VOLARE ¡OH OH! 17.9.20

Les línies aèries pertanyen a un dels sectors econòmics que més està patint últimament, però sembla que a la fi i al el cap només és qüestió de posar-hi imaginació a l'assumpte perquè les coses vagin una mica millor. Aquestes companyies aèries de la Xina han tingut una curiosa alhora que original idea: la de posar a la venda bitllets d'avió per a vols que no van enlloc. Així com sona. Els avions d'aquesta línia no viatgen a una altra ciutat, ni a un altre país, l'únic destí que tenen és el mateix aeroport des del qual s'enlairen els avions. Són vols sense destinació d’unes tres hores, amb la idea de recrear experiències, veure des de l’aire illots solitaris o contemplar les plaques de gel que es desprenen de l'¡Antàrtida, i tornar a casa. 

La iniciativa només sembla esbojarrada quan l'escoltes per primera vegada però, si ho penses una mica, té la seva lògica. D'una banda, molta gent té el 'mono' de viatjar, però no s'atreveix a moure's massa lluny. D'altra banda, els vols es venen exclusivament com una atracció des de la qual pots gaudir de vols panoràmics, a més de portar-te les ganes de sentir-te en un viatge i tornar a sentir la sensació de volar, encara que sigui en un vol de tres hores. El preu de cada bitllet ronda els 140 euros, això sí, el viatge inclou un sopar de disseny preparat especialment per al vol per una cadena de restaurants molt coneguda al país. 

DE LA SALUT PÚBLICA 17.9.20

L’Agència de la Salut Pública de Barcelona, ens dona una serie de consells i mesures a l'hora de practicar el sexe amb seguretat, per la cosa aquesta de la pandèmia del o la Covid-19. El que ha cridat més l'atenció és que aconsellen  de practicar sexe en “espais grans, oberts i ben ventilats. Si és que has de fer cas a l’Agència, totes les maneres de practicar sexe s'acosten bastant a la zona de risc. També es desaconsella besar-se, si no ho fas amb algú de casa, la qual cosa complica molt els afers amatoris, i suposo que no es pot gemegar tampoc, ni fer xurrupaicas al pito, podria ser que el virus entres per un lloc tan sagrat i venerat com el tresoret reproductor dels homes. En el fons el que ens proposa 'la Agència de Salut Púbica' (ai que m'ha traït el subconscient) és que ens dediquem a la cosa onánica seguint el consell de Woody Allen: “Masturbar-se és fer l'amor amb la persona que més estimes”. Si se'm permet i ja que per ací va la cosa, l'Agència de la Salut Pública, se'n pot anar a fer la ma o a comptar bigues a Riells del Fai.

'OLD LIVES MATTER' 16.9.20

"Old lives matter", és un manifest signat per més de 40 societats científiques i sanitàries del món avisa de la discriminació per l'edat que pateix la gent gran. La iniciativa d'aquesta campanya part de la Societat Francesa de Geriatria i Gerontologia, i s'inscriu en el context de la pandèmia per la Covid-19, que ha posat encara més en evidència una discriminació que, segons se subratlla, "és la més estesa, la més corrent i la més universal. A més, és l'única que no està sancionada per llei". Es basa amb expressa voluntat de cridar l'atenció com l'eslògan "Black lives matter", fruit de la contundent mobilització antiracista arran de l'assassinat de George Floyd a Minneapolis.

"La discriminació per l'edat és una forma d'alterar els drets de les persones, és una forma de maltractament", explica José Augusto García Navarro, president de la SEG i director general de l'CSC. La pandèmia no només ha posat en evidència aquesta discriminació per edat, sinó que l'ha engrandit, assenyala, sense que es vegi cap propòsit d'esmena per part dels poders públics. "Hem explicat a el Govern -indica- que no pot fer plans sense dels afectats les famílies, dels cuidadors ... però no atenen a aquestes peticions". Es venia ja d'un "discriminació per l'edat brutal" d'un culte no només a les persones joves sinó físicament perfectes, comenta el president de la SEG, i malgrat tot el que ha passat no està canviant res.

El manifest de la campanya "Old lives matter" subratlla el discriminació per l'edat és la discriminació més corrent i s'ha vist amb claredat en aquests últims mesos. "Són les residències, que alguns volen reconfinar sense preguntar una vegada més l'opinió dels residents, ni les seves famílies". Són les urgències, es recorda, que han pogut rebutjar acollir persones majors en plena pandèmia. Són les sempiternes publicitats de cremes antiarrugues que estigmatitzen el fet d'envellir. És la denigració perpètua -el fustigació a la vellesa- de la gent gran per la seva (presumpta) ineptitud amb les noves tecnologies. És la paraula "jubilat" que genera l'immediat rebuig de la societat. És el culte permanent a la joventut.

La manera de tractar a la gent gran ha canviat. Abans, pel fet d'haver viscut, el saber i l'experiència estaven en mans de la gent gran, avalats per tota una vida d'aprenentatge, però actualment s'han bescanviat els papers, l'experiència s'ha perdut sobrepassada per la modernitat i el coneixement s'està esvaint i la gent gran ha perdut autoritat i s'ha perdut enmig de la velocitat a la que es mou el nou coneixement. O potser és que el concepte d'experiència i coneixement han canviat?. La gent gran es veu com una nosa, no produeix i a més costa diners a l'Estat, a més en aquesta societat neoliberal tan competitiva, una persona de 45 anys en endavant ja es considera gran, i per tant inútil, se'n poden veure exemples cada dia al propi entorn.

Quan jo sigui gran, espero no comportar-me com un vell, o aixó em penso ara. Després..., després suposo que faré com tothom, encara que vull dir en descàrrec de la gent gran, que el comportament anòmal que els acompanya a partir d’una certa edat, no és pas culpa seva, car sospito que la naturalesa adequa el grau de pensament a l'edat per fer mes suportable el fet irremeiable de la decadència física, acompanyant-lo doncs de la psíquica. I és que de no ser així, envellir plenament conscient, seria terrible. Pitjor encara es la gent gran que no ho accepta i es comporta com si el temps no hagué passat, lo qual ja es fregar el patetisme, insisteixo en que cal ser-ne conscient i adaptar-se i comportar-se segons la teva edat, o millor dit, segons el teu estat, car no tothom envelleix igual. Deia Cioràn que la vellesa és l'autocrítica de la naturalesa, però hom pensa que més aviat es tracta d'una venjança, molt cruel per cert, al cap i a la fi, cadascú envelleix com pot, o com el deixa la vida, no com voldria. Cal doncs respectar a la gent gran, no pel fet de ser grans, sinó per què són persones, i com a tals se'ls ha de respectar. 

MÒRIA: LA VERGONYA D'EUROPA 16.9.20

Un camió carregat de caixes de tomàquets arribava aquest dijous entrat el migdia als voltants de les restes del camp de refugiats de Mória. Desenes de persones, que fins la nit de dimarts habitaven aquest campament, ara calcinat per un incendi i també per la deixadesa administrativa, s’amuntegaven al voltant del vehicle, alçant els braços i cridant perquè els tiressin menjar. Molts no havien menjat pràcticament res en més de 24 hores, des que van haver de fugir del foc i es van quedar sense sostre sota el qual dormir. La nit de dimecres a dijous la van passar igual que l’anterior: dormint al ras, estirats sobre l’asfalt de la carretera o entre les oliveres dels camps que envolten la zona, alguns tapats amb mantes que van poder rescatar abans que es cremessin, d’altres ajuntats en grups per donar-se escalfor, malgrat la pandèmia. El panorama va ser similar durant tot el dia.

La resposta del govern grec i de la Unió Europea triga a arribar i dona més arguments als que denuncien -des de fa anys- la falta d’una política migratòria europea efectiva i compromesa. Ahir Atenes només havia evacuat els 406 menors no acompanyats que malvivien a Mória i continuava sense concretar què faria amb la resta de població refugiada -entre 12.000 i 13.000 persones-. Al matí, l’executiu hel·lè havia promès que durant el dia començarien a ser traslladades a tres vaixells habilitats i que s’aixecarien tendes en terrenys pròxims a Mória perquè hi dormissin les que no cabessin a les embarcacions. Però, a l’hora de tancar aquesta edició, tot semblava indicar que els milers de refugiats i migrants haurien de passar una nit més a la carretera, encara en condicions més precàries que les paupèrrimes que tenien a Mória, “un infern”, tal com el coneixien molts dels que l’habitaven.

Tots ells, la majoria dels quals han fugit de guerres tan crues com la de Síria o l’Afganistan i han creuat mars jugant-se la vida, es troben ara en un nou coll d’ampolla, del qual no han sortit mai des que van trepitjar Europa. Des que es va declarar l’incendi -segons la versió oficial, arran dels aldarulls d’un grup de refugiats que havien donat positiu de covid-19 i es negaven a aïllar-se- estan bloquejats. El govern grec i també veïns de la zona han tallat les carreteres del voltant perquè no puguin arribar a localitats pròximes, com la capital, Mitilene, a només sis quilòmetres de distància. Residents de Lesbos van posar camions al mig de la carretera per barrar-los el pas i, segons mitjans locals, la policia hauria disparat gasos lacrimògens per evitar que s’escapessin. El motiu? Grècia no vol que els refugiats es moguin lliurement perquè temen que puguin propagar el virus, ja que el camp estava en quarantena arran de l’increment de casos.

Però alhora veïns de la zona tampoc volen que s’hi quedin. El seu rebuig es va tornar a sentir ahir, quan el govern grec va anunciar que té la intenció de reconstruir Mória, però no com un campament de refugiats, sinó com un centre de detenció totalment tancat. L’alcalde de Mitilene, Stratis Kytelis, no va trigar gaire a oposar-s’hi. “Fa temps que insistim que s’ha de descongestionar l’illa. No és possible que una estructura pensada per a 2.800 persones n’aculli 12.000”, va dir, en referència a l’estat en què es trobava el camp abans de ser engolit per les flames: hi malvivien gairebé cinc vegades més persones de les suposadament permeses per garantir certa dignitat.

“Absoluta emergència”

“La situació és crítica, d’absoluta emergència”, assegurava ahir en un vídeo difós per Metges Sense Fronteres Mario López Alba, responsable del programa de salut mental de l’organització a Lesbos. “Està sent molt difícil contactar amb els nostres pacients, perquè se’ls acaba la bateria dels telèfons i estan escampats pels turons, els camps i les carreteres dels voltants de Mória. Quan aconseguim contactar-hi, el que ens demanen és aigua potable, menjar i mantes”, explicava.Aquestes denúncies, i les d’altres organismes, també apunten cap a Brussel·les. I és que, 24 hores després que les flames engolissin el camp de refugiats més gran -i probablement més precari- d’Europa, va ser també un dia d’anàlisi del fracàs ètic i polític que fa cinc anys que la Unió Europea arrossega, aparentment incapaç de trobar consens entre els socis per complir amb la llei internacional i amb els seus valors fundacionals. - ara.cat

L'ENIGMA CABALIERE 15.9.20

Existeix Rafael Cabaliere, el flamant guanyador del Premi Espasa de Poesia? O és tan sols un parell de fotografies i una sèrie de voluminoses comptes en xarxes socials alimentades a base de bots? És Cabaliere el nou Milli Vanilli de la poesia juvenil? Aquestes són les preguntes que s'han fet alguns internautes que han expressat els seus dubtes al respecte. Tanta repercussió han tinguts aquests dubtes que l'editorial s'ha vist en la necessitat de demanar a Cabaliere, del què en tota la xarxa no existia més que una fotografia, que pengi un vídeo, com així ha fet al Twitter i Instagram aquest dilluns.

El passat 4 de setembre el premi Espasa de Poesia, dotat amb 20.000 euros, va anar a parar a Cabaliere, veneçolà, enginyer i publicista de 34 anys (el límit per presentar-se a el premi és 35 anys) la gran targeta de presentació és tenir gairebé 900.000 seguidors a Twitter i més de 700.000 a Instagram, de manera que els membres del jurat van definir la seva obra com una poesia "amb un tint juvenil, motivador i fresc". El problema és que els comptes de Cabaliere tenen un comportament inusual: molts seguidors, però microscòpica interacció, el que els internautes en diuen 'engagement'. De fet, fins al diumenge a la tarda Cabaliere només va interactuar amb tres persones (el que deixa en bastant mal paper el seu actiu com 'influencer') i a més el seu perfil registra algunes caigudes de vuit mil seguidors que es perden d'improvís sense que se sàpiga per què.

Caldrà veure si l'obra 'Alçant el vol', que es publicarà el pròxim 18 d'octubre, està en la línia d'aquesta nova poesia-receptari, directament, simple i assimilable a l'autoajuda especialment en el terreny amorós (que acaba a les carpetes dels adolescents o bé en la seva pell a manera de tatuatge) que és la que Cabaliere mostra en les xarxes. Que Cabaliere hagi estat distingit pel jurat format per Luis Alberto de Cuenca, Ana Porto, Marwan i Alejandro Palomas, a més de per Ana Rosa Semprún, de part de l'editorial, ja va ser una mica controvertit en blocs i xarxes socials per la "simplicitat" de la seva proposta d'acord amb la seva poesia ja coneguda.

A aquesta primera contestació respecte a la qualitat de l'obra s'ha unit ara el dubte de si Cabaliere existeix o no. A jutjar pel vídeo, penjat aquest dilluns, hi ha algú que respon pel seu nom, encara que en el mateix no faci el menor esment a les suspicàcies despertades, només parla de la felicitat que li ha suposat haver guanyat el premi (10 dies després de haver-ho fet) i lamenta que no podrà venir a Espanya a fer la presentació del poemari a causa de la covid. Membres del jurat, que no va prendre la seva decisió per unanimitat, han declarat que no coneixien anteriorment a Cabaliere i fonts de l'editorial diuen no saber si el nom és autèntic o correspon a un pseudònim, alguna cosa, d'altra banda, molt comú en l'àmbit literari. David Cebrián, director de comunicació i màrqueting d'Espanya, ha dit que el segell s'ha comunicat repetidament amb el poeta.

De moment, hi ha molt d'interès (controvertit) pel llibre. Per si els poemes de la mateixa estaran en la línia dels ja coneguts. Aquí un exemple: "Perquè hi ha dies / que la teva millor opció / és anar-te'n a dormir, / dormint / les coses no pesen, no fan mal, no cansen. Dormir repara". És d'esperar que llavors es coneguin més dades de l'autor, i millori la qualitat de la seva poesia. Tot plegat fa farum de presa de pel, o de campanya publicitaria per vendre més ejemplars dels poemes de Cabaliere.

Millor haver premiat a Salvattore Vergattiesa, que és un enigma més sofisticat.

ELENA HEVIA - EL PERIÓDICO

LA PICA, ESCALADA PER UNS IDIOTES 15.9.20

 

La Vanguardia publicava ahir unes imatges de la Pica d’Estats, la muntanya més alta de Catalunya, amb cues interminables d’excursionistes per fer-se una selfie, ben juntets, sense respectar la distancia física ni res. Quant de mal ha fet Instagram! Mai en la història l’home no havia estat tan exhibicionista. El més important no és gaudir d’un paisatge pirinenc, sinó poder fotografiar-lo amb el nostre rostre en primer pla. Les imatges de la gentada al cim anaven acompanyades d’altres del freqüentat camí que hi porta o dels excursionistes banyant-se als estanys propers, malgrat ser una activitat prohibida. Les autoritats del parc natural de l’Alt Pirineu s’han proposat de limitar els accessos: només al juliol va registrar 66.800 visites. 

La sensació general d’indignació ha estat semblant a la que molts vam sentir quan fa un any vam veure les fotografies de l’Everest difoses per France Presse. Més de 200 persones en una cua d'hores per assolir el pic més alt del planeta resultava una imatge desconcertant, 65 anys després que Sir Edmund Hillary juntament amb el xerpa Tenzing Norgay aconseguissin una fita per a la història de la humanitat, a mitjans del segle XX.

Que l'ésser humà és l’espècie més depredadora del planeta, ja ho sabiem, però ara haurem d'afegir-hi que és la més inconscient i exhibicionista de totes. Teniem  al capo les vergonyoses imatges de l'any passat, amb aquella tropa d'inconscients fent cua per arribar a dalt de l’Everest, l'itinerari del qual s’assembla cada vegada més a una rambla, i ara, el  mateix comença a passar a la Pica d’Estats, que ha passat de ser una llegenda catalana a convertir-se en una simple selfie. Podria parafrasejar Macbeth i dir: la Pica d'Estats escalada per uns idiotes plens d'aire i selfies, en un clar exemple de com tota una societat, o quasi, s'avoca en el precipici de la seva autodestrucció. 

Com ha canviat tot, des que a l'any 1983 es realitzà una històrica pujada a la Pica d'Estats per commemorar el centenari de l'ascensió feta per mossèn Cinto Verdaguer. Ocasionalment, en aquella pujada que acabà aplegant uns 300 muntanyencs, hi havia el senyor Jordi Pujol i Soley, president de la Generalitat de Catalunya, una pica on uns anys abans el mateix President hi havia vist la llum i el futur del país, bé el futur o el futut que estaria el que en quedaria de país uns anys més tard. Visca Bongonia!, o Visc a Bongonia!

IDENSITAT, ESPAIS ZOMBIS 15.8.20

Un espai zombi no és un espai sense vida, pot tenir fins i tot molta vida, és un espai dislocat, desconnectat amb els processos històrics del lloc i de la seva gent.

La preocupació per l'agonia comercial de Barcelona és proporcional a l’espai que ocupen les persianes abaixades. N'hi ha que estan tancades per vacances, però moltes no tornaran a obrir. Els rètols de “es lloga” imploren un miracle per vèncer una crisi que ja no és una amenaça sinó una evidència. Sergi Pàmies a la Vanguardia n'està parlant des de molts punts de vista, tots alarmants, perquè el paisatge impressiona. Et situa en això que els psicòlegs anomenen anticipació negativa, que és el patiment de tota la vida. Els pocs turistes que pul·lulen per la ciutat ho viuen d’una altra manera. Igual que nosaltres quan viatgem fora, espremen un carisma arquitectònic impermeable a les catàstrofes i s'avituallen a qualsevol local amb aire condicionat i decoració hipster.

En certa manera els barcelonins han recuperat la seva ciutat, la anterior al 1992 que és on va començar l'allau turístic descontrolat, ja amb el naranjito i el mundial de futbol que va guanyar Itàlia, a l'any següent començaren a venir molts italians a casa nostra pero no tots a BCN. Aquesta Barcelona preolímpIca, no depenia del turisme, era segurament més provinciana que cosmopolita i es podia visitar sense preses ni aglomeracions. I aquesta ciutat ha estat anys i anys visquent sense aquesta massificació de gent, i viva molt viva, sense aquest turisme que ara ha desaparegut i veurem quan i com tornarà, per tant caldrà reestructurar l'oferta tant d'oci com comercial, un aspecte que ja s'havia d'haver començat a fer abans, però ningú va preveure el que passaria en el primer trimestre del 2020. No es tracta de decadència sinó de reestructurar l'oferta de la ciutat de la mateixa manera que s'ha de reestructurar el club de fúbtol que duu el seu nom o al revés com diria Josep Lluís Núñez.

 “La Rambla a esa hora hervía de gente. Gente, y más gente y más gente, todos desconocidos, todos extraños, un desfile de fantasmas sin parar”. - Fernando Vallejo.

MÉS HIPOCRESIA, IMPOSSIBLE 14.8.20

Galícia prohibeix, a partir d'aquest mateix dijous, fumar en els espais oberts on no es puguin garantir els dos metres de distància. Seguint la seva estela, les Canàries ha decidit aplicar aquesta restricció per intentar frenar els contagis de Covid-19. Mentrestant, altres comunitats autònomes, com Madrid, el País Valencià, Aragó, Andalusia, Euskadi o Catalunya també es disposen a posar sobre la taula de debat aquesta mesura. Primer, recopilant informes tècnics sobre l'efectivitat. I, després, valorant-ne la possible aplicació.

La prohibició de fumar com una eina per frenar el virus té diversos perquès. Carmen Diego, pneumòloga i secretària general de la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR), explica que hi ha almenys tres raons de pes que sustenten aquesta decisió. Primer, perquè al fumar exhalem l’aire amb més vehemència. Això provocaria que les gotes respiratòries que expulsem naturalment al parlar o al tossir sortissin disparades a més velocitat i distància. I, en cas d’estar contagiats de Covid-19, estaríem donant al virus més recorregut per estendre’s. 

Segon, perquè el mateix gest de fumar exposa els individus a un risc més gran de contagi. «Els fumadors es toquen la cara entre 200 i 300 vegades més que els no fumadors. Això també implica que poden entrar en contacte amb superfícies contaminades i després tocar-se la cara. O manipular tant la seva mascareta que al final perden la protecció que els proporciona», explica la pneumòloga. I tercer, perquè aquest hàbit predisposa els pacients que, en cas de contraure el virus, puguin desenvolupar seqüeles més greus. «Els fumadors amb Covid-19 s’enfronten a un pronòstic més greu», recorda l’experta.

Entre els experts, doncs, el debat sobre el fum a les terrasses s'inclina contra aquest gest. Mentrestant, al carrer, la discussió entre usuaris i detractors continua oberta. Con a exfumador no psicópata, la mesura em sembla inadecuada, de fet la mateixa mascareta és ja de dubtós resultat per ella mateixa, i la mesura de prohibir fumar, en el fons és una decisió més a la babalà dels suposats experts epidemiòlegs que van perduts amb el virus i no tenen ni idea de que és bo o és dolent. Tantes precaucions que s'han pres aquí i tenim infectats a tot arreu, mentre altres països que s'ho han agafat amb més naturalitat i sense tantes mesures de protecció en tenen menys que nosaltres. Van perduts i juguen a prova error, error prova tota l'estona, en un àmbit d'icapacitat manifesta.

S'ha de tenir en compte que un fumador és un drogoaddicte amb la salvetat que és el propi Estat el que li proporciona (pagant i amb escreix) la droga, per tant la mesura, el veto a fumar, a banda d'inútil e inadequat, no deixa de ser una mera hipocresia més de les autonomies de Galicia (terra de contrabandistes) i les Illes Canaries, (fabricants de tabac), per cert. Més hipocresia, impossible.

6G, ENCARA HO VEUREM 13.8.20

Encara que ens passem el dia ballestrejant contra ella, el que no es pot negar, és que la IA es una eina que ha vingut a ajudar-nos en el nostre quefer diari, i a donar solució a molts problemes que fins ara no haviem estat capaços de resoldre. Gracies a la IA, moltes feines rutinàries com parlar pel mòbil, l'automòbil, l'ordinador: calcular, traduir, comunicar-se, desplaçar-se, emmagatzemar dades, localitzar els llocs, etc. han simplificat i ajudat a la nostra rutina diària, San Google n'és l'exemple, és l'enciclopèdia total, on hi podem trobar tot el coneixement, el saber sobre qualsevol cosa, o qualsevol xafarderia.

Estem envoltats de fòtils intel·ligents, fis i tot tenim a l'abast neveres intel·ligents, llàstima que no hi hagi usuaris intel·ligents a l'alçada dels estris, que algú està treballant per fer-nos fer encara un pas més,  L'enginyeria genètica i la intel·ligència artificial podran curar-nos de malalties incurables, o corretgir imperfeccions genètiques i molts més petits detalls del nostre entorn que ni podem imaginar. A Corea ja parlen de llençar el 6G pel 2026, que com deien ahir a la xarxa, si se n'assabenta Miguel Bosé li pot agafar un yuyu.

La IA obrirà camps inèdits: superintel·ligències que sumin cervell i màquina fins i tot en el propi cos. Però també pot servir per imposar la precisió en feines que ara fem manualment, emocionalment, perquè les emocions no hi tenen cabuda a la IA. I potser aquí rau el problema, perquè la IA no és neutral, però això no sembla preocupar gaire a ningú. La indústria biotecnològica i les empreses creadores d'algoritmes disruptius, són els qui decidiran el nostre futur, uns algoritmes que no acaben de funcionar encara, que necessiten ser perfeccionats. Els ciutadans no volen ni pensar-hi: només són àvids consumidors de tota mena de novetats tecnològiques, i els polítics estan per altres qüestions més banals amb les seves petites bestieses de vol gallinaci i  política de campanar.

Tornem a ser la ciutat alegre i confiada que no és conscient del canvi tecnològic que li ve al damunt; potser ara començarem a entrar per bé o per mal, al segle XXI, tal i com ens l'havien imaginat, i no podem dir allò de 'jo aixó ja no ho veuré' perquè ens agafarà de ple. Que els déus ens agafin confessats.

MINIMALISME DIGITAL 12.8.20

L'ús estès de 'smartphones' i xarxes socials ens converteix en ciutadans cada vegada més connectats. Però el preu, en molts casos, és viure amb un dispositiu a la mà que consultem moltes vegades. Així ho creuen aquells que advoquen pel minimalisme digital, una tendència que aposta per un ús racional dels dispositius i les xarxes socials.
És una postal habitual de les nostres societats. En una terrassa, en una taula de restaurant o al transport públic veiem un grup d'amics o familiars que no parlen entre ells perquè estan mirant la pantalla del seu telèfon. Alguns creuen que es tracta d'una addicció, altres simplement d'estar connectats. Però un petit grup de persones, d'una manera silenciosa, ha apostat per relacionar-se amb la tecnologia d'una altra manera. Són els minimalistes digitals, que aposten per un ús racional dels dispositius i les 'apps' socials, a el temps que eviten ser dependents d'ells.

El minimalisme digital, com a tendència, ha penetrat en les pràctiques de directius i empleats. També en el dia a dia dels més petits. Mentre a les cases ia les escoles espanyoles s'intensifica l'ús de tauletes com a eines educatives, a Silicon Valley, epicentre tecnològic mundial, treballadors d'Apple i Google aposten pel minimalisme digital per educar els seus fills. En aquestes escoles californianes d'elit, l'ús de tauletes, pantalles i ordinadors està restringit fins a la secundària i els més petits s'eduquen amb pissarres, jocs i llibres de text. ¿S'ha convertit la tecnologia en alguna cosa nociva? "Hem de ser intel·ligents; saber que la digitalització i la transformació digital de la nostra societat és imparable, però que sigui imparable no vol dir que no puguem donar-li el rumb que vam crear oportú".

El primer telèfon mòbil va sortir a la llum el 1973. Molt abans que els 'millennials' haguessin nascut. Avui cap jove passa molt de temps separat de la seva. Aplicacions, música, alarma, xarxes socials ... i fins i tot poder trucar a altres persones en temps real, l'origen gairebé oblidat de el dispositiu. Però el seu excessiu ús també pot implicar una sèrie de problemes de salut.
A Espanya, l'ús dels mòbils i xarxes socials no ha deixat de créixer. Segons dades recollides per l'empresa Hootsuite el 2018 a partir d'enquestes de Google i Facebook entre d'altres, hi ha 28 milions de persones que són usuaris actius de xarxes socials (inclosos xats), el que representa un 60% de la població. Dediquem a aquestes 'apps' una mitjana de 99 minuts a el dia. Les dades espanyols ens situen per sobre d'altres països del nostre entorn com França, amb 38 milions d'usuaris de RRSS, una penetració de el 58% i 77 minuts de mitjana a el dia o Alemanya, amb un 46% de penetració d'ús de RRSS i 64 minuts d'ús diari de xarxes socials. Itàlia supera els tres països, amb un ús diari de xarxes socials de 119 minuts a el dia.

Dur a terme un abandó de l'ús de xarxes socials i sumar-se al minimalisme digital és una prova complicada. Entre altres raons, perquè el món digital no té fi. "Sempre hi ha una nova actualització, un nou correu que entra a la safata o un nou vídeo que volem veure a Youtube". Aprendre a no estar pendents del següent que va a succeir en la nostra pantalla és la missió, i no és fàcil, però assumible, en el meu cas, l'atenció que dedico a Twitter, Facebook o Instagram és mínima, i a blogger cada vegada menys, però solem canviar una adicció per una altra, ho reconec i no em fa vergonya dir-ho...., estic tornant a llegir, concretament Garcia Marquez i 100 anys de solitud. que tenia com moltes altres novel·les pendent.

MADRID ENS ROBA! 12.8.20

L’acord entre el Govern espanyol i la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP), amb l’l’únic recolzament del partit socialista, per a la utilització del superàvit municipal fins ara congelat per la llei d’estabilitat pressupostària del 2012 ha posat en peu de guerra ajuntaments i comunitats autònomes governades per partits de tot signe, incloent consistoris amb governs socialistes. Un recurs d’emergència per alleujar la falta de liquiditat immediata de l’Administració central, amb la recaptació fiscal contreta i necessitats de despesa més que imperatives, ha entrat en conflicte amb els principis de l’autonomia financera i de la subsidiarietat, la gestió de les necessitats immediates dels ciutadans per l’administració més pròxima.

L’acumulació d’aquests 15.000 milions d’euros que volen transferir-se a un fons estatal a canvi d’una inversió gradual de 5.000 milions d’euros al llarg dels anys 2021 i 2022 i del retorn, en un màxim de 15 anys, de les quantitats aportades, s’ha de buscar en la legislació que, en època del ministre del PP Cristóbal Montoro, va imposar unes mesures draconianes per controlar el dèficit, amb un sostre de despesa inclòs i amb la prohibició de disposar del superàvit anual i dels romanents acumulats. Els ajuntaments del país ja s’havien pronunciat, abans fins i tot de la pandèmia, a favor de flexibilitzar aquests límits i d’aprofitar la bona gestió municipal per atendre les necessitats dels veïns de manera immediata. La renúncia al constrenyiment del sostre de despesa pública per part de la Unió Europea feia que, en bona lògica, la mateixa lògica s’apliqués a les administracions locals, fent caduques les disposicions establertes el 2012. 

I ja s'ha muntat el sarao, no nomès Torra, faltaria més, també Colau, ajuntaments de diferent color polític (de Ciutadans no n'hi ha), fins i tot Kichi a Cadis, el president de la Diputació d'Ourense, el popular Baltar, Per descomptat, els alcaldes independentistes, experts en insubmissió, s'apunten a la protesta. Però, atenció, els indepes ja no estan sols en la desobediència: el vicesecretari de¡ Pp afirma que està disposat a tot per "defensar els estalvis dels veïns" governats pel seu partit. I els alcaldes del Pp gallec han cridat explícitament a la insubmissió i fins i tot a la revolució. El que em faltava per veure, el Pp atiant el foc de la revolta municipal. Nomès els falta dir: Espanya ens roba, ara que ja haviem deixat d'emprar el lema del tema, quan potser seria més adequat dir Madrid ens roba, i  no se jo si ni així. Esta vist que quelcom té l'aigua quan la beneeixen, o emmetzinen en aquest cas, i si tots o quasi tots els ajuntaments s'han posat d'acord contra aquesta mesura del Gobierno de España, alguna raó deuen tenir.

VICENTE VA ON VAN LES XARXES 11.8.20

Recordeu la frase: Donde va Vicente, donde va la gente, doncs avui, Vicente va on van les xarxes. Entre els efectes de la hiperconnexió digital, Ferran Toutain denuncia el mimetisme gregari en la formació de l'opinió pública. Les majories es generen a partir d'impulsos banals sense debat racional i sense que la lògica difusa s'imposi amb els seus matisos a la de el blanc i negre. És més fàcil sentir-feminista, independentista o de Vox deixant-se portar per les emocions identitàries que pels arguments. Així hem arribat a una radicalització superficial de la política i a l'estigmatització de qui vol debatre amb raons, com denuncien els signants d'el manifest de Harper's contra la correcció política. Potser la necessitat de gestió responsable i raonada, a punt, acabi també per centrar debats i polítiques, avui substituïts per la hipergesticulació. O potser no. 

A la Vanguardia l'han entrevistat:

Per què creu que el mimetisme explica la nostra època?

Ser home significa imitar l'home. I és positiu: aprendre és copiar als millors; la nostra època, en canvi, es caracteritza pel gregarisme de la massa que imita, simplement, a la massa.

¿Els vicentes van on va la gent?

I la hiperconnexió digital ha reforçat aquest mimetisme gregari, que explica l'auge de radicalismes abans minoritaris.

La democràcia no és mimetisme?

En absolut. Jo sóc demòcrata, perquè crec que la democràcia no té alternativa i el poder ha de validar-ho d'alguna manera; però no perquè em senti demòcrata i vegi que tots ho són; ho sóc per raciocini.

Però si molta gent opina el mateix no caldrà donar-los la raó?

Molta gent, però molta, pot estar molt equivocada. El fet que siguin molts els que creen una falsedat només vol dir que tots pensen el mateix, però no la valida.

¿Milions de mosques no poden equivocar-se: la brutícia és saborosa?

Em temo que l'equívoc avui generalitzat rau en confondre la democràcia amb l'opinió de la majoria. I són coses sovint oposades.

Però es confonen per gregarisme?

El gregarisme explica l'auge dels populismes identitaris i dels radicalismes. A la gent li arriben per tots els canals 24 hores les quatre idees ultrafeministes, nacionalistes, ultradretans o ultraesquerrans i s'apunten a la massa que les professa a la xarxa.

¿Abans no passava?

Abans la filiació ideològica de les majories començava pel sentiment i seguia per la identitat, però encara s'escoltava als experts. I es contrastava amb ells el cregut. Avui els experts importen menys que els sentiments de cada un, que a cada un li semblen infal·libles.

¿El famós substitueix l'expert?

El famós gaudeix de més predicament que l'expert. Si qui parla és famós, conclou la massa que ho fa un famós, també sap el que diu.

La hiperconnexió ha hiperbanalitzat les postures ideològiques?

Per sostenir amb fonament una creença cal haver-se documentat i sospesar arguments. El que succeeix avui és que la digitalització permet apuntar-se a la massa que les professa per pura identificació sentimental; com qui sent o odia els colors d'un equip de futbol a la lliga: perquè sí, sense raonaments.

Per exemple?

Per ser feminista o el contrari, en comptes d'aprendre i contrastar nocions d'història, economia, filosofia... n'hi ha prou amb sentir i identificar-se amb aquestes idees. I passa igual amb l'independentisme, la ultradreta o l'extrema esquerra.

¿D'aquí la polarització política?

Abans no n'hi havia prou amb dir "jo em sento feminista o independentista o de Vox" i que aquest mer sentiment legitimés la teva creença. Havies de racionalitzar-ho: explicar o tractar d'explicar, al menys, amb arguments racionals per què eres això o allò altre.

Per què antany es raonaven més les posicions ideològiques?

Perquè l'educació no s'havia degradat encara com ara fins a admetre el sentiment com a argument. Els il·lustrats van defensar l'escolarització, sobretot, perquè ensenyaria a raonar a la massa fins convertir-la en persones.

¿La universitat ja no és crítica?

La gent ve a la universitat perquè li confirmis seus sentiments i prejudicis.

Com ho sap?

Perquè quan com a professor dius una cosa que xoca amb les quatre veritats més repetides i sentides a internet, és a dir, els quatre sentiments gregaris més compartits, els estudiants es solen incomodar.

¿No se sent emparat per la llibertat de càtedra?

Em preocupa que el ministre Castells, per exemple, imposi una enquesta sobre perspectiva de gènere que és ideològica.

Què li incomoda exactament d'ella?

Que es defensi, entre altres coses, una bibliografia per ser paritària en gènere i no per la seva qualitat. Subscric el manifest de Chomsky, Salman Rushdie o Martin Amis, entre d'altres, per defensar la llibertat d'opinió sense que suposi patir represàlies o ser condemnat a l'ostracisme intel·lectual.

Què creu que defensen a Harper's?

Al relativitzar la raó i primar els sentiments identitaris gregaris s'ataca el nucli de la cultura occidental des de la Il·lustració. I els extremismes volen ocupar aquest buit que deixa la raó.

A la fi es tracta de triar entre la mimesi banal o l'esforç de raonar?

Enfront de la mimesi del sentiment gregari hem reivindicar la raó exercida per cada un i la seva complexa gradació de matisos i arguments. Estem en una societat on les majories no pensen el que pensen.

¿Lògica difusa i personal enfront de sentiment binari i gregari?

No només cal exercir la raó enfront de la banalitat del sentiment massiu, també la irracionalitat de l'art, perquè posa en evidència l'absència de raó.

EJACULACIÓ PRECOÇ PARLAMENTARIA 11.8.20

Catalunya és, pel que fa a la política, una terra capritxosa. Així que durant aquests dies de capricis reials tocava improvisar un ple al Parlament per solemnitzar que aquí no hi ha rei que valgui, que això ja és una república, emocional, virtual, gasosa, però república, i que això de la monarquia és només cosa de qui viu en el passat i que aquí, tot i que les lleis diguin una altra cosa, ja vivim en un futur republicà ben maco.

Es van divertir, uns molt, d’altres menys, els il·lustres diputats –i diputades– a l’hemicicle llançant proclames. Van aprovar resolucions republicaníssimes que després no es van publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) per la negativa dels lletrats a revoltar el Tribunal Constitucional i, com a punt final del curs polític, Quim Torra va agafar el fusell a Twitter per assenyalar que fins aquí podíem arribar. Després va passar com sempre. Com sempre, vostès ja ho saben, és res. El punk polític és com el musical, molt soroll, algun eructe, i res de res.

Però l’escenificació inútil del Parlament, segrestat des de fa anys pel simbolisme de la política d’ejaculació precoç, no minimitza les conseqüències que provocarà el trasllat, quin bonic eufemisme, del rei emèrit fora d’Espanya –amb l’anell de poder per fer-se invisible com en la trilogia de John R. R. Tolkien– en la futura campanya electoral catalana.

El discurs que Felip VI va pronunciar el 3 d’octubre del 2017 encara ressona a les orelles del cos electoral sobiranista i no n’hi haurà prou amb els esforços per allunyar el seu pare de l’actual regnat per evitar que la institució monàrquica continuï en barrina també entre les esquerres no independentistes. Les dades de l’últim baròmetre del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) fets públics al juliol ja situaven la Monarquia com la institució més mal valorada pels catalans, que la van puntuar amb un 1,59 sobre 10. A més, els que encara defensen la institució monàrquica són incapaços de fer-ho amb arguments propositius i limiten les seves aportacions a donar per fet que qualsevol altre escenari seria pitjor. Els monàrquics, o els que es feien dir joancarlistes i que ara militen en el felipisme, haurien de tenir present que, de totes les gomes d’enganxar d’impacte que hi ha al mercat, la que té com a principal ingredient el mal menor, és la de pitjor qualitat.

Per mantenir el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, l’evaporació de Joan Carles I és combustible de primera qualitat. Al costat de la ja acreditada operació Catalunya i els revessos judicials que el Tribunal Suprem continua recollint a Europa –l’últim, la tercera negativa belga a extradir l’exconseller de cultura, Lluís Puig–, la crisi monàrquica derivada del comportament del rei emèrit permet consolidar la narrativa principal que serveix de nutrient a la resiliència independentista i que no és cap altra que una impugnació general del «règim corrupte del 78».

Això permet plantejar les seves batalles polítiques sobre la base d’un sil·logisme que assimila l’independentisme amb la renovació democràtica i el constitucionalisme amb la decadència pròpia d’un règim corrupte en què, posats a fer, s’inclouen els diferents sumaris de corrupció del ‘cas 3%’ que afecta els antics convergents i que també són atribuïbles al règim del 78 en què aquests vivien confortablement, segons diu la bíblia oficial de l’independentisme. En el ple monogràfic sobre la Monarquia Torra va sintetitzar un dels mantres de la futura campanya quan va dir que els catalans hauran de triar en les pròximes eleccions entre «la república catalana o la monarquia espanyola».

Un altre referèndum simbòlic, però, com és sabut, les eleccions són el regne de les emocions i Joan Carles I les ha revifat, i no precisament en la direcció més oportuna per als interessos de l’Estat. Els comuns, menys decidits que els socialistes a l’hora de defensar les seves pròpies contradiccions, són els que més patiran en un plantejament d’aquestes característiques en què serà fàcil fer que els surtin els colors qualificant-los de «republicans asimptomàtics», amb una encertada definició de l’enginy tantes vegades anònim de Twitter. La sort per a l’Estat segueix sent la incapacitat i l’infantilisme polític que acompanya l’independentisme en aquests moments, com va acreditar el ple sobre el Rei. Es conformen amb l’encesa de bengales per a nens quan els astres estan més ben alienats que mai per a l’acció política transformadora a llarg termini. Però això són avorrides coses dels grans, és clar.  -  Josep Martí Blanch - elperiódico

CATALUNYA, LÍDERS EN OCUPACIÓ 10.8.20

Catalunya lidera el rànquing de comunitats autònomes on es produeixen més ocupacions: 600 a el mes; 20 a el dia des de gener a juny, informen a la Vanguardia. Les dades facilitades pel Ministeri de l'Interior indiquen que si bé Catalunya no és la comunitat on més han augmentat les denúncies en el que portem d'any, és amb diferència l'autonomia més afectada per les ocupacions. En el primer semestre del l'any s'havien presentat 3.611 denúncies, gairebé mig miler més que en el mateix període de l'any anterior. Unes xifres disparades si es comparen amb les 1.183 denúncies presentades a Andalusia, o les 657 de la comunitat de Madrid, gairebé un centenar menys que en el mateix període anterior, fet que suposa fins i tot un descens d'un fenomen angoixant sobre el qual circulen a més llegendes urbanes que incrementen la sensació d'inseguretat de la gent. El gràfic que acompanya aquestes línies mostra l'evolució de les dades oficials a Espanya, sense comptabilitzar les denúncies que els perjudicats realitzen directament als jutjats.

Casos com el d'Altafulla ja no són una excepció, i la impunitat de les bandes ocupes és total, davant a inacció de la policia municipal o els mossos, que en comptes de cenyir-se a la llei, haurien de aplicar-la modificada, aspecte que hauria de preocupar a la Generalitat. que en comptes de reprobacions monàrquiques i baralles internes, sobre aquest tema si que pot legislar i hauria de fer-ho ja, és més, hauria d'haver-ho fet fa temps, ja que no sé si són conscients de la sensació d'inseguretat i desemparament dels ciutadans quan surten de casa de cap de setmana, o simplement de compres qualsevol tarda. És urgent actuar amb la llei a la mà modificada sobre aquesta xacra, o acabarem tenint seriosos problemes de convivència.

Entenc que es parla ara del fenomen ocupa perquè som a l'estiu, o per l'augment detectat, però el fenomen és vell, i ja n'he parlat en més d'una ocasió. Ocupa i els seus derivats procedeix, òbviament, de la paraula ocupació. L'ocupació d'habitatges abandonats ha existit sempre, i a Catalunya aquest fet va créixer considerablement durant els anys 1960 i 70, com a forma de donar sortida a la gran demanda generada per l'afluència de població del camp a les ciutats.

Els ocupes sorgeixen a mitjans dels anys 80 a imatge i semblança dels squatters anglesos. Darrere de diversos titubejos amb la denominació (perquè no existia en català cap paraula per a anomenar l'ocupació d'habitatges i locals), adopten el nom d'ocupes, escrit amb una «k» contracultural i punk. Per als ocupes, la diferència entre «ocupar» i «okupar» resideix en el caràcter polític d'aquesta última acció, en què la presa d'un edifici abandonat no és només una finalitat sinó també un mitjà per a denunciar les dificultats d'accés a un habitatge.

Ocupar i okupar, no té cap justificació legal, sota cap concepte o excusa, una vivenda habitada o no, té un propietari i no hi ha cap dret que justifiqui l'ocupació d'aquesta vivenda, ni per fer casals okupes, ni per cap tipus de necessitat, sigui la que sigui. Ocupar no és legal. El problema és que la ocupació crea indefensió al ciutadà que té una vivenda que ha pagat amb esforç durant molts anys, i un dia se'n pot anar quinze dies de vacances i en tornar trobar-se casa seva ocupada, i aqui ja té un greu problema, no pot entrar a casa seva i tampoc pot fer fora als ocupes. Amb sort, o pagant per què marxin els ocupes, o acudint a la justícia podrà recuperar la seva pròpia vivenda, encara que en el segon cas pot tardar dos o tres anys.

S'hauria de reformar urgentment la llei de manera que la pròpia penalització fes desistir d'ocupar, perquè sinó i en certa manera qui veu ocupada la seva vivenda podría denunciar a l'Ajuntament i al Govern de connivència amb els ocupes, encara que fos per omisió. 

A l'escala de casa hi ha dos pisos ocupats, el 1er 1ª per uns gitanos amb 5 fills, i el 3er 1ª per una parella de bolivians amb un nen petit. Els propietaris d'ambdós vivendes ocupades varen traspassar fa poc i l'herència no està clara, però la qüestió és que estàs il·legalment ocupats, no paguen les despeses de l'escala, i la llum, aigua i gas de moment els paga el compte corrent dels difunts i quan s'acabin els diners, ja punxaran els ocupes la llum i el que faci falta, que d'això en saben un munt.

Tambè en això dels ocupes, la Justicia és un catxondeo, o millor dit, la llei ho és, i potser s'hauria d'acabar amb aquesta indefensió en la que es troba qualsevol ciutadà si está més dos dies fora de casa seva, o té una segona residencia, que hi té tot el dret si l'ha pagat amb els seus diners.

Ocupa, siqui amb c o amb k, es sinònim de caradura o karadura, més que necessitat, no fotem, o ocupar en qualsevol dels casos és un delicte. I si és necessitat que ja sé n'hi ha en moltes families, aquesta no és la manera de solucionar-ho, ja se'n cuiten els ajuntaments de procurar-els-hi vivendes socials.

DE MORTS PREMATURES 9.8.20

Divendres informaven que a Barcelona el suïcidi és la primera causa de la mortalitat dels homes d'entre 15 i 44 anys i la segona causa entre les dones. La notícia explicava la posada en marxa d'un telèfon per prevenir suïcidis. El número és el 900-925-555 i la intenció de el projecte és ajudar els possibles usuaris, trencar el silenci públic i contribuir a desmuntar el mite segons el qual qualsevol visibilitat pedagògica pot empènyer a qui estigui dubtant de prendre una decisió fatídica.

A Catalunya cada any mor el doble de gent pel fet de suïcidar-se que d'accidents d'automòbil. Els trens no atropellen gent, és gent que s'hi tira. Abans, semblava que el suïcidi estava reservat als artistes, als creadors purs que no suportaven seguir amb la seva existència. Quan es dona un cas com aquest tornen els vells fantasmes sobre la relació entre la creativitat i l'autodestrucció sobretot en el cas dels artistes, com quan la genialitat portava incorporat un xip amb la condició d'una ànima torturada. Aquesta percepció ha canviat, i avui en dia el suïcidi és considerat un acte sòrdid i covard davant del fracàs, lluny de poder ser considerat un exercici de llibertat personal o part del paisatge dels torturats genis creadors.

El suicidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke, alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.

Semblaria que l'índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'hivern, però en canvi, l'ésser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'ésser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia escrit i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme.

En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d'ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. 

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de treure's la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democràcia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arribat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que treure's la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta covardia.

Deia Fuster que la sola cosa reprovable del suïcidi és que gairebé sempre es tracta d'una mort prematura. I, ben mirat, ¿és que hi ha alguna mort que siga realment prematura?. Tothom es mor massa tard.

TAL DIA FARÀ UN ANY 9.8.20

Se m'ha ocorregut mirar que havia escrit un dia com avui de fa un any, quan el tema no era el coronavirus ni el procés, i m'he trobat amb aquesta història que actualment és vigent, malauradament vigent, encara que no ens en preocupem gaire per a no dir gens, i tot per culpa del bitxo. Ni tampoc sabia que dos dies després escriuria aquest altre escrit pòstum. Tempus fugit.

PERDENT EL PARTIT DE LA HISTÒRIA

El mena i l'aturat crònic potser no tenen consciència que juguen al mateix equip, el que va perdent el partit de la història. Fins i tot, a desgrat seu, la pobresa els uneix més del que els separen la raça i la cultura.

En Yasin no es diu Yasin ni és un, sinó molts. Va deixar el Marroc sent un nen. Un nen sol. En el camí es va jugar la vida, va patir penalitats i va gastar els pocs diners de la seva família. Un viatge desesperat a la recerca del paradís.

El paradís no és com el pregonaven els que l’havien precedit. Quan va entendre que aquells relats opulents estaven armats de fantasia per emmascarar la frustració ja era tard. En Yasin somiava ser cardiòleg. Ara viu a Barcelona sota la tutela de la Generalitat i es conformaria amb una feina de lampista, de fet la fontaneria i la cardiologia comparteixen no pocs conceptes: vàlvules, conduccions, bypass... Alguns dies l’envaeix el desassossec i veu inabastable també el pla B. No té permís de treball i quan arribi a la majoria d’edat, ja propera, perdrà la tutela oficial.

Tornar, no, això mai, no suportaria la vergonya. Amb els dies, un espant afilat li encongeix l’estómac. Tem acabar com molts dels seus companys, potser sense la seva determinació. Viuen als carrers, enganxats a la cola i a l’estrebada, de vegades a la navalla.  Nens trencats, homes salvatges.

Competència ferotge

En Francesc no es diu Francesc ni és un, sinó molts. Va néixer a Terrassa i a Terrassa se li va enfonsar la vida. Obrer de la construcció, està a l’atur des de fa nou anys. Va ser acomiadat als 46 i desnonat del pis als 50. La mare de totes les crisis. Escassa formació i menys futur. Dependent dels serveis socials, considera estar sotmès a una competència ferotge amb molts immigrants tan pobres com ell. En Francesc creu o li han fet creure això, i també que ells no són com ell, que ells venen a aprofitar-se i a robar. No com el cunyat d’en Francesc, que factura sense IVA, o el jerarca polític que mossega el 3% de l’obra pública que adjudica.

En Francesc i en Yasin potser no tenen consciència que tots dos juguen al mateix equip, el que, Warren Buffet dixit, va perdent el partit de la història. Fins i tot, a desgrat seu,  la pobresa, la classe, els uneix més del que els separen la raça i la cultura. Ni tan sols Trump ho dubta: acaba d’anunciar una reforma legal per denegar la residència als EUA als immigrants legals que rebin ajuts socials. Només a ells, als pobres. - 

¡És la pobresa!
Luis Mauri
elperiodico.cat

UNA CURIOSA FIRA DEL LLIBRE 9.8.20

Així com Carlos Ruiz Zafón va escriure la tetralogia 'El cementiri dels llibres oblidats', hem demanat a tres editorials que escullin el seu llibre oblidat, el títol que no va funcionar segons les seves expectatives quan el van publicar. Laura Baena, d'Edicions de 1984, diu que el llibre La bruixa, de Jules Michelet, en traducció d'Anna-Maria Corredor, és un dels seus: "És una gran obra, de molta qualitat, però ha estat poc reconeguda i no ha circulat com ens hauria agradat ". La bruixa és un llibre de la Il·lustració francesa que reivindica el paper de la dona i analitza per què els homes van convertir a algunes dones en bruixes. Un llibre modern escrit en el segle XIX.

Isabel Obiols, de l'editorial Anagrama, també té una espina clavada. En el seu cas és Laëtitia o la fi dels homes, d'Ivan Jablonka, que reconstrueix la violació i l'assassinat de Laëtitia Perrais, una noia de 18 anys de Nantes, i analitza i dissecciona una societat masclista que s'autoprotegeix. "Em fa ràbia i pena al mateix temps. Va sortir al setembre de 2017 i fins i tot va venir l'autor de París, però el moment polític d'aquella tardor va causar que no se li fes el cas que mereixia".

També l'editora Sandra Ollo escull el seu llibre oblidat: Madame Solàrium, de Gladys Huntington (Quaderns Crema). La moral i l'amoralitat de les classes benestants abans de la Gran Guerra, ambientada en una colònia d'estiuejants al llac de Como. "És una gran novel·la però no va funcionar, tot i tenir una gran crítica de Robert Saladrigas".

Com funciona - Doncs bé, aviat aquests llibres, o altres que escullin les editorials, tindran una nova oportunitat. L'editorial Comanegra s'ha enginyat una curiosa fira per revifar alguns d'aquests títols: la Fira del Llibre Únic. Explica Joan Sala que van començar a treballar abans de la pandèmia: "La idea neix l'any passat reflectint a la llibreria Morioka Shoten de Tòquio, que ven un únic títol cada setmana. Vam decidir organitzar un festival literari que recollís la filosofia d'aquesta llibreria, lluny de ritmes frenètics i de llistes de més venuts, que posi la lectura en el centre i inclogui una altra condició: que els llibres no siguin novetats, que hagin passat un mínim de dos anys des que es van publicar".

La preparació de la primera edició, que s'havia de fer el 20 de juny, es va aturar quan va esclatar la crisi sanitària, i ara caldrà esperar fins al 2021. "Les despeses les assumeix Comanegra i la muntarem al pati de l'antiga fàbrica Lehman amb onze editorials", afirma Sala. L'editor creu que "hi ha llibres que, per les circumstàncies que siguin, no han tingut la vida que es mereixien".

Amb aquesta iniciativa "volem allargar la vida dels llibres". De moment, tenim 12 editorials, que només podran portar un llibre a la fira. "Ja ho teníem tot parlat per fer-ho aquest any, però la pandèmia ens ha passat per sobre", declara Sala, que no perd l'optimisme. Han descartat ajornar a la tardor i ja tenen nova data: el 13 de juny del 2021.

Així doncs, la Fira del Llibre Únic es farà el proper any, amb actes durant tot el dia i amb aquest plantejament assumible segons les seves possibilitats. Sala no vol dir quines eren les editorials convidades, però aclareix que "l'any que ve, si volen, seran les mateixes". "Quan anunciem la fira, se sabran les dotze editorials, però els lectors ens hauran de visitar per saber quin llibre hi haurà escollit cadascuna d'elles", conclou. - Magí Camps - lavanguardia.com

COMIAT D'UN DIBUIXANT 2.2.18

'El Periódico' acomiada el dibuixant Ferreres, després de més de 20 anys. La mesura arriba en un moment de màxima distància entre els acudits i la línia editorial del mitjà. 

Miquel Ferreres, autor d'una icònica tira còmica a 'El Periódico', deixarà de publicar al diari a finals de febrer, després que el mitjà hagi decidit prescindir del seu llapis i la seva firma. Amb més de 20 anys de presència al diari, les seves anàlisis en forma de vinyeta són un contingut d'aquells que defineixen una capçalera. Els últims temps, però, la bretxa entre la línia editorial del diari –que ha anat escorant cap a l'unionisme– i els dibuixos de Ferreres era evident.

L'empresa només ha arguït motius econòmics i de reestructuració per a la mesura, però l'autor reconeix que, des de feia temps se li feia evident la incomoditat que causaven internament alguns dels seus dibuixos. En tot cas, 'El Periódico' està tramitant un ERO que persegueix reduir el 45% de la massa salarial.

L'humorista ha sigut especialment crític amb la repressió aplicada per l'Estat contra l'independentisme a partir de l'1-O.

"Hem d'observar cap a on van la comunicació i els mitjans", ha explicat Ferreres a l'ARA. "I estar alerta, perquè la gent se suposa que paga per estar informada. Però si s'empassa coses verinoses que el mercat va servint, potser al final acabarem tots intoxicats. Que en un país democràtic el president d'un país feliciti la premsa per haver marcat el pas davant l'enemic, per exemple, és molt significatiu". 

Patint com a lector que sóc des del primer exemplar de el periódico, la opinió i la línia editorial de l'actual director i alguns dels seus col·laboradors, no em sorpren aquest acomiadament, aquesta mena de personal poc tolerant sol tenir problemes en respectar la pluralitat d'opinió i la llibertat d'expressió, per convicció, tarannà i tambè per que qui té el cul llogat no seu quan vol, i el deute astronòmic de el periódico, el té amb qui el té i es pot ajornar, però aixó té una servitud, un preu. El seguiré comprant cada dia, per que a la Nuri li agrada llegir-lo per la tarda, pero jo no el penso llegir més, aquesta mena de periodisme venut com una bagassa al caler, no m'interessa. Roma no paga als traidors, però Madrid si. Nomès em sap greu per l'Espinàs, però podria fer una excepció si no li ho dieu a ningú, i continuar llegint cada dia el seu petit observatori, que no és petit sinó molt gran, i savi.

EL DIA DE PUNXSUTAWNEY PHIL 2.2.18

Avui, día 2 de febrer de l'any de desgràcia del 2018 és la Candelera que com resulta que enguany plora i riu alhora, segons deia aquest matí Mónica Usart, vol dir que el fret és viu o no, alhora. Però avui també és el dia de Punxsutawney Phil, la famosa marmota dels EEUU, que si no falla res i fa bé la seva minsa feina, realitzará un "pronòstic" de la durada de l'hivern basant-se en el resplendor dels raigs del sol quan surt del seu cau. Però (semprè hi ha un però) aquestra tradició centenaria als Estats Units està amenaçada: El grup defensor dels drets dels animals Persones per l'Ètica en el Tracte dels Animals (PETA) va demanar fa uns anys treure a Punxsutawney Phil, que realitza aquest "pronòstic". PETA sostenia que la cerimònia matutina a la qual assisteixen prop de 40.000 persones pot ser traumàtica per a la marmota que normalment estaria hivernant en aquesta època de l'any. "Les marmotes són animals tímids i donats a sentir por i estrès quan estan fora dels seus caus", va indicar PETA en un comunicat. "Cada any, el 2 de febrer, Punxsutawney Phil és tret per enfrontar-se a grapejades i centenars de persones sorolloses, amb els flaixos de les càmeres", varen afegir els sesuts responsables de PETA, que proposen que la marmota sigui substituida per un robot.
Els responsables de Phil, es varen defensar de les acusacions de maltractament cap aquest, explicant que anualment rep una revisió mèdica i que viu en un recinte zoològic que té aire condicionat a l'estiu i calefacció durant l'hivern. A més, una marmota robot no podria comunicar el seu pronòstic al president del club, que afirma que és l'únic al món que pot parlar amb marmotes.
Per als amants de les marmotes que no estan disposats a passar una nit gelada a l'espera que Punxsutawney Phil surti del seu cau, els organitzadors ofereixen també el pronòstic per a telèfons mòbils. I vist tot aixó, em quedo amb la Candelera que no genera tanta controversia, i els de PETA, que la fan petar de pena, no s'hi poden posar, car aquests de PETA venen a ser com l'SGAE però amb una altra mena d'animals. I una vegada més tornem a una societat malalta d'ella mateixa que d'esquenes als problemes reals perd el temps en disquisicions desquiciades com aquesta de Phil la marmota a qui volen substituir per un robot per respectar el seu estatus. Potser el robot encertaría més, car la marmota no passa del 30% d'encert en el seu pronstic. Ves que no li agafi estres en perdre una feina tant estressant com treure el nas i mirar-se l'ombra un cop a l'any.