Joseph Hanlon (l'autor de Who calls the shots i Peace without profit) havia anat a Pemba per un reportatge per a la BBC a Nteuane Samora Machel. El fill del cèlebre revolucionari mozambiqueny es trobava fent exercicis militars al nord; Graça, la seva mare, estava a Londres rebent un nou premi i encara no era l'esposa de Nelson Mandela.

 L'endemà, Joe i la seva esposa Teresa varen programar una recorreguda per les illes i ens van convidar a Nadia i a mi perquè els acompanyéssim, no sé si per compromís o perquè els vam caure bé al sopar amb Nteuane. Sortim un divendres o un dissabte des Quizanga, en un vaixell de pescadors i arribem a Ibo gairebé al vespre.

 Recordo, com aquesta nit, que ens instal·lem en un casalot antic, propietat d'un amic de S.M. les habitacions sobraven i jo vaig imaginar que Nadia agafaria la que donava al mar. Perquè allí hi havien màscares i unes enormes pintures d'algun artista desconegut; i perquè Nadia evitava sempre quedar-se a la mateixa habitació que jo. Però després que vaig llançar la meva maleta sobre un dels llits de l'habitació del darrere, va aparèixer ella i va fer el mateix. Sense consultar si més no, va dir que anava a quedar-se aquí, amb mi, perquè l'espantaven les màscares que no poden parlar.

 -Prometo que no diré ni "a" en tota la nit -vaig dir jo, fingint suficiència- i que no intentaré espiar-te nua.

 -Més Et val- va respondre, buscant-me els ulls. Vaig sentir a la meva boca aquests ulls, profundament blaus com els de la seva mare.

 -¿Has fer el teu informe diari? - Vaig preguntar a l'estona, referint-me a les llargues cartes que li escrivia a Damián. Ella li detallava tots els paisatges que havia vist durant el dia, evitant (ho se) esmentar la meva desinteressada companyia. Potser gaudia més escrivint a Damián, mirant les coses per ell que per ella mateixa; perquè l'amor és un d'aquests pocs estats en què un és feliç però a més està obligat a reconèixer-ho. Crec que jo també l'estimava d'alguna manera.

 -Avui No -va dir mentre obria el llit- No tinc llum i estic cansada. A més avui és un dia que mai va existir. Demà seguirà al que va ser ahir, ja que no sabem si va ser divendres o si va ser dissabte ... No et molesta, no?

 -És Clar que no -vaig dir sense haver-la comprès clarament-. Se't nota cansada i una mica nerviosa.

 Després de dubtar un instant, va reconèixer: -Sí, és veritat. Fa massa temps que no sé res de Damián. Jo sé que ell també estarà preocupat.

 -I Amb més raons -vaig agregar-. Jo que ell no t'hagués deixat venir sola.

 -Però Si no estic sola! - Gairebé va cridar, incorporant-se de cop. No obstant això, com era el seu costum, poc després em va convidar a retirar-me perquè volia descansar.

 Amb el sol encara il·luminant, vaig sortir amb un dels guàrdies a la recerca de sucre per al te i vaig aprofitar el moment per aconseguir la zuruma. El guàrdia va fingir no comprendre el meu portuguès però, poc després, em va prometre unes fulletes per al vespre.

 Quan vam tornar a aquesta hora, els anglesos i Nadia estaven prenent el te al pati, amb prou feines enllumenats per una espelma. Joe i Teresa festejaven una història de Nadia. Va haver explicar alhora que un ministre de la dictadura uruguaiana va riure davant el ministre de la marina de Bolívia, perquè li vaig sentir traduir el que el bolivià li havia respost al seu col·lega:

 - At what do you laugh? Do not you have a Ministry of Justice?

 Al costat de la porta que donava al carrer vaig trobar l'ombra del guàrdia (crec que es deia Babà o Dadà, el que podia ser un nom brasiler o africà); somrient, em va dir que amb allò em sentiria molt bé i que si volia podia aconseguir-ne més. Després em va parlar de Pangane i d'altres illes més al sud; va confondre Amèrica amb la amèrica més pobra, va adular la claredat del meu portuguès i no va saber dir-me si era cinquena o sisena-feira.

 Quan vaig tornar al pati (estava tan fosc que ni tan sols van notar els meus moviments) Joe em va parlar sobre un ball que hi hauria a l'illa. Em va suggerir que hi anéssim, Nadia i jo, pel que vaig endevinar volia quedar-se sol amb la seva dona aquella nit. Després em va sorprendre que Nadia acceptés anar-hi; perquè tot a l'Àfrica li molestava: l'olor dels quimoanes, els mosquits dels macondes, el masclisme dels macúas que imposava a les dones el transport de l'aigua diària. Jo li vaig recordar que encara més odiós era el masclisme del nostre orgullós món desenvolupat, que prohibia a una dona mirar una obra en construcció o caminar sola una nit d'estiu. D'aquell diàleg descobrir que sempre havia viscut cuidant d'algun tipus de vexació; i que darrere dels seus llavis nus i la seva mirada clara portava incorporat, des de molt jove, un vel tan hermètic com aquest altre visible que porten algunes dones musulmanes. O pitjor, perquè ni així podia estar un dia segura entre els nostres latin lovers. I que si hi havia una raça odiosa al món era, precisament, aquests representants del sexe superior. Quan a l'Índia, a Egipte o a Moçambic s'havia sentit tan amenaçada com a Montevideo o com a Chicago?

 Reconec que, malgrat la repetida foscor d'aquesta nit, Nadia cridava l'atenció de qualsevol; més que de costum. Crec que s'havia arreglat amb cura; per impressionar, com en la festa del Buckingham Palace. El sol d'Àfrica no havia fet molt sobre la seva pell; perquè no era possible arrencar un altre color que no fos el rosat vergonyós de les seves galtes quan algú li elogiava la tranquil·litat dels seus ulls o el traç lleuger del seu perfil; i perquè li tenia tanta por a la intempèrie estrangera que mai sortia sense una quantitat excessiva d'escut solar o de repel·lent per a mosquits. N'hi havia prou amb que la calor li baixés una mica la pressió per imaginar-la insolada o malalta de malària, envoltada de dos mil quilòmetres de camins intransitables.

 Esperàvem tambors i negres saltant al voltant d'una foguera i el que vam trobar va ser gairebé el mateix però amb música de Madona. Mentre hi va haver combustible per el prehistòric generador, els quimoanes i Nadia van ballar com animals.

 Però la llum i la música no van arribar fins a mitjanit. Poc abans, es van extingir en un rugit gairebé africà. Fins que tot va quedar com en una cambra fosca. De poc van començar a distingir algunes coses, sobretot quan la lluna sortia darrere dels núvols: la mar, un enorme Cajueiro que limitava per dalt el pati, el mur de bambú, alguns rostres foscos i amb enormes rialles blanques, gairebé sempre de dones amb ganes de provar.

 Vaig sortir al carrer i vaig seguir per la principal, que era com una avinguda ampla i sorrenca, limitada d'un costat i de l'altre per espessos arbres negres i ruïnes de dos pisos, gairebé totes abandonades. No vaig trobar a Nadia i ni la vaig buscar. Tenia jo que tenir cura d'ella? Crec que vaig sentir ràbia i alliberament al mateix temps. Vaig armar el "cigar de Mueda" i el vaig fumar mentre caminava cap a la plaça. Vaig entrar a la plaça i vaig recórrer totes les ombres i vaig verificar que tampoc hi havia ningú, com si la població tota preferís les palhotas a la selva als antics palaus portuguesos. Després vaig prendre per un dels carrers secundaris i vaig caminar fins a una altra ombra sobre la sorra. Tot d'una vaig advertir gent com fantasmes. Algunes persones envoltaven alguna cosa i murmuraven quimoane en silenci. Llavors em vaig acostar per veure que envoltaven Nadia, ajaguda a la sorra blanca i fosca mentre un home muntava sobre el seu sexe. Estic segur que ella em veia i veia als altres que la miraven. I estic gairebé segur que somreia o feia un gest que no era de dolor. L'home era un dels guàrdies de la casa, el mateix que ens havia acompanyat al ball i el mateix que ella va matar. Perquè va ser ella que el va matar amb una rostida i no jo, com em va voler fer creure a l'altre dia. Però això de res importa; perquè aquest dia va ser el dia que mai va existir i mai ningú ho sabrà. D'altra banda, el que m'havia venut el guàrdia no era zuruma sinó fulles d'una altra planta que ja no recordo el nom. També en això s'equivoca la meva estimada Nadia.
Jorge Majfud - 1997