L'escriptora Luisa Etxenique (Sant Sebastià, 1957) parla d'ecologia lingüística, com també podría parlar d'ecologia cultural o del pensament. Una reflexió que neix de la constatació de la desertització que avança en determinats camps que considera fonamentals, el de la cultura, el pensament, l'art, i la creació intel·lectual, i que té a veure amb un empobriment del llenguatge. Com a la selva amazònica diu, les paraules també s'espolien, es violen, es maltracten, i cal cuidar-les. No és el mateix poseïr 1.000 paraules que 40.000. La nostra relació amb el llenguatge és básica en les nostre vides, té un sentit emancipador.
És que al mateix temps que parlem de la manca de sembra en el llenguatge, cal citar la manipulació del mateix, acompanyat per un conformisme amb l'absència de matís, amb la brotxa grossa, amb la perversió dels conceptes. El que diu de les apropiacions indegudes del llenguatge, que és dir les coses per noms que no els correspon. Tot forma part del mateix conjunt que ens fa vulnerables a qualsevol tipus de manipulació. És fonamental tenir l'altre costat un receptor que sàpiga distingir el que li expliquen. I no només és responsabilitat de l'escola, també els mitjans de comunicació que no informen amb el rigor que correspon, o els discursos públics que no preconitzen el el matís, el filar prim en l'expressió.
Quan parla d'ecologia lingüística, Etxenique parla d'ecologisme de les llengües, sens dubte: el que amenaça a una llengua, amenaça a la resta. Crec que és una situació que es viu a tot arreu, encara que bé és veritat que hi ha sistemes educatius que ho veuen més clar i intenten combatre-ho. Quan algú creua la frontera o es col·loca davant de la ciutadania francesa en l'àmbit que sigui, es queda meravellat davant el bé que parlen. Està clar que el sistema educatiu i el debat públic francesos estan més preocupats per la qualitat de la llengua que el que tenim a aquest costat de la frontera... crónica viva
És que al mateix temps que parlem de la manca de sembra en el llenguatge, cal citar la manipulació del mateix, acompanyat per un conformisme amb l'absència de matís, amb la brotxa grossa, amb la perversió dels conceptes. El que diu de les apropiacions indegudes del llenguatge, que és dir les coses per noms que no els correspon. Tot forma part del mateix conjunt que ens fa vulnerables a qualsevol tipus de manipulació. És fonamental tenir l'altre costat un receptor que sàpiga distingir el que li expliquen. I no només és responsabilitat de l'escola, també els mitjans de comunicació que no informen amb el rigor que correspon, o els discursos públics que no preconitzen el el matís, el filar prim en l'expressió.
Quan parla d'ecologia lingüística, Etxenique parla d'ecologisme de les llengües, sens dubte: el que amenaça a una llengua, amenaça a la resta. Crec que és una situació que es viu a tot arreu, encara que bé és veritat que hi ha sistemes educatius que ho veuen més clar i intenten combatre-ho. Quan algú creua la frontera o es col·loca davant de la ciutadania francesa en l'àmbit que sigui, es queda meravellat davant el bé que parlen. Està clar que el sistema educatiu i el debat públic francesos estan més preocupats per la qualitat de la llengua que el que tenim a aquest costat de la frontera... crónica viva
Dicen que los emoticonos han rebajado el lenguaje pero pienso que han ganado el semiótico.
ResponEliminaLo que si es cierto es que los discursos de quienes nos mandan cada vez son menos elaborados y más facilones, y no suelen utilizar más de 3.500 palabras diferentes.
Y eso es muy poco.
Així és, i cert és tambè que a França, la gent parla molt més bé i empren més paraules i més educadament, potser perqué són més de xerrar que de discutir que és el que fem aquí. Bien sur
ResponEliminaLuisa Etxenike, és una dona molt intel·ligent, i m'agrada el que diu. Només hi ha una cosa en què no estic d'acord. Ella diu que tant li fa si és en castellà o en euskera, ella és ella i prou. Molt bé!!, això és veritat, aquí també passa. El que no diu és que una llengua important en comptes de protegir la minoritària, el que fa és "menjar-se-la" El basc no ho se, però el català és molt ric (altra cosa és que ho parlem malament) I a França sí que es parla bé, però les llengües minoritàries desapareixen
ResponEliminaA França com que ja han eliminat ben ecològicament totes les llengües que no són la normativa es poden permetre el luxe de pensar que parlen i escriuen molt bé quan tot això és ben relatiu.
ResponEliminapel que jo conec, que es Montpellier i Sête, la gent és més educada que aqui i parla més bé, en general....
Eliminatots els idiomes són rics Josep, i tots van enrere, cada vegada s'empren menys paraules, que hi farem!
ResponEliminaNo sé a les escoles, però com que sí sé com va l'ensenyament als instituts, dedueixo el que s'ha fet a les escoles. A diferència de la majoria de països, el discurs oral a penes s'ha ensenyat i practicat a les aules d'una manera seriosa.
ResponEliminaUna altra cosa és l'empobriment del llenguatge en l'aspecte lèxic.
Amb la llengua escrita, avui no m'hi poso.
Recordo exàmens orals a escola, i que a Cal sr. Vall ens feien llegir novel·les de Jules Verne a classe en veu alta. De totes maneres l'empobriment del llenguatge escrit és global no només d'aquí, i quan a l'escrit, més del mateix, de fet, la gent d'abans en general sense tenir a penes estudis parlava amb expressions més personals i nostrades, com esclarir, suara, encara bo, tant de bo, salpebrades de mots autòctons de cada zona, suara és molt del moianès, per exemple.
ResponElimina