Absort fullejo el diari mentre menjo un croissant i em bec un nespresso. Impunement m'envaeixen les noticies que cansadament repeteix cada dia el rotatiu de torn, tot ho absorbeix el procés en aquest dia de la marmota que s'allarga.  De tant en tant un element nou s'incorpora un, dos o tres dies com a molt i desapareix engolit per la noticia següent. Els immigrants, el tercer món ja no són noticia, no s'en parla. Han deixat d'existir per a la majoria de nosaltres.


De fet, si en parlem, ens limitem a pontificar, que és el más fàcil, si pot ser amb la panxa plena i una cervesa a la mà, des de la barra del bar o la comoditat del sofà; tranquil·litzem la consciència amb quotes a oenegés que mensualment ens carrega el banc, divaguem perduts en mig de paraules buides i algun que altre eufemisme, o justifiquem aquesta mancança amb mitges veritats, excuses de mal pagador, o amaguem el cap sota l'ala qual un estruç covard, donant sempre la culpa als altres, per suposat. 
Suara ha mort algú en algun lloc d'una mort que no l'hi pertocava, no té rostre, nom, raça ni edat, possiblement hauria estat possible si fóssim més conscients i solidaris, evitar-ho.
Al tercer món, li hem posat bastant més que un doble vidre per aillar-nos, mentre ens omplim la boca d'hipócrita i compasiva solidaritat.