.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


EL GRAU ZERO DEL RELAT


«Sou uns assistents de luxe: els rics i els més rics encara [riu]. Per a alguns sou l'elit; jo us considero les meves bases [més rialles i aplaudiments]. »La frase la va pronunciar l'expresident George W. Busch a un sopar que va reunir, com ell afirma, al nucli més poderós de la societat americana poc abans de la invasió a l'Iraq. L'escena s'inclou en el documental Fahrenheit 9/11 de Michael Moore.

Aquest reconeixement, gairebé clandestí ja que flueix dins d'un relat bèl·lic molt més dramàtic, quin efecte produiria sobre una àmplia audiència? ¿Indignació o desconcert?. 
Mariano Rajoy, en una reunió a la Moncloa amb el Fòrum Pont Aeri després de les eleccions del 20-D va donar la raó a banquers i empresaris respecte a una possibilitat mínima que Podem s'acostés al poder: «és una veritable amenaça per al futur de les vostres empreses ».

Comunistes, dissolvents, antisistema, radicals, agents del caos. Els escriptors del president no tenen contenció a l'hora d'adjectivar a Units Podem. A cap se li ocorriría, en canvi, suggerir-li verbalitzar l'arrel veritable del problema: aquesta gent és un perill per a la Borsa i per als nostres creditors en nom dels que assumeixo el govern.

Al final del segon capítol de la sèrie The Young Pope, escrita i dirigida per Paolo Sorrentino, Pius XIII, el papa que interpreta Jude Law, en el seu discurs a la feligresia reunida a la plaça vaticana de Sant Pere eufòricament lliurada al nou pontífex, els recrimina la seva equivocada idea de Déu, la seva mala praxi de la fe i, en un gest extrem, no permet que se li il·lumini la cara per evitar que es projecti cap a la seva figura la devoció. La multitud cau, llavors, en un estat de depressió massiu. Aquesta i no una altra pot ser la reacció quan se'ns s'enfronta al grau zero del relat: l'evidència que no hi ha relat, hi ha realitat.

El periodista David Remnick en una entrevista que va fer per a The New Yorker a Philip Roth (Reporter, Debat) en els temps en què Bill Clinton estava a la Casa Blanca enfrontant el judici que contra ell impulsava Monica Lewinsky, explica que Roth proposava a Clinton sortir per televisió i «parlar amb franquesa de l'adulteri, (...) parlar de la complexitat del matrimoni llarg i difícil, de la fragilitat, i d'atrevir-se a preguntar si veritablement estava tan sol en les seves febleses». Roth, explica Remnick, va rebutjar l'argument per considerar que no tenia sentit políticament.

Per Clinton, davant del judici, millor que obrir un debat nacional era respondre amb eficàcia davant del tribunal per sortir exonerat però des d'una perspectiva política, la idea de Roth hagués obert un debat de difícil control. Pot ser que, de la mateixa manera que el Papa en la sèrie de Sorrentino, s'hagués topat amb una audiència que no vol sortir de la seva idea que té del món, la qual s'explica a si mateixa. Hi ha una idea de Déu, hi ha una mirada sobre un president, hi ha construccions, relats socials que es preserven per sobre de la veritat.

El comentari de Mariano Rajoy davant el Fòrum Pont Aeri té el mateix pes que l'adulació de Bush a la elits: reconèixer-les com la seva base real i no a la immensa població dels Estats Units. Aquesta és la bretxa. Si Mariano Rajoy sortís a exposar que tots els seus esforços estan orientats a mantenir els privilegis d'una classe dominant, que el finançament il·legal del seu partit és la manera de sostenir la seva estructura, de proveir amb recursos la màquina electoral i que per mantenir viu aquest projecte necessita el suport de tots, la reacció lògica dels seus votants seria la depressió i fins i tot la negació.

Felipe González quan va donar llum verda per a la destitució de Pedro Sánchez no va utilitzar els arguments -compartits- que va exposar Mariano Rajoy al circuit tancat del poder fàctic. Va fer un relat emocional, íntim: «Em sento enganyat i defraudat per Pedro Sánchez». A la portada d'una revista del cor no hagués generat cap soroll, al contrari, la frase de González està extreta d'aquest camp semàntic.
Susana Díaz, artífex de la logística que la comanda de Felipe González va reclamar, igual que Mariano Rajoy, s'ha instal·lat a les antípodes del relat zero i s'han imposat un silenci total amb una única finalitat: exercir el poder.

El grau zero del relat vital és la mort: es neix per morir. Un relat que ens neguem per poder sobreviure. Per a un creient, el punt sense retorn des de la fe és la inexistència de Déu. El de la política és la seva pròpia absència. 
Hi ha excepcions. Ada Colau a Barcelona, ​​per exemple. Però el seu relat és antitètic al de Bush o Rajoy: la seva base sorgeix del conflicte i la seva gestió, com està demostrant, és inclusiva. En lloc del grau zero, Colau apel·la al grau de consciència dels seus interlocutors en un diàleg igualitari i no asimètric: escriu el relat de l'altre. Un cas curiós: una dirigent que ve del camp social i no de la política però s'ha convertit en un dels pocs agents polítics actius.

«El més important que es pot fer per vosaltres, és el que vosaltres podeu fer per vosaltres», va afirmar Rajoy en una frase en què la decisió de la seva sintaxi il·lumina les intencions del president i les possibilitats que obren propostes com les de l'alcaldessa de Barcelona. 








Miquel Roig 

4 comentaris :

  1. Isidoro no es creíble por su nómina capitalista, y es lógico que de grima a los antisistemas, ¡¡¡ nos la da a nosotros que somos de su generación ¡¡¡
    Hay algo maligno en el poder. No se trata de tener dinero, sino de someter a los demás. Eso le pasa a esta pléyade americana de los ricos y los más ricos.
    Sobre la Colau creo que hay tantos intereses dentro de un Ay untamiento que maneja 2.300 millones de euros anuales que ni ella misma sabía a donde se metía.
    Lo que hay firmado se tiene que cumplir, guste o no, y es complejo en una ciudad manejada siempre por los secuaces de la banca, que han demostrado estar en el círculo de los expoliadores del Palau y las comisiones de las ITVs.
    Ahora se le crea otro problema con los veladores de los bares, y los bicings, pero a la gente hay que atarla corta, nos guste o no.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. i tampoc té la Colau cap mena d'ajut, tot són pals a les rodes. Compte que és la futura presidenta de la Generalitat.

      Elimina
  2. El que está clarissim es que la "nova politica" surtida del 15-M representa la fí dels privilegis que disfrutan Rajoy i els qui el mantenen al poder, i es senten amenaçats.

    I en Gonzalez, pertany a la mateixa clase social de privilegiats, que no volen de cap manera que una nova esquerra arrivi al poder. Aquest indesitjable está fen negocis tèrbols i dubtosos. No te prou amb cobrar del Consell D´Estat, i amb la seva pensiò d´ex-president. Ni tampoc amb seure en algún consells d´administraciò.

    Una autentica vergonya.

    Una abraçada

    ResponElimina
  3. ENCARA QUE ENS DIGUIN QUE NO, o ens ho vulguin fer creure, tots són iguals els polítics, almenys els de la vella política, González dels que més. La nova, de moment encara no ha estat corrompuda, tot arribarà, recorda que la vella política un dia (no fa tants anys) va ser nova, transparent i il·lusionant.

    ResponElimina

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes