La investidura de Carles Puigdemont, proposada pel president del parlament català, Roger Torrent, corre el molt seriós risc de derivar en un no res, en un brindis al sol, vist com reaccionen tant els partits republicans catalans com els unionistes del 155. Sembla bastant clar que ni els primers podran votar-lo, atès que el Tribunal Constitucional s'encarregarà d'impedir-ho, ni els segons podran substituir-lo amb un candidat amb el vist i plau de la Moncloa, donada l'evident majoria parlamentària independentista. Tornarem, per tant, a la guerra de les banderes que tant amarguen a totes les forces progressistes, que semblen oblidar una tercera ensenya, la tricolor, que, potser, podria reconduir aquesta estèril pugna de la rojigualda contra l'estelada, que tants beneficis proporciona a la dreta en el seu objectiu per marcar el pas ferm de la intervenció de la Generalitat.
Encara no s'ha fixat ni tan sols la data exacta de la propera sessió d'investidura, quan Puigdemont ha donat ja el seu primer pas polític, en acudir ahir a una invitació de la Universitat de Copenhaguen, amb la clara intencionalitat de proporcionar un clar exemple a la Unió Europea de dret comparat entre la justícia d'Espanya i la de Dinamarca, com la que també va intentar, al seu dia, establir amb la de Bèlgica. La malaptesa de la Fiscalia General de l'Estat, que reeditava l'anterior error de la jutge Lamela de l'Audiència Nacional de signar una Euroorde de detenció del president de la Generalitat, immediatament corregida pel magistrat Pablo Llarena, els ha evitat als del 155 fer el ridícul en l'escenari europeu. 
I en aquestes estem en aquest teatre de l'absurd, esperant Godot, sense tenir ni idea de si vindrà o no; amb Puigdemont, tot és posible, o com diria Elisenda Camps: dos vagabunds anomenats Vladimir Torrent i Estragon Turull, l'esperen en va al costat d'un camí, amb qui (potser) tenen alguna cita. Compte que en aquesta tragicomedia, hi apareixen el cruel Pozzo Rajoy i el seu esclau Lucky Zoido, seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, "però demà segur que sí".