El dia 11 de març de 2004 estava esmorzant a les vuit del matí a Bigues. Com sol passar en molts bars a aquestes hores del matí, el televisor estava engegat però sense so. En aquest cas i dia concret el canal que emetia era el 3/24 de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. De sobte es tallà la emissió convencional i unes imatges d'un plànol de la estació d’Atocha i altres zones de Madrid aparegueren en pantalla amb indicatius de explosions; ràpidament la mestressa del bar apujà el volum del televisor y tots els que érem allí començarem a tenir una certa consciència del que acabava de succeir. Després d’esmorzar, vaig pujar al cotxe i en engegar la radio vaig acabar de tenir coneixement de la terrible tragèdia que l’acte terrorista havia causat en el metro de Madrid y del número de víctimes innocents que ja s'albirava, ates que a aquella hora solen abarrotar el transport públic de la capital d'Espanya els ciutadans que s'hi desplacen per diferents questions.
Al cap d’una estona, parlant amb un client a Vilanova del Vallès, em comentava que no tenia clar que la autoria de la massacre fos obra de ETA com s'estava dient des del Govern Aznar per boca d'Ángel Acebes: “no és la seva manera d’actuar” em va dir, cada grup terrorista de una manera de fer, i aquesta no es la d'ETA, i tan de bo no hagin estat ells –afegí - perquè de ser així tenim Pp per estona.
Mentre comentàvem la qüestió es va saber de las declaracions de Otegi dient que no havia estat autoria d'ETA (mentre el tractava de miserable qui realment ho era, Ángel Acebes), i ja més tard començà a prendre cos cada cop amb més força la hipòtesi de que es tractava d’un atemptat d’Al Qaeda o una franquícia seva. Per la tarda, vaig consultar l'última hora en els diaris electrònics més importants d’Europa i Nord-america i tots, tots, parlaven ja clarament d’un atemptat comès per Al Qaeda. No fa falta recordar quina era la versió oficial que seguia entestant-se en donar el govern de España a través del ministre de l’Interior Angel Acebes, crec que tots la recordem perfectament.
Tota aquesta prèvia és para aclarir que aquí fou on el Partit Popular començà a perdre les eleccions del diumenge següent amb o sense SMS. Aixó la gent del carrer no ho sabíem. El que si intuíem era que no havia estat ETA i el Govern s’entossudí en insistir en el contrari, malgrat la furgoneta, les cintes, els telèfons i tot. 
Aquest va ser el seu error. Si José Maria Aznar hagués anat a l’estació d’Atocha aquell mateix mati i hagués assumit i manifestat que l’autoria de l’atemptat podia no ser de ETA, sense dir que era obra d'Al Qaeda, la reacció de la gent possiblement hauria estat una altra. Però aixó significava reconèixer l’error de haver-nos ficat en una guerra en la que una gran majoria de ciutadans no hi estàvem d’acord, i així ho demostrarem clarament manifestant-nos en tota España en contra d’aquesta intervenció, a lo que ell despectivament es limità a traves de la seva televisió a minimitzar la xifra real d’assistents i a dir-nos “pancarteros” I aixó és el que realment succeí vist des de la perspectiva d’un ciutadà de a peu, malgrat que a durant molts de temps encara hi havia les teories de la conspiració de El Mundo amb titadine,  àcids bòrics i altres histories de mal perdedor.

Dins del desastre que fou aquest atemptat i els 191 morts físicament, més els que quedaren per plorar als essers perduts; l’únic positiu és que aquest acte terrorista significava irremeiablement a mig o llarg termini la fi d’Eta com a banda terrorista. A partir del 11-M ETA ja no tenia cap raó de ser (per a mi la deixà de tenir el 1978 o fins i tot abans) o millor dit, no la va tenir mai, car no hi ha cap ideal ni causa, per justa que sigui que per assolir-lo necessiti assassinar a sang freda encara que sigui a una sola persona. Peró l'atemptat de Madrid va tenir la capacitat de fer entendre a ETA (o així hauria d'haver estat) que el joc per a ells s'havia acabat, que ja no podian seguir per aquesta línia, que la coartada que a Hipercor la policia havia estat inoperant perquè els hi convenia que l'atemptat produis morts, ara malgrat ser segurament certa, ja no valia ni per a ells, que ja no podíen seguir matant. L'enemic ara és nou, invisible, i pot actuar on, quan i com vulgui pràcticament amb total impunitat, fer el mal que desitji i desaparèixer engolit en el no res de l'anonimat, i aquest enemic si que és complexe i impossible de derrotar. Aixó és el que ens ha de preocupar, i el Pp en aquells moments, entestat, entossudit i obcecat amb ETA, no va voler, no li convenia o no ho va saber veure quin era el perill real i d'on venia, i així els hi va anar. 
Quinze anys més tard, sembla que la teoria de la conspiració de El Mundo ja s'ha donat per finiquitada (suposo que amb titadine o àcid bòric), però encara queden alguns serrells que el Comissari Villarejo ha denunciat aquests dies, en el sentit que el cas es va tancar en fals. No sé si cal fer-li massa cas, potser  seria hora de tancar no el cas sinó les ferides que encara queden d'aquell sagnant atemptat que va cambiar Espanya per sempre més.