¿Com pot ser tan difícil una senzilla exhumació? Proposem un pla ràpid per treure el dictador en tretze còmodes passos - Isaac Rosa - eldiario.es

1.-Mentre resolen la suspensió cautelar de l'exhumació de Franco i les desenes de denúncies presentades en diferents jutjats, aprofitem l'espera per exhumar demà mateix als germans Lapeña, Manuel i Antonio. La seva família porta anys esperant que els tornin els cadàvers, que van ser traslladats a la Vall dels Caiguts des de la fossa comuna a la qual havien estat llançats després de la seva execució.
2.-Per exhumar als germans Lapeña del columbari en què es troben, primer hem de retirar diversos centenars de caixes amb altres restes humanes que impedeixen arribar fins a ells. Per no perdre temps, treiem tots aquests restes i les tornem també a les seves famílies, malgrat l'oposició del prior de l'abadia, que s'encadena a la porta, forceja amb els operaris, es tomba davant dels camions, i es declara en vaga de fam.
3.-Ja que estem dins amb tot l'equip, aprofitem per recuperar desenes de cossos d'altres tantes famílies que també els han reclamat, i moltes altres que se sumen al conèixer l'operació, el que ens obliga a obrir nous ossaris de la basílica . La sortida de cossos deixa lloc lliure per tormar a posar al seu lloc a José Antonio Primo de Rivera, al qual vam treure del lloc principal que ocupaba. Deixem sola la tomba de Franco, no podem exhumar-lo encara perquè seguim pendents que es resolguin nous recursos de la família i de la fundació Franco.
4.-La entrada en els columbaris ens permet comprovar l'estat ruïnós dels enterraments, afectats per filtracions i despreniments durant anys. Sense pensar-ho massa, optem per exhumar d'una vegada els més de trenta mil cossos allà enterrats, ja que allò ha deixat de ser un enterrament digne: caixes amuntegades, ossos entremesclats, restes humanes escampades entre tolls i enderroc. Donem un termini a les famílies perquè els reclamin, i si no hi ha resposta els enviem als cementiris de les seves localitats d'origen, perquè els enterrin dignament. Aquesta vegada no hi ha problema amb el prior que, després de diverses condemnes per desobediència greu a l'autoritat, ja ni tan sols treu el cap per la basílica.
5.-Després de poc més d'un any ja haurem completar el buidatge: no queda ni un sol cos en els columbaris, tampoc el de José Antonio, que surt de la Vall en la mateixa mudança. Únicament es manté la tomba de Franco, sola a la basílica, i sense que ningú la visiti pel tancament del recinte mentre dura l'operació del buidatge. Ens agradaria exhumar ja en aquest cinquè pas, però no és possible: seguim esperant una nova sentència després de l'enèsima suspensió cautelar per un nou recurs de la família, que es queda sola a la batalla jurídica després que il·legalitcem la Fundació Franco per delicte de odi.
6.-Una part de les restes trets de la Vall dels Caiguts és fàcilment identificada i retornada a les seves famílies, però hem de fer proves per a molts altres. Així que organitzem diversos equips de forenses que es dediquen durant mesos a separar esquelets i tornar-los la identitat. Ja que hem posat en marxa una operació d'aquesta dimensió, aprofitem per recuperar, identificar, tornar als seus familiars i donar digna sepultura als milers d'assassinats que segueixen en fosses comunes per tot Espanya. Cal excavar tones de terra, desviar algun tram de carretera i enderrocar diverses construccions aixecades sobre fosses, però en cinc anys no queda un sol assassinat per trobar. Fins i tot apareix Lorca, on menys ho esperàvem.
7.-Durant tot aquest temps no destinem ni un sol euro al manteniment o rehabilitació de la Vall dels Caiguts. Després de la basílica, que no tornarà a obrir les seves portes, anem tancant altres zones per evitar accidents, ja que el deteriorament s'accelera per la falta de cura, amb enormes esquerdes, despreniments d'elements ornamentals i ensorraments parcials, fins que clausurem completament el recinte . Pel que fa a l'abadia, la manca de dotació pressupostària i l'absència de visitants la despobla de monjos, excepte uns pocs que es resisteixen a abandonar-la. Els oferim generoses alternatives, els donem terminis i un ultimàtum, i com es neguen els obliguem a sortir d'allà. Intentem arribar a un acord del Vaticà, i si no col·labora, modifiquem els acords amb la Santa Seu, així de pas resolem altres assumptes pendents.
8.-El pas dels anys jubila als últims jutges franquistes. L'arribada a l'edat adulta d'una nova generació divideix la família Franco: els més joves es plantegen acceptar un trasllat del rebesavi a un cementiri, que no està bé tenir-lo allà sol, tancat, sense poder visitar-lo mentre al seu voltant cauen enderrocs, creix la mala herba i passegen animals que van fent seu un territori on no hi ha més presència humana que ocasionals nostàlgics que salten la tanca, xavals amb ganes d'aventura, col·leccionistes que espolien fins als setials del cor, drapaires que es duen reixes, portes llaurades i cresteries, marbristes que a la nit omplen camions amb relleus i planxes. Però els més ancians de la família Franco, ressentits després que la justícia els obligui a tornar bona part del patrimoni heretat, insisteixen a presentar un nou recurs contra l'exhumació.
9.-El deteriorament de la Vall dels Caiguts es converteix en problema quan una parella d'intrusos ultradretans es queda atrapada en una cripta per un ensorrament. Durant deu dies sobreviuen racionánt-se una bossa de patates fregides i llepant l'aigua que es filtra per les esquerdes, mentre el país assisteix al rescat agònic. Per evitar majors desgràcies, retirem els elements més afectats. Comencem per les enormes escultures, mutilades i decapitats pel pas del temps, i que amenacen enfonsament. Evangelistes, arcàngels, al·legories de les virtuts cardinals, àguiles bicéfalas, escuts i la gran Pietat de la cornisa surten de la Vall després de ser reduïdes a fragments transportables. Seguim amb la gran arcada que abraça l'esplanada central, i que sucumbeix a l'excavadora. Durant mesos desmuntem pilastres, ampits, escalinates. Totes les edificacions pròximes són declarades en ruïna després d'anys deshabitades, i per tant demolides: el monestir buit, el noviciat sense novicis, l'escolania silenciosa, l'hostatgeria sense hostes. Tones de runes s'acumulen en un turó artificial que cobrim de terra i que aviat és encatifada d'herba i matoll, integrada en el paisatge.
10.-Arriba el moment de fer alguna cosa amb l'enorme creu, doncs ja té danys estructurals que amenacen la seva fàl·lica eternitat. Comencem per despullar-la de les escultures del seu basament, escales, rampes, el vell funicular al costat del cingle. No val la pena arriscar un accident laboral en el desmuntatge d'una estructura de formigó i maçoneria que es va dissenyar inamovible. La millor opció és la seva demolició, i per decidir la millor manera de fer-ho, vam assajar la complexa operació retirant les últimes creus dels caiguts, monòlits i plaques franquistes que encara queden a pobles. Per provar una actuació de major escala, tirem avall l'Arc de la Victòria, a la Moncloa. Tal quantitat de pedra sobrant la reciclarem per a les plaques que instal·larem a espais de memòria, llocs de repressió, homenatge a víctimes de la guerra, la dictadura i la transició, començant per la Puerta del Sol, la vella Direcció General de Seguretat reconeguda per fi amb una placa a la façana.
11.-Malgrat tots els assajos previs, la voladura controlada de la creu se'ns descontrola i el descomunal fust s'enfonsa en el seu basament natural, el Cingle de la Nava. La caiguda sacseja l'interior de la basílica amb greus conseqüències. La cúpula central desprèn com pluja els milions de tessel·les del seu mosaic. Es vénen avall retaules i baix relleus, les capelles queden encegades i es despengen dovelles i cassetons dels arcs. No ens queda més remei que retirar les parts més afectades de la volta i els murs. Però la construcció original és tan barroera, i la humitat i els recents esfondraments han malmès tant el conjunt, que cada vegada que traiem una peça se'ns cauen dos o tres properes, desprens una planxa de marbre i es deixen anar les veïnes, abats part de un arc i has de tombar sencer.
12.-Retirem tot el possible a la basílica, però el problema és estructural, allò ja no es té en peu. Com està excavada a l'interior de la cinglera, no podem demolir la cúpula, inserida en la roca. No ens queda més remei que desmuntar el cingle sencer, la part superior de la muntanya, trencar i apartar la pedra amb maquinària pesant, aplanar el penyal metre a metre fins a arribar al nivell de la cúpula i així descapotar la basílica, obrir-la al cel, el sol escalfa per primera vegada la làpida sota la qual segueix Franco. Ja que estem en plena feina, seguim rebaixant muntanya per facilitar la retirada de murs, galeries, la nau sencera, l'atri, el vestíbul, fins a arribar al nivell del sòl de la ja desapareguda basílica. Els materials retirats els podem acumular en el terreny proper, per si considerem tornar a aixecar el cingle en algun moment.
i 13.- Completat el desmuntatge de la Vall dels Caiguts, queda allà sola la tomba de Franco, a terra pelat, sense res al voltant, sense paret que la protegeixi del vent ni coberta que l'empari de la pluja. La seva intempèrie física coincideix amb la seva intempèrie social: arraconat per la majoria de ciutadans després de tants anys, sense ningú que el visiti, sense més flors que les que van creixent a terra retornat a la natura, les plantes que arrelen cap a l'interior del sepulcre i que en créixer i engrossir els seus ceps aconsegueixen trencar la làpida i aixecar-la, esquerda per la qual s'aboca la pluja, llisca la terra estovada, s'infiltren petits animals per acomodar els seus caus. Davant l'evidència de la seva ruïna, i una vegada mort l'últim supervivent de la tercera generació de la família, els membres de la sisena generació dels Franco accepten l'exhumació i el trasllat a un cementiri, per al que retiren l'últim recurs presentat davant un jutjat.

                                            FI DE LA CITA