COSES DE LA VIDA

L’art, com a simple imitació de la naturalesa, no és més que una mala copia d’una imperfecció gairebé perfecta. No tant però, si tenim en compte els milions d’anys que porta assajant les sortides i postes de sol i que poques vegades li queden bé.

*
Em pregunto si els escriptors negres tenen blancs que escriguin per a 
ells.
.
¡Que inventen ellos! Deia Unamuno.
Que nosaltres ja pagarem els royalties, oblidava.
.
Li deia un dia Jesús Quintero a Pedro Ruiz, que tenia la sensació que a TVE hi havia molts transeünts. Jo afegiria que de vegades dona la sensació que el que hi ha son molts semovents.

És cert que el castellà està amenaçat a Catalunya, la meva filla Anna i els seus amics no el parlen, puig ho fan en andalús.

 El més semblant a la bellesa absoluta ho trobareu a la Vall d’en Bas a trenc d’alba, o a la vostra Itaca particular.

 Amb el pas dels anys, cada vegada m’agrada més en Raimon.

 Tsarrampoines, que és una paraula inventada, ben bé podria referir-se a les despulles del Tsar de totes i cadascuna de les Rússies.
Una de les frases més genials que he sentit en la meva vida, la va dir el meu pare en assabentar-se que en Camilo José Cela havia guanyat el premi Nobel de literatura.
En veure’m tan emprenyat, va comentar-me: Noi! Aquest Cela és un barrut amb bons amics.
I crec que tenia més raó que un Sant.

 Els mossos d’esquadra, son els únics que quan es muden porten espardenyes.

 Abans, contra Franco, a Catalunya gairebé ningú volia ser funcionari. Ara hi ha cua. És ben cert que contra Franco vivíem millor.

 Un artista del tipus que sigui, es repeteix constantment al llarg de la seva obra, tot i que n’hi ha que ho dissimulen millor que altres.

 És possible que estem assistint al naixement d’un mite com el de Jesús de Natzaret o Mahoma, tot depèn que Ossama Bin laden trobi un biògraf com Sant Pau.

*

CARTA AL SENYOR TORRENT

El nostre home a Brussel·les li va escriure ahir una carta al President del Parlament el Sr. Torrent, demanant-li que garantis la seva ampara, o amparanoia en vistes a la seva prevista elecció com a President de la Generalitat de Bongònia.  Francament no és el tipus de carta que escriuria un seriós candidat a President de la Generalitat, potser l'autor de la carta que podeu llegir a continuació seria la persona, que dic persona, seria el personatge idoni per a ocupar el càrrec de molt Honorable President de la Generalitat de Bongònia. Així s'escriu una carta quan es té alló que s'ha de tenir, ben posat i al seu lloc, i sobretot, sentit d'Estat. Que n'aprenguis Puigdemont, víctima tambè com l'autor de la carta d'una conxorxa, una conxorxa en que conxorxats i concorxants són necis o enzes per igual.
Mercaderies Generals Abelman Kansas City, Missouri Estats Units
Senyor I. Abelman, cavaller mongoloide:

 Hem rebut per correu els seus absurds comentaris sobre els nostres pantalons. Comentaris que revelen clarament la seva total falta de contacte amb la realitat.
Si tingués major consciència del món, ja sabria o comprendria que aquests problemàtics pantalons es van enviar amb ple coneixement nostre de que eren inadequats pel que fa al llarg es refereix.
«Per què? Per què? »Vostès, amb la seva xerrameca incomprensible, són incapaços d'assimilar conceptes mercantils progressistes a la seva visió del món, lamentable i passada de moda.
Els pantalons que els enviarem eren un mitjà de comprovar el seu esperit d'iniciativa (una empresa mercantil més intel·ligent i més desperta seria capaç d'aconseguir que els pantalons de camal tres quarts es convertissin en prototip de la moda masculina. És evident que tenen vostès uns programes de publicitat i comercialització molt deficients) i són un mitjà de posar a prova la seva capacitat per complir amb els requisits bàsics del distribuïdor d'un producte de tanta qualitat com el nostre. (Els nostres lleials i diligents distribuïdors poden vendre qualsevol pantalon que porti l'etiqueta Levy, per molt abominable que sigui d'hechura i disseny. Pel que sembla, vostès són gent sense fe.)
No volem que ens molestin en el futur amb queixes tan insulses. Si us plau, limitin vostès la seva correspondència exclusivament a comandes. Som una organització activa i dinàmica, només podran obstaculitzar la nostra missió i les seves vexacions i insolències. Si torna vostè a molestar-nos, senyor, sentirà el mossegar del fuet en les seves espatlles repugnants.

 Colèricament seu,
Gus Levy, president

LA CONXORXA DELS NECIS - JOHN KENNEDY TOOLE

*

I D'AQUÍ, A LA REVOLUCIÓ


Economista, pedagog, reflexiu, compromès, crític i autocrític, periodista, pare, avi, espantat, esperançat... Tot això i més és Joaquín Estefanía (Madrid, 1951) en el seu últim llibre, Avi, com heu consentit això? Els greus errors que ens han portat a l'era Trump (Planeta, 2017), un text de 313 pàgines dedicat a les seves dues nétes, Alba i Leila, de tres anys i vuit mesos, respectivament.
Al Huffington Post l'han entrevistat i val la pena llegir aquesta entrevista, ja que Estefania diu coses molt interessants carregades de sentit comú, i vaticina que alguna cosa està començant a canviar, i d'aquí, a la revolució .... llegir aquí.

*

DEL 'NACIONALISME' ESPANYOL


L’Estat espanyol ha estat sempre el màxim instrument del nacionalisme espanyolista, vehiculat per la Monarquia Borbònica. Aquesta visió uninacional és també dominant a la intel·lectualitat espanyola. I és tan poderosa i tan generalitzada que els autors que la reprodueixen ni tan sols en són conscients, d’això. És característic de qualsevol discurs dominant discriminatori que el que el reprodueix ni s’adoni d’això. En una cultura masclista, per exemple, les expressions masclistes que s’utilitzen en el llenguatge ni tan sols són reconegudes com a tals per les persones que les utilitzen, ja que ni tan sols són conscients d’això. Aquests termes estan tan integrats en el llenguatge i manera de pensar dominant que ni tan sols són considerats ideològics: es consideren com un llenguatge neutral, raonable i/o lògic. El mateix ocorre, doncs, amb el nacionalisme espanyolista, que ni tan sols es considera nacionalisme. Aquest terme, “nacionalisme”, s’utilitza per definir els nacionalismes perifèrics com el català, el basc o el gallec. Però mai per definir el nacionalisme espanyolista. Sentir a un Vargas Llosa, o a un Fernando Sabater o a un José Bono dient que els nacionalismes són dolents, definint com a tals solament els perifèrics, sense reconèixer que ells són, al seu torn, profundament nacionalistes, i que imposen el seu nacionalisme a tots els altres, és característic del que succeeix avui a Espanya. Tots ells han publicat articles o fet declaracions demonitzant els nacionalismes perifèrics amb arguments típics del nacionalisme espanyolista, accentuant la uninacionalitat d’Espanya, missatges transmesos a El País i altres mitjans de l’establishment politicomediàtic de l’Estat borbònic.

Aquest nacionalisme uninacional va ser imposat a sang i foc a Catalunya durant la Guerra Civil. No es vol reconèixer que, per exemple, l’idioma català va ser prohibit pels ocupants de Catalunya (només tolerat a l’ambient familiar), i que només es permetia parlar “la lengua del imperio”, com es va definir el castellà. El feixisme, màxima expressió del nacionalisme espanyolista, va significar una opressió no només de classe social, sinó també de nació. Això últim mai no es reconeix o admet, i s’oblida deliberadament la seva enorme brutalitat, que fins i tot va sorprendre a dirigents del nazisme alemany i del feixisme italià, de visita a Barcelona durant l’ocupació (veure el capítol X, “La llarga nit del franquisme”, a Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya). El terror va ser una tàctica imposada pels colpistes que van interrompre un sistema democràtic republicà, ja que les forces ocupants del nacionalisme espanyolista sabien que tenien a la majoria de la població en contra 

A Catalunya hi va haver un intent de genocidi cultural, fet desconegut, ignorat, ocultat o menystingut pel nacionalisme espanyolista. Hi va haver una repressió brutal que es va sumar al terror estès al llarg de tot Espanya, imposat per les oligarquies i elits de l’estructura de poder en contra de la majoria de les classes populars, terror causat per les mateixes minories que van actuar en contra de la cultura catalana. Per aquest motiu les esquerres catalanes sempre van defensar que la lluita per l’alliberament de les classes populars i de la nació catalana eren la mateixa, fet que fins i tot la dreta nacionalista catalana dirigida pel Sr. Pujol va haver de reconèixer.

A Espanya la gran influència del nacionalisme espanyolista explica que qualsevol defensa de la identitat catalana i de la plurinacionalitat de l’Estat hagi estat vista sempre com a secessionisme. La marginació de Pasqual Maragall, president socialista de la Generalitat de Catalunya, per part de la direcció del PSOE sota el mandat del president Zapatero i el seu equip, incloent el seu Ministre de Defensa, el Sr. Bono, a causa del seu intent de recuperar els drets de Catalunya com a nació, exemplifica aquesta influència. El ministre Bono el va acusar de tenir simpaties secessionistes. En realitat, el reconeixement de Catalunya mai no va respondre a un objectiu secessionista. Va ser un reconeixement profundament solidari i basat en una visió plurinacional, amb un clar compromís per la justícia social i la democràcia per a tota Espanya. Va ser el president Companys (que va ser director d’una revista titulada Nueva España) el que va morir afusellat per secessionista per les “tropes nacionals” colpistes. Companys va convidar les forces progressistes espanyoles (entre les quals ell era summament popular) que assentessin les seves bases a Catalunya per poder resistir la situació que estava patint Espanya. A Catalunya l’independentisme només ha sorgit quan la plurinacionalitat de l’Estat no ha estat acceptada per l’Estat central. I el cas actual és un exemple d’això... Vicenç Navarro - publico.es

*

UN EPISODI DEL JUDICI FINAL




A Charles Wiest

Llavors van ser jutjats aquells que havien rebut el do de la intel·ligència i aquells que havien fingit intel·ligència.
Mentre els invocadors de satan queien com bales de plom al pantà excremental de la seva pròpia credulitat, avançaven sota la guàrdia dels àngels indiferents, els favorits de la Paraula.

 I entre ells caminava un humil.
Tots van ser jutjats segons les seves obres, i les seves obres eren tan malvades que cada dimoni va rebre el seu boc.

 «I tu, humil, va preguntar nostre senyor Jesucrist, què em portes?».

 «Res, senyor, per desgràcia! no he obrat, no he escrit; tancat en un somni d'amor, he resat. Oh, senyor, que no se'm jutgi segons el meu buit, sinó segons la vostra misericòrdia! Em vau donar la intel·ligència, el Verb murmurava a mi, mes jo no vaig fer prosperar la meva intel·ligència i vaig tancar les orelles als murmuris sagrats del Verb etern. El camp de la vostra glòria s'ha mantingut estèril sota la meva arada inert; tenia per missió evocar sobre la terra nua l'esplendor de les collites i la gràcia de les herbes: l'esplendor i la gràcia varen quedar sepultades a terra que es va confiar al meu enginy; i mentre que els bous dormien, tombats sota el jou inútil, picats per les mosques a la calor del dia, i mentre que el sol il·luminava la gleva i li lliurava l'essència de la fertilitat -ai, senyor, què em pots dir! - , jo resava, retirant-me a l'ombra, de genolls, amb els ulls tancats i les mans unides ».

 «Vine, va respondre el nostre senyor, vine, únic be que em sembla, criatura del meu amor, fill d'aquella que em va fer home, amic del meu pare, xai i innocent com jo, vine, sóc jo el teu germà i Déu fa un petó teu front.

 »Tu vas comprendre, per la puresa de la teva ànima, el que jo demanava al teu enginy, la vanitat de l'obra i la maldat de la feina. Deixant als tristos l'aspror de les suors sota el sol, vas saber arribar l'ombra divina que sóc i regocijarte sota els meus fulles, xai àvid de la frescor prodigat per l'arbre de la vida.

 »Vas rebre la intel·ligència, home, has multiplicat el do primer; et vaig donar un cervell i tu d'ell vas fer tres: un sobre les espatlles i un altre a cada genoll.

 »Tu resaves, amic; era l'obra que et vaig lliurar per dret.

 »Ah, poeta veritable i precís que no va ser, com altres, l'alcavota de l'ideal, que no va fer el carrer en la irrealitat, que no va ser la puta del símbol; així, vas conservar el teu enginy pur de tota commixtió, i els estúpids no van beure de la teva gerra!

 »Font segellada, l'aigua que dormia en tu s'ha congelat segons el vidre de les Dotze Pedres i tu sellarás definitivament, al costat de la Pedra Angular, la porta de l'eterna Jerusalem que a partir d'ara quedarà tancada.

 »I tot això perquè has comprès que l'enginy no ha de treballar més que per a Déu, per Déu únicament.

 »I vet aquí, innocent de la fornicació l'esperit,

 »Vet aquí carregat de més obres mestres i de més mons dels que el meu amor havia concebut.

 »Entra i sigues la dita dels inconsolables: l'oració ha matat l'orgull».


Un episodio del juicio final”, de Remy de Gourmont
en Relatos sombríos. Historias mágicas, 2009
Originalmente en Proses moroses. Histoires magiques, 1894
del blog: descontexto.blogspot.com

*

CIBERESPIONATGE DELS GOVERNS

  • "El ciberespionatge dels governs està destrossant les democràcies". William Binney, matemàtic expert en sistemes de criptografia i exalt càrrec de la NSA, que participa al festival The Influencers.
  • "Deixem de 'invertir' a Facebook, i Facebook es veurà obligada a canviar la seva política de dades"
  • "Som molt bons acumulant informació i indexant dades, però no entenem el que ens diuen"
  • William Binney va perdre la seva cama esquerra fa uns anys a causa d'una diabetis. Però aquest fet no li ha impedit desplaçar-se per tot el món explicant el que ell considera l'autèntica metàstasi de la democràcia: el ciberespionatge. Binney, matemàtic expert en sistemes de criptografia, analista i desxifrat de codis, va treballar durant 36 anys per la National Security Agency (NSA) del Govern dels Estats Units. Era un alt funcionari del sistema d'intel·ligència més potent del món. Fins a octubre de 2011, quan va rebutjar el seu càrrec.
Després dels atemptats de l'11-S, Binney es va adonar que alguna cosa estava canviant en la NSA: el target ja no importava per a l'acumulació de dades. No es vigilava de manera específica; es vigilava a tothom. No va ser el primer revés que el matemàtic i el seu equip van rebre: als anys 90 va liderar el desenvolupament de ThinThread, un sistema d'anàlisi de dades per a la intel·ligència nord-americana que -segons Binney- no requeria violar la llei i la privacitat de milions de ciutadans innocents.
Binney seguirà la seva ronda de denúncia pública de l'ús indegut de les eines d'anàlisi -les mateixes que ell va ajudar a crear-en el marc del festival The Influencers, a Barcelona. "Com no, parlaré sobre com ens espien. I sobre les alternatives. Gràcies, Edward", diu Binney, en referència a Edward Snowden, i sense perdre un somriure que el Govern nord-americà voldria haver esborrat fa anys. Un dels whistleblower (revelador de secrets polítics) més importants dels últims anys aconsella: millor deixar-se a casa el mòbil que el bastó. Si és el cas, per raons òbvies. Encara que -adverteix- és igual si es pateix de coixesa o no: portem el perill a les butxaques.

 Va treballar durant 36 anys com a funcionari d'intel·ligència d'alt rang de la NSA.

 Sí, i el 2001 ho vaig deixar. ¿Va ser difícil? Per a mi, va ser molt simple. Abans del 11-S, com a servei d'intel·ligència, buscàvem a terroristes, grups de persones que desenvolupaven activitats criminals. O que podien cometre delictes potencials. Operacions específiques. Després de l'11-S vam començar a rastrejar als 280 milions de persones d'EUA. ¿Totes les seves dades ens importaven? Aquesta deriva va començar a l'octubre, per a mi, va ser l'evidència que el que fèiem com a servei d'intel·ligència ja no era el que se suposa que ha de fer un servei d'intel·ligència.

 Es va justificar aquesta vigilància interna en el potencial perill de les cases, les petites cèl·lules.

 Sí, i tot mentida. Buscàvem informació de tots els individus. Com NSA havíem de protegir a tothom, i el que fèiem era monitoritzar a tothom. Dins d'aquest món lliure on vivim, és clar; bona nit i tapa't. Fèiem el que havia fet abans la KGB. Oblidem els principis d'EUA en els últims 270 anys. Allò va ser una violació dels primers quatre, sis o set apartats de la Constitució. Una violació de la nostres idees fundacionals. No podia pertànyer a allò.

 Com va entendre el Govern el 2001 que la informació ordinària seria tan important?

 Vam ser alguna cosa avançats a la resta del món. Com deu anys. [Riu] Però no ens enganyem, el Govern va començar a veure el valor de les dades a principis dels anys noranta, o abans. Teníem sistemes poderosos ja el 1995. I el 1998 ja podíem accedir a la majoria de la informació del món.

 Fa uns anys algunes veus, que semblaven més relacionades amb les teories de la conspiració que amb el rigor, clamaven: ens vigilen. Era allò ciència ficció?

 Mira't 'A Good American' [documental sobre el propi William Binney i el seu treball a la NSA] i veuràs com de real és. A EUA no li ha importat a quanta gent s'involucrés tot això, es tractava de monitoritzar tot el món. I als Estats Units som bons amb la tecnologia, per desgràcia.

 Vostè va començar a sospitar de les intencions del Govern quan li van tombar el seu sistema de discriminació massiva de dades en els noranta, el ThinThread.

 Vam ser pioners en fer un transvasament entre l'ús de dades del món analògic al digital. Cerca a grups de gent, objectius concrets. Ja en aquell moment era obvi que no podíem rastrejar tot el món, ni tot Internet: les falses alarmes et superen si intentes això. És com si fas una cerca a l'atzar a Google: veus les deu primeres pàgines, però no el centenar que et mostra el navegador. Quina probabilitat de trobar alguna cosa interessant hi ha en aquesta acció? ThinTread afinava la mirada. Es fixava en comunitats, en certs patrons de recerca: el comportament de la gent.

 Però hi havia molts diners en joc per a les companyies de programari, i el govern va triar una altra eina: Trailblazer.

 Costava 3.200 milions. Pel que totes les companyies esperaven, atentes. Totes voltant. Estàvem parlant de contractes de milions per any ... I així va ser, i així segueix sent. Això em porta a que la idea que la necessitat de violar la privacitat per qüestions de seguretat és una mentida des del principi. Tots els atacs terroristes del món han estat comesos des de 2001 per persones registrades. Però, què passa quan crees un sistema de dades tan massiu que ni tan sols tens temps d'interpretar-lo?

 ¿Que no serveix de gaire?

 Això és: som molt bons acumulant informació i indexant però no entenem el que ens diu. Les dades no són intel·ligents; un cop entenguem això, podrem crear serveis d'intel·ligència eficients. No podem veure venir un altercat, un assassinat, un acte terrorista si no podem interpretar. Conclusió: l'excés de dades, acaba matant gent igualment. No prevens res. L'equació no funciona: tot és diners.

 Podrà aplicar-se el sistema ThinThread en algun altre costat?

 Estem en converses amb el Govern austríac, britànic, belga, alemany ... Bàsicament estem intentant compartir com funciona el sistema, i ells ja veuran si ho adapten. Jo l'únic que faig és compartir-lo.

 Ve de Berlín, de fet.

 Ells estan intentant revertir el procés nord-americà. Perquè aquesta deriva del mal ús de les dades per part de les administracions està fent metàstasi: el ciberespionatge dels governs està destrossant les democràcies. El procés de perversió de la democràcia va començar als Estats Units, ja que només uns pocs sabien això política. Perquè no és només la qüestió de l'espionatge, és també a la gent que t'involucres per guardar el teu secret: Parlament, Administració, Policia ... Tots han callat. La corrupció total. Això és el que els serveis d'intel·ligència han aconseguit. Quan cases a la policia amb els serveis d'intel·ligència, obtens una Gestapo.

 Vostè va marxar de la NSA durant el Govern de George W. Bush, què hi ha de l'Administració de Barack Obama?

 No ha canviat res amb ell. Igual és pitjor fins i tot. S'està exposant la veritat, i ell segueix callat. I si tu fas això, no pots ser un autèntic garant de la democràcia. I després EUA es vanta de ser el Govern més transparent del món ... [Deixa anar una sorollosa riallada] Necessitem ficar a gent a la presó. El dia que algun d'aquests responsables vagi a la presó, i pagui per això, tot canviarà.

 Sembla estar passant a l'inrevés. Vostè coneix bé el cas d'Edward Snowden, fins i tot hi ha qui assegura que gràcies al seu treball hem pogut desxifrar part de les dades que Snowden va aconseguir.

 Ell ha fet un treball públic, per al món. Gràcies a ell, tenim una documentació amb la qual mai somiàvem.

 Què ha fet vostè per esquivar el seu propi Govern?

 Jo no tindré problemes: tinc mil proves contra ells. Si vénen a buscar-me, ho exposaré tot. Que vinguin, igual serà una bona manera de donar un pas endavant.

 Apunta cap als governs locals com a possible atenuant en matèria de privacitat. A Barcelona s'ha creat una comissió a l'Ajuntament que pretén protegir, almenys, el públic: remunicipalitzar la informació.

 Guau, això ha de ser una cosa única!

 Ho diu amb sorna?

 Necessitem protegir el contingut de les nostres comunitats i intentar protegir les comunicacions. I això és difícil de fer, tret que els governs locals tinguin un sistema propi d'encriptació o alguna cosa semblant. Perquè si 10.000 governs ho fan amb sistemes únics, compliquessin molt la missió a qui vulgui espiar. Això crearia una complexitat interessant.

 ¿El codi lliure solucionaria alguna cosa?

 No realment.

 ¿Sí que ho faria treballar amb diferents empreses de programari?

 Sempre està bé lliurar els diners als altres, i no sempre a les mateixes companyies. És cert que necessitem alternatives a les grans corporacions.

 Quant de temps haurà de passar perquè tothom lluiti pels seus drets de privacitat? Tothom fa servir Facebook o ...

 [Interromp] Jo no.

 ¿Telefonia mòbil, correu electrònic?

 Bé, això si. Però això és tot. Encara que el preocupant és Facebook, sens dubte: hi ha 1.500 milions de persones alimentant les seves xarxes diàriament. Treballant per a ells. I sense cobrar. Ens poden manipular al seu antull: la gent treballa per a això. I jo no treballo gratis, amic. Enviarem a la merda el sistema de tota aquesta gent si ens anem amb els nostres diners a un altre costat: deixem d'invertir a Facebook, i Facebook es veurà obligada a canviar la seva política de dades. Votem amb el que diem, però també amb els nostres diners: modificar les constitucions és molt complicat però portar els nostres diners a altres llocs, no. - Sandra Lázaro - eldiario.es

*

RUFIÁN, ENTRE EL FONS I LA FORMA


Estaven ahir el que en queda dels socialistes, indignats amb el discurs de Rufián. Succeïa aquesta teatralització poc abans de permetre al líder del partit més corrupte de la democràcia reinstal·lar de nou a la Moncloa, els membres i miembras del PSOE s'esquinçaven les vestidures davant la brusca intervenció del portaveu d'ERC. Rufián va dir algunes veritats en el seu discurs centrat a denunciar la "gran traïció socialista" als seus votants. No obstant això, el seu to insípid i la seva habitual sobreactuació li van restar credibilitat i eficàcia que és aquí mdonde perd credibilitat seu discurs, 1 Rufián que em dóna que diu bon dia amb la millor intenció però li surt tambè aquest to aspra, no tan xulesc com el de Montoro, però insípid. El de Rufián no va deixar de ser una mera anècdota; el que cap encara més patètic veure ferits en el seu orgull als mateixos diputats socialistes que havien escoltat, capcots, com els humiliava el candidat a qui anaven a convertir en qüestió de minuts, de nou en president del Govern.

El Mariano dialogant de dimecres passat, es va transformar en el Rajoy prepotent i autoritari de sempre. En el seu discurs no només no es va molestar a agrair la seva abstenció als socialistes, sinó que es va limitar a dir que era conscient del significat de la votació de dijous passat, "així com la que altres han anunciat per al dia d'avui",  tota una declaració d'humilitat i afecte.

Ni un sol diputat socialista, dels que pensaven abstenir a consciència, o per imperatiu de la Gestora es va remoure en el seu seient mentre el candidat, el seu candidat del no es no, els llegia la cartilla. Cap es va replantejar el seu vot còmplice davant la reaparició del Rajoy més Aznarià. Ni tan sols el tgraidor del seu portaveu va voler replicar-en la seva intervenció. Antonio Hernando va pujar a la tribuna amb el discurs escrit, sense retreure al líder popular el to emprat i amb visibles ganes de donar per acabat com més aviat l'humiliant paperot que, per desig propi, li tocava jugar.

Saben que poc resoldrà Rajoy dels problemes creats per l'herència de Govern anterior, llevat d'enterrar l'exiliat Werth, excepte alguna cosa poc important, la resta d'iniciatives ja podem intuir com acabaran perquè aquesta situació ja l'hem vist i viscut durant l'últim any: les resolucions parlamentàries que molestin a l'Executiu seran incomplertes sense més, generant un conflicte de competències que resoldrá, o no, el Tribunal Constitucional d'aci a molts anys; l'eficàcia d'una cosa tan seriosa com reprovar un ministre, ja l'hem vist en el cas del conspirador Jorge Fernández Díaz. Tot això passarà i de cada mesura que prengui el Govern de Rajoy serà corresponsable el Partit Socialista; de cada nou cas de corrupció que esquitxi el Pp serà còmplice passiu el Partit Socialista.

Dissabte 29 octubre 2016 passarà a la Història com el dia en què el PSOE va trair als seus votants i va renunciar a ser oposició; es va suïcidar públicament perquè l'únic objectiu dels seus ideòlegs era acabar com fos amb Pedro Sánchez. Un Pedro Sánchez que, malgrat alguns indubtables errors, al costat dels diputats socialistes que van incomplir la disciplina de vot, va donar un exemple d'honradesa i dignitat. La seva rebel·lia, la seva fidelitat a la paraula donada és l'únic petit raig de llum al que els seus militants i simpatitzants puguin agarrar-se en les dures setmanes que vénen per davant. El pitjor per al PSOE gairebé ni ha començat, encara està per arribar.

Deia Jabés: no és la pregunta sino la resposta la que incendia l'edifici, en el cas del discurs de Rufián, es podria dir, no és el fons del discurs sino la forma la que va encendre als socialistes. Si el voleu llegir:

Presidenta. Señorías.

Sr. candidato Rajoy. Maese Cuñado Rivera. Sra. Susana Díaz Richelieu. Sr.Felipe GonzaleX. Un saludo allá donde estén. Srs. del PSOE Iscariote.

Ustedes llevan 40 años dando una de cal y otra de arena, pero lo de hoy ya es demasiado. Demasiado para socialistas de corazón. Socialistas de corazón a los que hoy queremos dar voz. Como Rubén que les dice: Los fundadores del PSOE se revuelven en sus tumbas. Nunca más vuelvan a decirse socialistas. Nunca más vuelvan a decirse obreros. Traidores es el único nombre que merecen.

O como José Antonio: Quiero que sepan que mi madre tiene 51 años, trabaja fregando suelos por menos de 4€ la hora y llora cada vez que los ve en la tele traicionándola. O como Laura: Mi abuelo murió con el carnet en la mano y el socialismo en el corazón. Si hoy les viera haciendo lo que hacen, mi asco y mi rabia se quedarían muy cortas.

O como Antonio: ¿Y ahora cómo le explico esto a mis hijos?

O como Armando: Cobro 884€ por 168 horas al mes. Vivan con esto una temporada y se les pasarán las ganas de apretar ese botón. Esta es su gente. Su gente. Tienen alguna respuesta para ellos? Algo?

Señores del PSOE, Sociedad Anónima:

¿No les da vergüenza que solo les quede de izquierdas el sitio en el que se sientan en los consejos de administración de las eléctricas?

¿No les da vergüenza doblegarse a los designios de una cacique que gobierna la comunidad autónoma con una de las tasas de paro y fracaso escolar más altas de Europa?

¿No les da vergüenza darle el poder a uno de los partidos más reaccionarios de Europa junto con el cuñadismo neoliberal salvaje que, por ejemplo, dice que está en contra de rebajar el IVA veterinario porque “hay sífilis en Barcelona”? Este es el nivel de esta gente. La buena noticia es que tras lo de hoy la única sorpresa que nos depara la política española es saber en qué partido militará Toni Cantó la próxima legislatura.

¿No les da vergüenza ser republicanos pero monárquicos, socialistas pero neoliberales, obreros pero en consejos de administración y de izquierdas pero dando el poder a la derecha? Les aviso que el mercado de marcas blancas del PP está saturado, entre los Cínicos Naranjas y su escisión Forocoches.

¿No les da vergüenza traicionar tanto a su gente que incluso un consejero de Abengoa al que echaron a patadas parece otra vez de izquierdas? ¿No les da vergüenza pasar del “Si tu no vas, ellos vuelven” al “No vayas que ya te los traemos nosotros”?

¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes persiguen urnas y esconden jaguars? ¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes reciben con abrazos a ricos en jets privados y con pelotazos a pobres en el mar a nado?

¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes encierran en CIEs de la vergüenza a gente cuyo único delito es ser pobre?

¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes consideran inconstitucional prohibir la tortura y asesinato de un animal en una plaza pública?

¿Nos les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes obligan que en un carnet de identidad Sonia se siga llamando Antonio?

¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a los amigos del amigo de un narco que compara una urna con ETA?

¿No les da vergüenza dar la gobernabilidad de su país a quienes tapan el asesinato y escupen en la memoria de José Couso?

¿No les da vergüenza vender la memoria de un partido centenario? No? Igual es porque ya no tienen.

Si le hacen esto a su secretario general y a su militancia, imaginen que no le harán a la gente. Por cierto, Sr. Sánchez la España que le niega a usted votar en su partido es la misma que nos niega a nosotros votar en nuestro país.

Y acabo dirigiéndome una vez más a los compañeros Iglesias y Domènech. Compañeros, teníais razón, el bipartidismo ha muerto. Ahora es un solo partido. PPSOE y el Frente Nacional Naranja. Más fuerte. Más reaccionario. Más hegemónico. Cuánto más necesitáis? Os ayudaremos siempre. Pero nosotros sí que podemos. Si queréis ganar a un partido, no nos escuchéis. Si queréis ganar un país, ayudadnos.

Viva Galiza Ceibe, Viva Andalucía libre, Viva Castilla libre, Gora Euskalerria Askatuta, Visca Catalunya lliure, Visca els Països Catalans. Vivan todas las naciones sin estado.

Muchas gracias y buenas tardes.

*

TRES FAULES FEMINISTES


💭Història d'un cas -

- Després de l'incident, la petita R. es va quedar traumatitzada. El llop no és mort. El guardaboscos és el llop. Si no, com és que hi va ser just a temps? L'hi explica a la seva mare. La mare no està contenta. Pensa que el guardaboscos és summament simpàtic. Es mor l'àvia. El llop no és mort. El llop es casa amb mare. R. no està contenta. R. és una noia. La mare pensa que el llop és summament simpàtic. Li preguem que vegi al psiquiatre. El psiquiatre explicarà que, en general, els llops són summament simpàtics. R. s'ho pren al peu de la lletra. Està bé ser llop. La mare és un llop. Ella és un llop. El psiquiatre és un llop. La mare i el psiquiatre, i també el guardaboscos, estan summament tensos.

 Una habitació privada -

- La cinquena vegada, les coses van ser diferents. Li va donar les seves instruccions, li va lliurar les claus (inclosa la petita) i va marxar sol cavalcant. Va tornar a aparèixer exactament quatre setmanes més tard. La casa estava neta, els sóls encerats i la porta de l'habitació petita no havia estat oberta. Barbablava estava sorprès.
 Però, no senties curiositat? -li va preguntar a la seva dona.
 -No -va respondre ella.
 Però, no desitjaves descobrir els meus secrets més íntims?
 -Per què? -li va replicar la dona.
 -Bé -va dir Barblava-, és el normal. No desitjaves saber qui era jo en realitat?
 -Ets Barbablava i el meu marit.
 -Però El contingut de l'habitació ... ¿No volies veure el que hi ha a l'interior d'aquesta habitació?
 -No -va dir la criatura-, crec que tens el dret de posseir una habitació privada.

 Allò el va irritar de tal manera que la va matar en aquell mateix instant. En el judici va al·legar provocació.

Llegenda -

- Hi havia una vegada un monstre femella. Vivia al fons del mar, a sis mil metres de profunditat, i va ser només una llegenda fins que un dia els científics es van reunir per pescar-la. La van arrossegar fins a la costa, la van carregar en un camió i finalment la van col·locar en un vast amfiteatre on es van afanyar a efectuar la seva dissecció. Aviat es va veure que estava embarassada. Van alertar a les forces de seguretat i van precintar totes les portes, perquè eren homes responsables i no volien córrer riscos amb els cadells del monstre, doncs qui sap el mal que haurien pogut causar si se'ls hagués deixat solts pel món. Però el monstre femella va morir amb la seva ventrada de monstres enterrada al seu si. Van obrir les portes. La carn del monstre començava a fer mala olor. Diversos científics van sucumbir als gasos. No es van rendir. Treballaven en torns i amb mascaretes. Al final, van gratar els ossos de la criatura fins que van quedar ben nets i van contemplar el seu brillant esquelet.
L'esquelet es pot veure al Museu Nacional. A sota es pot llegir: «El temut monstre femella. Els gasos d'aquesta criatura són nocius per als homes». I a continuació figuren els noms dels científics que van donar la seva vida per descobrir-ho.
Suniti Namjoshi: TRES FAULES FEMINISTES
en Niñas malas, mujeres perversas (Antología), 1989

*

EL PAÍS MÉS CORRUPTE D'EUROPA


Regne d'Espanya: El país més corrupte d'Europa - per:Gregorio Morán.

Sorprendre no sorprèn, però crida l'atenció que siguem el país més corrupte d'Europa occidental. No estic en condicions de parlar de l'Europa oriental postcomunista, perquè no la conec llevat dels casos delirants d'Albània, Macedònia i Kosovo. Però el més cridaner és que ningú es faci la pregunta en veu alta, i que els nostres talents mediàtics no s'hagin detingut a pensar a què es deu: si a la nostra tradició, si estarà inclòs en l'ADN dels espanyols, a la dieta, al pes de la família com a única institució respectable, és a dir; al nostre inveterat menyspreu per l'Estat, primer pou de corrupció nacional.

Aquí es ve a baix qualsevol tipus de patriotisme vilatà. La semblança entre un delinqüent econòmic català i un altre madrileny, o asturià, o gallec, és absoluta. Faig una excepció per al cas valencià, perquè cal reconèixer que aquí s'han assolit cotes d'imaginació i desimboltura que sorprenen fins i tot als que crèiem no sorprendre'ns ja de res. Ni tan sols l'enyorat Rafa Chirbes, veterà novel·lista especialitzat en la descripció d'aquestes tasques, se li hagués ocorregut cosa tan simple i alhora tan sofisticada com el lliurament de dos bitllets negres de 500 euros perquè cada militant del PP ho transformes en dos bitllets blancs de 500. Res d'improvisació, amb sistema. De viure encara, es quedaria d'un esglai; no hi ha imaginació literària capaç d'arribar tan lluny.

No s'enganyin. Superem als italians i no per un assumpte de finezza, com els agrada dir als cursis, sinó perquè la nostra corrupció abasta al conjunt social, des dels jutges als polítics, des de la banca convertida en una organització d'estafadors -això van ser les preferents - fins a la policia -s'imaginen a un cap del cos d'inspectors gravant una conversa amb el seu superior màxim? Doncs ho hem viscut-.

Un exemple per clarividents. És sabut que els jutges italians i la societat van organitzar Mani Pulite (Mans Netes), que va arrasar la corrupció en la classe política i empresarial italiana, tant i de tal manera que la por de la classe dominant els va portar a Berlusconi. Però nosaltres vam anar més lluny. L'organització Mans Netes (Manos limpias) estava formada per un grapat de delinqüents, de l'extrema dreta, jo en vaig conèixer a un, un tal Bernard, allà pels primers anys de la transició, que treballava de sicari polític i econòmic de Blas Piñar, a Fuerza Nueva. Ho vaig escriure. Ningú va dir res, ningú es recordava de res, com si es tractés d'una altra persona. Conservo d'ell una bona col·lecció de fotografies en plena acció feixista. 'Les restes del franquisme s'havien convertit, davant el silenci còmplice de l'esquerra, en els justiciers! (L'esquerra, com sempre pels núvols, sempre exigint el mateix que la dreta, però amb més vehemència. Nosaltres el que volem és un referèndum! Tornem als èxits radicals de finals dels setanta, quan el major triomf de l'esquerra radical va ser el que li proporcionaran, la dreta al poder, un treball segur. Des de catedràtic amb comandament en plaça fins assessor àulic).

Estem lligats de peus i mans per la llei de defensa de l'honor. Una joia creada per decret per protegir-se aquella classe política abnegada, comprensiva i patriota. Protegir i emparar els delinqüents. En el fons, diguem-ho en veu baixa, però almenys perquè quedi escrit en algun lloc: a Espanya no hi ha extrema dreta amb pes polític, almenys de moment, enlloc de Madrid a Barcelona, ​​de València a la Corunya. I no n'hi ha per una cosa tan òbvia com que està en el poder.

Bona part de les lleis de la beneïda transició van ser redactades per protegir els delinqüents, d'aquí l'interès en el garantisme. Un garantisme jurídic elaborat pels grans bufets per crear la cortina impenetrable que fa impossible que els estafadors, els seus clients, vagin a la presó. Sóc llec en assumptes judicials, però que el tema de les targetes de Bankia ocupi el lloc que hauria de servir per revisar la gestió del banc i portar a la presó els que van buidar el banc, que van ser diversos, m'omple d'inquietud. I això és vàlid per a la banca en general, una organització professional que no dubto tindrà a algun empleat encara amb maniguets i certa dignitat professional, però que han acabat sent autèntics nius d'estafadors. Impunes.

Llegeixo miraculosament en un diari -una notícia crítica en un diari és cada vegada més un miracle laic; ara el normal és treballar amb la llengua, i no em refereixo a l'idioma, sinó a la llengua pròpiament dita que et permet ser graciós xarlista per a mestresses de casa o tertulians- el naixement de l'ocupa. No l'okupa, de procedència basc-abertzale, jove que pren una casa buida des de fa anys. El nou ocupa és un senyoret 'atorrante', que dirien a Amèrica, perquè va amb c. Ni tan sols assalta casa, senzillament li canvia el pany i s'instal·la dins. Després vostè ha de negociar com el treu. No compti amb la policia, perquè almenys els Mossos consideren que forçar la porta manipulada constituiria un aplanament de l'estatge del delinqüent. El geni de l'invent és un tal Bruno, sense cognom, la premsa no farà tal desaire a un delinqüent, uruguaià. Sol escollir cases amb piscina, amos absents i esperar que li paguin, per tornar a repetir la gesta. Una societat que permet això i la policia i els jutges es mostren graciosos i benevolents serveix per imaginar què faran amb un dirigent de banca, un mafiós de la droga o un blanquejador internacional.

La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats. Et donaven el caramel de l'urna i al temps et concedien el dret a militar en un partit que feia olor de peix podrit. N'hi ha prou com a exemple la recent defunció de Joaquín Rivero, el pota negra del totxo, de la ramaderia de Jerez de la Frontera. Societari del Club dels Constructors Mig Morts, però folrats: Luis Portillo, Jové, Fernando Martín, Rafael Santamaría, Díaz de Mera, el Pocero o Bautista Soler. Una societat que els plumilles denominen "els senyors del totxo". Un respecte!

M'ha emocionat llegir la necrològica d'aquest "senyor del totxo" que li ha dedicat el diari més influent. Se li recorda quan va entrar en la llista Forbes entre les mil persones més riques del món. Llegiu-lo, no té desperdici i el signa un tal Noceda, que necessita d'aquest delinqüent del totxo que pertanyia "a una família prócer de Jerez (era cosí de Teresa Rivero, dona de José María Ruiz-Mateos)". Ja ho saben, "pròcer" consisteix en estafar com Ruiz-Mateos venent accions per ampolles de vi ranci. Ni els ramblers de la meva infantesa haguessin gosat perpetrar tals desvergonyiments.

I segueix el plomí, en una altra frase sobre aquest "senyor del totxo": "La bombolla va esclatar sense que Rivero ni la major part dels seus col·legues haguessin fet els deures". O el que és el mateix, haver deixat anar amarres i passar-li el mort als ajuntaments i als ciutadans. Ara, a això se li diu "fer els deures". La Fiscalia Anticorrupció el va acusar d'informació privilegiada. S'ho va passar per les seves parts endurides de tant muntar a cavall per les deveses. El que sí que m'agradaria saber és què passava amb la condemna de quatre anys de presó que li va imposar el Tribunal Correccional de París, amb multa de 375.000 euros i una indemnització de 208 milions per malversació i blanqueig.

Ai, aquests senyors de Jerez! Des que van guanyar la guerra no han deixat de pensar que la vida és breu i l'estafa un incident. Un altre pròcer. Tu vota, xaval, la resta déixans-ho a nosaltres! Portem tota la vida ocupant-nos d'això. Aquest va ser el major èxit de la transició: que ens entenguéssim. Però cada un al seu lloc.

La transició va dissenyar una legislació per a delinqüents; va ser un dels seus èxits més silenciats.

 Gregorio Morán













*

RAFAEL HERNANDO, EL CÍNIC CONCILIADOR

  • Rafael Hernando acusa el partit d'Iglesias de finançar-se amb 4 milions de Veneçuela, com afirmava l'injuriat informe PISA. El Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional van tombar les querelles basades en el document d'acord a les seves respectives fiscalies.

L'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, d'acord amb les seves respectives fiscalies, han menyspreat en els últims mesos l'informe policial que acusava Podem de finançar-se amb fons procedents dels governs de l'Iran i Veneçuela. Tot i així, Rafael Hernando, portaveu al Congrés del PP, va recuperar el contingut de l'informe PISA per tornar a llançar acusacions de finançament il·legal al partit de Pablo Iglesias durant el ple d'investidura de Mariano Rajoy.

"Ells (els imputats i condemnats per corrupció al PP) potser van usar les sigles dels partits per enriquir-se, però és que vostè va usar el nom d'Espanya per posar-se a la venda de dictadors i de règims estrangers com el de Veneçuela i el de Iran ", va dir Hernando. Iglesias va demanar la paraula per al·lusions; la presidenta del Congrés, Ana Pastor, va preguntar al portaveu del PP si retirava la seva acusació, i aquest sorneguer i amb el seu somriure cínic va contestar: "4 milions de dòlars".

Una xifra similar, 3,7 milions, apareix en l'informe PISA com la que suposadament va lliurar el Govern d'Hugo Chávez a una fundació pròxima a Podem, abans fins i tot que el partit existís. Aquesta conclusió i totes les altres que apareixen en l'informe policial van ser rebutjades pels tribunals, a on Interior ni tan sols es va atrevir a portar el document. Va ser (vaja, vaja) Manos Limpias qui finalment va posar la querella sense que transcendís com es va fer amb l'informe, filtrat anteriorment a mitjans de comunicació habituats des de 2012 a publicar altres documents apòcrifs contra independentistes catalans. El líder de Manos Limpias, Miguel Bernad, està avui a la presó acusat de liderar una organització criminal.

El Ministeri de l'Interior va reconèixer l'informe, realitzat a la Direcció Adjunta Operativa (DAO) del Cos Nacional de Policia, el niu de la policia política durant el Govern del PP. Va decidir llavors enviar-lo a la UDEF (Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal) perquè, amb la informació que contenia, elaborés alguna cosa amb possibilitats de ser valorat per un tribunal. Això mai es va arribar a produir, tot i que el cap de la UDEF es va posar en contacte amb jutges del Suprem oferint-se a explicar-los el contingut de l'informe PISA que incloïa la querella de Manos Limpias.

En un últim intent per prolongar els seus efectes contra Podem, el Ministeri de l'Interior va decidir enviar l'informe PISA al Tribunal de Comptes al març de 2016. Aquest organisme fiscalitzador no s'ha pronunciat al respecte des de llavors, se suposa que espera a rebre ordres de la banda sobre el que ha de decidir . eldiario.es

La vergonyosa connivència d'Hernando-Pastor va arribar ahir a cotes difícils de superar al plató del Parlament. Hernando en el seu habitual discurs 'conciliador' previ a les votacions després de citar a 'Unamuno! va recórrer a la difamació habitual que si Podem està al servei de dictadures estrangeres, etc. L'al·lusió personal i el dret a rèplica no va poder ser més clamorós. Ana Pastor, que al matí va cridar a l'ordre a Iglesias per una al·lusió genèrica a delinqüents potencials (al·lusió per la qual es van sentir al·ludits curiosament gairebé tots els diputats de la bancada del PP) nega tot dret a rèplica a Podem i de rematada li concedeix la paraula de nou a ¿Hernando? perquè faci servir la possibilitat de retractar-se i l'aprofita per difamar de nou citant els 4 milions esmentats en els informes falsos de la seva pròpia policia política per fustigar a opositors. És el nou i renovat Partit popular, que els déus ens agafi confessats.

*

EL CINISME D'INÉS ARRIMADAS


Inés Arrimadas: "Porto escorta perquè ja sabem el que passa a Catalunya". La líder de Ciutadans al Parlament, Inés Arrimadas, ha aixecat polseguera amb unes declaracions que va fer dimecres passat al programa de 13TV 'El cascabel'. La cap de l'oposició al Parlament va expressar les seves "esperances" que la situació política a Catalunya es resolgui, però va matisar que no és "ingènua" i "és conscient de la gravetat". "Sóc conscient de la gravetat perquè visc a Catalunya, perquè porto escorta a Catalunya, perquè sabem el que passa a Catalunya", va manifestar.

Aquest divendres, Arrimadas ha abundat en aquest argument. En una entrevista a RAC-1, Arrimadas ha assegurat que tant ella com altres dirigents catalans porten escorta i que aquesta mesura de seguretat és fruit d'una decisió de la Conselleria d'Interior. Així mateix, ha destacat que companys del seu partit en altres comunitats autònomes, com Andalusia, no porten escorta.

Segons ella, Catalunya viu una situació política complicada, i ha dit que la seu de C's a l'Hospitalet del Llobregat va ser atacada ahir dijous per cinquena vegada. I preguntada per si ha sigut agredida en alguna ocasió, ha respost: "Gràcies a Déu no, però m'han insultat, escopit, a vegades a la sortida d'actes hem tingut algun problema i han agredit companys meus a Tarragona".

De la manera que ho va dir Arrimadas, insinúa cínicament que a Catalunya hi ha violència, per més que ho vulgui disfressar després, i té raó, hi ha violència verbal, per exemple en les seves declaracions a la COPE, o sovint les que fan membres del seu partidet en víes d'extinció; de fet a Ciudadanos els queden nomès unes eleccions per anar a reposar al mateix cementiri polític que UPyD, que és lloc que els hi correspón. I això resoldrà una anomalía com que aquest ens inconsistent que es la Senyora Arrimadas sigui el cap de l'oposiciò al Parlament de Catalunya. 

Una senyora que no sent d'aquí ha arribat on ha arribat en política, encara que sigui molt per sobre de les seves possibilitats i mérits, com l'expresident Montilla i altres, lo qual no és posible a la inversa, ni a Andalusia ni a Madrid, perquè aquí rau l'anomalia que és Catalunya, aquesta Catalunya que la cínica Arrimadas titlla de violenta.

*

L'ESPERIT DE LA CIÈNCIA FICCIÓ


-¿Me permite hacerle una entrevista?
-Sí, pero que sea breve.
-¿Ya sabe que es usted el autor más joven que ha ganado este premio? -¿De verdad? -Acabo de hablar con uno de los organizadores. Me dio la impresión de que estaban conmovidos.
-No sé qué decirle... Es un honor... Me siento muy contento.
-Todo el mundo parece contento. ¿Qué ha bebido usted? -Tequila. -Yo, vodka. El vodka es una bebida extraña, ¿no cree? No son muchas las mujeres que lo tomamos. Vodka puro. -No sé qué beben las mujeres. -¿Ah, no? En fin, da igual, la bebida de las mujeres siempre es secreta. Me refiero a la auténtica. Al bebercio infinito. Pero no hablemos de eso. Hace una noche clarísima, ¿no le parece? Desde aquí se pueden contemplar los pueblos más lejanos y las estrellas más distantes.
-Es un efecto óptico, señorita. Si se fija con cuidado observará que los ventanales están empañados de una forma muy curiosa. Salga a la terraza, creo que estamos justo en medio del bosque. Prácticamente sólo podemos ver ramas de árboles.

-Entonces esas estrellas son de papel, por supuesto. ¿Y las luces de los pueblos?

-Arena fosforescente.

-Qué listo es usted. Por favor, hábleme de su obra. De usted y de su obra.

-Me siento un poco nervioso, ¿sabe? Toda esa gente allí cantando y bailando sin parar, no sé...
-¿No le gusta la fiesta?
-Creo que todo el mundo está borracho.
-Son los ganadores y finalistas de todos los premios anteriores.
-Dios santo.
-Están celebrando el fin de otro certamen. Es... natural....

Així comença 'L'esperit de la ciència-ficció', la novel·la inèdita de Roberto Bolaño, que publicarà el proper dijous, 3 de novembre, l'editorial Alfaguara. Després d'adquirir els drets editorials de tota l'obra de l'escriptor xilè, inicia la publicació d'una Biblioteca Roberto Bolaño composta per 21 títols que conformen el seu corpus literari.
Conservada a l'arxiu personal de l'autor, 'L'esperit de la ciència-ficció' és una obra precoç, escrita al començament de la dècada dels anys 80, que transcorre en la Ciutat de Mèxic durant els anys 70 i narra la vida de dues escriptors joves que intenten viure de la literatura.
La novel·la, segons l'editorial Alfaguara, "barreja trets propis de la literatura realista amb altres fantàstics de caràcter oníric en la descripció dels somnis d'un dels protagonistes". La novel·la està datada a Blanes, el 1984, i el procés d'escriptura és contemporani a 'Monsieur Pain', 'Consells d'un deixeble de Morrison a un fanàtic de Joyce', el conte El contorn de l'ull 'i' la Universitat Desconeguda ' .

*

REFLEXIONS DEL SENYOR 'Z'


Qui és aquest tipus amb barret fort i nom enigmàtic que, al llarg de gairebé un any sencer, es presenta totes les tardes al mateix racó del parc per embrancar als transeünts en animades discussions? Un savi? Un xerraire? ¿Un filòsof a la manera antiga? Un rondinaire i polemista impenitent? Un predicador? O simplement, com afirma un dels seus oients, un jubilat que s'avorreix? 
Tot això és el senyor Zeta, un Sòcrates modern o un transsumpte d'aquell senyor Keuner de Brecht, amb qui comparteix estoïcisme i excentricitat a parts iguals. Molts passejants s'aturen un instant, mouen el cap i passen de llarg. Altres l'escolten, li repliquen i tornen dia rere dia al punt de trobada. 
El senyor Z. no escriu, però alguns dels seus oients prenen notes del que diu i, gràcies a ells, ens arriba aquesta mena de diari que recull les seves idees i provocacions. Res escapa a l'esperit crític i subversiu del senyor Z., evident àlter ego del mateix Enzensberger: l'arrogància, les institucions, la religió -però també el ateisme-, els totalitarismes -però també la democràcia-, l'art, la poesia, l'economia neoliberal, l'educació, internet i un llarg etcètera. Els seus dards són implacables, però també capriciosos i contradictoris com la vida mateixa. Com sempre en Enzensberger, tota afirmació està imbuïda de sornegueria i del més pur escepticisme, entès en el millor sentit. Dit en paraules de Z .: «Un només ha de mantenir-se fidel a allò que no diu.»

 Una autèntica delícia plena d'aforismes lúcids i intel·ligents, que podeu llegir aquí en pdf si voleu


*

ZETTA, EL 'BELLOTAGATE'


Un mòbil amb les mateixes prestacions que un iPhone 7 però amb un preu tres vegades més baix? És el que prometia zetta Smartphone, una empresa extremenya que presumia de vendre telèfons com rosquilles amb una excel·lent relació qualitat-preu, però que finalment amenaça amb ser només un frau.

La presumpta estafa hauria estat tan simple com lucrativa per als creadors de zetta, dos espanyols i un asiàtic que van fundar l'empresa el 2014: Zetta, pel que sembla, es dedicava a comprar terminals xinesos de la marca Xiaomi a molt baix cost i els venia com si fossin de Zetta a un preu molt superior, segons denuncien internautes des Forocoches i HTCMania. I tot això sota la promesa que es podien equiparar al dispositiu estrella d'Apple, amb aquesta determinació que fins i tot van triar com a logo una gla extremeny mossegat, emulant la famosa illa de l'iPhone. Una imatge per la qual ara s'ha batejat aquest cas com el "Bellotagate".

 La noticia la vaig publicar a Collonades on la podeu llegir sencera, però és que té la seva guasa i demostra com funciona encara a Espanya el personatge del 'pícaro', en aquest cas, un 'pícaro 2.0'. I és que els extremenys es toquen.....

*

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
Mostra-ho tot
COMENTARIS
-