En aquest article d'ahir a la Vanguardia, Monzó ironitza sobre el caçadors de firmes per Sant Jordi, que ja és a tocar i es veu que caurà otoe aigua. Els qui hagiu de signar dimarts preneu-ne nota.

"Avui és Dissabte Sant, però dimarts serà Sant Jordi, dia que moltes persones dedicaran a fer cues davant de les parades de llibres que hi haurà d’un cap a l’altre del país. Comprensiblement, tips de tant d’esperar davant dels seus ídols literaris, arribat el moment de trobar-se’ls cara a cara, una de les activitats preferides dels caçadors de firmes és irritar-los. La majoria ho fan prou bé, però n’hi ha que encara no en dominen del tot la tècnica. Per això avui apleguem alguns suggeriments per millorar.
Un cop arribat davant de l’escriptor, diguin-li:
–És per a mi. Posi-m’hi alguna cosa personal.
L’escriptor pensarà: ¿quina “cosa personal” vol que li posi si no el conec de res? Si això no l’ha descol·locat prou, voluntàriament o involuntàriament confongui’l amb un altre escriptor. Un Sant Jordi de fa lustres, un senyor va agafar del taulell rere el qual un servidor firmava el llibre que havia presentat no feia gaire, me’l va atansar i em va dir:
–Espero que m’agradi tant com aquell altre seu de fa uns anys: Sin noticias de Gurb. Em va encantar.
També pot agafar un dels títols a l’atzar, observar la coberta amb una lleugera displicència i dir-li:
–Aquest llibre, ¿què tal?
L’escriptor pensarà: ¿què vol que li digui? ¿Que és molt bo? ¿Que no val la pena? ¿Que és un nyap que no hauria d’haver publicat mai? Hi ha una variant que també funciona. Consisteix a mirar un per un tots els llibres que hi ha a la parada i, amb cara de dubte, preguntar-li:
–¿Vostè quin em recomana?
L’escriptor no el coneix de res, no sap res dels seus gustos literaris i, per tant, com que no és Aramís Fuster o Octavio Aceves, ni té un tarot a mà, no pot deduir quin li pot interessar. La sol·licitud endevinatòria per a una altra persona també mola. Amb un somriure d’orella a orella i el braç per damunt de la noieta que l’acompanya, digui-li:
–És per a la nena. Vostè mateix.
I sobretot, no porti mai escrit en un paper el nom de la persona a la qual vol que li dediqui el llibre. En èpoques ­pretèrites el ventall de noms habituals era conegut (Daniel, Cristina, Maria, Carmen, Ramon...), però avui dia la gent llueix noms tan variats i multiculturals que, quan li diuen “és per a la Jèssica”, no sap si l’ha d’escriure així o bé posar-hi Jésica, Yésica, Yessica o fins i tot Yésika, que un cop m’hi vaig trobar. A països com els Estats Units o França és la norma habitual: sempre portar escrit el nom de la persona a qui s’ha de dedicar el volum. Ja passava dècades enrere amb les Judit i les Judith, i les Ester i les Esther que sempre havies de preguntar:
–¿Amb hac o sense?
Les respostes són dues:
–Amb hac, evidentment!
O bé:
–Sense hac. Judit no s’escriu amb hac, home! Sembla mentida que no ho sà­piga.
Dimarts que ve, doncs, no s’oblidin de practicar el fascinant esport de treure de polleguera el seu escriptor preferit."

Com irritar escriptors
Quim Monzó 
lavanguardia.cat