24 ANYS SENSE L'OVIDI 10.3.19

"Tu ja ho sabies Ovidi, que és aquest país nostre injust, gasiu i oblidadís amb els seus artistes. A França sense anar gaire lluny, es va acomiadar Charles Aznavour, als 90 anys, i Henry Salvador va gravar discs i va actuar fins als 90 anys, i no va seguir perquè ens va deixar, que sino encara continuaria. I Tom Jones actua permanentment a un Casino a Las Vegas als setanta nou anys. Només son tres exemples però en podria afegir molts més, una munió.
He recordat la primera vegada que et vaig escoltar en directe ja fa una pila d'anys a la Faràndula. No en sabia massa de tu i si molt d'en Serrat a qui realment anava a veure. A la primera part vares actuar tú, i a la segona el "nano". I em vaig enamorar de l'Ovidi i de Teresa, tenia Brassens davant meu, histriònic, sorneguer, dominador de l'escenari, aquella figura més aviat menuda s'aixecava immensa mentre sàviament anava desgranant les cançons. Embadalit l'hora llarga que va actuar se'm va passar amb un sospir, acaba de veure un animal escènic, meravellós, fantàstic, vaig aplaudir-té com no solc fer-ho mai, era la conjunció, la comunió perfecte de la música, la paraula, el mim i l'actor que tú interpretaves sàviament, amb el gest exacte en cada moment i aquell somriure sorneguer i tan especial que tenies.

Després...., després a la segona part va sortir en Juanito i em va semblar molt petit i escadusser al costat del que acabava de veure i escoltar, una altra cosa, i mira que m'agradava i agrada en Serrat. He encapçalat el comentari només amb el teu nom, ja n'hi a prou, hi ha altres Ovidis que potser necessiten del cognom per a ser reconeguts, amb tú no cal, ets l'Ovidi...., el meu admirat i malaurat Ovidi."

El temps, la vida i nosaltres fórem molt injustos amb l'Ovidi, que ens va deixar víctima d'un mal lleig que es deia abans un 10 de Març del 1995, tot i que jo diria que es va deixar morir de pena, ningú li volia gravar les seves cançons i gairebé ningú es recordava d'ell. Els homenatges varen arribar més tard, com gairebé sempre, quan ell ja no hi era. Avui fa 24 ants que ens va deixar.

Us deixo, amb l'Ovidi i Teresa que descansen junts al cementiri d'Alcoi..........per sempre. ENCARA NOIS, ENCARA

EL DIA EN QUE ESPANYA VA CANVIAR 10.3.19

El dia 11 de març de 2004 estava esmorzant a les vuit del matí a Bigues. Com sol passar en molts bars a aquestes hores del matí, el televisor estava engegat però sense so. En aquest cas i dia concret el canal que emetia era el 3/24 de la Corporació Catalana de Radio i Televisió. De sobte es tallà la emissió convencional i unes imatges d'un plànol de la estació d’Atocha i altres zones de Madrid aparegueren en pantalla amb indicatius de explosions; ràpidament la mestressa del bar apujà el volum del televisor y tots els que érem allí començarem a tenir una certa consciència del que acabava de succeir. Després d’esmorzar, vaig pujar al cotxe i en engegar la radio vaig acabar de tenir coneixement de la terrible tragèdia que l’acte terrorista havia causat en el metro de Madrid y del número de víctimes innocents que ja s'albirava, ates que a aquella hora solen abarrotar el transport públic de la capital d'Espanya els ciutadans que s'hi desplacen per diferents questions.

Al cap d’una estona, parlant amb un client a Vilanova del Vallès, em comentava que no tenia clar que la autoria de la massacre fos obra de ETA com s'estava dient des del Govern Aznar per boca d'Ángel Acebes: “no és la seva manera d’actuar” em va dir, cada grup terrorista de una manera de fer, i aquesta no es la d'ETA, i tan de bo no hagin estat ells –afegí - perquè de ser així tenim Pp per estona.

Mentre comentàvem la qüestió es va saber de las declaracions de Otegi dient que no havia estat autoria d'ETA (mentre el tractava de miserable qui realment ho era, Ángel Acebes), i ja més tard començà a prendre cos cada cop amb més força la hipòtesi de que es tractava d’un atemptat d’Al Qaeda o una franquícia seva. Per la tarda, vaig consultar l'última hora en els diaris electrònics més importants d’Europa i Nord-america i tots, tots, parlaven ja clarament d’un atemptat comès per Al Qaeda. No fa falta recordar quina era la versió oficial que seguia entestant-se en donar el govern de España a través del ministre de l’Interior Angel Acebes, crec que tots la recordem perfectament.

Tota aquesta prèvia és para aclarir que aquí fou on el Partit Popular començà a perdre les eleccions del diumenge següent amb o sense SMS. Aixó la gent del carrer no ho sabíem. El que si intuíem era que no havia estat ETA i el Govern s’entossudí en insistir en el contrari, malgrat la furgoneta, les cintes, els telèfons i tot. 

Aquest va ser el seu error. Si José Maria Aznar hagués anat a l’estació d’Atocha aquell mateix mati i hagués assumit i manifestat que l’autoria de l’atemptat podia no ser de ETA, sense dir que era obra d'Al Qaeda, la reacció de la gent possiblement hauria estat una altra. Però aixó significava reconèixer l’error de haver-nos ficat en una guerra en la que una gran majoria de ciutadans no hi estàvem d’acord, i així ho demostrarem clarament manifestant-nos en tota España en contra d’aquesta intervenció, a lo que ell despectivament es limità a traves de la seva televisió a minimitzar la xifra real d’assistents i a dir-nos “pancarteros” I aixó és el que realment succeí vist des de la perspectiva d’un ciutadà de a peu, malgrat que a durant molts de temps encara hi havia les teories de la conspiració de El Mundo amb titadine,  àcids bòrics i altres histories de mal perdedor.

Dins del desastre que fou aquest atemptat i els 191 morts físicament, més els que quedaren per plorar als essers perduts; l’únic positiu és que aquest acte terrorista significava irremeiablement a mig o llarg termini la fi d’Eta com a banda terrorista. A partir del 11-M ETA ja no tenia cap raó de ser (per a mi la deixà de tenir el 1978 o fins i tot abans) o millor dit, no la va tenir mai, car no hi ha cap ideal ni causa, per justa que sigui que per assolir-lo necessiti assassinar a sang freda encara que sigui a una sola persona. Peró l'atemptat de Madrid va tenir la capacitat de fer entendre a ETA (o així hauria d'haver estat) que el joc per a ells s'havia acabat, que ja no podian seguir per aquesta línia, que la coartada que a Hipercor la policia havia estat inoperant perquè els hi convenia que l'atemptat produis morts, ara malgrat ser segurament certa, ja no valia ni per a ells, que ja no podíen seguir matant. L'enemic ara és nou, invisible, i pot actuar on, quan i com vulgui pràcticament amb total impunitat, fer el mal que desitji i desaparèixer engolit en el no res de l'anonimat, i aquest enemic si que és complexe i impossible de derrotar. Aixó és el que ens ha de preocupar, i el Pp en aquells moments, entestat, entossudit i obcecat amb ETA, no va voler, no li convenia o no ho va saber veure quin era el perill real i d'on venia, i així els hi va anar. 

Quinze anys més tard, sembla que la teoria de la conspiració de El Mundo ja s'ha donat per finiquitada (suposo que amb titadine o àcid bòric), però encara queden alguns serrells que el Comissari Villarejo ha denunciat aquests dies, en el sentit que el cas es va tancar en fals. No sé si cal fer-li massa cas, potser  seria hora de tancar no el cas sinó les ferides que encara queden d'aquell sagnant atemptat que va cambiar Espanya per sempre més.

NIT D'AMOR DEL COIX SILVERI 9.3.19

El poble patia, des de feia molts anys d'una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l'aigua de l'embassament havia de colgar el poble i l'enterraria per sempre més. Van ser uns temps molts durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se'ls va fer saber que en el termini de dos anys -els que calien per acabar la presa-, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d'abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l'aigua s'engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.
En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l'alegria -entreviades tanmateix d'una certa tristor-; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d'amor del coix Silveri ...
-Qui m'havia de dir que em donarien cinquanta mil pessetes per aquesta pelleringa del vell Basili! -caboriejava el coix Silveri mentre pujava pel carreró de la Cresta, camí de casa seva-. Cinquanta mil pessetes!
Es va aturar un moment a mig carreró. La xifra l'enlluernava, encisadora.
-Cinquanta bitllets dels grossos!
Tres portes més amunt, el gos de can Nicasi, lligat a la roda del carro, va bordar amb ràbia i va esgaiar el silenci nocturn; un gat esfereït es va esmunyir arran de paret per la cantonada de la botiga de Pons. Silveri, capficat, va continuar la pujada.
-I jo, que no volia altre sinó que el vell rebentés. Com més aviat millor. Ara resulta que me’n donen un dineral! Un dineral per un carnús de més de setanta anys que no pot ni moure's! D'això se'n diu un bon negoci... Mai no saps per on t'ha de venir la sort, diuen, i és una bona veritat! Mira per on, el vell val una fortuna. Però, cony!, ara que hi penso, també haurien pogut fer això quan la sogra encara era viva! Ara serien cinquanta mil peles més! Tanmateix la bruixa es va morir a temps, per fer-me l'arquet. I diria que a propòsit, si no fos que aleshores ningú, ni ella que semblava ensumar-ho tot, no sabia el que havia de passar. Redéu!
-És que li ha anat ben prim! Si encara deu estar calenta... Malaguanyada vella! I com deu riure, la bruixa, ensenyant les genives esdentegades, si ara em pot veure. “No cobraràs els meus ossos, Silveriet!”. deu pensar. De tota manera, encara en trauré un bon pessic: cinquanta mil del vell, cinquanta mil per la meva dona, cinquanta mil per cadascun dels tres nois i cinquanta mil de mi mateix. Això fan... A veure...
Silveri es va parar i va fer comptes lentament, amb els dits:
-Cent mil... dues-centes mil... Tres-centes mil pessetes!
Es va quedar embadalit. Tres-centes mil pessetes!
Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies al ras palejant carbó, milers d'hores d'engolir pols de lignit, i d'escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells diners de cop, sense haver d'esllomar-se per guanyar-los, Com un miracle...
-El primer que faré, en cobrar-les, serà comprar una televisió, més grossa i més bonica que la de la meva cunyada! Així no haurem d'anar sempre seguit a casa d'ella a veure les pel·lícules, el mateix que si anéssim a demanar caritat! A més, ja n'estic fart que sempre donin entendre a la meva dona que el seu marit és encarregat de la mina i jo només un peó de mala mort, que ell guanya un bon sou, que nosaltres no tenim mai un ral i que ni la casa on vivim és nostra. És que la sang se'm fa agra només de veure-la! L'escanyaria! Si jo hagués pogut anar a estudi com el seu home ja en parlaríem, però no he tingut altre déu que pencar des que vaig néixer...! Ah, però ara les coses canviaran! Ells, que viuen sols, només cobraran cent mil pessetes... Això els courà! A veure si la ràbia els rebenta el fel! Tanmateix, encara em queden dos anys de rosegar-me els punys!
La gossa Flor, que l'havia sentit arribar des de la porta de casa, va eixir a rebre'l i li va fregar les cames.
-Passa fora!
Li va engegar una puntada de peu, i l'animal, adolorit, va fugir entre nyagols.
-Dos anys és molt temps. Molt! I el vell no està gaire catòlic, sobretot des que vam enterrar la vella. Es passa el dia assegut a la cadira, sense dir paraula, com si no tingués llengua! Mira que si arriba a morir-se fotrem una bona jugada: cinquanta mil peles al clatell! A més i més, aquesta tarda no feia altra cosa que tossir. He d'avisar el metge; que se'l miri i, si convé, que li doni la penicil·lina o el que calgui! Ha d'aguantar com sigui fins al dia que ja m'hauré embutxacat els diners... És clar que, això, no ho puc dir a la dona... A fi de comptes, el vell és el seu pare, i comprenc que li tingui voluntat... Dos anys! Avui l'haurien d'enfonsar, el poble!
Va entrar al pati de casa. El vell Basili dormia a l'habitació de la planta baixa que donava a l'entrada; Silveri s'hi va acostar i va parar l'orella: al cap d'una estona va sentir la tos tova del seu sogre i va moure el cap amb preocupació. Va estar a punt d'entrar, però s'ho va repensar i va emprendre escales amunt, cap al primer pis.
-Val més que no s'adoni que em preocupo massa per ell. Sap que mai no l'he pogut pair, i massa interès per part meva... Al capdavall, les cinquanta mil pessetes que cobraré per ell, a dreta llei són seves. I en pot fer el que vulgui. D'això, valdrà més que se n'encarregui la Joana, que és la seva filla...
De sobte es va aturar a mitja escala, trasbalsat per una idea que li havia passat pel cervell com un llampec. Agafat a la barana de fusta va cavil·lar una llarga estona.
-Com no hi he pensat abans! Aquesta serà una bona jugada...
I va acabar de pujar els graons que li faltaven, ranquejant d'aquella cama que les rodes d'un vagó carregat de carbó li havien desgraciat dotze anys enrera...
Dins l'habitació a les fosques, la dona, ajaguda al costat d'ell, damunt el llit, l'escoltava.
-En poques paraules -va acabar Silveri-. El dia que marxarem del poble ens donaran cinquanta mil pessetes per persona. M'entens? Cinquanta mil pessetes! És a dir, que a nosaltres, que som sis a casa, ens en pertoquen tres-centes mil.
Va callar. A les fosques endevinava la cara de la dona, la seva expressió submisa i resignada de sempre.
-Això són molts diners, Joana. Podrem fer moltes coses. Pensa, pensa... !
Silveri va abaixar la veu:
-Però encara en podrem treure més... Això, no ho faran fins d'aquí a dos anys... No m'entens, Joana? Fins d'aquí a dos anys...
La dona es va estremir quan la mà de Silveri va començar a buscar-li els pits.
-Ells han dit que pagarien aquests diners per cada membre de la família. És el tracte. En tot aquest temps que falta podríem tenir un altre fill... Pensa quin munt de diners...!
Va arromangar-li la camisa. La dona es va encongir; després, acovardida, sense força, va començar a plorar silenciosament.
-Seran cinquanta mil pessetes més, Joana... Cinquanta mil pessetes... -li repetia Silveri a l'orella...

històries de la mà esquerra
un conte de Jesús Moncada

LA VEU DE LA SUPERACIÓ 8.3.19

Carmen Jiménez és la veu de la superació. També de la transformació. Demostració palpable que amb esforç s'arriba lluny. Com a mínim, a independències i alliberaments impensables. Com a molt, a una realització personal il·limitada gairebé. Carmen Jiménez Borja va ser una revelació en la trobada TEDxValladolid. Veient el vídeo adjunt es sabrà per què. I el clares que té les coses aquesta dona. Per cert, l'alcalde de la ciutat l'ha fitxat per a la llista de les Municipals. Aquest text és d'un home savi de Valladolid que l'ha publicat al seu bloc.

Més que escriure coses de les dones i sobre les dones en un dia com el d'avui, on és tan difícil no caure en tòpics o paternalismes, i el que cal és aplicar-se els altres 364 dies de l'any, crec millor regalar-vos el vídeo d'aquesta dona: Carmen Jiménez Borja.

ANUNCI 8.3.19

Allà on la presència de la dona és difícil, onerosa o perjudicial, ja sigui en l'alcova del solter, ja al camp de concentració, l'us de Plastisex©, és summament recomanable. L'exèrcit i la marina, així com alguns directors d'establiments penals i docents, proporcionen als reclusos el servei d'aquestes atractives i higièniques criatures.
Ara ens dirigim a vostè, feliç o desafortunat en l'amor. Li proposem la dona que ha somiat tota la vida: funciona per mitjà de controls automàtics i està feta de materials sintètics que reprodueixen a voluntat les característiques més superficials o recòndites de la bellesa femenina. Alta i prima, menuda i rodona, rossa o bruna, pèl-roja o ros plati: totes estan en el mercat. Posem a la seva disposició un exèrcit d'artistes plàstics, experts en la cultura i el disseny, la pintura i el dibuix; hàbils artesans del modelat i el buidatge; tècnics en cibernètica i electrònica, poden dissenyar per a vostè una mòmia de la divuitena dinastia o treure-li de la tina a la més rutilant estrella de cinema, esquitxada encara per l'aigua i les sals del bany matinal.
Tenim llestes per ser enviades totes les belleses famoses del passat i del present, però atenem qualsevol sol·licitud i fabriquem models especials. Si amb els encants de Madame Recamier no en té prou per oblidarla, la qual el va deixar plantat, envieu-nos fotografies, documents, mesures, peces de vestir i descripcions entusiastes. Ella quedarà a les seves ordres mitjançant un tauler de controls no més difícil de fer servir que els botons d'un televisor.
Si vostè vol i disposa de recursos suficients, ella pot tenir ulls de maragda, de turquesa o d'atzabeja legítim, llavis de coral o de robí, dents de perles i ... etcètera, etcètera. Les nostres dames són totalment indeformables i inarrugables, conserven la suavitat de la seva pell i la turgència de les seves línies, diuen que sí en tots els idiomes vius i morts de la terra, canten i es mouen al compàs dels ritmes de moda. El rostre es presenta maquillat d'acord amb els models originals, però poden fer tota mena de variants, al gust de cadascú, mitjançant els cosmètics apropiats.
La boca, les fosses nasals, la cara interna de les parpelles i les altres regions mucoses, estan fetes amb suavíssima esponja saturada amb substàncies nutritives i estuosas, de viscositat variable i amb diferents índexs afrodisíacs i vitamínics, extretes d'algues marines i plantes medicinals. «Hi ha llet i mel sota la teva llengua ...», diu el Càntic dels càntics. Vostè pot emular els plaers de Salomó; faci una mixtura amb llet de cabra i mel de vespes; ompli amb ella el dipòsit del crani de la seva Plastisex©, assaònila amb porto o al benedictine: sentirà que els rius del paradís flueixen a la seva boca en el llarg petó alimentari. (Fins ara, ens hem reservat sota patent el dret d'adaptar les glàndules mamàries com redomas de licor.)
Les nostres venus estan garantides per a un servei perfecte de deu anys -durada mitjana de qualsevol esposa-, llevat dels casos en què siguin sotmeses a pràctiques anormals de sadisme. Com en totes les de carn i ossos, el seu pes és rigorosament específic i el noranta per cent correspon a l'aigua que circula per les finíssimes bombolles del seu cos esponjat, caldejada per un sistema venós de calefacció elèctrica. Així s'obté la il·lusió perfecta del desplaçament dels músculs sota la pell, i l'equilibri hidrostàtic de les masses carnoses durant el moviment. Quan el termòstat es porta a un grau de temperatura febril, una tènue exsudació salina aflora a la superfície cutània. L'aigua no només compleix funcions físiques de plasticitat variable, sinó també clarament fisiològiques i higièniques: fent-la fluir intensament de dins cap a fora, assegura la neteja ràpida i completa de les Plastisex©.
Un carcassa de magnesi, irrompible fins en els més apassionats abraçades i finament dissenyada a partir de l'esquelet humà, assegura amb propietat tots els moviments i posicions de la Plastisex©. Amb una mica de pràctica, es pot ballar, lluitar, fer exercicis gimnàstics o acrobàtics i produir en el seu cos reaccions d'acollida o rebuig més o menys enèrgiques. (Encara que submises, les Plastisex© són summament vigoroses, ja que estan equipades amb un motor elèctric de mig cavall de força.)
Pel que fa a la cabellera i altres vegetacions piloses, hem aconseguit produir una fibra d'acetat que té les característiques del pelatge femení, i que el supera en bellesa, textura i elasticitat. És vostè aficionat als plaers de l'olfacte? Sintonitzi llavors l'escala de les olors. Des del tènue aroma axil·lar fet a base de sàndal i almesc, fins a les més fortes emanacions de la dona assolellada i esportiva: àcid butíric pur, o els més quintaesenciados productes de la perfumeria moderna. Embriáguis al seu gust.
La gamma olfactiva s'estén naturalment fins l'alè, sí, perquè les nostres venus respiren compassada o agitadament. Un regulador assegura la corba creixent dels seus anhels, des del sospir al gemec, mitjançant el ritme controlable dels seus bescanvis respiratoris. Automàticament el cor compassa la força i la velocitat dels seus batecs ...
En la branca d'accessoris, la Plastisex© rivalitza en vestuari i ornament amb l'abillament de les senyores més distingides. Nua, és senzillament insuperable: púber o impúber, en la flor de la joventut o amb totes les opulències madures de la tardor, segons el matís peculiar de cada raça o mestissatge.
Per als amants gelosos, hem superat l'antic ideal del cinturó de castedat: un estoig de cos sencer que converteix cada dona en una fortalesa d'acer inexpugnable. I pel que toca a la virginitat, cada Plastisex© va proveïda d'un dispositiu que no pot violar més que vostè mateix, l'himen plàstic que és un veritable segell de garantia. Tan fidel a l'original, que en ser destruït es contreu sobre si mateix i reprodueix les excrescències coral·lines dites carúncules mirtiformes.

Seguint la inflexible línia d'ètica comercial que ens hem traçat, ens interessa denunciar els rumors, més o menys encoberts, que alguns clients neuròtics han fet circular a propòsit de la nostra venus. Es diu que hem creat una dona tan perfecta, que diversos models, ardentment estimats per homes solitaris, han quedat embarassades i que altres pateixen certs trastorns periòdics. Res més fals. Encara que el nostre departament d'investigació treballa a tota capacitat i amb un pressupost triplicat, no podem jactamos encara d'haver lliurat a la dona de tan greus servituds. Malauradament, no és fàcil desmentir amb la mateixa energia la notícia publicada per un diari irresponsable, sobre que un jove inexpert va morir asfixiat en braços d'una dona de plàstic. Sense negar la possibilitat de semblant accident, afirmem que només pot ocórrer en virtut d'un imperdonable descuit.
L'aspecte moral de la nostra indústria ha estat fins ara insuficientment interpretat. Al costat dels sociòlegs que ens lloen per haver clavat un cop dur a la prostitució (a Marsella hi ha una casa a la qual ja no podem anomenar de mala nota perquè funciona exclusivament a força de Plastisex©), hi ha altres que ens acusen de fomentar maniàtics afectats d'infantilisme. Semblants timorats obliden a posta les qualitats del nostre invent, que lluny de limitar-se al gaudi físic, assegura dilectes plaers intel·lectuals i estètics a cadascun dels afortunats usuaris.
Com era d'esperar, les sectes religioses han reaccionat de manera molt diversa davant el problema. Les esglésies més conservadores segueixen donant suport implacablement a l'hàbit de l'abstinència, i com a molt es limiten a qualificar com a pecat venial el que es comet en un objecte inanimat (!). Però una secta dissident dels mormons ha celebrat ja nombrosos matrimonis entre progressistes cavallers humans i encantadores nines de material sintètic. Encara reservem la nostra opinió sobre aquestes unions il·lícites per la plebs, ens és molt grat participar que fins al dia d'avui totes han estat generalment feliços. Només en casos aïllats algun espòs ha sol·licitat modificacions o perfeccionaments de detall en la seva dona, sense que es registri una sola substitució que equivalgui a divorci. És també freqüent el cas de clients antigament casats que ens demanen còpies fidels de les seves esposes (generalment amb alguns retocs), per tal de servir-se'n sense trair en ocasions de malalties greus o passatgeres, i durant absències prolongades i involuntàries, que inclouen l'abandonament i la mort.

Com a objecte de gaudi, la Plastisex© ha de ser emprada de manera mesurada i prudent, tal com la saviesa popular aconsella respecte a la nostra companya tradicional. Normalment utilitzat, el seu dèbit assegura la salut i el benestar de l'home, qualsevol que sigui la seva edat i complexió. I pel que fa a les despeses d'inversió i manteniment, la Plastisex© es paga ella sola. Consumeix tanta electricitat com un refrigerador, es pot endollar a qualsevol contacte domèstic, i equipada amb els seus més valuosos additaments aviat resulta molt més econòmica que una dona normal i corrent. És inert o activa, loquaç o silenciosa a voluntat, i es pot guardar a l'armari.
Lluny de representar una amenaça per a la societat, la venus Plastisex© resulta una aliada poderosa en la lluita per la restauració dels valors humans. En comptes de disminuir-la, engrandeix i dignifica la dona, arrabassant-li el seu paper d'instrument plaent, de sexófora, per emprar un terme clàssic. En lloc de mercaderia depriment, costosa o insalubre, les nostres próximes es convertiran en éssers capaços de desenvolupar les seves possibilitats creadores fins a un alt grau de perfecció.
En popularitzar l'ús de la Plastisex©, assistirem a l'eclosió del geni femení, tan llargament esperada. I les dones, lliures ja de les seves obligacions tradicionalment eròtiques, instal·laran per sempre en la seva bellesa transitòria el pur regne de l'esperit.

 Anuncio [Cuento. Texto completo.] Juan José Arreola - ciudadseva.com

UNA VERITAT INCÒMODA 8.3.19

Més d'un advocat defensor, públic en general, radiooients i televidents estan encara refent-se a hores d'ara del que van escoltar per boca del testimoni de Manel Castellví, excap de la comissaria general d'Informació dels Mossos d'Esquadra en la seva declartació d'ahir a la tarda. Francesc Marc Álvaro ho comenta en el seu article.

"A la tarda, el testimoni de Manel Castellví, excap de la comissaria general d'Informació dels Mossos d'Esquadra, remata sense pretendre-ho la lliçó magistral sobre tenir un Estat al darrere o no tenir-lo. Tot i ser també home de gorra, Castellví no té res a veure amb els anteriors compareixents. Està bastant nerviós quan comença a respondre al fiscal Zaragoza. Aquest policia se sap lluny del Minotaure, caminant sobre vidre, atrapat entre una política de pirotècnia i el sentit institucional, els Mossos van advertir a Puigdemont que era millor no celebrar el referèndum, ho explica amb cara llarga. Brolla, inevitable, una de les moralitats d'aquesta novel·la de política, en la qual el lector mai sap on hi ha ficció i on gest de complicitat històric. Forn, que seu al costat de Junqueras i Romeva després de la bancada dels advocats, posa cara de circumstàncies mentre Castellví respon vacil·lant i es fica en jardins infinits, a les antípodes, fa una estona, el general Gozalo ha fet un espot de la Guàrdia Civil citant l'himne de l'institut armat - "l'ordre i la llei" - i hem vist al Duc d'Ahumada a lloms del Minotaure. La declaració de Castellví resumeix, sense voler, una gran contradicció del procés sobiranista: assajar un trencament des de l'administració i el carrer, però no del tot. Per tenir un Estat cal comprendre, sense filtres, que el Minotaure és sempre Leviatan. "

I és que Castellví, fins ara ha estat l'únic testimoni que s'ha cregut això de jurar o prometre, no de perjurar, i encara que hi hagi tanta sorpresa i esglai entre el cofoi entorn independentista, Castellví va dir la veritat, una veritat incòmoda, però la veritat i sobre com i de quina manera van -actuar o no actuar- els mossos el dia 1 d'Octubre, aqui ho sabem perfectament els que vam anar pels centres de votació a fer el tafaner. Perquè aquí no s'està jutjant la desproporcionada violència de la Guàrdia Civil i la Policia, que va existir encara que ara ho neguin, però el cert, és que mal que ens pesi i els hi pesi, al TSJ de Madrid el que s'està jutjant és al Govern de la Generalitat i als Mossos d'esquadra, i això cal tenir-ho present. Ah! i veurem - si declara - en quina línia va la declaració de Trapero, aquí pot haver-hi també sorpreses i més d'un i de dos poden acabar posant cara de Don Tancredo.

NI ÀNGELS NI DIMONIS 7.3.19

Enric Millo ha utilitzat un vídeo retallat per carregar contra Òmnium i Cuixart, ho expliquen a Nació Digital. L'entitat sobiranista respon l'exdelegat del govern espanyol amb el vídeo complet. La controvertida declaració d’Enric Millo al Suprem no ha deixat indiferent a ningú. L’exdelegat del govern espanyol va avalar la violència del 20 de setembre i de l’1 d’octubre, reforçant el relat de la Fiscalia. Òmnium Cultural ho va criticar, i la polèmica ha tingut recorregut a Twitter, on Millo s’ha defensat amb un vídeo retallat i editat. L’entitat cultural ja l’ha respost amb el vídeo sencer. L’inici de la picabaralla l’hem de situar en un retuit d’Òmnium on s’afirmava que Millo havia declarat al judici amb “contradiccions, falsedats i una mica de Fairy”. I s’afegia: “També ha acusat el president d'Òmnium, Cuixart, d'amenaçar durant el 20-S de no deixar sortir la comitiva judicial. Va ser tot el contrari”. Enric Millo ha contestat amb un vídeo a Twitter de només 3 segons on es pot veure Cuixart a la manifestació del 20 de setembre davant el Departament d’Economia cridant: “Marxaran d’aquí quan nosaltres vulguem”. I ho acompanya amb el text: “Pel vostre coneixement, jo no dic mentides...”, citant a Òmnium.

Òmnium ha respost l'exdelegat del govern espanyol amb el vídeo complet i instant-lo a retuitejar el tuit, “tenint en compte que afirma que vol explicar la veritat”. A les imatges es pot veure Cuixart dient les paraules que surten al vídeo de Millo, però amb matisos importants. Abans, reclama que es faci un passadís per a què pugui sortir la comitiva judicial. I llavors, insisteix: “Marxaran d’aquí quan nosaltres vulguem, però els hem garantit que podrien marxar. Au! Tranquil·lament, sortiu d’aquí i poseu-vos aquí”. I afegeix: “Deixeu que la nostra policia faci la seva feina”. 

Cert és que Millo ha estat bastant 'chaquetero' políticament, d'Unio democràtica, al PP i del PP, al PP del 155 com a Delegat del Govern. Però tambè hi ha un altre Millo, el Millo diputat gentleman segons Nació Digital fa 6 anys, el Millo espós que va donar un ronyó a la seva dona, el Millo carregat de bonhomia, un Millo que ha rebut moltes crítiques i quelcom més per haver acceptat el càrrec de Delegat del Govern. 

D'acord, Millo ha mentit, ha manipulat, ha tervigersat, però no més ni menys que els seus oponents al banc dels acusats, que tambè ens han mentit i manipulat i és mès, han enganyat a mols catalans de bona fe. 

Enric Millo, és possiblement la mostra més palesa de la fractura d'aquesta societat provocada pel procés, que va arrossegant cadàvers al seu mal pas, i que ens ha acabat trastocant a uns i altres, i tot perquè en aquest país al igual que al veí, la gent sóm incapços de dialogar, d'escoltar les raons de l'altre, de intentar entendre-les', un país en que usem la llibertat d'expressió segons ens convé o interessa només pels nostres interesos. En Millo hi ha molt ressentiment, molta ràbia acumulada per tot el que s'ha hagut d'empassar tots aquests mesos, les amenaces que ha rebut personals i la seva familia, lo qual no justifica les seves mentides ni les declaracions d'abans d'ahir al Judici de Madrid, però cal tenir-ho en compte abans de jutjar-lo i condemnar-lo, que aquí no estem a twitter, i cal contemplar els matisos, tots els matisos, i sobretot, i insistei-xo, intentar comprendre  les raons de altre. Millo no és innocent, però els altres tampoc, aquí, com a la guerra no hi ha innocents, i si víctimes, víctimes a ambdós bandols. Simplement pagaran el seu pecat els més dèbils, que no és el cas de Millo, encara que cal recordar que en el pecat hi ha la penitencia. Aquí no hi ha ni Àngels ni Dimonis, nomès víctimes i massa ferides per tancar....

FEMINISTES DISLÈXIQUES 7.3.19

A vegades pasen coses difícils d'explicar-se i més encara d'entendre. Els fets varen succeír a Saragossa uns dies després de la posada en llibertat de 'la manada', el juny de 2018, quan van multar una dona per escriure 'yo te creo' en un pas de vianants del passeig Echegaray de la capital aragonesa. La multa no va arribar fins al passat mes de febrer. La dona que prefereix ometre el seu nom darrere del protagonisme grupal i no individual: forma part de les "Feministes dislèxiques". Explica a el diario.es que havien aparegut per Saragossa pintades de "Viva la manada", i que unes quantes dones van decidir repartir-se en grups per la ciutat per ratllar aquests missatges i canviar-los pel "yo te creo". "Fins i tot traiem el 'sí' del missatge perquè fos més curt i trigar menys", apunta entre rialles.

Estava pintant, diu, "mentre algunes companyes vigilaven, i va aparèixer una patrulla de la UAPO (Unitat de Suport Operatiu de la Policia Local). Em van treure tot i tractar de donar-me lliçons de civisme. Van ser molt borts". Assegura que va tractar de "negociar, dient-li que pintava perquè les dones ens sentim violentades i que la meva manera d'expressar la ràbia era aquesta".

La multa podria ser de 100 a 600 euros per infracció lleu tipificada en l'article 37.13 de la Llei orgànica sobre protecció de la seguretat ciutadana (coneguda com a llei mordassa). La sanció definitiva va trigar gairebé sis mesos a arribar, i, finalment, se li va aplicar l'esglaó més baix: 100 euros. Abans de conèixer l'import, van organitzar un "vermut antipatriarcat" en què van treure al voltant de 300 euros, "ja tenim una caixeta per si en vénen més", assenyala.
La primera pregunta que em ve al cap és (i no es demagògia) si haguessin estat una colla de nois joves els autors de les pintades, ¿la UAPO els hauria multat?. reflexionem-hi, però quasi segur que no.

SENYALS SILENCIADES 6.3.19

El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya. El 2017 es van suïcidar 3.679 persones, un 3,1% més. L'estratègia de prevenció iniciada per Sanitat no s'ha concretat abans de la convocatòria electoral. "La gent emet senyals", diu el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González, "però cal estar preparats i parlar-ne amb naturalitat".

L'absència de pla estatal, la manca d'especialització i les retallades en sanitat propicien que Espanya estigui lluny del compromís de reduir un 10% la taxa en 2020 - eldiario.es

A Catalunya cada any mor el doble de gent pel fet de suïcidar-se que d'accidents d'automòbil. Els trens no atropellen gent, és gent que s'hi tira. Abans, semblava que el suïcidi estaba reservat als artistes, als creadors purs que no suportaven seguir amb la seva existencia. Quan es dona un cas com aquest tornen els vells fantasmes sobre la relació entre la creativitat i l'autodestrucció sobretot en el cas dels artistes, com quan la genialitat portava incorporat un xip amb la condició d'una ànima torturada. Aquesta percepció ha canviat, i avui en dia el suïcidi és considerat un acte sòrdid i covard davant del fracàs, lluny de poder ser considerat un exercici de llibertat personal o part del paisatge dels torturats genis creadors.

I és cert que morir-se voluntàriament no és gaire poètic, ni està ben vist avui en dia, i abans tampoc, llevat del cas d'en Ramón Cabau, que un matí es va agenollar a la porta del Mercat de la Boqueria, va dipositar un ramet de violetes al terra i es va prendre una ampolleta de cianur, mentre demanava perdó per les molesties que pogués ocasionar. En Ramon Cabau havia estat el propietari del restaurant l'Agut d'Avignon i va decidir llevar-se la vida. El Sr. Cabau lluia uns aristocràtics i decimonònics bigotis i un canotier, i amb aquesta posada en escena es va acomiadar d'aquest món en el que no hi sabia viure. Em va impressionar profundament aquest suïcidi del Sr. Cabau, com també em va impressionar el suïcidi de Goytisolo tot i que diuen els seus propers que no ho va ser, però com aquest acte tan personal sempre es disfressa de mort accidental, tinc els meus dubtes de que Goytisolo estés arreglant una persiana de cassa seva.

El suicidi com el sexe es tabú, no se'n parla, no existeix. Fixeu-vos que en el cas de l'exporter del Barça Robert Enke, alguns mitjans no parlaven de suicidi sinó d'accident, que de fet ho és un accident però no en el sentit que li volen donar pèr no reconèixer que una persona ha decidit treure's la vida per pròpia voluntat.

Semblaria que l’índex més elevat dels suïcidis hauria de ser a la tardor o a l'Hivern, però en canvi, l'esser humà que és ja una contradicció en si mateix, és precisament a la Primavera, quan tot brota de vell nou, quan la natura esclata en mil colors de la nova saba de la vida i els animals de tota mena i espècie s'aparellen, va l'esser humà i és quan més decideix llevar-se la vida. Cioràn que havia parlat i teoritzat molt sobre el suïcidi, va morir de mort natural al llit als 84 anys, i en general els qui parlen de suïcidi no solen dur l'acte final a termini, malgrat hi ha metges que diuen que si, que els qui en parlen acaben duent l'acte a terme, amb excepcions com seria el cas del poeta Leopoldo Maria Panero, exemple de l'artista turmentat, immers en drogues i alcohol, ingressat en un Psiquiàtric, tot un clàssic que en teoria ja no hi hauria de ser entre nosaltres però malgrat el que he dit encara hi és.

En molts altres casos no s'arriba a consumar el suïcidi, potser perquè malgrat tots els malgrats, aixó de viure és millor que el no res que els espera als qui en un moment d’ofuscació o reflexió opten per la solució definitiva. Un no res, i una covardia vers els qui resten aquí en aquesta vall de llàgrimes com diu el tòpic. Sembla que actualment se'n parla una mica més obertament del suïcidi, però molt entre cometes, amb l'aprensió que ens fa parlar d'aquests temes que hauriem d'afrontar amb més naturalitat. Però tot i així, sempre hi ha una esperança de sobreviure una temporada més abans de prendre aquesta decisió sense camí de retorn ni possibilitat d’esmena. Estic segur que els suicides en el darrer instant se'n penedeixen, només que ja no hi són a temps. 

Seria bo que els Governs als qui tan els hi agrada legislar sobre la vida pública i privada dels ciutadans, com a l'Obra de teatre d'Alejandro Casona “Prohibido suicidarse en Primavera”, prohibissin a la gent suïcidar-se almenys en aquesta època de l’any. No serviria per a res, però li donaria un toc poètic al drama de llevar-se la vida, sovint sense necessitat real de fer-ho. Amb aixó de la vida, passa com amb la democracia, que no sent un sistema perfecte és el menys imperfecte de tots, i que de fet, si som honestos, sovint succeeix que un problema que ens havia arrivat a angoixar i preocupar molt, sol arreglar-se tot sol, i que llevar-se la vida si que no el soluciona. En el fons, tot i que és un dret que tenim ja que en no consultar-nos per dur-nos aqui ja el tenim adquirit a decidir quan i com anar-nos-en, diria que seria aconsellable no exercir-lo, no soluciona els problemes i és un acte de valenta cobardia.

Deia Fuster que la sola cosa reprovable del suïcidi és que gairebé sempre es tracta d'una mort prematura. I, ben mirat, ¿és que hi ha alguna mort que siga realment prematura?. Tothom es mor massa tard.