Hom havia llegit allò de et guanyaràs el pa amb la suor del teu front, però això és un concepte antic i el pa el sua si de cas el front de qui el fa, com el forner que tenia de petit al costat de casa, que, quan amasava s'eixugava la suor i aquesta anava a parar a la masa, lo qual no debia ser dolent ni nociu car el seu pa era molt bo amb torna i tot.
Però com les ciencies avancen una barbaritat, ara resulta que uns investigadors de la Universitat de Califòrnia han desenvolupat un pegat capaç de transformar el nostre suor en energia. Adherit a la nostra pell, aquest pegat flexible, de tot just uns centímetres, conté en el seu interior enzims que substitueixen els metalls que es fan servir habitualment en les bateries, aprofitant la suor per generar energia.

A efectes pràctics, és com si portéssim una cel·la de biocombustible en la nostra pell. Encara és aviat per aconseguir que generi prou energia que realment sigui útil, però a mesura que avancen els prototips, aquests són capaços d'extreure fins a deu vegades més electricitat. Amb tot, un dels investigadors de l'equip de científics, Joseph Wang, afirma que amb l'últim model, "si sortissis a córrer, series capaç de fer funcionar un dispositiu mòbil".

No és la primera vegada que surt a la llum una investigació d'aquest tipus. Ja fa tres anys, el mateix Wang va exposar la teoria de tatuatges temporals amb aquest mateix propòsit. Llavors, el seu treball, que va ser exposat durant la celebració de la 248 Exposició Nacional de la Societat Americana de Química a San Francisco, revelava com un sensor integrat en el tatuatge era capaç de mesurar el lactat, substància química present en la suor.

Això no és nou perquè, de fet, els i les esportistes d'elit el mesuren per afinar les seves proves de rendiment (a nivells més alts, més intensitat d'entrenament); la diferència amb els tatuatges és que, per començar, no són necessaris anàlisi de sang i, a més, es pot realitzar el monitoratge de manera contínua. L'altra gran diferència és l'energètica: el sensor tatuat conté una damunt que permet transformar el lactat en un corrent elèctric a través d'un ànode i un càtode, emmagatzemant en una bateria incorporada al sensor.

En les primeres proves d'aquestes biobaterías que es van fer fa tres anys els millors resultats no eren suficients ni tan sols per alimentar un rellotge de polsera. Ara, amb els últims models de pegats, aquesta capacitat s'ha multiplicat significativament. Els avenços es produeixen molt ràpidament, més encara considerant que les úniques biobaterías que s'havia aconseguit fins a la data eren les que aprofitaven la glucosa en sang, però per a això calia recórrer a la cirurgia i els implants. 

Si no sou molt de fer esport ni de suar, sempre podeu comptar amb algú que corri i sui per vosaltres i aixì us carregui el telèfon, recordeu que còrrer és de covards, i que tampoc fa tanta calor com per suar els que no son de suar de mena, com servidor. Posats a inventar, recordo un invent per evitar la transpiració de les aixelles (el que se'n diu fer un Camacho) i faltaria un pegat que transformés l'olor de la suor en olor de perfum o colonia, al tren i al metro s'agraïria. Per cert que Nadal, el tennista, duria sempre el telèfon carregat a tope i Camacho ni us ho explico.