WIKIPEDIA I LES IP DE L'ESTAT 28.2.19

El compte de Twitter SpainGovEdits segueix acumulant, de manera implacable, tots els canvis realitzats a la Wikipedia per funcionaris des de les institucions públiques, inclosos el Congrés, el Tribunal Constitucional, els ministeris o el Banc d'Espanya.
El compte, creada per l'informàtic Daniel Canet en 2016, és un bot que detecta les IP (empremta digital d'un ordinador) de l'Administració pública, i ha permès conèixer els curiosos dades que són modificats des d'aquestes instàncies.
Temes trivials o espinosos, SpainGovEdits ha detectat, per exemple, que des del Ministeri de Defensa s'ha editat textos relatius a la Guerra Civil, en què s'ha modificat el terme "franquistes" i "revoltats" per "nacionals" o "alçats"," afusellat "per" ajusticiat"o "cop d'estat"per " alçament".
Regional millor que nacional si es parla de Catalunya - En un tema de rabiosa actualitat com és el desafiament independentista, des d'un ordinador de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) es va canviar "Diada Nacional de Catalunya" per "Dia Regional de Catalunya", segons va publicar La República.
Des del Ministeri de Defensa es va produir una altra variació significativa, a la fitxa de la jutge que va dictar presó provisional per l'exvicepresident de la Generalitat Oriol Junqueras i la resta de polítics independentistes: on posava "membres no exiliats" ara pot llegir-se "membres no fugats ".
Un ordinador de la Comissaria General Territorial va registrar una altra de les modificacions relatives a Catalunya en l'entrada sobre aquesta comissaria dels Mossos d'Esquadra, escrita en català, en la qual es va canviar el terme "país" per "comunitat", segons El Confidencial digital.
En 2018, La Veu d'Astúries va recollir un altre canvi detectat per SpainGovEdits, realitzat des d'un ordinador del Ministeri de Defensa a l'entrada sobre la Revolució de 1934 per substituir "violència feixista" a les actuacions de la Falange per "aparició del nacional-sindicalisme" .
Al llarg dels últims anys hi ha hagut de tot. Un usuari des del Ministeri de Sanitat va afegir de manera reiterada que Carlos Arias Navarro "va ser el primer president del Govern espanyol en l'etapa de la Transició a la democràcia" i va eliminar el qualificatiu "dura" repressió. No amb molt d'èxit, però, perquè finalment un altre editor va escriure que "va ser un polític espanyol, president del Govern durant la dictadura franquista i la Transició. [...] va tenir un destacat paper en la dura repressió que es va produir a Màlaga després la seva conquesta en 1937".
Rafael Hernando i el seu "irrespectuós" estil esborrat - Un altre funcionari anònim des de la seu del Congrés dels Diputats va fer una correcció, el gener de 2018, que afectava un dels més destacats membres del PP governant, Rafael Hernando, al qual es descrivia així a la Viquipèdia: "el seu estil agressiu i en diverses ocasions irrespectuós i insultant li ha ocasionat fins i tot problemes judicials". No devia agradar perquè tal asseveració va desaparèixer de l'entrada del diputat popular.
Un funcionari del Banc d'Espanya va sortir en defensa d'ABC, en eliminar de la Wikipedia la descripció de "diari de l'oligarquia, és a dir, de l'aristocràcia, de la gran burgesia, de l'Església i, segurament, de bona part de la petita burgesia reaccionària de províncies que se sentia solidària de la classe dominant". Una descripció que altres usuaris van recuperar i van tornar a afegir.
Però no totes les modificacions que es realitzen des de les seus de les institucions van carregats d'intencionalitat ideològica o històrica, SpainGovEdits recull canvis com aquests efectuats a l'entrada de l'actor Pierce Brosnan per corregir el simple títol d'una de les seves pel·lícules: "Un altre dia per a morir "per" Mor un altre dia ". - elplural.com
Ai senyor, si és que són com nens, aprenents de Winston Smith, l'empleat del Ministeri de la veritat d'Orwell. No hi ha res de nou sota el sol, ni cara al sol, llevat del que hem oblidat. - ELPLURAL.COM 

EL NINOT DEL REI NINOT 28.2.19

La galeria Prometeu Gallery de la italiana Ida Pisani, al pavelló 9 d'Ifema, mostra des d'aquest dimarts un ninot del rei de quatre metres i mig amb un preu de 200.000 euros, que el col·leccionista que el compri haurà de cremar, segons s'especifica en el contracte, durant aquest any.

Fonts de la galeria assenyalen que ja han rebut diverses ofertes "internacionals" de compra, entre elles la d'un museu privat de Panamà.

El director d'ARCO, Carlos Urroz, ha declarat per part seva que a la fira es poden comprar "més coses" per aquest preu i que prefereix "centrar-se en el positiu".

"Per 200.000 euros -en paraules de Urroz- es poden comprar més coses i m'encantaria que hi hagués oportunitat per a tots els artistes".

Segons el director d'ARCO, en aquesta edició dedicada al Perú prefereixen "centrar-se en el positiu" i ha afirmat a més que de moment no han rebut "cap queixa" per tenir aquesta polèmica obra a la fira.

El ninot de Sierra i Merino, l'artista que el 2012 va exposar "Forever Franco", una escultura de Francisco Franco ficat en una nevera, mesura 4,45 metres d'altura i està fet amb poliuretà, cartró pedra, cera i tela, la del vestit blau fosc, corbata verd i camisa grisenca que veureu a la fotografia, la galerista, la italiana Anada Pisani, la perfuma periòdicament amb la colònia que, segons ella, fa servir el rei.

Per una vegada i sense que serveixi de exepció he de donar la raó a Vargas Llosa que ha assegurat que "L'escultura és una provocació de mal gust, no té cap gràcia, no hi ha cap inventiva, cap creativitat, és pura provocació" i afegiria que provocació de baix nivell, vulgar, i és que ja no es provoca com abans. En una época de palesa mediocritat creativa artística deu ser normal que la provocació sigui tambè mediocre. Potser Sierra y Merino han volgut emular a Bansky amb la idea de cremar el ninot del rei per part del que malbarati els 200.000 euros, per aquest preu gairebè es podria cremar l'original. Algú ho faria, encara que no es recomanable, seria perjudicial per a la seva salut i sobre tot per la del monarca, que si hem de ser sincers, comparat amb al seu pare, tampoc ho fa tan malament, a banda que, digueu-me primmirat, però a mi ni tan sols em sembla bé que es cremin fotografies del rei encara que la llei no ho condemni, no cal cremar ni fotos ni banderes, no deixa de ser un acte de mesquina covardia en ser incapaços els qui ho fan de cremar l'original.

INSTRUCCIONS PER TREURE A FRANCO DEL 'VALLE DE LOS CAÍDOS' 28.2.19

¿Com pot ser tan difícil una senzilla exhumació? Proposem un pla ràpid per treure el dictador en tretze còmodes passos - Isaac Rosa - eldiario.es

1.-Mentre resolen la suspensió cautelar de l'exhumació de Franco i les desenes de denúncies presentades en diferents jutjats, aprofitem l'espera per exhumar demà mateix als germans Lapeña, Manuel i Antonio. La seva família porta anys esperant que els tornin els cadàvers, que van ser traslladats a la Vall dels Caiguts des de la fossa comuna a la qual havien estat llançats després de la seva execució.
2.-Per exhumar als germans Lapeña del columbari en què es troben, primer hem de retirar diversos centenars de caixes amb altres restes humanes que impedeixen arribar fins a ells. Per no perdre temps, treiem tots aquests restes i les tornem també a les seves famílies, malgrat l'oposició del prior de l'abadia, que s'encadena a la porta, forceja amb els operaris, es tomba davant dels camions, i es declara en vaga de fam.
3.-Ja que estem dins amb tot l'equip, aprofitem per recuperar desenes de cossos d'altres tantes famílies que també els han reclamat, i moltes altres que se sumen al conèixer l'operació, el que ens obliga a obrir nous ossaris de la basílica . La sortida de cossos deixa lloc lliure per tormar a posar al seu lloc a José Antonio Primo de Rivera, al qual vam treure del lloc principal que ocupaba. Deixem sola la tomba de Franco, no podem exhumar-lo encara perquè seguim pendents que es resolguin nous recursos de la família i de la fundació Franco.
4.-La entrada en els columbaris ens permet comprovar l'estat ruïnós dels enterraments, afectats per filtracions i despreniments durant anys. Sense pensar-ho massa, optem per exhumar d'una vegada els més de trenta mil cossos allà enterrats, ja que allò ha deixat de ser un enterrament digne: caixes amuntegades, ossos entremesclats, restes humanes escampades entre tolls i enderroc. Donem un termini a les famílies perquè els reclamin, i si no hi ha resposta els enviem als cementiris de les seves localitats d'origen, perquè els enterrin dignament. Aquesta vegada no hi ha problema amb el prior que, després de diverses condemnes per desobediència greu a l'autoritat, ja ni tan sols treu el cap per la basílica.
5.-Després de poc més d'un any ja haurem completar el buidatge: no queda ni un sol cos en els columbaris, tampoc el de José Antonio, que surt de la Vall en la mateixa mudança. Únicament es manté la tomba de Franco, sola a la basílica, i sense que ningú la visiti pel tancament del recinte mentre dura l'operació del buidatge. Ens agradaria exhumar ja en aquest cinquè pas, però no és possible: seguim esperant una nova sentència després de l'enèsima suspensió cautelar per un nou recurs de la família, que es queda sola a la batalla jurídica després que il·legalitcem la Fundació Franco per delicte de odi.
6.-Una part de les restes trets de la Vall dels Caiguts és fàcilment identificada i retornada a les seves famílies, però hem de fer proves per a molts altres. Així que organitzem diversos equips de forenses que es dediquen durant mesos a separar esquelets i tornar-los la identitat. Ja que hem posat en marxa una operació d'aquesta dimensió, aprofitem per recuperar, identificar, tornar als seus familiars i donar digna sepultura als milers d'assassinats que segueixen en fosses comunes per tot Espanya. Cal excavar tones de terra, desviar algun tram de carretera i enderrocar diverses construccions aixecades sobre fosses, però en cinc anys no queda un sol assassinat per trobar. Fins i tot apareix Lorca, on menys ho esperàvem.
7.-Durant tot aquest temps no destinem ni un sol euro al manteniment o rehabilitació de la Vall dels Caiguts. Després de la basílica, que no tornarà a obrir les seves portes, anem tancant altres zones per evitar accidents, ja que el deteriorament s'accelera per la falta de cura, amb enormes esquerdes, despreniments d'elements ornamentals i ensorraments parcials, fins que clausurem completament el recinte . Pel que fa a l'abadia, la manca de dotació pressupostària i l'absència de visitants la despobla de monjos, excepte uns pocs que es resisteixen a abandonar-la. Els oferim generoses alternatives, els donem terminis i un ultimàtum, i com es neguen els obliguem a sortir d'allà. Intentem arribar a un acord del Vaticà, i si no col·labora, modifiquem els acords amb la Santa Seu, així de pas resolem altres assumptes pendents.
8.-El pas dels anys jubila als últims jutges franquistes. L'arribada a l'edat adulta d'una nova generació divideix la família Franco: els més joves es plantegen acceptar un trasllat del rebesavi a un cementiri, que no està bé tenir-lo allà sol, tancat, sense poder visitar-lo mentre al seu voltant cauen enderrocs, creix la mala herba i passegen animals que van fent seu un territori on no hi ha més presència humana que ocasionals nostàlgics que salten la tanca, xavals amb ganes d'aventura, col·leccionistes que espolien fins als setials del cor, drapaires que es duen reixes, portes llaurades i cresteries, marbristes que a la nit omplen camions amb relleus i planxes. Però els més ancians de la família Franco, ressentits després que la justícia els obligui a tornar bona part del patrimoni heretat, insisteixen a presentar un nou recurs contra l'exhumació.
9.-El deteriorament de la Vall dels Caiguts es converteix en problema quan una parella d'intrusos ultradretans es queda atrapada en una cripta per un ensorrament. Durant deu dies sobreviuen racionánt-se una bossa de patates fregides i llepant l'aigua que es filtra per les esquerdes, mentre el país assisteix al rescat agònic. Per evitar majors desgràcies, retirem els elements més afectats. Comencem per les enormes escultures, mutilades i decapitats pel pas del temps, i que amenacen enfonsament. Evangelistes, arcàngels, al·legories de les virtuts cardinals, àguiles bicéfalas, escuts i la gran Pietat de la cornisa surten de la Vall després de ser reduïdes a fragments transportables. Seguim amb la gran arcada que abraça l'esplanada central, i que sucumbeix a l'excavadora. Durant mesos desmuntem pilastres, ampits, escalinates. Totes les edificacions pròximes són declarades en ruïna després d'anys deshabitades, i per tant demolides: el monestir buit, el noviciat sense novicis, l'escolania silenciosa, l'hostatgeria sense hostes. Tones de runes s'acumulen en un turó artificial que cobrim de terra i que aviat és encatifada d'herba i matoll, integrada en el paisatge.
10.-Arriba el moment de fer alguna cosa amb l'enorme creu, doncs ja té danys estructurals que amenacen la seva fàl·lica eternitat. Comencem per despullar-la de les escultures del seu basament, escales, rampes, el vell funicular al costat del cingle. No val la pena arriscar un accident laboral en el desmuntatge d'una estructura de formigó i maçoneria que es va dissenyar inamovible. La millor opció és la seva demolició, i per decidir la millor manera de fer-ho, vam assajar la complexa operació retirant les últimes creus dels caiguts, monòlits i plaques franquistes que encara queden a pobles. Per provar una actuació de major escala, tirem avall l'Arc de la Victòria, a la Moncloa. Tal quantitat de pedra sobrant la reciclarem per a les plaques que instal·larem a espais de memòria, llocs de repressió, homenatge a víctimes de la guerra, la dictadura i la transició, començant per la Puerta del Sol, la vella Direcció General de Seguretat reconeguda per fi amb una placa a la façana.
11.-Malgrat tots els assajos previs, la voladura controlada de la creu se'ns descontrola i el descomunal fust s'enfonsa en el seu basament natural, el Cingle de la Nava. La caiguda sacseja l'interior de la basílica amb greus conseqüències. La cúpula central desprèn com pluja els milions de tessel·les del seu mosaic. Es vénen avall retaules i baix relleus, les capelles queden encegades i es despengen dovelles i cassetons dels arcs. No ens queda més remei que retirar les parts més afectades de la volta i els murs. Però la construcció original és tan barroera, i la humitat i els recents esfondraments han malmès tant el conjunt, que cada vegada que traiem una peça se'ns cauen dos o tres properes, desprens una planxa de marbre i es deixen anar les veïnes, abats part de un arc i has de tombar sencer.
12.-Retirem tot el possible a la basílica, però el problema és estructural, allò ja no es té en peu. Com està excavada a l'interior de la cinglera, no podem demolir la cúpula, inserida en la roca. No ens queda més remei que desmuntar el cingle sencer, la part superior de la muntanya, trencar i apartar la pedra amb maquinària pesant, aplanar el penyal metre a metre fins a arribar al nivell de la cúpula i així descapotar la basílica, obrir-la al cel, el sol escalfa per primera vegada la làpida sota la qual segueix Franco. Ja que estem en plena feina, seguim rebaixant muntanya per facilitar la retirada de murs, galeries, la nau sencera, l'atri, el vestíbul, fins a arribar al nivell del sòl de la ja desapareguda basílica. Els materials retirats els podem acumular en el terreny proper, per si considerem tornar a aixecar el cingle en algun moment.

i 13.- Completat el desmuntatge de la Vall dels Caiguts, queda allà sola la tomba de Franco, a terra pelat, sense res al voltant, sense paret que la protegeixi del vent ni coberta que l'empari de la pluja. La seva intempèrie física coincideix amb la seva intempèrie social: arraconat per la majoria de ciutadans després de tants anys, sense ningú que el visiti, sense més flors que les que van creixent a terra retornat a la natura, les plantes que arrelen cap a l'interior del sepulcre i que en créixer i engrossir els seus ceps aconsegueixen trencar la làpida i aixecar-la, esquerda per la qual s'aboca la pluja, llisca la terra estovada, s'infiltren petits animals per acomodar els seus caus. Davant l'evidència de la seva ruïna, i una vegada mort l'últim supervivent de la tercera generació de la família, els membres de la sisena generació dels Franco accepten l'exhumació i el trasllat a un cementiri, per al que retiren l'últim recurs presentat davant un jutjat.

                                           FI DE LA CITA

DELINQÜÈNCIA SENIL 27.2.19

Aquest conte, es per donar idées als jubilats i jubilades que passeu per aquí, llegiu-lo amb atenció, atès us pot ajudar a millorar el volum de dinerons que entren cada més a la vostra butxaca. Dinerons - per cert - lliures d'impostos.

"Els bancs, com els autobusos, tenen uns dies i unes hores punta. En una de les sucursals d’una institució bancària molt acreditada, i en un d’aquests moments

d’activitat intensa, hi havia cua davant la taquilla del caixer. Una cua de gent nerviosa, amb l’aire de tenir més feina que no pas temps per fer-la, la qual cosa comporta una mala aptitud de convivència pacífica. S’empenyien, rondinaven, parlaven malament dels sistemes electrònics (més lents, deien, que no pas l’antiga i bandejada cerimònia d’apuntar a mà), i, com sol ocórrer, sempre hi havia algú que feia el viu i provava de saltar tanda.

Enmig d’aquest revoltim, destacava un home d’edat provecta, atordit i tímid, que cedia plaça a tothom. Anava vestit d’una manera endreçada, però acusadora d’una precària situació econòmica, com si la tintoreria i els raspalls ja haguessin fet per a ell tot el que podien donar de si. Duia barret, circumstància que feia evident que pertanyia a una classe social en període d’extinció. Cada vegada que li donaven una empenta, demanava perdó i s’apartava. Va acostar-se-li una senyora embarassada i ell, amb uns modals que ja no s’estilen, va dir-li:

—Avanci’m, avanci’m... Jo no tinc pressa.

Caminava a poc a poc, mansament, era un exemple de correcció extremada.

En arribar a la caixa, butxaquejà atabalat, es va treure el barret i l’aguantà posant la mà dreta a sota. Amb l’esquerra, va allargar un paper a l’empleat de banca. El paper, escrit amb lletra tremolosa, deia:

--Dispensi’m. Sobretot, no s’enfadi ni s’espanti. L’estic atracant. L’apunto amb una pistola amagada sota el barret, però em guardaria molt de fer-li mal. Necessito cinc-centes pessetes per passar el dia i dormir sota cobert. Li asseguro que es tracta d’una necessitat imperiosa. Gràcies.

El caixer se’l va mirar i acordà immediatament que li era impossible d’espantar-se. A vegades, degut a la seva professió, s’havia imaginat diverses reaccions en el cas d’ésser víctima d’un assalt: heroiques, resignades, astutes, pèrdua dels sentits a causa del pànic, atacs de serenitat, atacs de nervis... No li servia cap d’aquelles previsions, i se sorprengué ell mateix en pronunciar les següents paraules:

—Ara li mirarem el compte... —I, tot seguit, cridà—: Senyoreta Joana! Em vol substituir un moment? He d’atendre aquest senyor...

Sortí de la seva fortalesa, mentre el presumpte client l’esperava en un estat d’aparent beatitud. Va agafar-lo pel braç i li demanà que l’acompanyés cap a un petit despatx.

—Home de Déu! —va dir-li un cop a dins—. Però que no ho veu que no es pot anar així pel món? Si el guàrdia jurat s’arriba a adonar que vostè porta una arma, hauria pogut passar una desgràcia grossa!

—No, de part meva no... És una pistola de joguina i, a més, de les barates. Vaig comprar-la abans-d’ahir amb les darreres cinquanta pessetes que em quedaven, i tinc la sensació que em van estafar. Miri-se-la...

Va allargar-li una pistola que era realment un nyap. Plena de rebaves, mal feta, d’un plàstic que ni tan sols no tenia l’ambició de les imitacions aproximades.

—I amb això em volia espantar?

—Ja li he dit que no. Ho poso en el paper que li he donat.

—Però no li fa vergonya, tot això?

—I tanta! No s’ho pot imaginar. És horrorós... Aquest matí he anat a la plaça de Catalunya a prendre el sol. A la poca estona, s’ha assegut al meu costat una noia molt bonica. Duia una paperina de veces i ha començat a tirar-ne als coloms. Ja sap com són els coloms: s’han posat a picar amb una il.lusió i un entusiasme encomanadissos. Jo, des d’ahir a mitja tarda, només porto un cafè amb llet al cos. Tenia mal de cor i la boca se’m feia aigua, he estat a punt de posar-me de quatre grapes i de barallar-me amb els coloms per culpa de les veces. Al final, no m’he pogut aguantar més i he dit a la noia: «Que me’n podria donar un grapadet?». Ella ho ha entès tot de seguida i m’ha mirat amb simpatia, però sense poder dissimular aquella mena de basarda que fem els pobres. «Ja es pot quedar la paperina sencera», m’ha dit tot oferint-me-la. I se n’ha anat, caminant de pressa, com si volgués allunyar-se de la misèria que m’envolta com un núvol. Aleshores sí que he sentit vergonya forta, i una mena d’irritació desesperada, fins al punt que m’ha fugit la gana. M’he dit a mi mateix: «D’avui no passo!». I he empunyat la pistola que portava a l’abric.

—Que es volia suïcidar amb aquesta andròmina?

—No. Les meves creences no m’ho permeten. Em ballava pel cap la idea d’assaltar un banc i, ja ho veu, aquí em té...

—Unes creences flexibles! I, de tota manera, no creu que les cinquanta pessetes que va pagar per la pistola haurien estat més útils si s’hagués comprat un parell o tres de panets?

—La gent que us guanyeu la vida no sabeu com està la cosa. Jo ja m’he cansat de matar el cuc, de tapar forats, de fer la viu-viu. O tot o res. Me l’he jugada i he perdut, respecto les regles. Per mi no estigui, doni l’alarma i em rendiré sense oposar resistència.

El caixer va contemplar-lo amb commiseració. La veritat és que no tenia l’aspecte de voler mal a ningú, el veia inofensiu i desvalgut. Sota els efectes d’una rauxa sentimental, va preguntar-li:

—Quant diu que necessita?

—Mil pessetes.

—Ep! En el paper de l’atracament hi ha escrit cinc-centes.

—No en faci cas. Em falla la memòria, no sé on toco, he perdut la noció del valor de la moneda.

Amb cinc-centes també m’arreglaria...

—Les hi donaré a títol personal, sense que serveixi de precedent i amb la promesa ferma que mai més no tornarà a posar els peus en aquesta casa.

—Li ho prometo de tot cor.

El bancari va treure’s la cartera i donà al cuitat un bitllet de cinc-centes pessetes.

—I ara vagi-se’n. L’acompanyaré fins a la porta per no despertar sospites.

A la porta, el vell li va estrènyer efusivament les mans (totes dues alhora), i tothom hauria dit que tenia els ulls humitejats per una forta emoció.

Al carrer, l’home va caminar dues travessies i es ficà en un bar, ben endins, fora de la vista de la gent. Va demanar un cafè i una copa de conyac, i es dedicà a consultar una agenda que guardava a l’infern de l’americana.

—Això funciona! —va dir, lliurant-se a un monòleg íntim—. Tenia raó l’Àngela, que en pau descansi, quan em repetia que a les bones tot, però a les males res. A veure: en qüestió d’un parell de dies, dues mil cinc-centes pessetes... No està gens malament!

Tot seguit, mentre assaboria el cafè, va venir-li aquella por tan coneguda de perdre la feina.

—Però no! —es digué a si mateix per tranquil.litzar-se—. Hi ha més sucursals de bancs que llonganisses!"

DELINQÜÈNCIA SENIL
un conte de Pere Calders

LA COLLA DE SABADELL 27.2.19

La Colla de Sabadell, coneguda també com grup de La Mirada i, popularment, com el “Coro” de Santa Rita, va representar, segurament, la concentració més gran de talent que s’hagi pogut reunir mai, en un col·lectiu, a Sabadell. Uns quants joves, tots ells escriptors, poetes o artistes, de l’àmbit de l’Acadèmia de Belles Arts, fugint de l’academicisme vuitcentista, antic i avorrit, i, amb l’intent d’abraçar les noves idees noucentistes, van ajuntar-se per dur a terme tot un seguit d’actes i escenificacions que, de vegades, rallaven la provocació. Amb el seu humor àcid, burlesc i satíric volien fuetejar la societat massa endormiscada, satisfeta i ensopida. Era un grup ben heterogeni, però el fet que tots ells fossin de bona família feia malpensar la resta de la societat. Com si només fossin uns bohemis irresponsables. El temps i els fets van demostrar que no era pas així. La primera creació va ser la Fulla Salau, una fulla setmanal, amb textos crítics, que repartien gratuïtament els diumenges al matí. Els responsables eren els germans Trabal, Antoni Avellaneda, Joaquim Figuerola, Lluís Parcerissa i Pere Valls. Corria l’any 1916. La Colla de Sabadell pròpiament dita, però, va ser creada l’any 1918, inicialment per Francesc Trabal, Joan Oliver, Lluís Parcerissa, Antoni Vila Arrufat, Ricard Marlet i Josep M. Trabal, més tard s’hi van incorporar Armand Obiols, Joan Garriga i Miquel Carreras. L’any 1919 van celebrar l’acta fundacional del grup amb una acampada a la Font del Saüc, a Sant Llorenç del Munt. L’any 1920 van posar en marxa l’Associació de Música i començaven a fer soroll entre la intel·lectualitat ciutadana. Aquell mateix any van protagonitzar el segon gran muntatge a la Cala Pola a Tossa de Mar. La tercera gran escenografia va ser al Casino del Senyors, un pis del carrer dels Gitanos on es van reunir durant uns quants anys. Enguany es celebra el centenari de la fundació de la Colla de Sabadell, aqui i aquí podeu trobar més informació.

“Estem voltats de pocavergonyes” - Joan Oliver ens recorda que l’any 1919, Sabadell, “la nostra petita pàtria, era una ciutat atrafegada i sorruda, trista i rica”. I una colla de joves intel·lectuals i artistes es van plantejar “remoure tanta monotonia” amb dos tipus d’accions que es movien entre l’humor provocatiu i l’activisme cultural. Les seves iniciatives, al llarg dels anys vint del segle passat, faran que Sabadell visqui un dels períodes més brillants de la seva història.

I tot va començar amb una mena de campament muntat al mes de juliol de 1919 a la font del Saüc, a tocar de la Mola de Sant Llorenç del Munt. Van convertir aquella acció en una mena de performance avantguardista. Alhora, a finals de 1919, la conferència “La música i les ciutats solitàries” de Francesc Trabal es convertia en el detonant de l’Associació de Música de Sabadell.

La Colla estava liderada pels escriptors Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols; però també hi van tenir una presència important els artistes Antoni Vila Arrufat i Ricard Marlet, el periodista Lluís Parcerisa, l’advocat Josep M. Trabal, el filòsof Miquel Carreras i el farmacèutic Joan Garriga. El seu lema: “Estem voltats de pocavergonyes”. Al costat de la pràctica d’un humor descordat i crític, sobretot al Diari de Sabadell, la Colla es va implicar en empreses de gran ambició cultural, com les Edicions La Mirada.  

ESTEM ENCALLATS 27.2.19

• “Tenir esperança que la repressió passarà sense que fem efectiva la república és una esperança vana”
•  “Anar a explicar a un jutge espanyol que no vam fer res és una manera de defensar-se; però no és la manera de defensar el que vam fer l’1-O”
•  “Hem de ser conscients que tenim molta força del carrer, que la gent està predisposada a fer passos i que això s’ha de canalitzar”

Clara Pon­satí, excon­se­llera del govern Puig­de­mont exi­li­ada a Escòcia, ana­litza el moment actual i passat del procés en aquesta entre­vista de Xavier Xirgu a elpunt.avui, feta a Water­loo després d’assis­tir el cap de set­mana a la reunió del Con­sell per la República, els pri­mer dies del judici de l’1-O. 

Dis­crepa d’algu­nes posi­ci­ons i és clara amb la situ­ació política. “Estem enca­llats”, con­fessa. Ponsatí ha estat potser la única que des del primer moment va reconèixer que el procés havia fracassat, que anàven de farol, potser per què no és política. Dit aixó, no compartiria massa la idea de com voldria ella implementar la república, però almenys és sincera i clara en els seus plantejaments, lo qual dins tanta foscor i mitges tintes, és d'agraïr. Ponsatí no enganya, és tal com raja, ens agradi o no.

Segueix el judici?

No al minut, perquè no puc; però és evi­dent que sí.

Què li han sem­blat fins ara, les decla­ra­ci­ons dels encau­sats?

Veig que hi ha dues posi­ci­ons: la dels qui res­po­nen a tot­hom, i la dels qui han deci­dit no par­lar amb el fis­cal. M’ha sem­blat estrany. He tro­bat estrany que després de tot el que ha pas­sat el dis­curs d’aquests sigui el mateix del d’abans de l’1-O, recla­mant el dret a l’auto­de­ter­mi­nació.

Ho diu perquè no han rei­vin­di­cat l’1-O?

Sí. I ho trobo una mica xocant. No ho vull cri­ti­car, però a mi em sem­bla que han pas­sat mol­tes coses arran de l’1-O, i que pot­ser el dis­curs hau­ria d’haver estat dife­rent. No pas el d’abans de l’1-O. Però no vull entrar-hi. En relació a la resta, als encau­sats que han res­post a tot­hom, no han tin­gut el mateix to i han fet el pos­si­ble per des­ar­mar els argu­ments d’una acu­sació que, evi­dent­ment, no es basa en fets reals.

El man­dat de l’1-O, però, és cert que no es va mate­ri­a­lit­zar.

L’1-O ens va donar un man­dat però aquest no es va dur a les últi­mes con­seqüències. És cert. Però quan ho sents expli­car com a ins­tru­ment de defensa, a mi em pre­o­cupa una mica. Tot­hom té el dret a defen­sar-se. Però aquesta estratègia pot­ser és incon­gru­ent amb voler man­te­nir-se a la pri­mera línia del lide­ratge polític.

S’ha pas­sat de pun­te­tes per la rei­vin­di­cació de l’1-O com a estratègia de defensa, pot­ser.

Molta gent ha cri­ti­cat el dis­curs que va fer Santi Vila. Però crec que, d’una manera o altra, sense argu­ments tan mise­ra­bles com els que va fer ser­vir ell, hi ha hagut d’altres acu­sats que han fet argu­men­ta­ci­ons simi­lars, dient que no van fer res. Anar a expli­car a un jutge espa­nyol que nosal­tres no vam fer res és una manera de defen­sar-se. Però a mi em sem­bla que no és la manera de defen­sar el que es va fer l’1-O.

Creu que, un cop sen­tits els argu­ments, la fis­ca­lia aca­barà rebai­xant o reti­rant les peti­ci­ons de con­dem­nes?

Soc incapaç de res­pon­dre-ho. A mi em sem­bla molt clar que aquest és un judici per esce­ni­fi­car davant d’Espa­nya l’escar­ment con­tra els líders polítics inde­pen­den­tis­tes. D’això no se’n podran esca­po­lir. Però ho hau­ran de fer inten­tant argu­men­tar davant la comu­ni­tat jurídica inter­na­ci­o­nal que el que estan fent té algun fona­ment. I les dues coses són incom­pa­ti­bles. Domi­narà la pri­mera part, la de l’escar­ment.

I quina reacció hi ha d’haver?

Més que una reacció davant la sentència-escar­ment, el que hem de fer és pen­sar en com avan­cem en el man­dat de l’1-O. Natu­ral­ment que davant la sentència hi ha d’haver alguna reacció, però l’impor­tant és com tirem enda­vant el man­dat de la inde­pendència.

Aquest cap de set­mana a Water­loo el Con­sell per la República ha dit que faria pro­pos­tes, en aquest sen­tit.

Ara estem com­par­tint la diagnosi del que ha pas­sat. No serà fàcil, arri­bar a acords. Perquè la situ­ació de des­con­cert polític és molt gran. Les per­so­nes que par­ti­ci­pem en el con­sell exe­cu­tiu tran­si­ci­o­nal hem fet, però, un esforç per com­par­tir amb tota fran­quesa el diagnòstic de la situ­ació. I posa­rem una pro­posta sobre la taula.

Ho farà el Con­sell per la República perquè els par­tits en són incapaços?

Con­fio que els par­tits també ho esti­guin fent. Jo no soc a cap, i per tant no ho sé. Pot­ser han fet la seva diagnosi, però no l’han expli­ci­tat.

El Con­sell pro­po­sarà un nou full de ruta?

El prin­ci­pal valor del Con­sell és que s’ha ator­gat la res­pon­sa­bi­li­tat de fer efec­tiu el man­dat de l’1-O. Ara mateix no hi ha cap altra ins­ti­tució que se’n reco­ne­gui deu­tora.

Ni els par­tits?

Aquests dies de judici hem sen­tit a dir que l’1-O va ser una mani­fes­tació. I ho ha dit gent que està ads­crita als par­tits. Pot­ser no són posi­ci­ons unànimes als seus par­tits, però segur que hi estan en con­si­de­ració. Jo no ho com­par­teixo. Si algun líder polític pensa això, que el fracàs de l’1-O n’inva­lida el seu man­dat, ho ha de dir explícita­ment. Jo no ho penso. Crec que el man­dat de l’1-O només l’inva­lida un altre man­dat expres­sat en unes elec­ci­ons o un referèndum.

Està par­lant de fer un altre 1-O?

No. No hi ha d’haver cap més 1-O. El fracàs no va ser l’1-O, va ser el que va pas­sar poste­ri­or­ment.

“Estàvem jugant a pòquer i anàvem «de farol».” La frase és seva. Es va fer famosa.

Pot­ser no era la millor des­cripció. Perquè al final no vam posar l’aposta sobre la taula a veure si amb el farol ens en sortíem. No va ser ni això. Vam aca­bar reti­rant les car­tes de la par­tida.

La baula feble va ser la desunió dels par­tits? La por? El res­pecte pel que havia de pas­sar?

Crec que ha d’arri­bar un punt en què tot­hom ha d’expli­car la seva versió. La meva és que en el govern no hi havia prou força o ins­tru­ments. O no ho volíem fer. L’1-O va donar un man­dat al Par­la­ment; aquest aprova la decla­ració d’inde­pendència però després el govern no l’exe­cuta. Això és el que va pas­sar. I crec que el Par­la­ment ho sabia, que el seu man­dat no s’exe­cu­ta­ria. El perquè no li ho puc expli­car.

No ho sap?

Pot­ser sí que tenia a veure amb la riva­li­tat entre els par­tits; però en tot cas no hi havia des­a­cord, entre els mem­bres del govern dels dife­rents par­tits.

I ara els par­tits no es con­si­de­ren deu­tors, d’aquest 1-O?

No he tin­gut ocasió de dia­lo­gar de forma rao­nada i pau­sada amb els com­panys que són a la presó. Per tant, no vol­dria ser més crítica del que és neces­sari. Però ells es defen­sen amb l’argu­ment que tot eren expres­si­ons polítiques, mani­fes­ta­ci­ons o decla­ra­ci­ons d’inten­ci­ons amb volun­tat de nego­ciar. I que de deci­si­ons d’exer­cici del poder no n’hi va haver.

Què pro­po­sarà, doncs, el Con­sell?

Jo tinc la meva visió par­ti­cu­lar, però em sem­bla que en tant que mem­bre soli­dari del Con­sell no em cor­res­pon avançar res. Però sí que crec que hem de ser cons­ci­ents que tenim molta força al car­rer, que la gent està pre­dis­po­sada a fer pas­sos i que això s’ha de cana­lit­zar.

L’estratègia de la por, però, vol dir que no ha tri­om­fat?

En part, sí. Perquè el fracàs de la inves­ti­dura del Puig­de­mont és fruit d’això. I ara mateix estem en una situ­ació d’impasse. Tindrà un efecte gene­ra­ci­o­nal? Jo crec que no. Vol­drien que tingués un efecte gene­ra­ci­o­nal, i que tota una gene­ració renunciés a la inde­pendència. Però això no ho han acon­se­guit. Ni de bon tros. Ara bé: que no hi haguem renun­ciat no vol dir que ara mateix sapi­guem com ho farem.

El que pro­posa és con­ti­nuar i repren­dre el fil de l’1-O?

Sí. Però que en sigui par­tidària no vol dir que sigui bufar i fer ampo­lles.

Durant temps hem sen­tit a dir que la inde­pendència era a tocar. Ara encara hi és, o s’han fet pas­sos enrere?

No ho sé. El que sé segur és que si no fem una altra onada de mobi­lit­zació i acció política com­bi­na­des, ales­ho­res sí que esta­rem fent marxa enrere.

Hi ha les con­di­ci­ons necessàries?

Li ho diré més enda­vant, perquè ara venen tres ona­des d’elec­ci­ons, i això de moment està gene­rant molta con­fusió. Serà interes­sant saber, però, què diu cadascú en aquests nous comi­cis, què defen­sarà.

Les elec­ci­ons són més un pro­blema que un avan­tatge?

Ens podríem tro­bar que, vista la imperícia amb què estan actu­ant els actors polítics ara mateix, d’aques­tes elec­ci­ons n’acabi sor­tint un man­dat dife­rent. Veu­rem què pro­posa cada par­tit amb relació a l’1-O.

Vol dir que l’inde­pen­den­tisme no sumés?

Si no suma, ens ho sen­ti­rem a dir. Això són faves comp­ta­des.

Quan parla d’imperícia dels actors polítics, a què es refe­reix?

A diver­ses coses. Pri­mer, al fet que hi ha un par­tit, ERC, que ha pres una decisió molt ferma, dient que ells tenen el seu pro­jecte i que a totes les elec­ci­ons hi van amb el seu, i que no estan dis­po­sats a recon­si­de­rar-ho. I hi ha gent de l’elec­to­rat d’ERC que se sent orfe, perquè vol­dria pro­pos­tes unitàries. Després, al fet que no sabem, des del 21-D, què ens pro­posa exac­ta­ment la CUP. I, final­ment, que tot el sec­tor de JxCat i la Crida estan en una fase de recon­si­de­ració, d’estira-i-arron­ses, que defi­nir-ho com a con­flicte pot­ser seria exces­siu, però que és cert que genera con­fusió. I que en aquest espai pot­ser hi haurà més d’una oferta política. Perquè si hi ha sec­tors crítics amb el lide­ratge del 2017, hi tenen el seu dret, però lla­vors el que han de fer és una con­tra­o­ferta.

Les elec­ci­ons espa­nyo­les del 28-A pro­ba­ble­ment han dis­tor­si­o­nat alguns plans.

Però vaja, es veien a venir. Des del moment que es fa una moció de cen­sura, ja es veu que no hi ha esta­bi­li­tat. Sánchez ara juga les seves car­tes per inten­tar apro­fi­tar el moment. Ja ho veu­rem.

Pre­fe­reix Sánchez a Casado? O tant li és?

Jo no afir­ma­ria que és indi­fe­rent. No em sem­bla el mateix. Tot i que Sánchez no ha tin­gut fins ara cin­tura i no ha demos­trat res. Però ell no juga a l’amenaça cons­tant del 155. Tenir al davant un con­trin­cant que està dis­po­sat a fer política sem­pre és millor que tenir-n’hi un altre que està dis­po­sat a tirar-te a sobre la Guàrdia Civil.

És par­tidària que a les llis­tes hi hagi pre­sos?

En gene­ral, no. Però hi són i hi seran. Els pre­sos s’han gua­nyat una repu­tació de dig­ni­tat que és valu­osa política­ment. Només fal­ta­ria. Però a mi no m’agrada que això sigui el que mogui el pro­jecte polític. Pre­fe­reixo que siguin les pro­pos­tes.

Jordi Cui­xart plan­te­java temps enrere la pos­si­bi­li­tat de relleus en els lide­rat­ges dels par­tits.

Ens ani­ria molt bé que qui estigués al davant no fos­sin les vícti­mes, per dir-ho d’alguna manera. Però ja veu­rem si passa i quan. Jun­que­ras és el líder indis­cu­ti­ble d’ERC, i això és ERC qui ho ha de deci­dir, no? I és evi­dent que Puig­de­mont té un paper polític. Simbòlic però inde­fu­gi­ble. Encara que ell volgués, no hi pot renun­ciar. El que passa és que em sem­bla que encara som massa esclaus dels lide­rat­ges polítics ins­ti­tu­ci­o­nals. Jo crec que això can­viarà, tot i que encara no sabria dir-li com. Però can­viarà.

Seran lide­rat­ges soci­als?

Sí. Però pot­ser també dels ajun­ta­ments després de les muni­ci­pals. No ho sé. Però intu­eixo can­vis.

El pre­si­dent Torra és un lide­ratge?

Torra va rebre un encàrrec per part de JxCat. I la seva situ­ació és com­pli­cada. No crec que hàgim de ser més crítics del compte amb ell. I fa bé el paper de viat­jar, d’anar pel món i donar visi­bi­li­tat.

Estan enca­llats?

Molt. Per això des del Con­sell pen­sem que hem de fer pro­pos­tes. Per des­en­ca­llar-nos. Ara mateix no hi ha gai­res movi­ments. ERC ja ha dit de forma ina­mo­vi­ble que anirà per sepa­rat a les elec­ci­ons. I al vol­tant, en canvi, se’ls pres­si­ona per anar a llis­tes con­jun­tes. És absurd, con­ti­nuar fent-ho.

No cal insis­tir en la uni­tat?

No la dis­cu­teixo des d’un punt de vista dels desit­jos. Però men­tre s’insis­teix en això no s’està fent una altra cosa. Cal més pro­pos­tes alter­na­ti­ves i, final­ment, que els elec­tors diguin quina els genera més con­fiança.

Hi ha una lluita per saber qui té l’hege­mo­nia a l’espai inde­pen­den­tista.

Sí, és clar. Hi és a la major, i hi és a l’espai postP­De­CAT. Pot­ser no és prou explícita, i cal­dria que ho fos més. Seria més salu­da­ble, que s’aclarís tot. Perquè ara tot és massa indi­recte i ningú parla clar.

Com diu vostè, l’únic que sem­bla tenir-ho clar és ERC. Vol anar sota la sigla del seu par­tit i ja està pro­cla­mant can­di­dats.

Jo crec que ERC ha fet un diagnòstic sobre com vam arri­bar al 27 d’octu­bre, però que no ens l’ha expli­cat; no ha expli­cat les con­seqüències polítiques del seu diagnòstic de forma clara. Intu­eixo que ens està dient que hem de pren­dre paciència; però si és això ens ho hau­rien de dir més clara­ment. Intu­eixo que ens estan dient que com que no vam ser capaços de por­tar el man­dat de l’1-O a la pràctica, que ara allò ja no és un man­dat. Però tot això són intuïcions. Hau­rien de ser clars i que els seus elec­tors ho valo­res­sin.

És a l’exili després d’haver estat molt pocs mesos con­se­llera. Se n’ha pene­dit?

De ser con­se­llera poc temps? No. A mi m’hau­ria agra­dat ser con­se­llera molt temps.

Em refe­ria a les con­seqüències.

Des del punt de vista per­so­nal, és evi­dent que això no ha estat cap negoci. Si m’hagues­sin posat la bola de vidre, aquell dia no m’hau­ria posat al telèfon. Però la vida no va així.

Però tot i això manté que s’ha de fer efec­tiu el man­dat de l’1-O.

Ho tinc claríssim. Entre altres coses perquè estic con­vençuda que jo només podré tor­nar a Bar­ce­lona quan l’haguem fet efec­tiu. Hi van els meus interes­sos per­so­nals, aquí. I jo crec que tenir espe­rança que la repressió pas­sarà sense que fem efec­tiva la república és una espe­rança vana.

Tem que un cop hi hagi sentència acti­vin l’euro­or­dre en con­tra seu?

Això és el que em diuen els advo­cats. Però vaja, jo d’ells no ho faria. Perquè la per­dran. Que aques­tes euro­or­dres d’extra­dició estan moti­va­des només per raons polítiques, és una evidència molt gran. Jo crec que no ho hau­rien de fer. D’altra banda, esta­ria encan­tada de pas­sar per un altre procés d’extra­dició i gua­nyar-lo.

     

CONSERVAR ELS RECORDS 25.2.19

A partir de quina edat conservem els records? - Records en tenim des que naixem, una altra cosa és que el nostre cervell els emmagatzemi... Com veuen el món els nadons, fins i tot els nens petits, és una incògnita incòmoda, molt difícil de resoldre. Fonamentalment, és perquè els adults no guarden records d'aquesta etapa de la vida. Gairebé ningú recorda el que va passar abans de tenir 2 anys, però els científics han observat que els nadons comencen a tenir records a partir dels 6 mesos. A partir dels 2 anys, la capacitat del cervell per emmagatzemar-és cada vegada més gran i no deixen d'acumular-, però, als 7 anys, hi ha una ruptura amb el passat: a aquesta edat, els nens recorden molt del seu passat, però a partir d'ella comencen a oblidar-ho en un procés que es coneix com 'amnèsia infantil'. En aquest moment, la ment esborra, més o menys, tot el d'abans de complir 4 anys.

Diuen que a mida que et vas fen gran recordes mes coses de menut i menys de l'actualitat, cert, recordo que el pare tenia records dels tres o quatre anys i en canvi de un parell d'anys o menys li costava recordar. El record personal més antic que tinc és dels quatre anys, i és un record nítid, com si l'estés veient ara mateix:

"Un dia de reis de l‘any de 1949 era a Sant Feliu de Codines tot passant les festes de Nadal amb els avis, de fet hi vaig néixer en aquella casa, al costat de can Garriga. La meva iaia feia cotilles i per això era la Maria de Can Cotillaire i el meu avi Lluís, era una espècie de distribuïdor d’Olis Gambus de Sabadell on treballava el meu pare (ho va fer tota la seva vida laboral i un xic més) i es clar era en Lluís de l’Oli.

La casa dels meus avis (ara enderrocada com gran part del meu passat) era gran, no tant com seria si la pogués veure ara, però gran. A l’entrada hi havia dues enormes portes de fusta sempre obertes i una mampara de fusta envidriada feia la separació amb el carrer. A l’entrada a ma dreta s’hi posava el pessebre i hi fèiem cagar el tió, hi havia una tauleta rodona amb quatre cadires i un braser a l'hivern, on s’atenien les visites i es feia petar la xerrada. Una altre separació de vidre separava l’entrada del menjador, al fons del qual a la dreta hi havia el rebost. Un passadís duia a la comuna (abans es deia així) que era a fora, abans però hi havia les escales que duien a dalt a les altres plantes i la cuina on trafiquejava la iaia Maria. Al costat de la casa hi havia passat algun estiu na Maria Aurèlia Capmany, o almenys aixó m’havia explicat la meva mare, i davant hi havia “Can Rodo” de la família benestant dels Rodo, el Ministre franquista Laureano Lopez Rodo.

Bé, en aquest petit gran món transcorrien els meus caps de setmana i aquell, el del dia de reis de l’any 1949 no l’oblidaré mai. No se si em varen dur res més, puig abans no era com ara que als nens els hi porten la botiga sencera de joguines, però si recordo em varen dur una pilota que em va fer molta il·lusió, la vaig desembolicar i vaig fer el que fa tot nen que es preui amb una pilota: xutar-la, nomes que aquesta, la pilota que els reis de l’Orient m’havien dut era de xocolata i en xocar contra la porta de fusta de l’entrada es va esmicolar com la veritat, en mil bocins. El disgust va ser terrible i deia la meva mare que em va costar molt de pair, devia ser que a bocins però em devia fotre tota la xocolata que encara ara m’agrada molt. Ha passat molt de temps pero recordo els fets amb una gran nitidesa."

TARDES DE GLORIA 25.2.19

Comentaven l'altre dia en una tertúlia de ràdio, que Rogelio Velasco, flamant conseller d'Economia de la Junta d'Andalusia, promet moltes tardes de glòria per al periodisme i poca ajuda per esborrar el desprestigi general de la política. Després d'assegurar que la promesa estrella del PP -crear 600.000 llocs de treball- era només "una forma d'expressar-se durant una campanya electoral", ens ha explicat ara com pensa atacar l'atur endèmic a Andalusia, especialment el de llarga durada. El conseller proposa als aturats anar-se'n del seu poble cap a la Costa del Sol, Almeria o Huelva, on el turisme i l'agricultura del plàstic donen algunes oportunitats a l'estancada economia andalusa. Més enllà del fet que són treballs molt mal pagats, sovint denunciats per la il·legalitat dels contractes o les condicions laborals i coberts pels més desesperats, els immigrants, la pregunta que es planteja és: què passarà llavors a la resta de Andalusia, en els pobles d'interior, a les comarques més desfavorides?. De fet, almenys a Huelva, molt de cas no li han fet pel que vaig publicar aquí l'altre dia.
Ja em veig a venir que Andalusia, amb un conseller d'Economia que deu ser amant de les pel·lícules de Pedro Lazaga dels setanta com la mítica va ser Vine a Alemanya, Pepe !, que retratava l'emigració massiva d'espanyols per treballar en la indústria alemanya davant la falta d'oportunitats a Espanya, llanci aviat una nova campanya publicitària de la Junta d'Andalusia "Vine a Almeria, Pepe" amb la boina i la maleta de cartró lligada amb un cordill, això sí, per donar més autenticitat a l'esperpent.

SBD - 25/02/2019

LA VISITA DE LA RANCÚNIA 24.2.19

La visita de la senyora Inés i el seu seguici de palmeros  a Waterloo, és la visita de la rancúnia i la intransigència, i és sobretot la visita oportunista d'una mentidera compulsiva, d'una arribista sense escrupuls, de fet en la linia del seu partit que d'això i només d'això viu, car darrere hi ha la buidor de la seva aportació de contingut polític. La Senyora Inés del alma suya, que representa, sembla, o es veu que és el cap de l'oposició al parlament de Catalunya, ha estat incapaç en tot el que protem d'exercici de fer una sola proposta en positiu, tot el seu capital polític s'ha limitat a unes quantes posturetes acompanyades de lletrerets i res més.

Quan dic que és una mentidera, no ho dic per qué si, diu Doña Inés, que Puigdemont és un fugitiu de la Justicia i que el seu exili daurat el paguem entre tots els ciutadans, i aixó és mentida, no està reclamat per cap ens judicial i la seva estada a Waterloo ja sabem qui la paga i no som els ciutadans de Catalunya, el que m'agradaria saber és aquest viatge seu a Waterloo i de tota la patuleia que l'ha acompanya't, qui l'ha pagat. Nosaltres potser?, o els de l'IBEX?.

La portade la casa de Waterloo estaba oberta

Com deia l'altre dia un senyor a qui li preguntaven per la relació entre Albert Rivera i la cantant Malu: que follen, que follen mucho y así dejaran de dar la lata. Ja ho saps Inés, més clar no ho podia dir el senyor. 

Ah! nomès una apreciació semàntica, quina és la república que no existeix Doña Inés?, en la pancarta no s'especifica quina és, i en genèric la república si que existeix, fa segles que existeix la república, encara que potser vostè en la seva ignorància ho desconeix. Per aquest viatge no feien falta tantes alforges ni tanta rancunia.

SBD - 24/02/2019

LA PORTA MIG OBERTA A WATERLOO 24.2.19

Inés Arrimadas va anar a Waterloo però no va creuar la porta mig oberta amb la qual Puigdemont la convidava a entrar a casa seva - Ruth Toledano - eldiario.es

Hi ha un conte colpidor de l'escriptor Ignacio Aldecoa en el qual un pare pren consciència de la tragèdia total que suposa la mort del seu fill només quan torna a casa després de l'enterrament i veu una petita peça seva penjada a l'estenedor. Fins a aquest moment, en què la visió d'una cosa tan quotidiana però ja inútil el precipita a la més profunda desolació, el pare havia fet front amb notable enteresa al procés d'acomiadar al seu fill per sempre. Aquesta peça penjada (1 pantalonet, un jersei, no recordo) conté en la seva simplicitat tota la càrrega simbòlica d'un fet devastador, fonamental.

La porta mig oberta a Waterloo em va recordar a la roba estesa d'Aldecoa. En la seva discreta geometria, aquesta porta mig oberta va ser símbol de l'únic que ha de contenir la política: totes les possibilitats -fins la més mínima- del diàleg. L'estreta però profunda perspectiva que s'obria en negre des de la sòbria façana de l'habitatge en l'exili de Puigdemont contenia una invitació que ningú amb responsabilitat política hauria de declinar. Al contrari. Si fins que vaig veure la porta mig oberta de Waterloo només havia considerat el viatge d'Arrimadas com una nècia provocació, a través d'aquell angle fosc vaig veure l'oportunitat que brinden sempre les portes. Vaig veure la política.

La candidata Arrimadas podria haver donat un pas endavant i després un altre i haver avançat -incerta, jove, decididament cap a aquella façana, haver empès amb suavitat aquesta porta, el just per entreobrir-la una mica més i que aquell pla adquirís la dimensió, el pes de la història. Però Arrimadas no va tenir la intel·ligència dels savis ni l'astúcia dels estrategs. I el que va poder ser grandesa va ser patetisme, el que va poder ser elegància va ser barroeria, el que va poder ser construcció va ser res. Perquè Arrimadas no va anar a Waterloo a fer gran política sinó ínfima campanya electoral. I la va fer malament. Estant a Waterloo, on se li va entreobrir, amb aquella porta, una pàgina fonamental de la història política de l'Espanya que diu defensar, va fer una campanya d'estar per casa esgarrapant el vot del veí del cinquè.

No entreobrir portes o no creuar les que altres s'entreobren és el que ens ha conduït fins a aquesta situació crispant i desmoralitzada. Preferir la repetició insultant (Arrimadas es refereix reiteradament a Puigdemont com a "un fugat de la justícia"), apel·lar sense descans al 155, no tenir prou amb la presó i l'exili, és només afany cec de venjança. L'Estat, la major part de les formacions polítiques i el sector de la societat que arriba a ovacionar la situació dels presos polítics catalans, està comportant-se amb un sadisme propi d'altres temps. Compten amb la irresponsabilitat majúscula del cap de l'Estat, Felip de Borbó, amb l'ajuda dels mitjans, amb l'odi de la ultra dreta, amb la gasolina de la dreta, amb l'equidistància de la socialdemocràcia i amb el desconcert de l'esquerra. Tots ells tancats -i ni tan sols és una novel·la de Marsé- amb una sola joguina: Catalunya.

Perquè la claustrofòbia política no faci esclatar les pollegueres de les portes d'Espanya, és urgent entreobrir-les, acceptar la invitació de creuar i parlar, escoltar, negociar, pactar. Inés Arrimadas va tenir ocasió d'haver recorregut el petit tram que distingeix una política qualsevol d'una líder singular. El seu gest (deixar anar la pancarta, fer als seus una senyal de calma, mirar al capdavant, pujar 8 graons, travessar la porta blanca de Waterloo) hauria donat un gir de noblesa a la seva vida política i una esperança a la de tots. Hi hauria fet història, però per aixó cal una qualitat política de la que Arrimadas n'està mancada i molt.