o al qual es tracta com a un nen.

4 comentaris :

  1. El ser humano no inventó las categorías. Ellas nos vinieron dadas en la Biblia, habiendo bebido esta de la Torá, hace no menos de 3.000 años.
    YAWE ya puso categorías en el cielo.
    Cuatro Arcángeles, ángeles, querubines y serafines...

    Me gusta el segundo cuento...por si acaso no repetiré la palabra...
    ¿ No son categorías ?..No nos debemos extrañar de nada.

    ResponElimina
  2. Tot és més senzill, Miquel, un conte és d'un Ángel i l'altre d'un Arcángel. Jo com sóc agnòstic gracies a Déu, no hi entenc de categories angelicals.

    ResponElimina
  3. Per si de cas, si mai em trobo amb un àngel m'abstindré de voler-lo agafar.
    Si més no, fins que tingui clar que no em vol cap mal.

    ResponElimina
  4. jo de tu faria veure que no el veig, per si de cas.

    ResponElimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes