Es compleixen 15 anys de l'enfonsament del Prestige, el dels filets que semblaven de plastilina i es solidificaríen, segons un tal M.Rajoy. L'epicentre del sofriment immaterial del Prestige es pot situar a Camelle, un petit port de Costa da Morte. El 2002 tenia 1.054 habitants, segons l'Institut Nacional d'Estadística. Avui compta amb 795, pel que la seva població va baixar un 25%.
Un dels que falten va morir de pena. Va ser Manfred Gnädinger, conegut com Man. Nascut a Radolfzell, Alemanya, el 1936. va arribar a Camelle el 1961, quan es celebraven les festes de l'Esperit Sant. Es va quedar i, segons expliquen, després del desengany amorós que va tenir amb una mestra del poble, es va convertir en un anacoreta vegetarià. Vestit amb el seu taparrabos, tant a l'estiu com sota el gairebé etern temporal hivernal, vivia en simbiosi amb el mar, dedicat a la seva obra escultòrica, que amb les seves boles de pedra i els seus vius colors embellia l'entrada a la dàrsena.
"Amb el Prestige, Man es va deixar anar. Va abandonar el seu tractament mèdic i es pot dir que va morir de pena", comenten tres dones davant la porta del forn, molt a prop del Museu de l'Alemany, que recorda al veí més famós de Camelle. La seva casa, envoltada per les seves escultures, es troba a uns centenars de metres més enllà, ara mateix en obres de reconstrucció, ja que els temporals dels últims anys ho van deixar tot en ruïnes. "Ja no hi era ell per cuidar-ho cada dia, per anar col·locant el que es trencava i afegint coses noves", explica el percebeiro i pescador Gabriel Paredes Castro.
 |
| Imatge d'una de les escultures de Manfred Gnädinger, conegut com Man (Óscar Corral) |
Fa quinze anys en aquest mateix lloc Gabriel es va fer famós, com el nen de nou anys que no va tenir vergonya a parlar clar davant els micròfons i les càmeres. El plató principal des del qual es va retransmetre la catàstrofe va ser Muxía, el poble en el qual, a l'alba del 14 de novembre de 2002, els veïns van veure des dels seus finestres la silueta del Prestige, mentre el Govern assegurava que el tenia controlat en alta mar, el que va evidenciar la primera de les mentides de la catàstrofe. Fisterra i Carnota van ser altres escenaris principals en el relat televisiu, mentre Camelle va tenir la seva quota secundària, la de la pena de Man que plorava la desgràcia de la seva vida tenyida del fuel que asfaltaba l'oceà. "M'agradaria pensar que sóc fill de Neptú, que va sortir de la mar, d'una ona. Lliure, sense cos", va declarar Man 1986 a la Ràdio Galega - lavanguardia.com.
Aquello aún hoy se está pagando, y no me extrañaría que estuvieramos comiento porque ría contaminada de los restos de petroleo.
ResponEliminaMiquel, ahora ya no comemos porqueria procedente del desastre. Por suerte, el fuel pesado se degrada con cierta facilidad y casi desaparece del todo al cabo de pocos años.
ResponEliminaPero lo que será imborrable es la estupidéz de los que gestionaron la crisis desde el primer momento, empezando por el práctico del puerto de La Coruña que mintió sobre el calado del puerto, siguiendo por Álvarez Cascos, que dió la orden de alejar el barco y convertirlo así en una "regadera" de fuel, y acabando con Rajoy y sus tonterias de plastilina.
Como ex-marino, algo sé de construcción naval, y se perfectamente que todo lo que se hizo, fué lo opuesto a lo que se deberia haber hecho realmente.
El "odio africano" que le tengo a los "peperos" viene de esta época, y de lo de meternos en la guerra de Irák por sus coj....( piiiip).
Salut
I el que va costar, Miquel i Rodericus, explicava axui Anxo Lujilde que a Costa de Morte va desapareixer fins i tot la morositat bancaria, tothom tocaba diner fresc repartit generosament per la Xunta de part del Gobierno, pagant nosaltres, clar. N'hi ha uns quants que voldrien un altre Prestige.
ResponElimina