Amb l'aplicació que s'ha fet del 155 CE s'ha convertit el Codi Penal a la Constitució. I amb el Codi Penal com a Constitució no hi ha manera de sortir d'on estem - Javier Pérez Royo - eldiario.es
Enric Juliana, dissabte passat en un article a La Vanguardia, qualificava la decisió d'Artur Mas de finals de setembre de 2012 de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions com el "gran error" que havia conduït a Catalunya, i per extensió a Espanya, a la situació en què ara mateix ens trobem.
Penso que Juliana no volia dir que en aquesta decisió estigués "l'origen" de l'enorme pandemònium ("lloc en què hi ha molt soroll i confusió" RAE) en què s'han convertit Catalunya i Espanya, però sí que havia estat el "detonant" de la ciclogènesi explosiva que ens ha portat fins aquí.
Amb aquesta lectura del seu article coincideixo plenament amb ell. Sense aquella decisió res del que ha passat a l'interior del sistema polític català hauria estat el que ha estat. D'antuvi, no hauria desaparegut CiU, que era, amb molta diferència, el partit que, dins de l'opció nacionalista, donava estabilitat política a Catalunya i, com a conseqüència d'això, a la relació de Catalunya amb l'Estat.
Amb aquesta decisió, Artur Mas va posar en marxa un procés cap a la independència que dividia de manera immanejable a la societat catalana. Alimentava, d'una banda, la "il·lusió" d'una part molt nombrosa d'aquesta societat, però provocava, per una altra, una "angoixa" extraordinària en una altra part igual de nombrosa. El procés que una part viuria com un "somni", es convertiria per a l'altra en un "malson".
El que més em sorprèn d'aquesta decisió del President Mas és que ell mateix, en el discurs d'investidura de 2010, havia anticipat aquest risc i, per això mateix, havia exclòs la possibilitat de convocar un referèndum. "És responsabilitat d'un President ... no tancar les portes als anhels d'un poble, així com evitar fractures internes", van ser les seves significatives paraules. Dret a decidir sí, però referèndum, no. Amb aquesta ambigüitat en el seu discurs, Artur Mas no aconseguiria el suport de cap partit, sent investit finalment gràcies a l'abstenció del PSC.
El 2012, amb la decisió de convocar eleccions, CiU passaria de 62 a 50 escons i, com a conseqüència d'això, va perdre el control de la situació que tenia en l'anterior legislatura. El 2010 ERC es va oferir a donar suport a la investidura d'Artur Mas sense exigir la convocatòria del referèndum. Mas no va acceptar l'oferiment tement la possible pèrdua d'autonomia en el curs de la legislatura. El 2012 ERC exigiria el compromís de la convocatòria del referèndum per donar suport a la investidura.
Com Artur Mas es temia, "no tancar les portes als anhels d'un poble", que és el que la convocatòria del referèndum suposava, comportava el risc cert de "fractures internes" en el si d'aquest poble. El salt de l'Autonomia a la Independència comportaria la divisió de la societat catalana en dos blocs de mida similar. Tots els resultats electorals des de llavors ho vénen certificant.
En aquestes estàvem quan s'ha produït l'aplicació de l'article 155 CE. I l'aplicació d'aquest article de la forma en què s'ha fet, ha fet un pas més en aquesta direcció. Fer ús del 155 CE per convocar eleccions podia contribuir a trobar una sortida d'aquesta divisió en blocs. Però aprofitar el 155 CE per posar en marxa querelles per delicte de rebel·lió contra els membres del Govern i de la Mesa del Parlament no davant els òrgans judicials radicats a Catalunya, sinó a Madrid, no pot conduir més que a consolidar encara més la divisió política de la societat catalana. El recurs al 155 CE podria haver obert una porta, però ha conduït a tot el contrari, a tancar encara més qualsevol possible sortida.
El PSOE no hauria d'haver donat suport al recurs al 155 CE sense garanties prèvies pel president del Govern que ordenaria a la Fiscalia General de l'Estat la no interposició de querelles en període electoral. La formació d'un sedicent bloc "constitucionalista" fent ús simultàniament de la força repressiva de l'Estat en la seva màxima expressió contra els seus adversaris electorals, no pot conduir res més que al que està conduint.
Enric Juliana, dissabte passat en un article a La Vanguardia, qualificava la decisió d'Artur Mas de finals de setembre de 2012 de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions com el "gran error" que havia conduït a Catalunya, i per extensió a Espanya, a la situació en què ara mateix ens trobem.
Penso que Juliana no volia dir que en aquesta decisió estigués "l'origen" de l'enorme pandemònium ("lloc en què hi ha molt soroll i confusió" RAE) en què s'han convertit Catalunya i Espanya, però sí que havia estat el "detonant" de la ciclogènesi explosiva que ens ha portat fins aquí.
Amb aquesta lectura del seu article coincideixo plenament amb ell. Sense aquella decisió res del que ha passat a l'interior del sistema polític català hauria estat el que ha estat. D'antuvi, no hauria desaparegut CiU, que era, amb molta diferència, el partit que, dins de l'opció nacionalista, donava estabilitat política a Catalunya i, com a conseqüència d'això, a la relació de Catalunya amb l'Estat.
Amb aquesta decisió, Artur Mas va posar en marxa un procés cap a la independència que dividia de manera immanejable a la societat catalana. Alimentava, d'una banda, la "il·lusió" d'una part molt nombrosa d'aquesta societat, però provocava, per una altra, una "angoixa" extraordinària en una altra part igual de nombrosa. El procés que una part viuria com un "somni", es convertiria per a l'altra en un "malson".
El que més em sorprèn d'aquesta decisió del President Mas és que ell mateix, en el discurs d'investidura de 2010, havia anticipat aquest risc i, per això mateix, havia exclòs la possibilitat de convocar un referèndum. "És responsabilitat d'un President ... no tancar les portes als anhels d'un poble, així com evitar fractures internes", van ser les seves significatives paraules. Dret a decidir sí, però referèndum, no. Amb aquesta ambigüitat en el seu discurs, Artur Mas no aconseguiria el suport de cap partit, sent investit finalment gràcies a l'abstenció del PSC.
El 2012, amb la decisió de convocar eleccions, CiU passaria de 62 a 50 escons i, com a conseqüència d'això, va perdre el control de la situació que tenia en l'anterior legislatura. El 2010 ERC es va oferir a donar suport a la investidura d'Artur Mas sense exigir la convocatòria del referèndum. Mas no va acceptar l'oferiment tement la possible pèrdua d'autonomia en el curs de la legislatura. El 2012 ERC exigiria el compromís de la convocatòria del referèndum per donar suport a la investidura.
Com Artur Mas es temia, "no tancar les portes als anhels d'un poble", que és el que la convocatòria del referèndum suposava, comportava el risc cert de "fractures internes" en el si d'aquest poble. El salt de l'Autonomia a la Independència comportaria la divisió de la societat catalana en dos blocs de mida similar. Tots els resultats electorals des de llavors ho vénen certificant.
En aquestes estàvem quan s'ha produït l'aplicació de l'article 155 CE. I l'aplicació d'aquest article de la forma en què s'ha fet, ha fet un pas més en aquesta direcció. Fer ús del 155 CE per convocar eleccions podia contribuir a trobar una sortida d'aquesta divisió en blocs. Però aprofitar el 155 CE per posar en marxa querelles per delicte de rebel·lió contra els membres del Govern i de la Mesa del Parlament no davant els òrgans judicials radicats a Catalunya, sinó a Madrid, no pot conduir més que a consolidar encara més la divisió política de la societat catalana. El recurs al 155 CE podria haver obert una porta, però ha conduït a tot el contrari, a tancar encara més qualsevol possible sortida.
El PSOE no hauria d'haver donat suport al recurs al 155 CE sense garanties prèvies pel president del Govern que ordenaria a la Fiscalia General de l'Estat la no interposició de querelles en període electoral. La formació d'un sedicent bloc "constitucionalista" fent ús simultàniament de la força repressiva de l'Estat en la seva màxima expressió contra els seus adversaris electorals, no pot conduir res més que al que està conduint.
Amb l'amenaça del delicte de rebel·lió no hi ha manera no ja de fer desaparèixer, sinó d'afeblir tan sols, la consistència de la línia divisòria que separa políticament la societat catalana. Amb l'aplicació que s'ha fet del 155 CE s'ha convertit el Codi Penal a la Constitució. I amb el Codi Penal com a Constitució no hi ha manera de sortir d'on estem. El 155 CE s'ha aplicat d'una manera absurda. S'ha introduït una cèl·lula cancerígena en el sistema polític espanyol. O s'entén així i es reacciona adequadament o es pot portar per davant no l'exercici del dret a l'autonomia a Catalunya, sinó tot l'ordenament constitucional a Espanya.
L'error de 2012 del nacionalisme català em sembla indiscutible. Però l'error dels partits sedicentement constitucionalistes en 2017 no m'ho sembla menys. Ja s'han comès. Ara cal buscar la manera d'esmenar-los. Encara hi ha temps.
L'error de 2012 del nacionalisme català em sembla indiscutible. Però l'error dels partits sedicentement constitucionalistes en 2017 no m'ho sembla menys. Ja s'han comès. Ara cal buscar la manera d'esmenar-los. Encara hi ha temps.
.png "English"){kind=small}
0 Comentaris